Frida Kahlo

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Frida Kahlo

Grafitti representant Frida Kahlo
Nom de naixement Magdalena Carmen Frieda Kahlo Calderón
Naixement 6 de juliol de 1907
Coyoacán, Ciutat de Mèxic
Defunció 13 de juliol de 1954 (als 47 anys)
Coyoacán, Ciutat de Mèxic
Nacionalitat mexicana
Art pintura, gravat.
Moviment Realisme, Surrealisme, Simbolisme.
Obres destacades Les Dues Fridas,
Diego i jo,
El marxisme sanarà els malats

Frida Kahlo Calderón, o Magdalena Carmen Frieda Kahlo Calderón, (Coyoacán, Ciutat de Mèxic, 6 de juliol de 190713 de juliol de 1954) va ser una reconeguda pintora mexicana.

La seva activitat artística es va formar en el context cultural de la postrevolució mexicana i, des d'una època molt primerenca -cap als anys vint-, Frida va començar a valorar la cultura autòctona, apreciant els valors estètics de l'art popular de Mèxic, demostrant a la seva pintura un sentit dramàtic i violent que es poden trobar també en alguns exvots populars, dels quals en tenia una gran col·lecció.[1] Va formar part durant els anys 1925 i 1929 d'una tendència estètica de tipus avantguardista europea sorgida a Mèxic, anomenada estridentisme, que tenia com a actitud la construcció d'una nova societat a partir de l'eliminació del vell ordre.[2]

La seva pintura va desenvolupar-se a partir de la influència de diferents estils com el realisme, el surrealisme i el simbolisme. Va saber copsar tot el que tenia al seu voltant –pintures, fotografies, gravats, exvots, exposicions, llibres i viatges–, va estudiar-ho, i això va ajudar-la a definir un estil pictòric propi. Però, com comenta Teresa del Conde en parlar de les pintures de Frida: «cap dels seus quadres hagués pogut generar-se, pel que fa a l'esperit, a partir d'un altre país que no fora Mèxic.»[3]

Durant tota la seva vida va tenir una salut fràgil, patint poliomielitis als sis anys i un greu accident de trànsit als divuit que va fer que hagués de sotmetre's a multitud d'operacions quirúrgiques. El 1929 es va casar amb l'artista Diego Rivera i, com ell, va donar suport al partit comunista.[4]

Biografia[modifica | modifica el codi]

Va néixer a Coyoacán, al sud de la Ciutat de Mèxic, el 6 de juliol de 1907, malgrat que Frida deia haver nascut el 1910, any de l'inici de la Revolució Mexicana: «Vaig néixer amb la Revolució», perquè volia que la seva vida comencés amb el Mèxic modern.[5] Aquest detall mostra la seva singular personalitat, caracteritzada des de la seva infància per un profund sentit de la independència i la rebel·lia contra els hàbits socials i morals ordinaris, moguda per la passió i la sensualitat. Orgullosa de la seva mexicanitat i de la seva tradició cultural, es va enfrontar a la penetració dels costums nord-americans, tot això barrejat amb el seu peculiar sentit de l'humor.[5]

Frida va ser la tercera filla de Guillermo Kahlo, fotògraf d'origen germano-hongarès i de religió jueva, i la mexicana Matilde Calderón i González, d'ascendència espanyola i indígena catòlica. No obstant això, d'acord amb l'estudi de Gaby Franger i Rainer Huhle,[6] formava part de la llegenda, instigada per la mateixa Frida, que Guillermo Kahlo tingués arrels hongareses o jueves. Aquests autors sostenen que probablement el fotògraf va néixer a Pforzheim, una petita ciutat de l'estat de Baden-Wurtemberg i que els seus avis i la resta d'avantpassats van pertànyer a la burgesia local i eren de religió luterana.[7]La seva mare Matilde va néixer a Ciutat de Mèxic, filla d'Antonio Calderón, fotògraf d'origen indi nascut a Morelia, i d'Isabel González i González, procedent d'una família d'un general espanyol.[5]

