Fuga
Fuga, en música, és un tipus de composició de contrapunt i també de semipunt i, a la vegada, una tècnica de composició polifònica per a un nombre determinat de parts, normalment anomenades veus.
Tal com suggereix el nom, en tractar-se d'una tècnica i una textura contrapuntística en la qual una veu fa sentir allò que uns moments abans ha fet sentir una altra, l'efecte resultant és que s'imiten, i/o que unes veus fugen de les altres.
Malgrat el fet que la fuga escolàstica estigui tan ben determinada, no hi ha acord entre els teòrics a l'hora d'establir si la fuga és més una forma musical o bé una textura musical.
La versió petita de la fuga rep el nom de fughetta.
Taula de continguts |
Estructura [modifica]
La fuga presenta, normalment, una estructura monotemàtica. Aquest tema (el "subjecte") és pres per totes les veus de l'obra, fent-lo modular. Després que el tema va sonar en totes les veus, hi ha un episodi de desenvolupament, on el compositor fa servir tota una serie de procediments contrapuntístics més o menys establert, i, finalment, el tema torna a ser exposat.
Edat mitjana [modifica]
El terme era àmpliament emprat per anomenar qualsevol treball d'estil canònic; en el Renaixement, arriba a denotar treballs específics d'imitació.
Segle XVII [modifica]
El terme fuga ha descrit el que es coneix com el procediment més complet i desenvolupat d'imitació del contrapunt. Una fuga comença amb un tema principal, el subjecte, que llavors sona successivament en cadascuna de les veus en imitació; l'esposició es completa quan han entrat totes les veus; normalment després segueix un passatge de connexió, o episodi, on es desenvolupa material que ja s'ha escoltat; altres entrades del subjecte s'escolten alternades en tonalitats relatives. S'alternen episodis i entrades fins a l'entrada final del subjecte, punt en què la música ha tornat a la tonalitat principal, al qual sovint segueix el material que tanca o coda. En aquest sentit, la fuga és un estil de composició, més que una estructura fixa. Encara que hi ha certes pràctiques establertes, en l'escriptura de l'exposició, per exemple, els compositors s'acosten a l'estil en molts graus de llibertat i individualitat.
Barroc [modifica]
La forma evolucionà durant el dissetè segle de diversos tipus de composicions de contrapunt, com capritxos, canzonas i fantasies. En el mitjà i tardà barroc, els compositors com Dietrich Buxtehude (1637-1707) i Johann Pachelbel (1653-1706) contribuïren notòriament al desenvolupament de la fuga, i la forma va atènyer la màxima maduresa en els treballs de Johann Sebastian Bach (1685-1750). Amb el declivi de sofisticats estils contrapuntístics a la fi del Barroc, la popularitat de la fuga minvà, eventualment donant pas a altres gèneres en què predominaven textures menys polifòniques i estructures més tancades com en el cas de la sonata.
Des del clacisime cap a l'actualitat [modifica]
Malgrat tot, compositors des del 1750 fins al dia d'avui escriuen i estudien la fuga amb diversos propòsits. Apareix en els treballs de Mozart (kirie Eleison) o a la fi del Missa Solemnis de Beethoven, i molts compositors com Anton Reicha (1770-1836) i Dmitri Xostakóvitx (1906-1975) van escriure cicles de fugues; així com també es poden trobar fugues com moviments de sonates, entre altres.
En la música popular [modifica]
Durant el segle XX diversos músics populars es van fer servir d'aquest procediment compositiu en les seves obres, amb més o menys llibertat. És coneguda la Fuga y misterio del bandoneonista argentí Ástor Piazzolla, així com també les execucions de peçes de Bach per virtuosos de la guitarra elèctrica del món del Heavy Metal. Els britànics Emerson, Lake & Palmer, musics de Rock Progressiu amb formacio clàssica, han fet servir aquesta forma musical amb frequència.
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Fuga |
