Front Iugoslau

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Front Iugoslau
Segona Guerra Mundial
Ocupació de Iugoslàvia per part de les Potències de l'Eix
Ocupació de Iugoslàvia per part de les Potències de l'Eix
Localitat 1941-45
Escenari Iugoslàvia
Resultat Victòria partisana
Bàndols
Alemanya Nazi Tercer Reich
Itàlia 1861-1946 Regne d'Itàlia
Hongria Regne d'Hongria
Estats titella:
Sèrbia de Nedić Sèrbia de Nedić
Estat Independent de Croàcia Estat independent de Croàcia
Partisans iugoslaus Partisans
Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (1944-45)
Comandants en cap
Alemanya Nazi Maximilian von Weichs Partisans iugoslaus Josip Broz Tito
Baixes
Fins a 1.200.000 iugoslaus morts

El Front Iugoslau, també conegut com la Guerra d'Alliberament Popular Iugoslava (Serbocroat: Narodnooslobodilački rat, Народноослободилачки рат; Macedònic: Народноослободителна борба, Narodnoosloboditelna borba; eslovè:Narodnoosvobodilna borba o Narodnoosvobodilni boj), va ser un conflicte militar esdevingut a la Iugoslàvia ocupada durant la Segona Guerra Mundial (1941-1945) entre les forces de resistència iugoslaves, principalment els Partisans, i les Potències de l'Eix.

L'abril de 1941, el Regne de Iugoslàvia va ser envaït ràpidament per les forces de l'eix, quedant dividit entre Alemanya, Itàlia, Hongria, Bulgària i pels règims-titella de Croàcia i Serbia. Com a conseqüència, es van generar dos moviments de resistència, portant a terme una lluita de guerrilles: els Partisans, moviment republicà sota lideratge comunista, i els Txètniks, milícia monàrquica i nacionalista sèrbia coneguda oficialment com l'"Exèrcit Iugoslau en la Pàtria". Aquestos dos moviments guerrillers, però, prompte van dirigir les seues actuacions l'un contra l'altre.

L'Eix va realitzar una sèrie d'ofensives dirigides a destruir els Partisans, cosa que va estar a punt d'ocórrer a l'hivern i primavera de 1943. Malgrat els contratemps, els Partisans van forjar-se un prestigi com a força de batalla, guanyant-se el reconeixement dels Aliats Occidentals, establint la base per a la fundació de l'Estat iugoslau de posguerra. Amb suport en logística, equip, formació, i poder aeri dels Aliats Occidentals, i de les tropes de terra soviètiques durant l'Ofensiva de Belgrad, els Partisans finalment van guanyar el control del país sencer i de les regions fronteres de Trieste i Caríntia.

El cost humà de la guerra va ser enorme. El nombre total de víctimes de guerra és disputat, si bé és generalment acceptada la xifra mínima d'un milió de persones. Entre les víctimes s'hi trobava la majoria de la població Jueva del país, part de la qual va morir en camps de concentració (p. ex. Jasenovac i Banjica) comandats pels governs-titella locals. El règim Ústaixa de Croàcia va portar a terme un genocidi contra les poblacions Sèrbies, Jueves i Gitanes de Croàcia, mentre els Txètniks portaven a terme la seua pròpia neteja ètnica en contra del Bosnians i Croats. Els alemanys van portar a terme execucions en massa de civils com a venjança per les activitats de la resistència (com p. ex. la Massacre de Kragujevac).

Invasió[modifica | modifica el codi]

Article principal: Invasió de Iugoslàvia
Adolf Hitler en Maribor, Eslovènia, el 1941. Més tard ordenaria als seus oficials "que feren aquestes terres alemanyes una altra vegada".[1]

El 6 d'abril de 1941 el Regne de Iugoslàvia va ser envaït des de tots els costats de la seua frontera pels membres de les potències de l'Eix, principalment per forces Alemanyes, però també formacions italianes, hongareses, i búlgares. Durant la invasió, Belgrad va ser bombardejat per la força aèria alemanya (Luftwaffe). La invasió es va produir en poc més que deu dies, acabant amb la rendició incondicional de l'Exèrcit Iugoslau Reial el 17 d'abril. A banda d'estar pobrament equipats en comparació amb l'exèrcit alemany (Wehrmacht Heer), l'exèrcit iugoslau va intentar defensar totes les fronteres, però a causa dels recursos limitats de disposava, sols va aconseguir estendre per tot el país forces amb pocs efectius. També va ocórrer que grans percentatges de la població es van negar a lluitar, donant en canvi la benvinguda als alemanys com llibertadors de l'opressió governamental. Els moviments nacionalistes van agafar més força, fet que va comportar que una resistència que recolzara la unitat dels eslaus del sud dins d'una única monarquia mai no reeixira.

