Frederic Pujulà i Vallès

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Frederic Pujulà i Vallès
Naixement 12 de novembre de 1877
Palamós, Baix Empordà
Defunció 14 de febrer de 1963 (als 85 anys)
Bargemon, Var, França
Nacionalitat Catalunya Catalunya
Ocupació Escriptor, esperantista

Frederic Pujulà i Vallès (Palamós, 12 de novembre del 1877 – Bargemon Var, França, 14 de febrer del 1963), escriptor, catalanista i esperantista.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Frederic Pujulà i Vallès va néixer a Palamós el 12 de novembre de 1877. De família benestant, amb ascendència en part rossellonesa i bretona, ben aviat es traslladà a viure amb la seva família a Cuba, on passà la seva infantesa. Al seu retorn, estudià amb èxit la carrera de dret a Barcelona, i feu amistat amb Picasso (qui li va fer un conegut retrat, amb la seva característica pipa) i altres artistes i escriptors de l'època.

L'any 1905, uns oficials de l'exèrcit espanyol saquejaren les redaccions del diari La Veu de Catalunya i del setmanari satíric Cu-cut! per "antiespanyolistes". Pujulà ho explicà i ho criticà des de la revista en esperanto Tra la Mondo de París. Un militar esperantista espanyol el va denunciar i Pujulà s'exilià a París on continuà la seva tasca nacionalista i esperantista, i on va poder adoptar la nacionalitat francesa per evitar la persecució de les autoritats espanyoles.

Ja de retorn, l'any 1909, va aprofitar el seu càrrec de director del 5è Congrés Internacional d'Esperanto a Barcelona, per donar a conèixer a tot el món l'existència de la llengua catalana i de la nostra cultura. La seva intervenció com a soldat a la Primera Guerra Mundial fou voluntària, com la d'altres combatents catalans,[1] encara que fou reclutat en virtut de la seva nacionalitat francesa, mentre participava amb Adrià Gual, el 1914, en actes previs al 10è Congrés Universal d'Esperanto a París. Pujulà esperava que la seva lluita aportaria quelcom a l'alliberament de les nacionalitats europees. Va passar quatre anys en diversos fronts de guerra fins que a la seva fi, l'any 1919, va ser desmobilitzat de l'exèrcit francès. Entre altres, va formar part d'una companyia de telefonistes de la qual només ell i un company varen sobreviure i va participar en primera línia en lluites cos a cos, a la baioneta, que duraven diversos dies de manera ininterrompuda. El 9 de març fou acollit amb una gran festa a l'Hotel Suís de Barcelona. Però la seva experiència traumàtica al front, i altres conflictes personals, el varen fer apartar-se de l'activitat pública, a la qual cosa també contribuí l'assentament del noucentisme.

L'any 1923 fugí cap a París, en ser avisat de què podia ser detingut per ordre del nou govern de Primo de Rivera, i s'afaità la seva característica barba per tal de passar desapercebut a la frontera. Allí va fer de corresponsal del diari El Diluvio (afí al Partit Republicà Democràtic Federal) i arribà a ser Secretari General de l'Associació de Periodistes Estrangers a França. L'any 1933 tornà a Barcelona on continuà col·laborant amb aquest periòdic fins al 1939, i n'arribà a ser redactor en cap. Entretant tingué diverses activitats com a maçó, com la de secretari de la lògia Justícia núm. 9 de Barcelona, l'obtenció del "quart grau de Mestre Secret del Soberano Capítulo de la Rosa Cruces Barcino n°1", orador de l'assemblea i redactor del seu butlletí, etcètera.

