Franz Liszt

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
30x-Music.png
Noteicon4.svg
Franz Liszt
Liszt (Lehmann portrait).jpg
Estil: Romanticisme
Naixença: 22 d'octubre de 1811
Doborjan, Imperi Austro-hongarès
Defunció: 31 de juliol de 1886 (als 74 anys)
Bayreuth, Alemanya
Nacionalitat: Alemanya Alemanya

Obres destacades

Fites

Franz Liszt, en hongarès Ferenc Liszt (Doborjan, comtat de Sopron (Hongria), 22 d'octubre de 1811 - Bayreuth, (Alemanya) el 31 de juliol de l'any 1886), fou un compositor i pianista hongarès.

Liszt és considerat un dels grans virtuosos del Romanticisme, juntament amb els seus contemporanis Frédéric Chopin, Johannes Brahms i Hector Berlioz. En nombroses ocasions fou considerat el més gran pianista de l'època.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Va néixer a la ciutat de Doborjan, la qual restava al comtat de Sopron, a Hongria. En virtut del Tractat del Trianon (1920), dita població passa a ésser anomenada Raiding i esdevé part d'Àustria. Els seus pares foren Adam Liszt, violoncel·lista a la Cort dels Esterházy, i Anna, de soltera Lagen, els orígens de la qual resten estretament relacionats amb Àustria.

Inicis del virtuós[modifica | modifica el codi]

Fou el pare qui començà a guiar al virtuós romàntic en el món de la música, tot instruint-lo en el piano a mercè d'obres compostes per Haydn, Mozart i Beethoven. Gratament sorpresos a causa del notable talent del jove, un reduït grup de membres de la Cort dels Esterházy decidí de lliurar-li una beca per a estudiar, gràcies a la qual pogué formar-se a Viena, on rebé classes de piano a càrrec de l'austríac Carl Czerny, que al seu torn havia estat educat per Beethoven. Cal apuntar el fet que també va rebre classes de composició; els al·ludits ensenyaments foren realitzats per Antonio Salieri.

L'any 1823 intentà ingressar al Conservatori de París, però dissortadament fou rebutjat pel director Luigi Cherubini, el qual al·legà a la impossibilitat d'admetre alumnes estrangers. No obstant això, fou adoctrinat a càrrec del compositor d'òpera Ferdinando Paër i del compositor i teòleg César Franck, qui àdhuc educà al també romàntic Hector Berlioz. Succeïda una gira per Anglaterra tornà a París, i a la tendra edat de catorze anys compongué la que esseria la seva única òpera: "El Castell de l'Amor". Al llarg d'aquesta època conegué i visità de mode freqüent al polonès Frédéric Chopin, al qual admirava genuïnament; a l'escriptora George Sand, la qual s'enamorà del jove hongarès; al pintor Eugène Delacroix; al notable compositor alemany Felix Mendelssohn; al novel·lista i poeta francès Victor Hugo i a un llarg etcètera d'intel·lectuals per l'estil. Al llarg de l'esmentat lapse de temps, compongué l'"Estudi en 12 exercicis" (1826), obra de la qual derivaria en un futur certament llunyà, un dels seus treballs més destacables: "Estudis d'execució transcendental". L'any 1832 assistí a un recital del violinista Niccolò Paganini. Tal audició l'impulsà a assolir el grau màxim com a expert del piano.

Fotografia de Liszt realitzada per Franz Hanfstaengl l'any 1858

El 31 de març de 1837[modifica | modifica el codi]

