Fu-Manxú

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

El Doctor Fu-Manxú és un personatge de ficció creat pel novel·lista anglès Sax Rohmer en la primera meitat del segle XX, com a element central d'una sèrie d'aventures a mig camí entre el gènere policíac i el terrorífic, amb certes dosis d'exotisme i d'erotisme soterrat. El personatge va ser emprat en pel·lícules, televisió, ràdio i còmic durant 90 anys, i ha esdevingut un arquetip del malvat diabòlic.

Associat amb Christopher Lee[modifica | modifica el codi]

El personatge de Fu-Manxú ha restat associat en el cinema a Christopher Lee, el qual amb els seus 1,88 m d'estatura sobresortia per sobre de tots els personatges que l'envoltaven i especialment la pèrfida filla del roí, Ling Tang, seguidora incondicional del mestre del crim i aficionada al sadisme perpetrat amb les presoneres del seu progenitor.

Veterà de la força aèria britànica durant la segona guerra mundial, Lee, el qual les noves generacions coneixen com el Comte Dooku de Stars Wars o el mag Saruman d'El senyor dels anells, s'ha passat quasi tota la seva vida intentant no restar encasellat en el paper que li donà la fama, el Dràcula de la productora britànica Hammer, i trobà alternativa en Fu-Manxú, al que defineix com "un James Bond oriental". El qualificatiu és paradoxal, ja que Lee és parent d'Ian Fleming, creador de James Bond, i en el seu moment es considerà candidat al paper protagonista de la nissaga de 007, malgrat que finalment el més a prop que va estar de l'agent amb llicència per a matar fou encarnant al roí Scaramanga a L'home de les pistoles d'or.

El perill groc: els antecedents[modifica | modifica el codi]

L'estereotip negatiu de l'oriental com sinònim de sinistre a mitjan segle XIX quan la literatura nord-americana començà a manejar tòpics que feien dels orientals murris traïdors addictes a l'opi, aficionats al secret i la conspiració.

El primer representant de ficció del perill groc aparegué en la novel·la pulp Tom Edison Jr.'s Electric Sea Spider (1892), també coneguda com El mag del món submarí. El roí de la mateixa és Kiang Ho – personatge al que la novel·la qualifica alternativament com mongol i com xinès- un pirata que controla un port de la Xina i ataca els vaixells occidentals ajudat per un super-submarí. No se'n coneix al seu creador, ja que la història està signada per Phillip Reade, un pseudònim emprat per l'editorial Street i Smith.

El segon antecedent de Fu-Manxú en el regne de la novel·la pulp fou Yue Laou, maleït d'una sèrie d'històries publicades per Robert Chambers sota el títol de The Maker of Moons (1896). Mestre de la màgia negra, Yue construí un imperi del mal a la Xina, ostentant el privilegi de ser el primer mag del perill groc. El relleu el recollirien posteriorment els roïns orientals del relat La mà groga (1904), publicada per Allen Upward, i el pervers del serial Rostre de calavera (1929), que escriví el creador de Conan el Bàrbar, Robert Erwin Howard, i publicà la revista Weird Tales.

El tercer convidat al banquet del tòpic del perill groc fou el doctor Yen How, creat per M. P. Shiel per a la seua novel·la The Yellow Danger (1898). Meitat xinès, meitat japonès, el doctor Yen era un senyor de la guerra entossudit a assolir l'aliança de la Xina i Japó contra les grans potències occidentals, obligant aquestes a combatre entre si.

Finalment el quart antecedent de Fu-Manxú fou el roí que donà títol a la novel·la The Shadow of Quong Lung (1900), escrita pel doctor W. C. Doyle en torn d'un senyor del crim que estudià a Yale i organitza un imperi soterrat a San Francisco.

