Fructuós Gelabert i Badiella

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Fructuós Gelabert i Badiella (Vila de Gràcia, 1874 - barri de Sants, Barcelona, 1955) va ser director, guionista, operador de càmera i productor cinematogràfic català. Fou, juntament amb Segundo de Chomón, el pioner més important de l'Estat Espanyol i el primer a rodar pel·lícules a Catalunya.[1]

Taula de continguts

[modifica] Biografia

[modifica] La família i primers anys

Fructuós Gelabert nasqué el 15 de gener de 1874, al carrer Llibertat de la Vila de Gràcia (en aquell moment era un nucli separat de Barcelona).

El pare, Joan Gelabert, era un ebenista d'origen mallorquí, mentre que Llúcia Badiella, la mare, patia un trauma psicològic a causa d'un accident i no podia prendre cura del petit Fructuós.

El 1876 La família es traslladà a la vila de Sants, i el pare obrí un taller d'ebenisteria, el qual batejà com a "El Tramvia", al número 77 de la carretera de Sants. Quan encara era un nen, començà a treballar al taller de son pare, on s'encarregava de les feines de delineant i tallista, que eren el seu fort. Ben aviat demostrà la seva afecció i bones aptituds per a la fotografia i la mecànica.

El 1888 nasqué la seva germana petita, Pepeta Gelabert, morint la mare poc temps després.

El 1890 feu amistat amb els germans Napoleón, propietaris de la casa de fotografia més important de Barcelona. Aprofitant els seus coneixements de mecànica començà a construir-se algunes càmeres, amb les que comença a fer alguns treballs fotogràfics a Sants.

El 1895 es presentà a Barcelona el kinetoscop d'Edison en una sessió a la qual Fructuós Gelabert hi assistí. La descoberta de l'invent de l'americà feu néixer en Gelabert la curiositat per les imatges en moviment i s'afeccionà a les projeccions de la llanterna màgica, afecció que esdevingué obsessió, d'ençà la seva presència a la primera projecció que es feu el 1896 a Barcelona del cinematògraf dels germans Lumière.[1] Dita presentació tingué lloc justament a la planta baixa del taller dels germans Napoleon, condicionada per a l'ocasió.

[modifica] Les primeres pel·lícules catalanes i el primer film català de ficció

La sessió al taller Napoleon fou tota una revelació per a Fructuós Gelabert, especialment El regador regat (L'arrosseur arrosée, 1895), que destacava d'entre les altres perquè era l'única a la qual s'hi podia entreveure un petit fil argumental, encara que fos una innocent anècdota. D'aquell moment ençà, decidí dedicar-se plenament a la realització de pel·lícules, tot i la inexistent indústria ni mitjans cinematogràfics de la Barcelona de llavors.

El 1897 es posà en contacte amb el fotògraf Santiago Biosca, amb qui construí una rèplica de l'aparell dels germans francesos, rodant els documentals Salida de los trabajadores de la fábrica "La España Industrial" i Salida del público de la iglesia parroquial de Santa María de Sants.[2][1] Engrescat per l'experiència, es decidí a arriscar-se a fer una pel·lícula de ficció, esperonat pel record de "El regador regat", Riña en un café, la qual rodà íntegrament a un patí annex al Casino de Sants, amb l'ajut d'alguns amics i clients del casino com a actors i de Santiago Biosca com a operador de càmera. El film, que seria el primer de ficció rodat a l'Estat Espanyol, es projectà a un envelat de la Festa Major de Sants i l'èxit el convidà a obrir el seu propi cinema als salons de l'Hotel Martín, a la Rambla del Centre. Al cap de poc temps, però, hauria de tancar les portes del negoci per fallida.

El 1898 rodà un documental sobre la visita d'Alfons XIII a Barcelona (Visita de Doña Cristina y Don Alfonso XIII a Barcelona), que la productora francesa Pathé va comprar per a la seva exhibició a tot el món, esdevenint la primera transacció cinematogràfica espanyola i catalana a l'estranger.[1] Aquest fet sorprengué al mateix Fructuós Gelabert el qual canvià, de la nit al dia, la seva sort.

Al mateix temps que la vila de Sants fou annexionada a Barcelona i passà a ser un barri de la ciutat, Fructuós Gelabert experimentà, per primer i últim cop, amb el trucatge cinematogràfic al film Choque de Transatlánticos (1899), primera pel·lícula d'efectes especials rodada a la península ibèrica, a la qual hi utilitza maquetes i vaixells en miniatura. Tot i l'èxit de l'experiència, Fructuós Gelabert abandonà aquest estil al qual no s'hi trobava gaire a gust, esdevenint el seu col·lega Segundo de Chomón el futur mestre en aquest tipus de cinema.