Ocupada Barcelona pels rebels feixistes, fou detingut i condemnat a mort per un tribunal militar en judici sumaríssim, per la seva trajectòria catalanista i republicana. Després de passar unes setmanes a l'espera de l'execució, li fou commutada la pena per una de vint anys i un dia. Finalment, després de dos anys i dos mesos de reclusió a la presó Model de Barcelona, el deixaren en llibertat per raons de la seva edat. Posteriorment se li obrí un altre expedient per "responsabilitats polítiques" i se sol·licità documentació sobre ell als Servicios de Recuperación de Documentos de Salamanca. El Tribunal Especial para la Represión de la Masonería y del Comunismo el sentencià finalment l'any 1947 per "maçó, amb idees separatistes" a dotze anys més de presó, que no hagué de complir. Se li va prohibir tant l'exercici de l'advocacia com el del periodisme. Apartat de la vida pública, va morir el 14 de febrer de 1963 a Bargemon (Var, França).

L'ideari polític[modifica | modifica el codi]

La primera participació política la dugué a terme dins l'Associació Democràtica Catalanista Lo Trangul (1900), on participà i dirigí un corrent obrerista i llibertari. El seu ideari va anar evolucionant cap al catalanisme, però mai no va deixar d'estar impregnat d'un cert internacionalisme humanista.

Durant els primers anys del segle XX va viatjar per Europa occidental i mantingué una gran activitat política, difonent les seves ja consolidades idees republicanes, nacionalistes i federalistes de manera radical, participant en mítings, i situant-se en el sector més esquerrà de la Unió Catalanista (fou membre de la seva Junta Permanent) amb Domènec Martí i Julià, oposant-se, per exemple, a la recepció al rei Alfons XIII a l'Ajuntament de Barcelona.

Estudiós del pensament de Pi i Margall i de Valentí Almirall, va ser partidari de profundes reformes socials i contrari als grans estats que ofegaven les nacions, i propugnà la lliure federació entre aquestes per aconseguir la fraternitat universal. Enquadrat en el modernisme més vitalista, propugnava el desvetllament de Catalunya i la necessitat de retrobar la consciència com a poble des d'un vessant decididament d'esquerres.

Des de les pàgines de Joventut mantingué una encesa polèmica amb Pi i Suñer sobre la interpretació que féu del pensament piimargallià respecte a la forma ideal de govern. A l'article Als separatistes castellans (1901) ens deixà veure el seu pensament internacionalista i catalanista: "Ens heu acusat de separatistes a nosaltres que tenim per ideal superior la unitat de tot el món, basada, si, dintre dela llibertat més absoluta..." "Però si som criminals perque volém ésser autònoms... millor serà que se os deixi". Dins de Als socialistas é individualistas, exposà la seva idea natural de pàtria: "...un Estat es obra dels homes, y'ls seus contorns s'esborran ab la punta d'una espasa... Per això la gran tasca es dividir el Món en sas Regions naturals... Encoratjemnos els uns als altres; sigan els de Finlandia finlandesos... castellans els de Castella, y nosaltres catalans, que aquest és el primer pas pera sentirnos homes...".

L'escriptor català[modifica | modifica el codi]

Començà a escriure per La Senyera de Palamós, i a principis del segle XX passà a col·laborar amb Llevant, El Federalista, L'Autonomista, Llibertat, i altres revistes de tendències federalistes i catalanistes. Fou redactor de Joventut (1900-1906), portaveu d'Unió Catalanista, on desenvolupà el seu ideari, publicant un gran nombre d'articles (uns 220) de diversos temes: polítics, patriòtics, filosòfics, de crítica literària, sobre l'esperanto, etcètera. Destacà per l'exposició clara de les seves conviccions, fent sovint gala d'un verb inflamat.

