Francesc Sabaté Llopart

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Francesc Sabaté Llopart
Naixement 30 de març de 1915
L'Hospitalet de Llobregat
Mort 5 de gener de 1960 (als 44 anys)
Sant Celoni
Altres noms Quico Sabaté
Ocupació Guerriller antifranquista

Francesc Sabaté Llopart (l'Hospitalet de Llobregat, 30 de març de 1915Sant Celoni, 5 de gener de 1960) també conegut com a Quico Sabaté o El Quico, fou un maqui que continuà lluitant després de la fi de la Guerra Civil Espanyola el 1939. Sabaté comandà un grup de guerrillers que des del sud de França feia incursions a Catalunya.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Anarquista català, fill de Manel Sabaté Escoda i Madrona Llopart Batlle, als 10 anys Sabaté ja manifestava el seu esperit lliure, no assistia a classe en una escola clerical per la qual cosa els seus pares el van internar. Abans dels 17 s'afilia al Sindicat d'Oficis Varis de la Confederació Nacional del Treball i funda el grup d'acció anarquista "Els Novells" (Els Novençans) a la Federació Anarquista Ibèrica al costat dels seus germans i alguns amics, com a continuació del grup Els Solidaris. El grup es va implicar en insurreccions en contra del govern conservador de la Segona República Espanyola el 1933. L'any 1935 Sabaté va rebutjar complir el servei militar fidel a la seva ideologia anarquista. També en aquest any, "Els Novençans" feia el seu primer robatori (expropiació) per a finançar ajudes a presos represaliats pel règim i les seves famílies. D'ofici mecànic, treballà en diverses fàbriques de la comarca del Baix Llobregat al costat del seu germà Josep Sabaté.

Guerra Civil[modifica | modifica el codi]

Durant la Guerra Civil Espanyola Sabaté va lluitar en el front d'Aragó amb "La Columna dels Aguiluchos" de la FAI amb el seu germà gran Josep. Després de la recaiguda de Terol a les mans de les tropes franquistes va tenir un incident amb un comissari comunista que es negava a facilitar armament a les columnes anarquistes i va ser acusat de la mort d'aquest comissari. Va desertar fugint a Barcelona on va seguir combatent amb la CNT-FAI. Finalment Sabaté va ser arrestat pels comunistes però amb l'ajuda d'una dona, ell i alguns altres companys van escapar de presó. Va acabar la guerra en la 216ª Divisió de "La Columna de Durruti".

Exili[modifica | modifica el codi]

Perduda la Guerra civil pel bàndol republicà, Sabaté va passar a França el 1939, on va ser confinat per les autoritats franceses, durant algun temps, en el camp d'internament de Vernet d'Ariège i posteriorment alliberat per a treballar en una fàbrica d'explosius a Angulema.

Ja lliure, es reuneix amb la seva família i l'alcalde de Prada de Conflent, d'afiliació anarquista, li dóna papers en regla i atorga un crèdit amb el qual va poder instal·lar-se durant una època, amb la seva família, en la localitat de Costoja (Vallespir) al costat de la frontera espanyola on va estudiar possibles rutes clandestines cap a l'Estat espanyol a través de les muntanyes.

Al juliol de 1944 realitzà un primer viatge a Espanya, per a incorporar-se als grups d'acció en contra del règim franquista formant la partida de maquis de Quico Sabaté. Des del seu refugi a França compaginava treballs de lampista, llauner i agricultor amb la seva activitat antifranquista; robatoris a empresaris acabalats i entitats bancàries per a finançar activitats contra el règim, activitats de trasllat de propaganda antifranquista des de França, reorganització dels sindicats de la CNT a l'interior, sabotatges i activitats d'escamot urbà a Barcelona. Descobert el seu refugi de Costoja, alternà la seva residència entre Barcelona i França. Es va allotjar durant un període de temps a París a casa de Lucio Urtubia.

Va ser detingut i empresonat a França per tinença d'armament i explosius i confinat durant diversos anys a la població francesa de Dijon. Va aconseguir eludir el seu confinament i captura durant els següents anys i va ser descrit com "l'enemic públic número u del règim franquista" en els mitjans de comunicació espanyols. El seu grup editava una publicació anomenada "El Combat" portaveu dels grups anarcosindicalistes que es repartia clandestinament a Catalunya en cercles obrers. En la seva última etapa d'activitat guerrillera va mantenir fortes discrepàncies amb els càrrecs de l'AIT de l'exili radicat a Tolosa, al negar-se a fugir a Amèrica o col·laborar amb grups armats comunistes de l'antiga Iugoslàvia o Algèria, sostenint que els comunistes poguessin atacar les essències àcrates. Igualment, sempre va comptar amb suports i complicitats dels seus militants a nivell individual. El grup de Quico Sabaté va col·laborar en accions conjuntes amb altres grups guerrillers llibertaris maquis com el de Marcel·lí Massana i Josep Lluís Facerias, i en altres capitals, a més de Barcelona, com Saragossa i Madrid.