De molt petita va contraure la poliomielitis, mentre que alguns autors afirmen que va néixer amb una anomalia congènita, l'espina bífida.[8] La seva cama dreta es va aprimar i un peu li va quedar més petit que l'altre, per la qual cosa alguns l'anomenaven «Frida la coixa». Durant la seva joventut va intentar ocultar aquest problema amb pantalons i posteriorment amb llargues faldilles. Durant tota aquesta primera època va ser el seu pare qui es va ocupar especialment d'ella, ajudant-la en els seus exercicis terapèutics. Frida sempre va tenir un gran amor i admiració cap al seu pare. El 1951 va realitzar Retrat del meu pare, representant-lo amb el seu instrument de treball, una gran càmera, posant a la part inferior del retrat una banderola amb la inscripció: «Vaig pintar el meu pare Wilhelm Kahlo, d'origen hongarès-alemany, artista fotògraf de professió, de caràcter generós, intel·ligent i fi, valent perquè va patir epilèpsia durant seixanta anys sense deixar mai de treballar, i va lluitar contra Hitler. Amb adoració, la seva filla Frida Kahlo.»[9]

Des de petita es va mostrar com una ànima rebel i amb ganes de provocar; presentant-se, per exemple, en algunes reunions familiars vestida amb roba d'home. Segons paraules de la mateixa artista: «Les meves joguines van ser les d'un noi: patins i bicicletes.»[10] L'any 1922 va entrar a la Escuela Nacional Preparatoria de Mèxic D.F., la més prestigiosa institució educativa del país, que per primera vegada admetia noies com a alumnes. Allà les seves trapelleries la van convertir en «líder» d'un grup majoritàriament format per nois rebels anomenat «Los Cachuchas», amb els que va realitzar innombrables malifetes a l'escola.[11] Va ser precisament en aquesta escola on va entrar en contacte amb el seu futur marit, el conegut muralista mexicà Diego Rivera, a qui li havien encarregat pintar un mural a l'amfiteatre Bolívar de l'escola.

Frida va realitzar dos retrats sobre el seu arbre genealògic, un el 1936 titulat Els meus avis, els meus pares i jo, on es va representar com una nena d'uns tres anys al pati de la casa familiar que sostenia una cinta vermella que simbolitzava la sang de la seva família. Aquesta cinta arribava fins als seus avis, els busts dels quals reposaven sobre núvols i envoltava els seus pares, que els va representar com a la fotografia de noces de 1898. Va copiar fil per randa els vestits dels nuvis, sobre el vestit de la seva mare va pintar un fetus encara unit a ella a través del cordó umbilical i, amb to burlesc, va col·locar sota aquest retrat de la seva mare un espermatozoide penetrant dintre d'un òvul. Continuant amb la simbologia, molt a prop es troba una flor en forma d'U damunt un cactus rebent el pol·len de la fecundació. Al fons s'hi pot veure dos paisatges diferents, al de sota hi ha els avis materns amb muntanyes, mentre que els avis paterns estan simbolitzats per l'oceà.[12]

Va fer-ne una segona versió el 1950, amb el títol de Retrat de la Família de Frida. En aquesta pintura, a més dels quatre avis i dels seus pares hi va fer aparèixer les seves germanes, Matilde i Adriana en un costat de Frida, mentre que a l'altre hi va pintar Cristina entre els seus fills Isolda i Antonio.[13]

Un tràgic accident[modifica | modifica el codi]

El 17 de setembre de 1925 un accident amb autobús la va deixar amb lesions permanents. Li va quedar la columna vertebral fracturada -gairebé trencada- i es va fracturar diverses costelles, el coll, la pelvis i una cama per onze llocs diferents. El seu múscul es va desfer i un passamà li va travessar el ventre, introduint-se-li pel costat esquerre. Es va haver de sotmetre a trenta-dues operacions quirúrgiques durant tota la seva vida, i va haver d'usar cotilles de diferents tipus, així com diversos mecanismes d'«estirament». Aquest tràgic accident va marcar-li la vida: «Va ser un xoc estrany: no va ser violent, sinó sord, lent i va sacsejar tothom. Però a mi molt més», va escriure Frida sobre el tema.[4]

L'avorriment que li provocava la seva postració la va dur a pintar. El 1926, encara en la seva convalescència, va pintar el primer autorretrat d'una llarga sèrie, en la que va expressar els esdeveniments de la seva vida i les seves reaccions emocionals respecte a aquests, dedicat al seu xicot Alejandro Gómez Arias, amb qui anava quan va patir l'accident. Així doncs, moltes de les seves creacions eren autoretrats perquè, tal com ella afirmava, «Jo pinto la meva pròpia realitat. L'únic és que pinto perquè ho necessito, i pinto el que se m'ocorre, sense més consideracions».[14]