Escriví obres de teatre com El geni (1904), El boig (1907, segona part d'El geni), Dintre la gàbia (1906, amb Emili Tintoré), i La veu del poble i El poble de la veu (1910, amb Lluís Via) - sàtira sobre els prestigiosos diaris La Veu de Catalunya (catalanista conservador) i El Poble Català (nacionalista d'esquerres i republicà), dels quals també fou col·laborador. Aquesta obra, signada amb el pseudònim F.L., produí gran aldarull i nombroses crítiques de tota mena. Publicà narracions com Titelles febles (1902), Creuant la plana morta (1903), El metge nou (1903), i la considerada primera novel·la de ciència-ficció en català Homes artificials (1912). També va editar l'estudi Francesc Pi i Margall (1902), recull de set articles seus apareguts a Joventut. També efectuà traduccions al català, com les obres de teatre Més enllà de las forces, del noruec Bjørnstjerne Bjørnson (1904), la peça en vers Kaatje, del belga Paul Spaak (1914) i diverses novel·les de Georges Simenon, entre altres, i algunes sota altres signatures al ser inhabilitat pels franquistes.

Fruit de les seves extremes vivències a la Gran Guerra, especialment al front de Verdun, escrigué les obres En el repòs de la trinxera, Cartes del soldat a l'amic i De la trinxera estant (relats sobre les primeres estades a primera línia, publicada dins la col·lecció La Novel·la Nova l'any 1918) i l'assaig Les representacions teatrals als camps de batalla i França (1920).

L'any 1949 va guanyar l'Englantina d'Or als Jocs Florals de la Llengua Catalana celebrats a Montevideo, amb la poesia patriòtica Ai, de tant d'esperar...!

Després de patir la repressió franquista va continuar escrivint poesia, novel·la, teatre, assaig, etc. i va col·laborar encara en alguna revista de l'exili com Pont Blau de Mèxic, encara que la major part de la seva extensa obra ha quedat inèdita fins als nostres dies.

El periodista[modifica | modifica el codi]

A més de les seves col·laboracions en revistes literàries, Frederic Pujulà va tenir una important carrera periodística a la redacció del diari El Diluvio. Aquest era el segon diari de la ciutat de Barcelona durant els anys 30 en què Pujulà hi va treballar. Eminentment popular, la línia del diari era de caràcter republicà i federalista. Pujulà va esdevenir cap de redacció, a les ordres de Jaume Claramunt i Mesa amb el qual tenia en comú les arrels cubanes. Durant els anys de la guerra, el diari es va continuar editant per la pròpia empresa editora i només cap al final va ser confiscat pel partit socialista, que va posar un militant seu com a director, Antonio Huerta. Aquest es va allotjar a casa del propi Pujulà, segons explica el seu fill GermansBusquetsLa carrera professional de Pujulà va quedar estroncada amb la depuració política que va fer de la professió periodística el règim franquista, car per treballar calia estar inscrit al Registro Oficial de Periodistas, el qual negava sistemàticament l'accés als professionals de tendència republicana.

L'esperantista[modifica | modifica el codi]

Pujulà i Vallès és considerat l'introductor i màxim difusor de l'esperanto a Catalunya. A partir de 1905 n'esdevingué un infatigable propagador des de la revista Joventut (amb més de setanta articles al respecte), amb col·laboracions a La Veu de Catalunya (amb el pseudònim Tamen) i amb la publicació d'un gran nombre d'obres didàctiques, com Gramàtica rahonada de la llengua Esperanto (1906) i altres gramàtiques, cursos i vocabularis (com el primer diccionari català esperanto l'any 1909). Des que va prendre contacte amb la llengua auxiliar, es va impregnar dels seus valors paral·lels d'internacionalisme i fraternitat humana (seguint els sentiments d'Aribau i de Sinibald de Mas, nom aquest que utilitzava com a maçó). El mateix any 1905 va fundar la societat Espero Kataluna i va començar a donar classes d'esperanto a l'Associació Nacionalista Progrés. Va visitar L. L. Zamenhof a Polònia i ràpidament va esdevenir un gran coneixedor de la llengua i un gran orador en esperanto.

