Francesco Francia

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
El baptisme de Crist (1509) Staatliche Kunstsammlungen de Dresden

Francesco di Marco di Giacomo Raibolini dit Francesco Francia o Francesco de Bolonya, lat. Franciscus Bononiensis, (Bolonya, 1450 - 5 de gener de 1517) va ser un pintor i gravador italià pertanyent a la família artística dels Francia. Els tipògrafs el coneixen també amb els noms de Francesco Griffo (de vegades Francesco Griffi), o més simplement com o Griffo o o Grifo.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Francesco Raibolini era fill del gravador sobre fusta Marco di Giacomo Raibolini, pertanyent a una de les famílies més antigues i conegudes de Bolonya, que posseïen terres a Zola Predosa. Primer va treballar d'orfebre i de tallador d'encunys. L'any 1482 va ingressar al gremi d'orfebres, i l'any següent ja hi estava al capdavant de la institució. El nom de Francia el va prendre del seu mestre.

Al voltant de 1490 va començar a orientar-se vers la pintura. El seu estil pictòric s'assembla al de Perugino i al de Giovanni Bellini, amb els quals el va comparar Rafael.

El seu fill, Giacomo Francia, va imitar tan perfectament el seu estil que resulta difícil distingir les obres de l'un i de l'altre.

Amico Aspertini, Bartolommeo Ramenghi, el gravador Marcantonio Raimondi i Timoteo della Vite van ser deixebles seus.

Malgrat de vertaders èxits com a pintor, Francesco mai no va renunciar al seu primer ofici, i li agradava signar les seues obres afegint al seu nom el títol d'aurifex. Al llarg de tota la seua vida va fer medalles, gravats, niellats, i a partir de 1495, caràcters d'impremta, desenvolupats fins a l'any 1502 per a la casa veneciana d'Aldus Pius Manutius, que va obrir la seua impremta l'any 1494.

També esdevingué Mestre de Moneda de la ciutat de Bolonya, títol que el feia l'encarregat de confeccionar els encunys destinats a fer les peces.

L'any 1506, arran de la caiguda del seu protector Giovanni Bentivoglio, Francesco va abandonar Bolonya i es va posar a treballar a altres ciutats, principalment a Parma i a Mòdena.

L'any 1516, Francesco va tornar a Bolonya on va obrir la seua pròpia impremta. Però aquest mateix any, potser per instigació pel seu propi fill, va ser conduït davant dels tribunals i condemnat a mort, acusat de la mort del seu gendre, assassinat a colps amb una barra de ferro.

Giorgio Vasari va incloure la seua biografia a Le Vite, amb el nom de Francesco Francia Bolognese

Obres de tipografia[modifica | modifica el codi]

Els tipus de lletra de Francesco Griffo, en particular els seus tipus romans es diferencien encara més de l'escriptura cursiva cal·ligrafiada que les del seu mestre Nicolas Jenson. Els seus tipus itàlics i grecs, per altra banda, mostren un aspecte cursiu molt marcat.

Francesco va treballar des de l'any 1495 amb l'impressor Aldus Pius Manutius, editor dels filòsofs de l'Antiguitat, per a qui va crear caràcters grecs, amb línies agitades, que tot i ser de difícil lectura eren molt apreciats pels lletrats. Tot i que aquestes floritures complicaven seriosament la composició, Manutius va publicar aquell mateix any una edició d'Aristòtil en cinc toms emprant aquestes lletres.

Griffo va crear també el joc de caràcters destinat al De Aetna de Pietro Bembo, aparegut al febrer de 1496. Una evolució d'aquests mateixos caràcters va servir l'any 1499 per a la publicació del Somni de Polifil.

L'any 1501 Francia va crear, per a una edició de Virgili, els caràcters itàlics, dibuixats segons s'ha dit a imitació de l'escriptura de Petrarca (més versemblantment dibuixats a partir de la cal·ligrafia usada per la diplomàcia papal) i que, tot i conservar un caràcter cursiu, eren de més fàcil composició i presentaven l'avantatge que ocupaven menys espai que els caràcters romans i gòtics usant fins aleshores, el que va permetre a Manutius de reduir-ne la quantitat de paper i per tant els costos de producció. En aquesta edició de Virgili s'esmenta el nom de Francia com a creador dels caràcters tipogràfics.

Va barallar-se amb Manutius, el qual, sota la protecció de Venècia havia aconseguit el monopoli de l'ús de la itàlica i de la impressió de les obres gregues, i els dos homes van separar-se l'any 1502. L'any següent, Francesco va tallar un nou joc d'itàliques per a l'impressor Gherescom Girolamo Soncino a Fano, per a la seua edició de Petrarca, publicació destinada a fer la competència a una edició de 1501, de Manutius. En la dedicatòria a Cèsar Borja, l'impressor es lliura a una diatriba sobre l'originalitat de l'escriptura d'Aldus Pius Manutius i reivindica per a Griffo la invenció de la itàlica, associada fins llavors al nom de Manutius.

L'any 1516, en obrir la seua pròpia impremta a Bolonya, va tallar un tercer joc de caràcters itàlics, encara més elegants que els dos precedents. La seua impremta va publicar un Canzoniere de Petrarca i un Asolani de Bembo.

Les famílies tipogràfiques de caràcters Bembo, Griffo, Polifil, Aldina i, de manera més colateral Garamond, descendeixen dels jocs originals de Francesco Francia.

Obres com a pintor[modifica | modifica el codi]

  • Davallament de la Creu, per a l'església de Santa Maria del Borgo, conservada a la Pinacoteca Nacional de Bolonya
  • Sant Sebastià, destacable per l'exactitud de les proporcions i la bellesa de les formes (a Bolonya)
  • Josep d'Arimatea, sant Joan i les tres Maries plorant Jesús davallat de la Creu
  • El baptisme de Crist (1509), Staatliche Kunstsammlungen, Dresden
  • Al Metropolitan Museum of Art de Nova York
    • Mare de Déu i Infant amb sant Francesc i sant Jeroni
    • Mare de Déu i Infant
    • Mare de Déu i Infant amb sant Francesc i sant Jeroni
    • Retrat de Federigo Gonzaga, pintura al tremp sobre fusta, transferida posteriorment a llenç i una altra volta a fusta

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Francesco Francia