De l'accident de 1926 en va fer un petit esbós amb llapis anomenat Accident, dibuixant sense cap perspectiva a la part superior el moment del xoc entre l'autobús i el tramvia, amb els ferits a terra i ella en primer terme tota embenada sobre una llitera, mirant el seu autoretrat. Només va fer aquest dibuix sobre l'accident que tant va canviar la seva vida. Molts anys més tard, el 1943, va trobar un exvot amb una situació similar a la que ella havia patit i el va manipular una mica per convertir-lo en el seu propi accident, afegint els rètols de l'autobús, posant les seves celles característiques a la víctima i afegint-hi la inscripció: «Els esposos Guillermo Kahlo i Matilde C. de Kalho donen les gràcies a la Verge dels Dolors per haver salvat la seva nena Frida de l'accident succeït el 1925 a la Cantonada de Cuahutemozin i Calzada de Tlalpan.» Com si realment hagués estat un exvot dels seus pares.[15]

Un accident anomenat Diego[modifica | modifica el codi]

Frida Kahlo amb el seu marit, Diego Rivera

La majoria de les seves pintures les va fer estirada al seu llit i al bany. No obstant això, la seva gran força i energia per viure li van permetre una important recuperació. Després d'aquesta recuperació, que li va retornar la capacitat de caminar, una amiga íntima la va introduir als ambients artístics de Mèxic on es trobaven, entre d'altres, la coneguda fotògrafa, artista i comunista Tina Modotti i Diego Rivera. Frida admirava Rivera i li va ensenyar obres seves per saber-ne la seva opinió, i aquest va quedar impressionat per aquests treballs, comentant més tard:

« Els llenços revelaven una insòlita força expressiva, una exposició precisa dels caràcters i autèntica serietat. Tenien una franquesa fonamental i una personalitat artística pròpia. Transmetien una sensualitat vital enriquida mitjançant una cruel, però sensible, capacitat d'observació. Per a mi era evident que tenia davant meu una veritable artista. »
[16]

L'artista va contreure matrimoni amb Rivera el 21 d'agost de 1929 malgrat l'oposició de la família de Frida, que el trobava massa comunista i rabassut com una pintura de Bruegel, i potser massa més gran que Frida, ja que Diego tenia 21 anys més que ella. «Ningú no va assistir a la boda, excepte el meu pare, que li va dir a Diego: No s'oblidi que la meva filla és una persona malalta i que ho serà tota la vida: és intel·ligent, però no bonica. Pensi-s'ho (...) i, si malgrat tot, desitja casar-se amb ella, li dono el meu consentiment», va escriure la Frida sobre el dia de la cerimònia. El matrimoni va metaforitzar-se com «la unió entre un elefant i un colom», ja que Diego era enorme i obès mentre que ella era petita i prima. D'altra banda, Frida mai va poder tenir fills a causa de les seves lesions, qüestió que va trigar molts anys a acceptar.[17]

La seva relació va consistir en amor, aventures amb altres persones, vincle creatiu, odi i un divorci el 1939 per després tornar-se a unir. «Ser la dona d'en Diego és la cosa més meravellosa del món. Jo deixo que jugui al matrimoni amb altres dones. En Diego no és el marit de ningú i mai no ho serà, però és un gran company.» La creixent reputació de Rivera als Estats Units els va dur a passar entre el 1931 i el 1934 la major part del temps a Nova York i Detroit, ciutat on la Frida va patir el segon de tres avortaments, el 4 de juliol. Aquesta dolorosa experiència li va fer crear un esbós en el mateix hospital per despres fer-ne la pintura Henry Ford Hospital, on es mostra ella mateixa nua sobre un llit de l'hospital molt més gran en relació al cos d'ella, mostrant el dramatisme del llençol blanc tacat de sang, mentre sostenia a la seva mà esquerra tres cordes vermelles simbolitzant venes que enllaçaven a uns objectes de l'embaràs fracassat; una de les cintes s'unia a un fetus, que era el petit nen perdut.[18]

