Franco Faccio

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Franco Faccio.

Franco Faccio (Verona, 8 de març de 1840 - manicomi de Monza, 21 de juny de 1891) fou un director d'orquestra i compositor italià.

Estudià al Conservatori de Milà, on fou condeixeble d'Arrigo Boito, unint-se ambdós des de llavors en una estreta amistat que només s'acabà amb la mort. Ambdós foren els principals apòstols de la música wagneriana a Itàlia. Ja el 1860 féu executar una obertura de concert que fou molt aplaudida i denotava un temperament ben dotat. Pensionat el 1862, va fer un viatge per l'estranger amb l'objecte de perfeccionar els seus estudis i, sobretot, de conèixer les diferents escoles musicals; l'any següent estrenà a La Scala de Milà l'òpera en tres actes I Prohighi Fiamminghi, en la qual s'acusava encara més la seva potent personalitat. El 1866, junt amb el seu gran amic Boito, féu la campanya contra Àustria, i el 1868 fou nomenat professor d'harmonia del Conservatori de Milà i poc temps després director d'orquestra de La Scala. Més tard es donà a conèixer com un gran director d'orquestra en les principals ciutats d'Europa i el 1878 assolí un extraordinari èxit, dirigint els Concerts del Trocadero de París. També havia dirigit les orquestres dels teatres real de Madrid, i Liceu de Barcelona. El 21 de març de 1889 dirigí l'estrena de l'òpera de Giacomo Puccini, Edgar, al teatre de La Scala. A banda de les obres abans esmentades, compongué: Amleto, amb llibret de Boito, que fracassà sorollosament (Gènova, 1865); Le sorelle d'Italie, cantata, en col·laboració també amb Boito (1862, i dues col·leccions de melodies, amb el mateix Boito.

Referències[modifica | modifica el codi]

  • Tom núm. 23 de l'Enciclopèdia Espasa