Francesc d'Assís

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Sant Francesc d'Assís

Imatge de Sant Francesc a Subiaco
fundador
Nom secular Giovanni Francesco Bernardone, Francesco d'Assisi
Naixement 5 de juliol de 1182
Assís (Estats Pontificis)
Defunció 3 d'octubre de 1226 (als 44 anys)
Assís
Enterrament Basílica de Sant Francesc (Assís)
Canonització 16 de juliol de 1228, Roma per Gregori IX
Lloc de pelegrinatge Basílica de Sant Francesc (Assís); Porciúncula (Assís)
Festivitat 4 d'octubre (el 17 de setembre, festivitat de la impressió dels estigmes)
Fets destacables fundador de l'Orde de Frares Menors; primer poeta en italià
Orde franciscans
Iconografia hàbit franciscà; estigmes; calavera; colom; lema "Pax et bonum"
Patronatge Itàlia, San Francisco, animals, medi ambient

Francesc d'Assís —en italià Francesco d'Assisi— (Assís, Estats Pontificis, 5 de juliol de 1182[1] - 3 d'octubre de 1226),[2] és un sant italià que va fundar l'orde franciscà i un segon orde, femení, conegut com el de les Germanes Clarisses. A més, és un dels primers autors literaris que fa servir la llengua italiana.

Va ser canonitzat per l'Església Catòlica el 1228, i la seva festivitat se celebra el 4 d'octubre.[3][4] En italià, és conegut també com il poverello d'Assisi ("el pobret d'Assís»). És el sant patró dels animals i el medi ambient.

Vida[modifica | modifica el codi]

Infantesa i joventut[modifica | modifica el codi]

El seu pare Pietro va ser un mercader de teles reeixit. Poc és sabut sobre la seva mare, Pica. Francesc va tenir molts germans. Va ser batejat com a Giovanni Francesco Bernardone, però va ser conegut comunament com a Francesco.[5]

El nom Francesco ("home de França") amb el qual el seu nom baptismal va ser reemplaçat, té diverses explicacions contradictòries sobre el seu origen. Una suggereix que li va ser donat pel seu pare al cap de poc d'haver nascut, quan aquest tornava a Assís d'un viatge a França. D'acord amb un altre relat es va deure al seu primerenc aprenentatge de l'idioma francès. No obstant això, tal vegada el relat més factible sigui el que el relaciona amb el seu interès per la literatura que venia de França, de la qual el fascinaven particularment els trobadors. Resulta interessant notar la similitud entre l'estil de vida dels trobadors, lliures de tota possessió (l'antítesi de la vida que el seu pare volia per a ell), i l'estil de vida que més tard seguiria pel seu compte.

Rebel cap al negoci del seu pare i el seu interès per la riquesa, Francesc passaria la major part de la seva joventut llegint llibres (irònicament els diners del seu pare li va garantir una excel·lent educació i es va convertir en poliglota, parlant amb fluïdesa diversos idiomes, incloent-hi el llatí) o bevent i gaudint la companyia dels seus amics, els quals eren en la seva majoria fills de nobles. Poc després es trobaria desil·lusionat amb el món del seu voltant. Un relat de la seva joventut conta que en una ocasió els seus amics i ell es van trobar amb un captaire en tornar a les seves cases després de divertir-se. El captaire els va demanar ajuda, davant el que els seus amics tan sols van ignorar les seves paraules. Francesc, per contra, va donar a l'home tot el que tenia a les seves butxaques. Els seus amics ho van prendre a burla per la seva estupidesa i, en tornar a casa seva, el seu pare el va reptar enardit.

El captiveri a Perusa[modifica | modifica el codi]

L'any 1201 es va unir a una expedició de l'exèrcit contra Perusa. Va ser pres presoner i va romandre captiu durant més d'un any. És probable que els seus pensaments més seriosos sobre la seva conversió hagin brollat gradualment durant aquell any.

La conversió[modifica | modifica el codi]

Es diu que quan va començar a abandonar els esports dels seus antics companys i ells li van preguntar jocosament si pensava casar-se, ell va respondre: "Sí, amb una núvia molt més digna de la que hàgiu mai vist". Francesc es referia a la "Dama Pobresa", com després l'anomenaria.

Va passar molt temps en llocs solitaris, sol·licitant a Déu que l'il·luminés. Després de la seva graduació, Francesc va acudir a cura de les víctimes més repulsives en la casa de Llàtzer, prop d'Assís.

Després d'un pelegrinatge a Roma, on va pregar a l'església que obrís les seves portes als pobres, va tenir una visió en què va escoltar una veu que li va indicar que devia restaurar l'església de Déu que havia caigut en decadència. Francesc es va dirigir a la capella de Sant Damià, prop d'Assís, decidit a establir-s'hi per a la seva comesa. La capella es trobava llavors molt malmesa i després d'una nova visió, en la qual Jesús li encomana la restauració de la capella, Francesc va vendre el seu cavall i teles del mercat del seu pare per fer complir el seu objectiu.