Casa dels pintors Diego Rivera i Frida Kahlo, San Ángel, Ciutat de Mèxic

El desembre de 1933, quan van tornar a Mèxic, van comprar una casa a San Ángel,[19] feta per un arquitecte amic de Rivera, Juan O'Gorman, que tenia dos apartats, un de més petit i de color blau per a Frida i un altre de més gran i de color rosa, on tenia el seu estudi Diego Rivera. Frida va tenir un nou avortament i problemes amb la seva salut que la van obligar a estar durant algun temps a l'hospital. Malgrat les aventures de Diego amb altres dones, que van arribar a incloure la mateixa germana de la pintora, Cristina Kahlo, Diego va ajudar la Frida en molts aspectes: ell va ser qui li va suggerir que portés el vestit tradicional mexicà consistent en llargs vestits de colors i joieria exòtica. Això, al costat del seu aspecte unicellat, es va convertir en la seva marca. Ell estimava la seva pintura i va ser el seu més gran admirador. Frida, en canvi, va ser la major crítica de Diego i l'amor de la seva vida. La Frida solia dir que a la vida havia patit dos grans accidents: «Un va ser amb autobús, i l'altre és en Diego». Frida, ferida al seu interior per les infidelitats del seu marit, es va instal·lar a començaments de 1935 en un apartament al centre de la Ciutat de Mèxic i va fer un viatge amb dues amigues a Nova York. Quan es va assabentar a finals d'any que la relació entre la seva germana i el seu marit havia acabat va tornar a San Ángel, però les infidelitats per tots dos bàndols van esdevenir una cosa comuna a les seves vides.[20]

Frida Kahlo amb Malu Block i Diego Rivera l'any 1932.

El 9 de gener de 1937 el matrimoni Rivera va acollir a casa seva l'exiliat Lev Trotski com a refugiat polític. Després d'un romanç amb ell, Frida va realitzar l'Autoretrat entre cortines per regalar-li el 7 de novembre, dia de l'aniversari del soviètic.[21] Aquesta obra va impressionar André Breton en veure-la mesos més tard:

« A la paret de l'habitació de treball de Trotski he admirat un autoretrat de Frida Kahlo de Rivera. Amb un mantell d'ales de papallona daurades, així abillada obre una escletxa a la cortina interior. Ens és donat com en els bonics dies del romanticisme alemany, assistir a l'entrada en escena d'una bella jove dotada amb tots els poders de la seducció. »
André Breton, Frida Kahlo: Le Surréalisme et la Peinture (1943) Paris pàg.148

A finals de 1939 van signar el divorci, tot i que aparentment les coses van seguir igual, anant a concerts i exposicions junts. Frida va participar en l'Exposició Internacional del Surrealisme a la galeria d'Art Modern de Ciutat de Mèxic i a l'Exposició de San Francisco.[22] En ambdues presenta la seva pintura Les dues Fridas, realitzada poc després del seu divorci amb Diego Rivera, és un autoretrat constituït de dues personalitats, amb aquest quadre, assimila la crisi matrimonial, a través de la separació entre la Frida en vestit de tehuana, el favorit de Diego, i l'altra Frida, d'arrels europees, la qual va existir abans de la seva trobada amb ell. Els cors de les dues dones estan connectats a l'altre per una vena, la part europea rebutjada de Frida Kahlo que és amenaçada de perdre tota la seva sang.[23]

Jardí de la Casa Azul, darrer domicili de Frida

Davant les noves molèsties que sentia, el 1940 va viatjar a San Francisco per a ser tractada pel Dr. Eloesser. Estant a l'hospital, Rivera li va demanar novament que es casessin, segons va explicar el pintor, i Frida va acceptar amb unes condicions:

« ... volia mantenir-se econòmicament amb els guanys del seu treball, que jo pagués la meitat de les despeses de la llar, res més, i que no tindríem relacions sexuals. En explicar aquesta última estipulació, va afirmar que li era impossible fer l'amor amb mi, mentre les imatges de totes les altres dones li passaven pel cap, i això li causava una barrera psicològica tan bon punt m'acostava a ella. Em vaig sentir tan content per tenir novament Frida amb mi que em vaig prestar a tot. »
— Diego Rivera

Es van casar per segona vegada el dia 8 de desembre de 1940. Després de dues setmanes junts a Califòrnia, Frida va tornar per preparar les noves habitacions a la seva Casa Azul, nou domicili del matrimoni, mentre ell es va quedar per acabar uns encàrrecs pendents [24]

Retrats[modifica | modifica el codi]

Quan va tenir l'accident, el seu llit va ser cobert per una espècie de baldaquí, al costat inferior del qual es va col·locar un mirall perquè Frida es pogués veure i servir-se com a model. Aquí van començar els seus famosos autoretrats, tema que va ser el més recurrent a la pintura de l'artista. Es va pintar en paisatges àrids o fredes habitacions on es copsava la seva solitud, de vegades amb petits animals com ara micos, granotes, papagais o gats, de vegades amb la flora mexicana. Segons la mateixa artista va dir: «Em retrato a mi mateixa perquè passo molt de temps sola i perquè sóc el motiu que millor conec.» Els retrats de bust els realitzava amb petits atributs que posseeixen un significat simbòlic, mentre que als dempeus acostumen a representar una escena, la majoria de la vida de la mateixa artista. Gairebé sempre es presentava el rostre com una màscara sense mostrar sentiments, els seus ulls estan coberts per les celles fosques que neixen sobre el nas com unes ales d'ocell i és el que li dóna més expressivitat a la seva cara. La simbologia està treta d'antics retaules mexicans de creences populars i elements surrealistes que estan units a la mateixa realitat de Frida.[25]

