Freixe de flor
 |
||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
 |
||||||||||||||
|
|
||||||||||||||
| Classificació científica | ||||||||||||||
|
||||||||||||||
|
|
||||||||||||||
| Fraxinus ornus L |
||||||||||||||
El Freixe de flor, freixe d'olor, freixe femella, freixe orn, freixe del manà (del grec "phraxis": tancat i del llatí "orno": muntanya) és un arbre caducifoli de copa esfèrica que pot arribar fins els 15 metres d'alçada.
Taula de continguts |
Nomenclatura [modifica]
- Nom científic complet : Fraxinus ornus L.
- Família : Oleaceae.
- Sinonímia (taxonòmica i/o nomenclatural) Ornus europaea.
- Noms populars (català) Freixe de flor, Freixe femella, Freixe orn, Freixe del Manà, Freixe d'olor
Ecologia [modifica]
- Distribució als països de llengua catalana: A la regió mediterrània. A la península ibèrica en trobem sobretot a les muntanyes més orientals.
- Distribució mundial: En el sud d'Europa i Àsia Occidental. És un arbre natiu del sud d'Europa i el sud-oest d'Àsia.
- Hàbitat: Creix en vessants ombries sobre sòls humits de muntanyes de boscos de ribera, en barrancs i torrents de zones humides i fresques. Habita tant en sòls calcaris com silicis. Suporta molts tipus de sòls sempre que aquests siguin frescos, com hortes, sots i valls humides. Podem trobar-ne a les obagues de les muntanyes de clima suau i no molt sec a l'estiu, de 200 a 1500 m d'altitud. És molt resistent al fred.
Descripció [modifica]
- Forma vital (de Raunkjaer): macrofaneròfit caducifoli.
- Port i dimensions: arbre caducifoli que pot arribar a mesurar uns 15 metres, de copa amplia: hemisfèrica o aplanada.
Òrgans vegetatius
- Forma i tipus de la rel
- Morfologia, tipus i consistència de la tija : tronc de fins 1 metre de diàmetre. De color gris fosc fins i tot negre i llisa.
- Morfologia (forma, divisió marge), textura i disposició de les fulles: fulles oposades, caduques i compostes imparipinnades que mesuren de 5 a 10 cm. De 5 a 9 fol.liols pedunculats, ovadolanceolades, irregularment dentats, verds clars per el feix i amb pubescència ferruginosa per revés.
- Tipus de pilositat (si n'hi ha): pecívol amb pilositats curtes de color gris
- La reproducció es fa per llavors fresques sembrades immediatament després de la seva collita podent tardar fins un any a germinar. Sent el millor sistema i el més ràpid els esqueixos.
- Inflorescència: en panícules laterals o terminals còniques de fins 15 x 20 cm.
- Morfologia i color del periant: Calze amb 4 sèpals soldats en la base. Corol·la amb 4 pètals soldats en la base o lliures.
Androceu: Amb 2 estamenis, de llargs filaments.
- Gineceu: L'ovari es situa entre els 2 estamenis
- Fruit: És sec, en forma de llengüeta, eixamplat en la meitat apical per tal de facilitar la disseminació. El fruit és una sàmara de 2-2,5 cm. Es troba sobre un peduncle. Floreix en primavera. La pol·linització és anemòfila pel vent.
Farmacologia [modifica]
- Part utilitzada (droga): L'escorça és medicinal, així com “el manà” obtingut mitjançant l'incisió de l'escorça. Les fulles també gaudeixen de propietats laxants.
- element Composició química: Manitol (55%), hexoses, manotriosa, exatetrosa (estaquiosa), resina, heteròsits cumarínics: fraxòsid, esculòsid.
- Usos medicinals: Especialment indicat, per el seu mecanisme suau d'acció, per tractar l'estrenyiment en nens i ancians. També indicat per millorar varius, flebitis i morenes. En tots aquells casos que es requereixi un augment de la diüresi: cistitis, ureteritis, oligúria, urolitiasi, hiperuricèmia, gota, hipertensió arterial, edemes i retenció de líquids.
- Accions farmacològiques / propietats: El maná es comporta com a laxant suau, tot i que pot ser purgant a dosis elevades. Es un diürètic osmòtic, antiinflamatori i venotònic.
- Toxicitat: Estenosi esofàgica, pilòrica o intestinal.
El seu ús como a diürètic en presencia de hipertensió arterial, cardiopaties o insuficiència renal moderada o greu, sol deu fer-se per prescripció i sota control mèdic, davant el perill de la possibilitat de produir-se una descompensació arterial.
Observacions [modifica]
En el sud d'Itàlia i Sicília es conrea per a l'obtenció del "manà", beguda ensucrada molt benvolguda per les seves propietats laxants. Per a això es sagna l'arbre durant l'estiu, fent unes incisions en l'escorça per les quals flueix aquest líquid.
El manà pot administrar-se, diluït en aigua, llet o suc de fruites, en dosis variables segons l'edat: Fins a tres anys: 5 a 10 g/dia; de tres a cinc anys: 15 a 20 g/dia; majors de cinc anys: 25 a 30 g/dia; adults: 50 a 60 g/dia. Molt utilitzat en jardineria. Cultivat per a guarniment.
Bibliografia [modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Freixe de flor |
- Devesa Alcaraz, J.A.. Vegetación y flora de Extremadura. Badajoz: Universitas, 1995.
- Valedés, B. Flora Vascular de Andalucía occidental. Barcelona: KETRES, 1987.
- Font i Quer, Pius; Bolòs, Oriol de. Iniciació a la botànica. 2a. edició. Fontalba, 1979. ISBN 84-85530-08-X.