El seu pare, Pietro, indignat va intentar fer-lo entrar en els seus cabals, primer mitjançant amenaces i després tancant-lo en la presó familiar, castigant-lo corporalment. Després d'una entrevista en presència del bisbe, Francesc va renunciar a tota expectativa del seu pare, deixant fins i tot les peces per ell atorgades i per un temps es va convertir en captaire.

Temps més tard va retornar a la capella de Sant Damià per a acabar de restaurar-la. Francesc restà sempre diaca sense ésser ordenat sacerdot. Iniciada la predicació, aplegà un grup de seguidors que reberen l'aprovació del papa Innocenci III el 1210, i que foren coneguts com a franciscans. El 1219 s'uní a la croada d'Egipte i visità Palestina. De retorn a Itàlia centrà tota la seva doctrina en la pobresa i per la seva peculiar manera de predicar, la figura de Francesc és una de les més emotives del cristianisme: cantava a les places, estimava la natura, predicava als ocells i apaivagava les feres. El 1224 va ser marcat amb els estigmes de la passió de Crist, al turó d'Alvèrnia; és el primer cas conegut de la història en què li aparegueren estigmatitzacions visibles i externes.[6] Morí el 1226, malalt i cec. El 1228 fou canonitzat pel papa Gregori IX.

Oració i predicació[modifica | modifica el codi]

L'oració ocupà un espai preferent a la vida de Francesc d'Assís, per això buscava la vida eremítica, el silenci i la soledat interior. Reforçava les seves pregàries postrant-se, dejunant, i fins i tot, gesticulant.[7]

Com que no era sacerdot, en lloc d'impartir doctrina, practicava una predicació exhortativa, és a dir, incitava a la conversació i a viure una vida evangèlica; predicava donant exemple, seguint un estil de vida aliada a la pobresa. La seva manera de predicar era per mitjà de laudes o lloances, amb l'objectiu de cridar l'atenció dels homes a honrar a l'Ésser Suprem.[8]

Segons Tomás Celano:

« Quan, estant en públic, se sentia de sobte afectat per visites del Senyor, per a no estar ni llavors fora de la cel·la, feia del seu mantell una petita cel·la... sempre trobava la manera d'ocultar-se a la mirada dels presents... fins al punt de pregar entre molts sense que ho advertissin en l'estretor de la nau..[9] »

Obra escrita i primeres biografies[modifica | modifica el codi]

Entre els escrits reconeguts a Francesc d'Assís estan els següents:[10]

  • Càntic de les criatures o Càntic del germà Sol
  • lloances de totes les hores
  • Carta a tot l'orde
  • Carta a fra Lleó
  • La veritable joia
  • Carta a les autoritats, etc.

Aquest és un recull de les primeres biografies sobre la figura de Francesc d'Assís:[11]

  • Llegenda primera (Legenda Prima), de Tomasso Celano (1228–1230).
  • Espill de perfecció (Speculum Perfectionis), d'autor desconegut.
  • Llegenda segona (Legenda Secunda), de Tomasso Celano (1247).
  • Llegenda major de Sant Francesc (Legenda Maior), de Bonaventura de Bagnoregio (1263).
  • Llegenda dels tres companys (Legenda Trium Sociorum) (1270–1300).

Llegat[modifica | modifica el codi]

A Sant Francesc es deu la primera representació del pessebre, que va fer en una cova de Greccio. Poc abans de morir va compondre el seu himne al germà Sol o de les Criatures, que vist amb una perspectiva actual, hom pot considerar-lo tot un càntic a l'ecologisme.

La seva figura ha inspirat nombrosos artistes plàstics, entre ells Francisco de Zurbarán o Joan Miró. La seva vida apareix com a motiu poètic en autors com Dante o Rubén Darío i ha estat adaptada al cinema en diverses ocasions. Olivier Messiaen va escriure el llibret i la música de l'òpera Saint François d'Assise, subtitulada scènes franciscaines, estrenada en París en 1983.

L'ordre dels franciscans ha jugat un paper determinant en la història de l'església per la seva defensa de la pobresa i la relació personal amb Déu.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]


Referències[modifica | modifica el codi]

  1. [enllaç sense format] http://enciclopedia.us.es/index.php/San_Francisco_de_As%C3%ADs
  2. Sant Francesc d'Assís, 1182 - 1226 a Franciscanos.org. (castellà)
  3. Santoral franciscà a Franciscanos.org. (castellà)
  4. Santoral Catòlic: Sant Francesc d'Assís (4 de octubre), a Ewtn.com. (castellà)
  5. «San Francisco de Asís» (en (castellà)). Buscabiografías.com. [Consulta: 1 juliol 2011].
  6. Montes de Oca, Francisco (1977). Introducción a «Florecillas de San Francisco de Asís». México: Ed. Porrúa S.A., p. LVI.
  7. Lehmann, Leonardo, cap. 1.
  8. Lehmann, Leonardo, págs. 64–65.
  9. Lehmann, Leonardo, pág. 23.
  10. www.franciscanos.org.
  11. Montes de Oca, pág. XXXVII.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Lehmann, Leonardo. Francisco, Maestro de oración. Ed. Franciscana Arantzazu: Guipúzcoa, 1998. ISBN 84-7240-161-8. 


Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Francesc d'Assís