En el seu primer Autoretrat amb vestit de vellut, encara s'aprecia la influència de la pintura mexicana dels retrats del segle XIX mentre que per un altre costat recorden la pintura europea. Es representa de mig cos i de tres quarts el gir de la cara, amb un coll més llarg del normal. Frida exposa, com mai més en cap altre retrat, els seus sentiments, amb la seva pell de color clar que contrasta amb el fons fosc. El seu concepte la pintura s'assembla als autoretrats de Dürer del segle XVI, on es presentava el pintor per ésser admirat. Frida, com ell, en aquest retrat es toca el nas i l'allarga per donar-se més elegància i suavitat. En aquesta pintura, sens dubte, Frida volia mantenir o recuperar l'amor que ja temia haver perdut de Gómez Arias.[26]

Autoretrats de bust:

  • Autoretrat amb vestit de vellut (1926) Pintura a l'oli. Llegat d'Alejandro Gómez Arias, Ciutat de Mèxic
  • Autoretrat El temps vola (1929) Pintura a l'oli. Col·lecció privada
  • Autoretrat (1930) Pintura a l'oli, Museum of Fine Arts, Boston
  • Autoretrat amb collaret (1933) Pintura a l'oli sobre metall. Col·lecció Gelman-Ciutat de Mèxic
  • Autoretrat very ugly (1933) Pintura al fresc. Col·lecció privada
  • Autoretrat The Frame (1938) Pintura a l'oli sobre vidre i alumini. Centre Georges Pompidou, París
  • Autoretrat amb mico (1938) Pintura a l'oli.Albright-Knox Art Gallery, Búfal
  • Autoretrat amb collaret d'espines (1940) Pintura a l'oli. The University of Texas, Austin
  • Autoretrat amb mico (1940) Pintura a l'oli. Col·lecció Otto Atencio Troconis, Caracas
  • Autoretrat dedicat al Dr. Eloesser (1940) Pintura a l'oli. Col·lecció privada
  • Autoretrat amb trena (1941) Pintura a l'oli. Col·lecció Jacques i Natasha Gelman, Ciutat de Mèxic
  • Autoretrat com Tehuana (1943) Pintura a l'oli. Col·lecció Jacques i Natasha Gelman, Ciutat de Mèxic
  • Autoretrat amb micos (1943) Pintura a l'oli. Col·lecció Jacques i Natasha Gelman, Ciutat de Mèxic
  • Autoretrat amb changuito (1945) Pintura a l'oli. Fundació Robert Nrady, Cuernavaca
  • Autoretrat amb els cabells a l'aire (1947) Pintura a l'oli. Col·lecció privada
  • Autoretrat (1948) Pintura a l'oli. Col·lecció privada
  • Autoretrat amb el retrat de Diego al pit i Maria entre les celles (1953-54) Pintura a l'oli. Parador desconegut

Darrers temps[modifica | modifica el codi]

Detall del Somni d'una tarda de diumenge al parc de l'Alameda o The Kid (1947-1948), mural de Diego Rivera on representa el paper que va assumir Frida com a mare protectora, Diego es representa com un nen, mentre que Frida el protegeix amb la mà dreta sobre l'espatlla, mentre a l'esquerra sosté el símbol Yin-Yang.

El 1938, el poeta i assagista del surrealisme André Breton va qualificar la seva obra de surrealista, en un assaig que escriu per a l'exposició de Kahlo a la galeria Julien Levy de Nova York. No obstant això, ella mateixa va declarar més tard: «Creien que jo era surrealista, però no ho era. Mai vaig pintar els meus somnis. Vaig pintar la meva pròpia realitat». El 1939 exposa a la galeria Renou et Colle París gràcies a Bretón. Durant la seva estada a la capital francesa va relacionar-se amb el pintor Picasso i va aparèixer a la portada del Vogue francès. El museu del Louvre va adquirir un autoretrat seu.[27]

A partir de 1943 va donar classes a l'escola La Maragda de Mèxic D.F.

