Francesc de Tamarit i de Rifà

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Francesc de Tamarit i de Rifà (vers el 1600 - 1653),[1] polític català, fill de Pere de Tamarit i de Salbà, fou membre del Consell de Cent i actuà sovint com a delegat del Braç Militar. Fou un dels artífex del Pacte de Ceret i participà en la Batalla de Montjuïc.

El 22 de juliol de 1638 va ser escollit diputat militar de la Generalitat, juntament amb el canonge Pau Claris com a diputat eclesiàstic i Josep Miquel Quintana com a diputat reial.

El 1639 va dirigir les tropes catalanes que van assetjar Salses, fet que va significar la reconquesta de la fortalesa que havia estat presa pels francesos uns dies abans durant la Guerra dels Trenta Anys. De retorn a Barcelona, fou acollit triomfalment pel poble.

Prengué part en les negociacions amb Bernard Du Plessis-Besançon, delegat per Armand-Jean du Plessis, el Cardenal Richelieu, i que finalment van dur al Pacte de Ceret.

El 18 de març de 1640,[2] el virrei Dalmau III de Queralt, comte de Santa Coloma, el féu empresonar a la presó de la ciutat, situada a la plaça del blat,[3] en una torre de la muralla romana[4]per ordre del rei, sota acusacions de contrafacció per motiu dels allotjaments,[5] i això ocasionà protestes violentes; el 22 de maig, davant l'actitud agressiva del poble que n'exigia l'alliberament, el virrei es veié obligat a posar-lo en llibertat juntament amb en Francesc Joan de Vergós i de Sorribes i Lleonard Serra,[6] però la revolta continuà i el 7 de juny es repetiren els avalots, coneguts com el Corpus de Sang[7] en el curs dels quals es produí la mort del virrei.

Durant la Guerra dels Segadors, dirigí la defensa en la batalla de Martorell i el 23 de gener de 1641 fou escollit com un dels 10 membres del Junta de Guerra que havia d'organitzar i dirigir la defensa de Barcelona, en la qual participà amb gran eficàcia, arengant i comandant les forces catalanes. Fou un dels principals artífexs de la victòria catalana sobre l'exèrcit reialista de Pedro Fajardo de Zúñiga y Requesens, marquès de los Vélez, a la Batalla de Montjuïc. Mesos després, tingué un paper destacat al front de Lleida i el juliol va deixar el càrrec de diputat -veient el caire que prenia la guerra i el paper que anava adoptant França-, sent el 1643 mestre racional de la ciutat de Barcelona.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Cònsul, Arnau i Simon, Antoni (2008) Mori el mal govern (Revista Sàpiens, núm. 72, pàg. 32). Edició GupCultura03
  2. Histocat, Apunts ruta 1640 «www.histocat.cat». [Enllaç no actiu]
  3. Grau, Jaume. «Pau Claris. Una vida amb misteris». Sàpiens [Barcelona], núm. 121, octubre 2012, p.54-57. ISSN: 1695-2014.
  4. Antoni Simon i Tarrés, Cròniques de la Guerra dels Segadors
  5. Les Constitucions catalanes impedien la lleva per lluitar a l'estranger
  6. Massot i Muntaner, Josep; Pueyo, Salvador; Martorell, Oriol. Els segadors: himne nacional de Catalunya. L'Abadia de Montserrat, 1993, p.19. ISBN 8478264647. 
  7. J.H. Elliott, La revolta catalana 1598-1640: un estudi sobre la decadència d'Espanya

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]