Una de les causes de la feblesa de l'exèrcit iugoslau va ser que cap de dos dels grups nacionals constituents de l'estat (Eslovens i Croats) estaven preparats per a lluitar en defensa d'un estat iugoslau amb una monarquia Sèrbia. L'única oposició eficaç a la invasió es va produir des d'unitats completament formades per serbis.[2] L'Estat Major Serbi tenia una visió de Iugoslàvia com si d'una "Gran Sèrbia", governada, d'una manera o altra, pels serbis es tractara. Per l'època de la invasió, hi havia 165 generals actius a l'exèrcit iugoslau. D'aquests, tots excepte quatre eren serbis.[3]

Els termes de la capitulació van ser extremadament severs, doncs l'Eix va començar a desmembrar Iugoslàvia. Alemanya va annexionar-se Eslovènia del nord, i va mantindre una ocupació militar directa sobre el Govern de Salvament Nacional de Sèrbia, un govern titella que ocupava, aproximadament, l'actual Sèrbia, alhora que mantenia una gran influència sobre l'estat titella (de facto independent) de l'Estat Independent de Croàcia, que s'estenia sobre pràcticament tota la Croàcia actual i tota Bòsnia i Hercegovina.[4] La Itàlia de Mussolini guanyava la resta d'Eslovènia, Kosovo, i trossos grans de la regió de la Dalmàcia costanera (junt amb gairebé totes les illes de l'Adriàtic). També guanyava control sobre l'Estat de titella montenegrí novament creat, i es concedia la regència en l'Estat Independent de Croàcia, encara que mantenia poc poder real dins del mateix. Hongria va enviar el Tercer exèrcit hongarés per tal d'ocupar Voivodina, i més tard es va annexionar per la força Baranja, Bačka, Međimurje i Prekmurje.[5] Per la seua banda, Bulgària va annexionar-se l'actual Macedònia.

Després de la Capitulació d'Itàlia el 1943, tots els territoris sota la seua administració es posaren sota comandament alemany o dels Ústaixa croats. Aquestos territoris eren Kosovo, Albània, Montenegro, i gran part de Dalmàcia.

Estatus dubtós de reconeixement internacional[modifica | modifica el codi]

En caure un estat reconegut internacionalment, i dividir-se aquest en diferents entitats per motius polítics, l'estatus legal dels mateixos pot donar lloc a controvèrsies. En qualsevol cas, després de la invasió, El govern iugoslau a l'exili va ser reconegut únicament per les Potències aliades,[6] Mentre que les Potències de l'Eix van reconéixer les annexions dels estats de la seua aliança, i els estats titella que s'hi van crear[7][8]

Quan el Consell Antifeixista d'Alliberament Nacional de Iugoslàvia (AVNOJ) va ser finalment reconegut pels Aliats, el reconeixement oficial de la Iugoslàvia Federal Democràtica Partisana va ser la continuació lògica. L'Exèrcit d'Alliberament Nacional De Iugoslàvia va ser reconegut pels poders Aliats essencials a la Conferència de Teheran, quan els Estats Units acceptaven la posició d'altre Aliat.[9] El govern iugoslau novament reconegut, encapçalat per Prime Ministre Josip Broz Tito, era un cos conjunt format de membres de l'AVNOJ i els membres de l'anterior govern-dins-exili a Londres. La resolució d'una qüestió fonamental, tant si l'estat nou romania una monarquia com si havia de ser una república, s'ajornava fins al final de la guerra, com era l'estatus del Rei Pere II de Iugoslàvia.

Resistència Iugoslava[modifica | modifica el codi]

Articles principals: Partisans (Iugoslàvia) i Txètniks

Des del començament, les forces de resistència iugoslaves constaven de dues faccions: els Partisans, un moviment amb lideratge comunista que propagava la tolerància paniugoslava ("fraternitat i unitat") i que incorporava republicans, gent d'esquerra, i elements liberals de la política iugoslava, i els Txètniks, una força reialista i nacionalista conservadora, que gaudeix de suport gairebé exclusivament des de la població de Sèrbia a la Iugoslàvia ocupada. Els Txètniks eren aquests per rebre inicialment reconeixement dels Aliats occidentals. Als Partisans els donava suport la Unió Soviètica, però arran de la conferència de Teheran (1943) van rebre també suport aliat, en detriment dels Txètniks. Cal destacar que abans de 1943 ja havia hagut col·laboració entre els txètniks i les forces de l'eix, especialment a l'hora de compatre la resistència partisana. Col·laboració que augmentaria a partir del 1943.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Tomasevich, 2001, pàg. 85
  2. Shaw, 1973, p.92
  3. Shaw, 1973, p.89
  4. Independent State of Croatia, or NDH (historical nation (1941-45), Europe) - Britannica Online Encyclopedia
  5. Hungary - Shoah Foundation Institute Visual History Archive
  6. Stefan Talmon. Recognition of governments in international law: with particular reference to governments in exile. Oxford University Press, 1998, p. 294. ISBN 0198265735. 
  7. Nigel Thomas; Mikulan, K.; Pavlović, Darko. Axis forces in Yugoslavia, 1941-5. Osprey Publishing, 1995, p. 3. ISBN 1855324733. 
  8. Raphael Lemkin; Samantha Power. Axis Rule in Occupied Europe. The Lawbook Exchange, 2008, p. 241–264. ISBN 1584779012. 
  9. Renduli, Zlatko. rata de svetskog de drugog de posle de konstrukcije de domae Avioni (Construcció d'aeronaus domèstica després de World War II), institut Lola, Beograd, 1996, pàg. 10. "A la Conferència de Teheran de 28 de novembre a 1 de desembre de 1943, Novj es reconeix exèrcit aliat, aquesta vegada al costat dels tres costats aliats, i per primera vegada prop dels Estats Units."

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]