Frederica von Stade

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Frederica von Stade (Somerville, Nova Jersey, 1 de juny de 1945) és una mezzosoprano estatunidenca, una de les més respectades i populars, tant als Estats Units com a nivell internacional. Posseeix una veu de timbre immediatament recognoscible i unes qualitats dramàtiques i una presència escènica que li han estat justament admirades.

Va fer els seus estudis al Col·legi del Sagrat Cor, a Washington DC, amb estades europees a França, Itàlia i Grècia. Al prestigiós Mannes College of Music de Nova York estudià amb Paul Berl, Otto Guth i Sebastian Engelberg.

Va debutar al Metropolitan Opera de Nova York el 10 de gener de 1970 com un dels follets de La flauta màgica. L'any 1971 va triomfar com Cherubino de Les noces de Fígaro a Santa Fe. Amb Cherubino i altres personatges de Mozart - Dorabella, Idamante, Sesto - va conquerir els més importants teatres. Cal recordar especialment la seua participació en Les noces de Fígaro l'any 1974, al Festival de Glyndebourne i a París, sota la direcció de Georg Solti i Giorgio Strehler. Habitualment se l'associa a aquest paper i a altres transvestits per a mezzosoprano, com ara Octavian (Der Rosenkavalier) i Hänsel (Hänsel und Gretel). L'any 1980 va fer un recordat debut al Teatro Colón de Buenos Aires com Sesto, en La clemenza di Tito de Mozart.

Com a especialista en l'estil del bel canto, Frederica von Stade ha guanyat prestigi en els més exigents papers de Rossini, en especial els de les seues òperes El barber de Sevilla i La Cenerentola, així com la versió per a mezzosoprano de La sonnambula de Vincenzo Bellini. Notable intèrpret del repertori francès, ha destacat com Mélisande (Pelléas et Mélisande) - el Metropolitan Opera va festejar els seus vint-i-cinc anys de carrera dedicant-li'n una nova producció - Charlotte (Werther), Margarida (La damnation de Faust), L'Enfant et les sortilèges i L'heure espagnole de Maurice Ravel i en els papers protagonistes de Cendrillon i Chérubin de Jules Massenet. En els últims anys ha interpretat operetes de Jacques Offenbach com ara La Grande-Duchesse de Gérolstein.

L'òpera contemporània l'ha vist com a Tina (escrit per a ella per Dominick Argento), personatge de l'òpera The Aspern Papers (basada en la novel·la de Henry James); en La Gavina de Pasatieri (1974), Dangerous Liasons de Sousa a la San Francisco Opera i el paper de la Senyora de Rocher en Dead Man Walking de Jake Heggie (2000).

El seu repertori per a recital inclou el cicle de cançons orquestrals Les nuits d'été d'Hector Berlioz, els Chants d'Auvergne de Joseph Canteloube, lieder de Franz Joseph Haydn, Wolfgang Amadeus Mozart, Franz Schubert, Robert Schumann, Francis Poulenc, Erik Satie i cançons contemporànies populars del repertori americà, pel qual mostra una particular simpatia. Els seus enregistraments de clàssics de Broadway com ara The Sound of Music o la versió integral de Show-Boat de Jerome Kern són referencials.

L'any 1999 va encarregar al compositor Richard Danielpour l'obra Elegies com a homenatge a son pare, el tinent Charles von Stade, que va morir el 10 d'abril de 1945, un mes i mig abans que ella nasquera.

Per la seua ductilitat ha estat requerida per importants directors d'escena com Giorgio Strehler, Jorge Lavelli, Jonathan Miller i Jean Pierre Ponnelle i directors d'orquestra com Claudio Abbado, Herbert von Karajan, Seiji Ozawa, Leonard Bernstein i Michael Tilson Thomas, destacant-hi en oratoris i misses de Mozart i Haydn, en cicles de cançons amb orquestra, així com en la Simfonia núm. 4 de Gustav Mahler.

Va cantar en la cerimònia d'obertura dels Jocs Olímpics d'hivern de Salt Lake City, l'any 2002 i sovint és invitada a programes de la televisió nord-americana.

L'any 1973 es va casar en primeres noces amb Peter Elkus amb qui va tenir dues filles. S'hi va divorciar el 1990. Casada amb Michael Gorman resideix a l'àrea metropolitana de San Francisco, Califòrnia.

Enregistraments[modifica | modifica el codi]

Ha enregistrat més de seixanta discos entre òperes completes, musica sacra, recitals, obres simfòniques i cançons populars. Ha obtingut sis nominacions per als premis Grammy, dues per al Grand Prix du Disque, una per als Deutsche Schallplattenpreis i un Premio della Critica Discografica italiana.

El govern francès la va nomenar oficial de l'Orde de les Arts i de les Lletres. També va ser premiada l'any 1983 pel president Ronald Reagan, en recompensa per la seua contribució a les arts.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]