[modifica] L'edat d'or d'èxits, invencions i descobriments

D'ençà aquest moment fins el 1915, compaginà la seva labor com a inventor de nous sistemes per a la projecció cinematogràfica, com la seva làmpada "oxiaeroacetilènica" del 1901, amb la que provocà un espectacular accident que va fer volar pels aires la seva germana, sense causar-li lesions- tot i que l'explosió es va sentir per tot Sants- amb les seves pròpies creacions cinematogràfiques; a més del seu treball com a col·laborador autònom per a les dues productores franceses més importants del moment, des que aquestes li compraren els drets d'exhibició a tot el mon del seu documental sobre la visita del Rei d'Espanya i la seva dona a Barcelona: la Pathé i la Gaumont.

El 1902 el feren director tècnic de la casa Diorama de Josep Maria Bosc, qui tenia un cinema a la plaça del Bonsuccés. Fructuós Gelabert amplià el local encabint-hi un taller i un laboratori cinematogràfic.

El 1903 es casà amb Teresa Bonvehí, a l'església parroquial de Sants, amb qui va tenir quatre fills, essent el primer la seva nena Francisca, que morí en només tenir 11 mesos. Fou també per a aquests anys que prengué el costum de fer projeccions gratuïtes per als orfes de la Casa de la Caritat, cada dijous al matí.

El 1905 rodà finalment el seu primer gran èxit a nivell mundial, Los guapos de la Vaquería del Parque, excel·lent comèdia de quinze minuts, per la qual va arribar fins hi tot a rebre una oferta per anar a treballar als EUA, la qual rebutjà. L'èxit del film li permeté el 1906 que Diorama esdevingués una productora cinematogràfica, essent rebatejada com a Films Barcelona.

A partir d'aquest moment, la producció de Fructuós Gelabert es diversificà amb comèdies com Cerveza gratis (1906), Los Kikos (1906) o Baño imprevisto (1909), amb ambicioses adaptacions cinematogràfiques d'obres literàries catalanes, essent les més reeixides Terra baixa (1907) i Maria Rosa (1908), ambdues d'Àngel Guimerà, el qual va assistir a la projecció, quedant-ne profundament emocionat.

El 1908 feu construir els primers estudis cinematogràfics, pròpiament dits, de Barcelona, que constaven d'una immensa galeria de vidre als jardins de la finca de Lluís Martí Codolar, exalcalde de Barcelona.[1] El primer film que hi rodà fou La Dolores (1908), un drama rural de Josep Feliu i Codina, inspirat en la famosa jota; a més de les còmiques Guardia burlado (1908) i Los calzoncillos de Toni (1908; durant la projecció de les quals, els actors de la companyia del teatre Romea, amagats rera la pantalla, recitaven els diàlegs, experimentant així amb un imaginatiu sistema de "cinema sonor". [1]

Paral·lelament a aquests èxits de ficció, tornà amb força al documental, el qual mai havia abandonat, per a rodar l'anomenada trilogia dels monestirs catalans: Poblet, Montserrat (ambdues del 1908) i Ripoll (1911). En revelar les imatges fetes des del cremallera de Montserrat, li sembla veure-les en relleu, donant-li una nova idea que explotaria en el futur. El 1909 rodà Indústria del suro comprimit, considerat unànimement el primer film industrial, estil de cinema que, des de llavors ençà, conrearia sovint.

El 1910 rodaria el que és considerada la seva obra mestra Guzmán el Bueno, amb la principal dama del teatre català del moment, Margarida Xirgu i, per primera vegada en una pel·lícula espanyola, decorats en tres dimensions, construïts per l'escenògraf Miralles, essent el film de més ressò de tots els que va fer, recordat amb comentaris com el que va escriure Joaquín Freixes Saurí a la revista Arte y Cinematografía, a la llunyana data de 1926: "Guzmán el Bueno es todavía un gran éxito artístico, hasta el presente no igualado por ninguna otra película española".

[modifica] Una lenta decadència

Es feu palesa una certa decadència a partir d'aquest moment, refugiant-se cada cop més en el cinema documental- on encara assoliria fites com el rodatge gairebé en exclusiva de les grans inundacions del 1911 a Lleida- i col·laborant com a operador de càmera professional o codirector a encàrrecs per a l'estranger, com la producció per a la casa "Co&Co" de Nova York, a on fou ajudant a la producció Ana Kadova (1912). Paral·lelament a tot això, fundà la seva pròpia productora, Manufactura Cinematogràfica Tricolor.

El 1913 estrenà la que seria la seva pel·lícula més conflictiva: Mala raza, essent denunciat per haver plagiat, sense haver pagat drets d'autor, l'obra de José Echegaray. Després de fer sensibles canvis de muntatge i el títol pel de Nubes negras, acabà guanyant el judici però tot plegat acabà representant un dur cop moral, al qual se li ajuntà la sobtada mort d'un dels seus fills.

El 1914, amb la col·laboració econòmica d'en Josep Maria Bosc, més un crèdit que li concedí en Francesc Bech, inaugurà els nous estudis cinematogràfics "La Boreal". De tota manera, Fructuós Gelabert es dedicà cada cop més a les feines de càmera i col·laboracions diverses a pel·lícules de cert prestigi com, per exemple, El Nocturno de Chopin (1915), dirigida pel propi Adrià Gual i protagonitzada per margarita Xirgú.