L'escriptor Sax Rohmer[modifica | modifica el codi]

Tots ells assentaren les bases per la creació de Fu-Manxú a càrrec de Sax Rohmer, pseudònim d'Arthur Henry Sarsfield (1883-1959), nascut a Birmingham, Anglaterra, i que també escrivia sota el pseudònim de Michael Furey. Malgrat que les seves novel·les assoliren gran popularitat, la seva família visqué en un estat pròxim a la pobresa durant uns anys a conseqüència de la dolenta negociació de drets amb les editorials. Fill d'oficinista i d'una mare neurastènica i alcohòlica, l'escriptor no rebé formació escolar reglada fins a complir els 9 anys, i quan complí 18 anys adoptà el nom de Sarsfield seguint els somnis alcohòlics de grandesa de la seva mare, que s'autoproclamava descendent d'un cèlebre general irlandès del segle XVII, Patrick Sarsfield. Després de passar per diversos treballs, i sempre entossudit a guanyar-se la vida com a escriptor, publicà el seu primer relat curt, La mòmia misteriosa (1930), aplicant la seva primera obsessió per l'egiptologia, que més tard es completà amb la seva passió per l'ocultisme. Segons afirmava, la clau per a la creació de Fu-Manxú fou una consulta de la seva esposa, Rose Elizabeth Knox (es casaren el 1909) a la ouija. Rohmer preguntà; "Com puc guanyar-me millor la vida?", i aparegueren les lletres X-I-N-A-H-O-M-E.

La primera història protagonitzada per Fu-Manxú fou The Zayat Kiss, que veié la llum l'octubre de 1912 en la revista britànica The Story Teller. La primera novel·la sobre el personatge, El misteri del Doctor Fu-Manxú, es publicà l'any següent i fou adaptada al cinema en el serial del mateix títol, compost de 15 episodis i estrenat el 1923. Va tindre una continuació, The Further Mysteries of Fu-Manxu (1924), 8 episodis, amb Harry Agar Lyons repetint en el paper principal.

Els films[modifica | modifica el codi]

Després dels serials arribà el primer llarg metratge sonor, The Mysterious Dr. Fu-Manxu (1929), al que li seguiren dues produccions més Paramount, The Return of Fu Manchu (1930), el primer film sobre el personatge estrenat a Espanya com L'expiació de Fu-Manxú, i La filla del Drac (1931), que completen la primera nissaga de Fu-Manxú, encarnat en les dues per Warner Oland, el qual més tard es faria famós interpretant altres personatges de trets asiàtics, el detectiu Charlie Chan.

El següent en encarnar el dolent el malvat oriental fou Boris Karlof, llegendari intèrpret del monstre de Frankenstein, que protagonitzà La Màscara de Fu-Manxú (1932), produïda per la MGM.

La productora Republic posà en pantalla el 1940 un serial de 15 episodis que s'estrena a Espanya en tres entregues titulades Els tambors de Fu-Manxú, La venjança del Si-Fan, i La venjança de Fu-Manxú, protagonitzada per Henry Brandon. El govern dels Estats Units va convèncer a la productora perquè no rodés una segona entrega titulada Fu-Manxú contraataca (1942), a l'efecte de no ofendre al govern xinès, aliat seu contra el Japó.

L'any 1965, Lee començà a desenvolupar el seu paper com a mestre oriental del crim en El retorn de Fu-Manxú, primera peripècia en color del personatge, a la que li'n seguiren altres quatre films més, Les Nòvies de Fu-Manxú (1966), La venjança de Fu-Manxú (1968), Fu-Manxú i el petó de la mort (1969) i El castell de Fu-Manxú (1969). Les millors són les dues primeres, dirigides per Don Sharp, i les més esbojarrades les dues últimes, dirigides per l'espanyol Jesús Franco, que més tard rodà Esclaves del crim (1986) amb la seva esposa, Lina Romay, interpretant la filla de Fu-Manxú i la seva nemèsi, Nayland Smith, en la comèdia El diabòlic pla del Dr. Fu-Manxú (1980). Paul Naschy (Jacinto Molina) va exercir com Fu-Manxú en el curt metratge de La Cuadrilla, La filla de Fu-Manxú (1990).

Lamentablement el nou projecte d'Álex de la Iglesia, La venjança de Fu-Manxú, anunciat l'any 2001, no arribà e fer-se realitat.

Referències[modifica | modifica el codi]

  • Revista de Cinema Acción Hivern de 2007.