Francisco Javier Mier y Campillo

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Francisco Javier Mier y Campillo (Alles, Astúries, 18 de febrer de 1748- Madrid, 1818) va ser un religiós asturià, va ser el primer i penúltim inquisidor general després de la primera abolició del tribunal el 1813.

Ordenat prebere probablement vers 1773. Va graduar-se de Batxiller en Filosofia i Teologia a la Universitat de Valladolid. Posteriorment va llicencir-se'n i es va doctorar en Teologia a la Universitat d'Àvila. De la documentació es desprén que va ser professor a Valladolid.[1]

Va opositar a diverses prebendes i va obtenir la canongia magistral de Valladolid. Després, va passar a ocupar el càrrec de tresorer de la Catedral de Santiago de Compostel·la. El 24 de maig de 1802 era nomenat bisbe d'Almeria per Pius VII, proposat per Carles IV. Durant l'exercici del càrrec diocesà va ser escollit diputat a Corts el 1813, ocupant el seu escó a Madrid, el 15 de gener de 1814, si bé Mier va ser un dels signants del Manifest dels Perses, amb simpaties a l'absolutisme.[1]

El 22 de juliol de 1814, Ferran VII el va nomenar inquisidor general després del restabliment de la Inquisició, abolida a les Corts de Cadis, amb el de l'absolutisme a Espanya. Traslladat a Madrid, va ser inquisidor general fins 1818.[1]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 Caro Cancela, Diego. Diccionario biográfico de parlamentarios de Andalucía, 1810-1869 (en castellà). Sevilla: Centro de Estudios Andaluces, Consejería de Presidencia, Junta de Andalucía, 2010, p. 217. ISBN 978-84-938354-5-3. 


Precedit per:
Juan Antonio de la Virgen María
Bisbe d'Almeria
1802 - 1815
Succeït per:
Antonio Pérez Minayo
Precedit per:
Ramón José de Arce
Abolició del càrrec (1808-1814)
Inquisidor general d'Espanya
1818 - 1829
Succeït per:
Jerónimo Castillón y Salas