L'any 1837 (més concretament el dia 31 de març) s'esdevindria un fet talment curiós; Liszt, de 26 anys, s'havia instal·lat a Ginebra juntament amb la comtessa Marie d'Agoult. El fet de descobrir un nou talentós del piano (Sigismond Thalberg), el qual presumia públicament de ser altament superior quant a qualitat a Liszt, l'impulsà a demanar a una de les seves admiradores benestants, que al final fou la Princesa Belgroioso, que apadrinés una "pugna" entre els principals intèrprets del moment. Hi participaren el propi Liszt, l'al·ludit Thalberg, Chopin, Peter Pixis, Czerny i Henri Hers. Cal esmentar que l'hongarès reeixí àmpliament victoriós, fet que l'ajudà a consolidar-se com el més conegut i estimat pianista de l'època. Al llarg d'aquest període va ésser quan conegué a Marie d'Agoult, amb la qual establiria una intensa relació, la duració de la qual s'estendria fins als onze anys, tot deixant com a clara mostra de la intensitat que regí la relació tres fills: Còsima, Blandine i Daniel.[1]

Albors de la maduresa[modifica | modifica el codi]

Un cop consolidada la seva qualitat com a virtuós, emprengué una gira de concerts l'any 1839, primerament amb l'afany de recaptar beneficis a fi de poder erigir un monument en honor al pare del romanticisme Ludwig van Beethoven, a la ciutat de Bonn, Alemanya. Al llarg de set anys realitzà concerts per ciutats de caràcter important, tot viatjant des d'Anglaterra fins a Turquia i des de Portugal fins a Rússia. Durant aquesta gira Liszt oferí el 1845 sis concerts a Barcelona[2] i un a Arenys de Mar. Les esmentades actuacions el convertiren en el més reconegut i estimat músic del moment. No obstant les excentricitats de la seva jovenesa (havia estat definit com a histriònic notablement faldiller), es considera el precursor del recital per a piano i el principal renovador de tal instrument en el segle XIX.

S'explica que en certa ocasió, quan es disposava a interpretar un adagio de Beethoven, li demanaren d'apagar un dels canelobres que cedia llum a la cambra. Davant dita petició, Liszt reaccionà de forma sorprenent, tot ordenant l'elusió parcial de la llum que regia l'habitació, a fi de crear una atmosfera en conjunt més subjectiva. Un cop la llum esdevingué inexistent, l'hongarès interpretà la peça a la perfecció. Probablement, fou el primer intèrpret que se sotmeté a un repte per l'estil.[1]

Retirada dels escenaris[modifica | modifica el codi]

Bust de Liszt a Sopron

Després d'assolir el seu apogeu a nivell musical, el 1848 anuncià la seva retirada dels escenaris. Seguidament, s'instal·là a Weimar (Alemanya), en companyia de la princesa russa Carolyne Sayn-Wittgenstein, nucli en el qual ocupà el lloc de mestre de capella de la cort, l'atorgament del qual s'havia esdevingut certs anys enrere (1842). El seu afany era dedicar-se, de manera principal i específica, a la composició. De tal decisió sorgiren treballs notablement reconeguts, cas dels Concerts per a piano, la Totentanz per a piano i orquestra o les simfonies de Dante i Faust, així com els quan innovadors poemes simfònics.

Al llarg d'aquest període, també es dedicà intensament a dirigir orquestres i a promulgar i divulgar obres pertanyents a altres compositors. Cal apuntar el fet que, d'ençà la seva joventut, Franz dedicà una destacable part del seu temps lliure a la divulgació musical. En conseqüència, interpretà nombroses obres de Schumann i Chopin quan aquests, malalts, restaven incapacitats per tal d'interpretar-les. Les seves intervencions foren crucials a l'hora de programar o estrenar treballs compostos per Hector Berlioz, Richard Wagner i Camille Saint-Saëns. Cal aturar esment al fet que, el 1850, l'hongarès dirigí l'estrena d'una de les més destacables òperes de Wagner: Lohengrin. Com a mestre i promulgador de nous talents, esdevingué la principal referència de la "Nova escola alemanya". Impartí classes a més de 400 alumnes, compongué prop de 350 obres i intercanvià correspondència amb nombroses personalitats contemporànies a la seva persona.