La Primera Guerra Mundial es presentà sobtadament com el darrer i definitiu problema per a la importació i exportació de pel·lícules, col·lapsant tota la indústria cinematogràfica europea, deixant molts dels films en producció a mig fer. Fructuós Gelabert, amb prou feines, aconseguí acabar-ne dues el 1917 (El sino manda i El doctor Rojo), però això no representà sinó la fi de la seva carrera com a productor independent, veient-se obligat a vendre's "La Boreal" en arribar l'any 1918.

[modifica] De les feines com a professional fins a l'oblit total

El seu amic Josep Maria Codina li aconseguí feines d'operador de càmera a "Studio Films", justament la productora que li va comprar "La Boreal", mentre encara continuà rodant documentals per encàrrec, a més d'esporàdiques feines com a operador per a d'altres productores barcelonines. [1]

Ocasionalment, encara tingué la possibilitat de col·laborar en guions, dons encara hi havia qui en tenia en compte la seva creativitat. Mica a mica, aconseguí aixecar una mica el cap fins que el 1928 pogué tornar a la direcció d'un llargmetratge de ficció amb La Puntaire, de la qual també n'escrigué el guió, amb els cartells totalment en català, encarregant-se també de les tasques d'operador.[1] El film va ser un fracàs estrepitós, a causa del fet que no s'estrenà fins als anys trenta, quan totes les pel·lícules ja eren sonores.

Aquesta mala experiència l'apartà definitivament del rodatge de pel·lícules i es dedicà, gràcies a l'ajut dels seus nous socis Arisó i Ruiz, exclusivament a la reparació i invenció d'aparells cinematogràfics amb la seva pròpia nova marca, "Frugel", que li reportaren més aviat pocs beneficis. Arisó i Ruiz es retiraren finalment de l'empresa, deixant a Fructuós Gelabert en una situació econòmica desastrosa.

El 1936 es començà a parlar d'un homenatge al gran pioner del cinema català i espanyol però, a darrera hora, l'homenatge es veié suspès pel sobtat esclat de la Guerra Civil Espanyola, tota la qual passà amagat a una caseta que una família amiga tenia a Castelldefels.

En acabar la guerra, reprengué la idea d'investigar en la possibilitat del cinema en tres dimensions però el nul suport econòmic, a més de la depressió general de la societat de la postguerra, feren que els seus treballs quedessin en el no rés.

El 1950 morí la seva dona i, vidu, diabètic i en la total pobresa, fou acollit pel seu fill Josep. All llarg d'aquests darrers anys passava les hores treballant en el seu somni de cinema en relleu a la cuina de l'escola Institució Montserrat, dirigida pel seu cunyat Ramon Navarro i regentada per la seva germana Pepeta.

El 1952, en Joan Francesc de Lasa, llavors un jove director de cinema admirador de Gelabert, aconseguí que l'ajuntament de Barcelona li'n fes un modest homenatge al cinema Alexandra, a més de passar-li una petita quantitat de diners que l'ajudés a sobreviure una mica millor. Però Fructuós Gelabert invertí aquests diners a rodar una segona versió de la que havia estat la seva primera pel·lícula de ficció, Riña en un café, que s'havia perdut amb l'aparent indiferència del sector.

Morí al barri de Sants de Barcelona, el 27 de febrer del 1955, totalment oblidat per la indústria cinematogràfica. Sortosament, gairebé cinquanta anys més tard, i gràcies a la constant tasca de recuperació històrica que d'en Fructuós Gelabert en va fer un historiador de la categoria d'en Miquel Porter i Moix, s'han fet, finalment, recents revisions en les que s'ha pogut constatar, tot i la practica desaparició per descomposició dels negatius o la simple pèrdua per deixadesa de la seva obra, la seva categoria artística a l'alçada d'altres pioners d'altres països. TV3 en va fer un commovedor programa, al qual s'hi podia veure com els seus nets en parlaven d'ell amb nostàlgia.

[modifica] Filmografia

Fins que no es digui el contrari, totes les pel·lícules són dirigides, produïdes, escrites o co-escrites i, en molt casos, muntades i fotografiades. En alguns casos va fer feines de col·laboració que, sovint, eren força complerts treballs de muntatge, co-fotografia o co-escriptura de guió. En aquests casos, difícils d'especificar s'han esmentat com a feines de col·laboració.

[modifica] Ficció

[modifica] Documentals

[modifica] Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 1,7 Diari ARA. "Els pioners del setè Art a Catalunya", 20 de febrer de 2011. pag.53
  2. ↑ (castellà) Román Gubern, Primeros tiempos del cinematógrafo en España, p.122

[modifica] Enllaços externs

Obtingut de «http://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Fructu%C3%B3s_Gelabert_i_Badiella&oldid=8543870»
Eines personals
Espais de noms

Variants
Accions
Navegació
Comunitat
Imprimeix/exporta
Eines
En altres llengües