L'últim viatge[modifica | modifica el codi]

Placa al lloc on Quico Sabaté va ser assassinat.
Tomba de Quico Sabaté al cementiri de Sant Celoni.

El 1959, en el seu exili a França, va rebre la carta d'un company arrestat a Barcelona i condemnat a 30 anys de presó. Com a home lleial amb les seves amistats i d'acció, va decidir realitzar una incursió en territori espanyol al costat dels homes de la seva partida de maquis. Del 17 de desembre de 1959 al 3 de gener de 1960, Quico i els seus homes (Antoni Miracle Guitart, Roger Madrigal Torres, Francisco Conesa Alcaraz i Martín Ruiz Montoya) van aconseguir evadir les patrulles, primer de la policia francesa i posteriorment de la Guàrdia Civil apostades pel Pirineu. Però finalment, el dia 4, trobant-se refugiats en una masia, el "Mas Clarà", situada en les muntanyes entre Girona i Banyoles van ser acorralats per la guàrdia civil. Després d'un intens tiroteig, van morir tots els homes de la partida de Quico excepte ell, que va aconseguir fugir, encara que greument malferit en una natja, una cuixa i en el coll. Gairebé miraculosament en el seu estat, va creuar el riu Ter i va arribar a Fornells de la Selva on va pujar a un tren amb la intenció d'arribar a Barcelona. Descobert pel maquinista, va saltar a un altre ferrocarril, però la guàrdia civil ja estava sobre la pista per l'avís dels ferroviaris. En les proximitats de Sant Celoni va saltar del tren en marxa i, ja en el poble, quan buscava un metge perquè l'atengués, després d'un tiroteig amb el sometent Abel Rocha, va caure mort. Eren les 8 del matí del 5 de gener de 1960 i Quico tenia 44 anys.

Cultura popular[modifica | modifica el codi]

El Quico està enterrat al cementiri de Sant Celoni on cada any, el 5 de Gener (dia de la seva mort) es realitza un acte-homenatge en la seva memòria. Dues pel·lícules han tractat sobre la vida de Quico Sabaté:

Referències[modifica | modifica el codi]

  • Martínez de Sas, María Teresa; Pagès i Blanch, Pelai. Diccionari biogràfic del moviment obrer als països catalans. Barcelona: Abadia de Montserrat, 2000, p. 1232-1233. ISBN 848415243X [Consulta: 9 octubre 2010]. 
  • Antonio Téllez Solá. SABATÉ, Guerrilla urbana en España (1945-1960). Barcelona, editorial Virus. (en castellà)
  • Dolors Marín Silvestre. Clandestinos. El maquis contra el franquismo, 1934-1975 . Barcelona, editorial Plaza & Janés.
  • Eduard Pons Prades. Guerrillas Españolas 1936-1960 . Barcelona, editorial Planeta, 1977. (en castellà)
  • Bernard Thomas, traducción de Albertina Rodríguez y Francisco Rodríguez. Lucio, l'irréductible. Suma de letras S.L. ISBN 84-663-0671-4 (en castellà)
  • José Peirats. Les anarchistes espagnols. Repères-silena, 1989 (en francès)
  • Ferran Sánchez Agustí. El Maquis anarquista - De Tolouse a Barcelona por los Pirineos. Lleida, Milenio 2005 ISBN 84-9743-174-X (en castellà)
  • VV.AA. La Lucha del Movimiento Libertario contra el Franquismo. Barcelona Virus 1991 (en castellà)
  • Pilar Eyre. Quico Sabaté, el Último Guerrillero. Barcelona Peninsula 2000 ISBN 84-8307-236-X
  • Joan Ventura Ballbé, Tren Correu 1.104, el darrer viatge del Quico Sabaté i els seus quatre companys. Palau-solità i

Plegamans, Edithot ISBN 978-84-89709-09-6. Gener 2010.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Francesc Sabaté Llopart Modifica l'enllaç a Wikidata