La seva reputació va atreure a joves talents provinents de distints punts d'Europa i fins i tot dels Estats Units, com és el cas de Hans von Bülow, qui contrauria matrimoni amb la seva filla Còsima el 1857. L'altra filla de Liszt, Blandine, es casà amb Emíle Ollivier, el qua fou nomenat primer ministre francès l'any 1870, 8 anys després de la mort de la seva esposa, i l'únic baró, Daniel, defallí el 1859 a Berlín, amb tan sols 20 anys.[1]

Darrers anys[modifica | modifica el codi]

El 1858, l'hongarès renuncià al càrrec de mestre de capella, apel·lant a la creixent hostilitat que anava sorgint vers la seva obra. No obstant aquest fet, Liszt visqué a Weimar tres anys més (com ha estat aclarit anteriorment, en companyia de la princesa Carolyne, a la què conegué a Ucraïna l'any 1847), donant classes a diversos alumnes, entre ells l'estatunidenc Jacob Madison Tracy,[3]fins al 1861, any en el qual decidiria d'establir-se a Roma (on rebria de mode freqüent la visita del Papa Pius IX i on àdhuc estudiaria teologia) després que l'Església mostrés la seva oposició pel que fa a l'enllaç entre la princesa ucraïnesa Carolyne i el músic hongarès. L'any 1863 la unió es fragmentà; d'ençà s'inicià una etapa en la qual Liszt es limità a compondre obres de tipologia religiosa i litúrgica, com dues misses, les llegendes per a piano, o l'oratori Christus. El 1865 rebé els ordes menors com a abat, i establí la seva residència al Vaticà, havent-se esdevingut dos anys al llarg dels quals havia residit al monestir de Madonna del Rosario. Des de 1869 fins a la seva mort, visqué alternativament a Roma i a Weimar, amb puntuals, encara que freqüents, estades a Budapest d'ençà el 1875, any en el qual seria nomenat director de la recentment creada Acadèmia de música de la ciutat.

Al llarg dels anteriorment al·ludits anys, s'esdevindrien fets tanmateix rellevants, la puntualització dels quals cal ésser conferida: l'any 1866, es produí la defunció de la seva mare (Anna Liszt), fet que causà que s'esdevingués l'última trobada entre el pianista i la seva ex-muller Marie d'Agoult; el 1870, la seva filla Còsima s'ajuntà amb el músic Richard Wagner, amb el qual Liszt mantenia una estreta relació; i el 1871 succés curiós, a la vegada que infaust, la pianista i admiradora Olga Janina intenta assassinar-lo i, tot seguit, suïcidar-se. A instància de sa filla Còsima, l'any 1876 visità la primera edició del festival de Bayreuth, en dit any dedicat a Wagner. L'assistència a l'esmentat festival féu possible la coneixença, per part de l'hongarès, del compositor rus Txaikovski. El 1877, participà, a Viena, en els actes realitzats en ocasió del 50è aniversari de la defunció de Beethoven. L'any 1883, dirigeix el concert en honor al recentment mort Richard Wagner. Finalment, el 31 de juliol de 1886 mor a Bayreuth (Alemanya), després de contraure una perillosa pulmonia, a l'edat de 74 anys.[1]

Relacions amoroses[modifica | modifica el codi]

La vida sentimental de Liszt ha donat lloc a nombrosos mites i faules. Un dels més persistents fins avui, ha estat la creença què el músic tingué diversitat de fills il·legítims. El fet de posseir abundants amants, algunes de les quals foren cèlebres escriptores, cas de la francesa George Sand, i el fet que s'al·ludís al músic en les obres d'aquestes, varen contribuir a intensificar aquesta aura fabulosa.