També escriví contes en esperanto com Naivulo, Karabandolo la plugisto, Fiŝkaptisto kaj rigardanto o La grafo erarinta, publicats l'any 1908, i fou col·laborador de La Revuo, destacada revista esperantista de París. Al mateix temps col·laborà amb els seus articles amb moltes altres publicacions. Escriví els monòlegs La Rompantoj (1907), les obres de teatre Autunaj ventoj (1909) i Novelo (1908) i moltes altres. Així mateix, traduí a l'esperanto i donà a conèixer mundialment diverses obres originals catalanes. Amb la seva intervenció, l'any 1905 la Unió Catalanista acceptà l'ús de l'esperanto per a les relacions amb altres moviments nacionalistes. L'any 1906 representa Catalunya (en nom de diverses entitats catalanistes com el grup Quatre Barres i el Cercle Catalanista de Santiago de Cuba) al 2n Congrés Internacional d'Esperanto que tingué lloc a Ginebra (on declamà amb gran èxit els seus monòlegs Senhejmulo i La Pipamanto). En aquest congrés tingué un incident amb un militar espanyol, per dirigir-s'hi en nom de la Nació Catalana.

També el 1906 començà a publicar el primer curs d'esperanto en català a la revista Joventut. L'any 1908 va donar un curs d'esperanto a la Sorbona de París (on anys abans havia fet una conferència sobre Catalunya i l'esperantisme).

Fou un dels organitzadors i el president del 5è Congrés Internacional d'Esperanto de Barcelona (1909) on va incloure uns Jocs Florals Internacionals a imatge dels que se celebraven en llengua catalana. Durant aquest 5è Congrés, dirigeix al Teatre Romea l'obra Mistero de doloro, d'Adrià Gual, traduïda a l'esperanto per ell mateix i editada en esperanto l'any 1909. També va fer la lletra de l'himne esperantista Akcepto, amb música de J. B. Lambert.

El 1911 es fa càrrec de la direcció de la revista Kataluna Esperantisto, òrgan de la Kataluna Esperanto Federacio, durant tres anys. Fou també un dels directors de Jen, versió esperantista de la popular revista Papitu.

El 1913 va col·laborar amb l'editor Josep Paluzie i Lucena redactant la versió en esperanto del llibre de Paluzíe Un artista en ajedrez (Valentín Marín) (edició bilingüe castellà/esperanto), dedicat a Valentí Marín i Llovet, i editat a Barcelona per Hijos de Paluzíe, editores.[2][3]

Posteriorment, va ser col·laborador de la gran obra Kataluna Antologio (1925), recull antològic de literatura catalana, cançó popular, etc. recopilatori fet per Jaume Grau Casas i en què col·laboraren els també esperantistes Joan Amades i Josep Grau i Casas. La seva activitat pública va anar davallant, però sempre va mantenir la defensa i l'ús de la llengua internacional.

Obres[modifica | modifica el codi]

En català[modifica | modifica el codi]

  • Obres de teatre
  • Narracions
    • Titelles febles (1902)
    • Creuant la plana morta (1903)
    • El metge nou (1903)
    • Homes artificials (1912) considerada la primera novel·la de ciència-ficció en català. Edicions Pleniluni, 1986, 84-85752-22-8

En esperanto[modifica | modifica el codi]

  • Naivulo
  • Karabandolo la plugisto
  • Fiŝkaptisto kaj rigardanto
  • La grafo erarinta (1908)
  • Monòlegs
    • La Rompantoj (1907)
    • Senhejmulo
    • La Pipamanto
  • Obres de teatre
    • Aŭtunaj ventoj (1909)
    • Novelo (1908)

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Safont, Joan. Per França i Anglaterra. A Contra Vent, 2012, p. 52. ISBN 9788415720010. 
  2. Escacultura:: Comentaris sobre llibres de Paluzíe [Consulta 09 desembre 2009]
  3. ChessNotes d'E.Winter: Comentaris sobre llibres d'escacs en esperanto (anglès) [Consulta 14 desembre 2009]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]