Francisco Serrano Domínguez

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Francisco Serrano y Domínguez
Francisco Serrano Domínguez

18 de juny de 1869 – 2 de gener de 1871
Precedit per El mateix com a President del Consell de Ministres
Isabel II, Reina d'Espanya
Succeït per Amadeu I, rei d'Espanya

3 de gener de 1874 – 30 de desembre de 1874
Precedit per Emilio Castelar y Ripoll
Succeït per Alfons XII, rei d'Espanya

3 d'octubre de 1868 – 18 de juny de 1869
Precedit per Joaquín Aguirre de la Peña President de la Junta Provisional Revolucionària
Succeït per Joan Prim i Prats
4 de gener de 1871 – 24 de juliol de 1871
Precedit per Juan Bautista Topete Carballo, (interí)
Succeït per Manuel Ruiz Zorrilla
26 de maig de 1872 – 13 de juny de 1872
Precedit per Práxedes Mateo Sagasta
Succeït per Manuel Ruiz Zorrilla
3 de gener de 1874 – 26 de febrer de 1874
Precedit per Emilio Castelar y Ripoll
Succeït per Juan Zavala de la Puente
Dades biogràfiques
Naixement 17 de desembre de 1810
San Fernando, Cadis
Defunció 25 de novembre de 1885 (als 74 anys)
Madrid
Cònjuge Antonia Domínguez y Borrell

Francisco Serrano y Domínguez, Duc de la Torre (San Fernando, Cadis, 1810 - Madrid, 1885), militar i polític espanyol, fou President del consell de Ministres (1868), (1871) i (1872), també President del govern espanyol (1874), el cinquè i últim president de la Primera República Espanyola.

Carrera Política[modifica | modifica el codi]

Serrano va néixer durant el setge francès a Cadis, fill d'un militar liberal. Va ingressar en l'exèrcit en 1822 i va ascendir per mèrits propis durant la Primera Guerra Carlina (1833-1840). En 1839, s'incorporà al partit progressista d'Espartero. Durant la Regència d'Espartero (1841), aquest el va nomenar mariscal i ministre de la Guerra. Després, però, es va girar contra l'excessiu poder del regent, cooperant amb Joan Prim per a enderrocar-lo (1843). Cap a 1846-1848 va ser amant de la reina Isabel II, sobre la qual va exercir una gran influència política. Serrano despertava recels entre els polítics moderats de l'època. En 1848, va ser nomenat Capità General de Granada per tal d'allunyar-lo de la cort. Es va apartar llavors de la política, va dimitir del càrrec que tenia, es va casar i es va dedicar a viatjar.

En 1854, en esclatar una nova Revolució progressista, va tornar per a donar suport altra vegada a Espartero. Durant el Bienni Progressista que llavors va començar va ser director general d'Artilleria, i es va alinear amb el partit centrista que volia formar O'Donnell, la Unió Liberal. Més tard fou ambaixador a París (1856), Capità general de Cuba (1859-1862) i Ministre d'Estat (1863). Va ser llavors quan la reina li va nomenar duc de la Torre. Un any més tard de la mort d'O'Donnell, Serrano li va succeir com cap de la "Unión Liberal" i va sumar el partit a les conspiracions antidinàstiques de progressistes i demòcrates. Va participar de manera decisiva a la Revolució de 1868 que va destronar a Isabel II, vencent a les tropes governamentals en la batalla d'Alcolea.

De seguida va ser nomenat president del govern provisional (1868-1869) i, vacant la prefectura de l'Estat, va recaure sobre ell com a president del poder executiu (1869-1870). Una vegada instaurada la monarquia democràtica amb la coronació d'Amadeu de Savoia, Serrano va ser cridat a presidir el govern en dues ocasions (1871 i 1872). En esclatar llavors la Tercera Guerra Carlina, Serrano va derrotar el pretendent don Carlos (VII) en la Batalla d'Oroquieta[1] i va signar l'Acord d'Amorebieta, amb l'esperança d'acabar amb el conflicte (1872). El rebuig de les Corts a aquest conveni va provocar la caiguda de Serrano del govern. Després va admetre la proclamació de la Primera República, encara que va haver d'exiliar-se per la seva implicació en una conspiració (1873).

Quan el cop d'estat del general Pavía va dissoldre les Corts republicanes en 1874, Serrano va ser nomenat president del govern i del poder executiu, instaurant una espècie de dictadura republicana de tarannà conservador. La seva ambició era perpetuar-se com dictador, però la destrucció de les forces republicanes havia obert el camí per a la restauració dels Borbons, precipitada en aquell mateix any pel pronunciament de Martínez Campos en Sagunt. Va acceptar el nou rei, Alfons XII, i va pretendre ocupar un paper important en el nou règim com a cap del Partit Constitucional. Va ser rebutjat per Cánovas i pel rei quan aquests van preferir Sagasta com líder liberal, raó per la qual es va escindir amb el grup de l'Esquerra Dinàstica (1881). La seva labor de govern, al llarg de tants avatars, resulta insignificant, atès que va ser un polític sense ideals ni projectes, al que l'ambició de poder va fer canviar freqüentment d'orientació i de lleialtats (l'anomenaren el Judes d'Arjonilla, per la seva tendència a la traïció i pel lloc on tenia la seva finca).

Càrrecs de govern[modifica | modifica el codi]

Francisco Serrano Domínguez
Càrrec de govern
Precedit per:
Joaquín Aguirre de la Peña
(President de la Junta Revolucionària)
President del Govern Provisional
(3 d'octubre de 1868 – 25 de febrer de 1869)
President del Govern
(25 de febrer de 1869 – 18 de juny de 1869)
(Llista de Presidents del Consell de Ministres)
Succeït per:
Joan Prim i Prats
(President del Govern)
Càrrec de govern
— Títol restaurat: —
Fi de la Revolució de 1868
Regent d'Espanya
(Llista de Cap d'estat d'Espanya)
(18 de juny de 1869 – 2 de gener de 1871)
Succeït per:
Amadeu I d'Espanya
(Rei d'Espanya)
Precedit per:
Juan Bautista Topete Carballo
(President del Govern)
President del Govern
(Llista de Presidents del Consell de Ministres)
(4 de gener de 1871 – 24 de juliol de 1871)
Succeït per:
Manuel Ruiz Zorrilla
(President del Govern)
Precedit per:
Práxedes Mateo Sagasta
(President del Govern)
President del Govern
(Llista de Presidents del Consell de Ministres)
(26 de maig de 1872 – 13 de juny de 1872)
Succeït per:
Juan Zavala de la Puente
(President del Govern)
Càrrec de govern
Precedit per:
Emilio Castelar y Ripoll
(President de la República)
President de la República
Primera República Espanyola

(Llista de caps d'Estat d'Espanya)
(3 de gener de 1874 – 30 de desembre de 1874)
Succeït per:
Antonio Cánovas del Castillo
(Regent d'Espanya)
Succeït per:
Juan Zavala de la Puente
(President del Govern)
Presidents de la I República Espanyola
Estanislau Figueras (Rep. Federal) febrer -juny 1873
Francesc Pi i Margall (Rep. Federal) juny-juliol 1873
Nicolás Salmerón (Rep. Unitari) juliol-setembre 1873
Emilio Castelar (Rep. Unitari) setembre 1873 - gener 1874
Francisco Serrano Domínguez (Rep. Liberal-conservador) gener 1874 - desembre 1874

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Clemente, José Carlos; Polo, Juan Francisco. La prensa humanitaria en la España contemporánea: (1870-1989) (en castellà). Editorial Fundamentos, 2003, p.42. ISBN 8424509552.