La comtessa Marie d'Agoult, segons Henri Lemman (1843)

La comtessa d'Agoult publicà nombroses novel·les fent ús del pseudònim "Daniel Stern"; en un dels seus relats, Nèlida, publicat de forma immediatament posterior a la ruptura entre ella i l'hongarès, és fàcil d'intuir que, darrere el pintor incapaç d'escometre treballs amb ambició, si oculta la subjectiva visió que l'escriptora posseïx vers Liszt, la qual restava certament negativitzada a causa de la recent ruptura entre ambdós. Olga Janina, la qual perseguí al músic al llarg dels darrers anys de la seva vida, també confeccionà novel·les en les quals l'hongarès és reiteradament i per defecte, presentat com un personatge dèbil i arrauxat. Dita escriptora patí un greu cas de mitomania; fou capaç de transdiversar la biografia del músic i adaptar-la a circumstàncies diverses en base als seus capritxos; de fet, es féu passar per comtessa i també afirmà que els seus avantpassats eren cossacs. Fins molt avançat el segle XX, mercè les al·ludides caracteritzacions i a l'animadversió vers el músic manifestada per Ernest Newman, biògraf de Richard Wagner, el músic hongarès fou considerat, en el món de parla anglesa, un hom "banal, hipòcrita i altament egocentrista i grandiloqüent", basant-se en les opinions exposades per Robert Craft. Amb la posterior publicació de la correspondència del propi músic, d'ençà la dècada dels 70 s'ha iniciat la correcció de la distorsionada imatge de Liszt, i actualment sorprèn notablement el fet d'haver arribat a posseir tan mala reputació per part d'una personalitat humil, plena de saber i sincera, tal com ho denoten els seus escrits.

Fou amb Marie d'Agoult amb qui mantingué la relació més estable. La comtessa abandonà al seu marit l'any 1835 a fi de poder viure amb el músic; gran part del temps residiren a Itàlia i a Suïssa, fins al 1844, any en què l'esmentada relació arribaria a la seva cloenda. D'aquesta unió en sorgiren tres fills: la primogènita, Blandine, la qual morí als 27 anys després de donar a llum el seu únic fill, Daniel-Émile; Còsima, primerament esposa de Hans von Bülow, anys després muller de Richard Wagner; i Daniel, el qual morí a la tendra edat de 20 anys. La comtessa d'Agoult era una dona certament inestable a nivell psicològic i emocional, la seva relació amb el músic s'anà deteriorant gradualment i successiva. Succeïda la separació, s'esdevingueren encontres de caràcter esporàdic i puntual: l'últim es produí a París, l'any 1866, en ocasió de la mort de la mare de Liszt. D'ençà l'al·ludit punt, la salut mental de la comtessa s'agreujà de mode preocupant, fins al punt d'arribar a ésser ingressada en un centre psiquiàtric. El 1876, es produí la seva defunció. "Res no farà que plori menys quan ella morí", confessà Liszt a la princesa Carolyne Sayn-Wittgestein, persona amb què havia establert una relació certament profunda des de 1848. L'al·ludida princesa restà ambl l'hongarès fins al 1863, després que Liszt eixís de Weimar en conseqüència de la negació, per part del Vaticà, d'abolir el matrimoni de Carolyne amb objecte de, seguidament, realitzar un casament entre el músic i la princesa. Tal fet s'esdevingué mercè la impetuosa vehemència, per part de la família de Carolyne, d'oposar-se a l'enllaç hipotètic.