Els últims anys de la seva vida la seva pintura es va inclinar cap a les natures mortes, on va representar normalment fruits amb símbols polítics com la bandera mexicana clavada en una síndria o la col·locació del colom blanc de la pau entre la fruita. Altres tres obres de la seva última fase tenen caràcter polític: Autoretrat amb Stalin (c.1954), un retrat de Stalin inacabat i El marxisme sanarà els malalts (c.1954) on Frida es representa al centre, vestida amb faldilla llarga i amb la seva clàssica cotilla que utilitzava des del seu accident de trànsit, mentre es troba sostinguda per dues grans mans que representen el marxisme guarint-la, per la qual cosa pot deixar anar les crosses. A la mà esquerra sosté el llibre vermell. Es pot veure l'efígie de Karl Marx ofegant l'àguila amb el cap de l'Oncle Sam i el colom de la pau sobre el cel blau.[28]

La primavera de 1953, la Galería de Arte Contemporáneo de Mèxic li va organitzar, per primera vegada, una important exposició individual. La salut de Frida era molt fràgil i els metges li van prohibir assistir. Minuts després que tots els convidats es trobessin a l'interior de la galeria es van començar a escoltar sirenes des de l'exterior i la gent embogida es va dirigir a l'exterior. Allà hi havia una ambulància acompanyada d'un escorta amb motocicleta. Frida Kahlo havia estat acompanyada en un llit d'hospital a la seva exposició. Els fotògrafs i els periodistes es van quedar impressionats. Se la va col·locar al centre de la galeria i la multitud va anar a saludar-la. Frida va explicar acudits, va cantar i va beure tota la tarda. L'exhibició havia estat un èxit rotund.[29]

La Casa Azul, Museu Frida Kahlo.

Aquell mateix any li van haver d'amputar la cama per sota del genoll per culpa d'una infecció de gangrena. Això la va deixar en una gran depressió que la va portar a intentar el suïcidi en un parell d'ocasions. Durant aquest temps, com que no podia fer gaire cosa, va escriure poemes als seus diaris, la majoria relacionats amb el dolor i remordiment: «Em van amputar la cama fa sis mesos; han estat segles de tortura i en alguns moments gairebé vaig perdre la raó. Encara tinc ganes de suïcidar-me. En Diego és qui m'atura per la meva vanitat de creure que li puc fer falta. Ell m'ho ha dit i jo m'ho crec. Però mai a la meva vida no havia patit tant. M'esperaré una mica», va escriure l'11 de febrer del 1954.[30]

Va morir a Coyoacán el 13 de juliol de 1954. Les seves últimes paraules en el seu diari van ser: «Espero que la marxa sigui feliç i espero no tornar». Va ser vetllada al Palau de Belles Arts de la Ciutat de Mèxic i el seu fèretre va ser cobert amb la bandera del Partit Comunista mexicà, cosa que va ser molt criticada per tota la premsa nacional. El seu cos va ser incinerat i les seves cendres són acollides a la Casa Azul de Coyoacán, lloc que la va veure néixer.[31]

Passats quatre anys de la seva mort, la Casa Azul es va convertir en el Museu Frida Kahlo.

Diari de Frida[modifica | modifica el codi]

L'any 1944, Frida Kahlo va començar a escriure el seu diari personal. En una senzilla llibreta, les paraules s'hi alternaven amb dibuixos o s'alineaven per donar lloc a poemes que parlaven sobretot d'en Diego Rivera i del patiment.[32] Comentava també tota la seva infància i la seva joventut, la sexualitat, la fertilitat, i els seus dolors físics, tota la seva forma de pensar i sentir. Va realitzar dibuixos a l'aquarel·la i amb tintes. Va escriure el que per a ella representaven els colors que emprava a les seves pintures:[33]

  • Verd - llum tèbia i bona.
  • Magenta - asteca. Tlapalli. Vella sang de figa de moro, el més viu i antic.
  • Cafè - color de mola, de fulla que se'n va; terra.
  • Groc - bogeria, malaltia, por. Part del sol i de l'alegria.
  • Blau cobalt - electricitat i puresa. Amor.
  • Negre - res no és negre, realment és res.
  • Verd fulla - fulles, tristor, ciència. Alemanya sencera és d'aquest color.
  • Groc verdós -més bogeria i misteri. Tots els fantasmes usen roba d'aquest color... quan menys roba interior.
  • Verd fosc - color d'anuncis dolents i de bons negocis.
  • Blau marí -distància. La tendresa també pot ser d'aquest blau.
  • Vermell - sang? Doncs, Qui sap!