Àdhuc és necessari d'aturar esment a altres relacions, probablement de caràcter majorment irrellevant, baldament destacables: amb la baronessa Olga von Meyendorff mantingué una interessant i certament constant correspondència d'ençà el 1871 fins que s'esdevingué la defunció del músic l'any 1886; amb la seva alumna Lina Schmalhausen, la qual publicà sa devoció vers l'hongarès en el seu "Diari"; i per últim, amb la pintoresca quant llunàtica Olga Janina. El cas de dit caràcter és digne de presidir la trama de certa novel·la d'intriga o bé melodramàtica. Verament, el seu nom era Òlga Zielinska; l'any 1869, la jove polonesa decidí de contactar amb Liszt, el qual en aquells instants romania a Roma, amb objecte d'ésser instruïda a càrrec del músic hongarès. Tractà de seduir-lo, però després de conferir nombrosos intents frustrats, l'any 1871 emprengué una determinació tanmateix pròpia d'una mentalitat perillosament malaltissa: volia assassinar-lo i, tot seguit, suïcidar-se. Així doncs, succeït un mes, es presentà a la residència del músic (al nucli de Pest) armada amb un revòlver i amb una proveta, el contingut de la qual era altament verinós, que usaria a fi de cloure amb la seva pròpia vida. Liszt aconseguí dissuadir-la quant a l'ús de l'arma, però Olga es begué el contingut del recipient. Afortunadament, sobrevisqué a la seva temptativa, fet que la impulsà a eixir amb objecte d'arribar a París, lloc en qual escrigué, fent ús del pseudònim Robert Frary (compositor certament conegut), quatre relats autobiogràfics, dos d'ells basats en sa relació amb l'hongarès, novel·les posseïdores en abundància de delirants peripècies de caràcter romàntic: Els records d'una cossaca i El meu amic Franz Liszt.

L'obra musical[modifica | modifica el codi]

El segle romàntic fou l'època dels grans virtuosos, el període d'uns intèrprets que assoliren tal celebritat, que ni Wolfgang Amadeus Mozart ni Ludwig van Beethoven (òbviament també grans pianistes), podrien haver arribat mai a intuir. Era l'època dels Frédéric Chopin i Robert Schumann, no obstant també la de Franz Liszt, un veritable talentós que d'ençà llur notablement precoç inici en l'escena musical, revolucionà totes les convencions establertes, com a l'inventar el concepte de recital a solo, al sostraure els concerts pianístics de les sales de l'aristocràcia i l'alta burgesia amb afany de llevar-los fins als grans auditoris, sense la necessitat de recórrer a una orquestra com a acompanyament. I tot això esmentat prèviament, ho aconseguí a mercè d'una personalitat certament desbordant, a un geni probablement excessiu, gairebé qualificable d'histriònic, que ell mateix s'encarregà de potenciar, tot lliurant-li una subtil pàtia, la qual aprengué del violinista Niccolò Paganini, d'ésser seductor i en cert mode demoníac.

Amb Liszt, el piano esdevé un instrument orquestral. El músic hongarès optà, d'ençà llur inici, de lliurar llibertat al seu volcànic temperament, a base de treballs en els quals introduïa les més potencialment complexes audàcies tècniques, tot això de mode talment explosiu, que no admetia terme mitjà: el recital pianístic quasi és qual acrobàcia realitzada a càrrec d'un circ. D'ací en sorgeixen partitures purament magistrals, amb abundants complicacions tècniques, però que, en el fons, oculten música qualitativament excel·lent. El piano, doncs, és el gran al·liat de l'hongarès; fou l'instrument al qual dedicà una notòria part dels seus esforços com a creador, baldament no fou llur únic àmbit d'actuació. A mesura que es produïa llur maduració com a persona, dentí la necessitat d'abarcar nous gèneres; en conseqüència de tal fet podem trobar, en llur catàleg, una abundant quantitat de música orquestral, vocal, coral i fins i tot (de forma certament reduïda) òpera. De fet, llur única òpera s'estrenà quan encara era un mer adolescent. Únicament la música de cambra fou la que mai li suscità interès cap.

Obres destacades[modifica | modifica el codi]

Filmografia[modifica | modifica el codi]

El 1935 es filmà la pel·lícula Somni d'amor basada en la vida de Franz Liszt, dirigida per Charles Vidor i més tard substituït per George Cukor a causa de la mort del primer. L'actor que fa el paper de Liszt és Dirk Bogarde.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]


  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 [enllaç sense format] http://es.deutschegrammophon.com/
  2. MATA, Jordi. «Hostes vingueren... Franz Liszt». Sàpiens [Barcelona], núm. 115 (abril 2012), p. 16. ISSN 1695-2014
  3. Enciclopèdia Espasa Volum núm. 63, 69 (ISBN 84-239-4563-4)