Fragment del Diari de Frida Kahlo

Estil pictòric[modifica | modifica el codi]

L'estil pictòric de Frida Kalho va tenir diverses etapes molt lligades a la seva vida. De fet, el seu inici al món de la pintura es va produir poc després de l'accident que va patir, essent aquest període el més realista amb alguns influxos de l'art europeu. Més tard, l'obra de Diego Rivera va fer que emprés un estil més senzill i que la seva pintura tingués un colorit més pla i uns colors més brillants, amb un cert caràcter ingenu i tradicional popular mexicà, representant a les seves obres les narracions de la seva pròpia vida amb la inclusió de símbols dins d'un espai pictòric sense perspectiva, arribant a poc a poc a un estil relacionat amb el surrealisme, sense abandonar mai el realisme. En els darrers anys de vida de l'artista la seva pintura va passar a convertir-se en una pintura amb conceptes polítics, encara que segons les seves paraules: «La meva pintura no és revolucionària, perquè em continuo fent il·lusions que és combativa.» Al seu diari també va escriure:

« Tinc molta inquietud a l'assumpte de la meva pintura. Sobretot per transformar-la perquè sigui una mica útil al Moviment revolucionari comunista [...] l'única raó real per viure. »

L'art de Frida és un desafiament constant davant la ideologia dominant. Sens dubte la seva obra és la visió de si mateixa, ella és el «subjecte que pinta i el subjecte pintat» i expressa tot el que sent.[34]

Centenari del naixement de Frida Kahlo[modifica | modifica el codi]

El 2007 es van complir 100 anys del naixement de Frida, considerada pels crítics com l'artista mexicana més coneguda al món. Durant tot l'any 2007, a Mèxic, es van organitzar diversos actes per commemorar l'aniversari. El més important va ser la gran exposició que, amb el títol de «Frida Kahlo 1907-2007. Homenaje Nacional», va organitzar-se al Palacio de Bellas Artes de la ciutat de Mèxic.[35] Es van exhibir 354 peces de l'artista entre olis, dibuixos, aquarel·les, gravats, cartes i fotografies, que van conformar la mostra més gran mai exposada de Frida Kahlo, segons l'Instituto Nacional de Bellas Artes (INBA). L'exposició de l'artista, al seu tancament, havia superat la xifra total de més de 400.000 visitants;[36] [37] rècord d'assistència entre les exposicions fetes en el Palacio de Bellas Artes i una de les exposicions més visitades a Mèxic.[38]

Filmografia[modifica | modifica el codi]

Any Pel·lícula Director Actors
1984 Frida, naturaleza viva Paul Leduc Ofelia Medina
2002 Frida Julie Taymor Salma Hayek

Obra[modifica | modifica el codi]

Algunes de les seves obres:

  • Frieda y Diego Rivera o Frieda Kahlo y Diego Rivera,1931
  • Henry Ford Hospital o La cama volando, 1932
  • Autorretrato en la frontera entre México y los Estados Unidos, 1932
  • Allá cuelga mi vestido o New York, 1933
  • Lo que vi en el agua o Lo que el agua me dio, 1938
  • El Guardián 1939
  • El suicidio de Dorothy Hale, 1938/39
  • Dos desnudos en un bosque o La tierra misma o Mi nana y yo, 1939
  • Las dos Fridas, 1939
  • Autorretrato con pelo cortado, 1940
  • La columna rota, 1944
  • Moisés o Núcleo solar, 1945.
  • Árbol de la esperanza mantente firme, 1946
  • El Venadito o El venado herido o Soy un pobre venadito, 1946
  • El abrazo de amor de El universo, la tierra (México), Yo, Diego y el señor Xólotl, 1949
  • Diego i jo, 1949
  • El marxisme sanarà els malalts c.1954

Llegat[modifica | modifica el codi]

Frida Kahlo ha estat votada en un procés participatiu realitzat al març del 2010 a Palafrugell de dones que mereixen un carrer.[39]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Lozano, Luis-Martín (2007) pàg.96-98
  2. Lozano, Luis-Martín (2007) pàg. 45
  3. Conde, Teresa del (1983) pàg. 16
  4. 4,0 4,1 Lozano, Luis-Martín (2007) pàg. 236
  5. 5,0 5,1 5,2 Kettenmann, Andrea (1999) pàg.7
  6. Franger, Gaby y Huhle, Rainer, Fridas Vater: Der Fotograf Guillermo Kahlo,(2005) ISBN 978-3-8296-0197-9 (en alemany)
  7. Instituto Cervantes. «El padre de Frida – El fotógrafo Guillermo Kahlo». editorial Schirmer/Mosel, 2006. [Consulta: 27-08-2009]. (en castellà)
  8. Valmantas Budrys. «Neurological Defi cits in the Life and Works of Frida Kahlo». Neurology and Art, 2006. [Consulta: 27-08-2009]. (en anglès)
  9. Kettenmann, Andrea (1999) pàg.10-11
  10. Tibol, Raquel (1983) pàg.38
  11. Tibol, Raquel (1983) pàg.40
  12. Herrera, Hayden (2004) pàg.25-26
  13. Kettenmann, Andrea (1999) pàg.8
  14. Lozano, Luis-Martín (2007) pàg.237
  15. Kettenmann, Andrea (1999) pàg.17
  16. Kettenmann, Andrea (1999) pàg.22
  17. Kettenmann, Andrea (1999) pàg.24
  18. Kettenmann, Andrea (1999) pàg.32-34
  19. En aquella època un poble de la perifèria al sud de Ciutat de Méxic
  20. Kettenmann, Andrea (1999) pàg.39-40
  21. Lozano, Luis-Martín (2007) pàg.240
  22. Cercenà, Vanna (2007) pàg.106
  23. Kettenmann, Andrea (1999) pàg.52-53
  24. Herrera, Hayden (2004) pàg.384
  25. Kettenmann, Andrea (1999) pàg.18
  26. Lozano, Luis-Martin (2007) pàg.32-34
  27. Saborit, Antonio (2007) pàg.191
  28. Kettenmann, Andrea (1999) pàg.80-81
  29. Kettenmann, Andrea, (1999) pàg.83
  30. Kettenmann, Andrea, (1999) pàg.84
  31. Herrera,Heyden (2004) pàg.541
  32. Kettenmann, Andrea, (1999) pàg.63
  33. Kettenmann, Andrea (1999) pàg.90
  34. Bartra, Eli (1994) pàg.73-75
  35. Copilsa/México. «México se vuelca en 2007 con el centenario de Frida Kahlo». El Diario Montañés, 2007. [Consulta: 29-08-2009]. (en castellà)
  36. Carlos Paul. «Más de 420 mil personas visitaron la exposición de Frida en Bellas Artes». Presidencia de la República, 2007. [Consulta: 12-09-2009].
  37. Infolatam/Efe. «Exposición de Frida Kahlo cierra con más de 400.000 visitantes en dos meses». infolatam(Informacion y anàlisis de América Latina, 2007. [Consulta: 12-09-2009].
  38. El Universal-Cultura. «Rompe muestra de Frida Kahlo todos los récords de asistencia». El Universal.com, 2007. [Consulta: 12-09-2009].
  39. Puig, Evarist. «Les dones esperantistas de la Vila». Revista de Palafrugell [Palafrugell], núm. 208, febrer 2011, pàg. 23.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Bartra, Eli. Frida Kahlo:Mujer, Ideología, Arte (en castellà). Barcelona, Icaria Editorial, 1994. ISBN 84-7426-222-4. 
  • Cercenà, Vanna. Frida Kahlo (en castellà). Barcelona: Ediciones del Laberinto, 2007. ISBN 978-84-8483-312-3. 
  • Conde, Teresa del. Frida Kahlo-Tina Modotti: Frida, la gran ocultadora- Catálogo White Chapel Art Gallery, Londres (en castellà). Mèxic: INBA, 1983. 
  • Herrera, Hayden. Frida, Una biografía de Frida Kahlo (en castellà). Barcelona, Editorial Planeta, 2004. ISBN 84-08-04580-6. 
  • Kettenmann, Andrea. Kahlo (en castellà). Taschen, 1999. ISBN 3-8228-6548-6. 
  • Lozano, Luis-Martín. Frida Kahlo:Una relectura para conocer el universo estético (en castellà). Méxic, Oceano Landucci, 2007. ISBN 3-8228-6548-6. 
  • Saborit, Antonio. Frida Kahlo: El Iztaccíhuati en el valle del Anáhuac (en castellà). Méxic, Oceano Landucci, 2007. ISBN 3-8228-6548-6. 
  • Tibol, Raquel. Frida Kahlo: Una vida abierta (en castellà). Mèxic, Editorial Oasis, 1983. ISBN 9686052771. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Frida Kahlo