Fugitius

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
30x-Movie.png
Video-x-generic.svg
The Defiant Ones
Fugitius
Defiant Ones poster.jpg

Fitxa tècnica
Direcció: Stanley Kramer
Direcció artística: Fernando Carrere

Producció: Stanley Kramer

Guió: Harold Jacob Smith adaptació de la història de Nedrick Young

Música: Ernest Gold

Protagonistes: Sidney Poitier
Tony Curtis
Theodore Bikel
Cara Williams

Dades i xifres
País: Estats Units
Data d'estrena: 1958
Gènere: Drama
Duració: 97 minuts

Companyies
Productora: Curtleigh Productions
Stanley Kramer Productions

Pàgina sobre “The Defiant Ones a IMDb

Valoracions
IMDb 7.7/10 stars

Fugitius (original: The Defiant Ones) és una pel·lícula dramàtica estatunidenca dirigida i produïda per Stanley Kramer amb guió de Harold Jacob Smith segons la història de Nedrick Young, amb Sidney Poitier i Tony Curtis com a protagonistes. Distribuida per United Artists, aquesta pel·lícula es va estrenar el 1958 i va ser doblada al català[1]

Guanya, el 1959 dos Oscars pel guió i la fotografia, tot sent nominada per sis més, entreb els quals el del millor director, millor actor (Tony Curtis i Sidney Poitier) i millor pel·lícula. Sidney Poitier es va endur igualment un premi al millor actor als BAFTA, així com l'Ós de plata al millor actor al Festival Internacional de Cinema de Berlín.

Argument[modifica | modifica el codi]

En el sud dels Estats Units, dos presoners, el negre Noah Cullen (Sidney Poitier) i el blanc John Jackson (Tony Curtis), són transportats en un furgó cel·lular cap al seu nou lloc de detenció. El vehicle té un accident i els dos presoners ho aprofiten per evadir-se. Mentre el xèrif del comtat (Theodore Bikel) organitza la persecució, Cullen i Jackson, malgrat l'odi racista que es tenen, no poden fer altra cosa que cooperar si volen escapar als que els persegueixen, ja que són incapaços de trencar la cadena que els lliga. Intenten robar aliments en un poble però són descoberts pels habitants. Per sort, un d'ells (Lon Chaney Jr.) els ajuda a fugir. Acaben per arribar a una granja on una dona (Cara Williams), abandonada pel seu marit, hi viu amb el seu fill (Kevin Coughlin). Els dóna la manera de tallar la cadena. Ella i Jackson fan amistat. Tanmateix, quan aquest últim s'assabenta que ha enviat Cullen a una mort certa indicant-li un camí que porta dret a un aiguamoll, la deixa i corre a prevenir-ho. Incapaços d'agafar un tren en marxa que els hauria pogut marxar de l'Estat, els dos evadits són finalment agafats pels seus perseguidors.[2]

Repartiment[modifica | modifica el codi]

Producció[modifica | modifica el codi]

Repartiment[modifica | modifica el codi]

Tony Curtis i Sidney Poitier.

El director Stanley Kramer desitjava en principi tenir Marlon Brando pel paper de John Jackson, però aquest no estava disponible a causa del rodatge de la pel·lícula Motí a la Bounty. Per la seva banda, Tony Curtis desitjava fer bé el paper, ja que volia desmarcar-se dels papers de macos i simpàtics nois que se li havia assignat fins llavors. Al principi, Stanley Kramer tenia reserves per donar-li el paper: finament va cedir. Elvis Presley volia fer el paper de John Jackson a la pel·lícula, amb l'esperança que Sammy Davis Jr. obtingués el de Noah Cullen. El seu agent finalement el va persuadir de no fer el film. Tony Curtis havia insistit perquè Sidney Poitier treballés a la pel·lícula. El jove que escolta el transistor es deia Carl Alfalfa Switzer. El van matar poc després de l'estrena de la pel·lícula en un tiroteig.

Rodatge[modifica | modifica el codi]

El rodatge va tenir lloc a l'estat de Califòrnia als Universal Studios.

llocs de rodatge[3]

Música[modifica | modifica el codi]

La cançó Long Gone és adaptada de Long Gone (From Bowlin' Green) del 1920 escrita per Chris Smith i musicada pel compositor de blues William C. Handy; és cantada moltes vegades a cappella per Sidney Poitier.

Premis i nominacions[modifica | modifica el codi]

Premis[modifica | modifica el codi]

Nominacions[modifica | modifica el codi]

Adaptacions[modifica | modifica el codi]

Aquesta pel·lícula ha estat objecte de diverses adaptacions :

Cinema

La pel·lícula Black Mama, White Mama d'Eddie Romero fa referència a Fugitius en versió femenina, estrenada el 1973, amb Pam Grier i Margaret Markov. El 1986, la productora Metro-Goldwyn-Mayer torna a fer aquesta versió en el telefilm The Defiant Ones de David Lowell Rich, amb Robert Urich i Carl Weathers. Deu anys després, el 1996, la mateixa productora la refà aquesta vegada en una pel·lícula sota el títol Fugitius encadenats de Kevin Hooks, amb Laurence Fishburne i Stephen Baldwin.

Sèrie de televisió

A Code Quantum, el 1992, el desè episodi de la quarta temporada té com a títol Unchained i torna amb el tema d'aquesta pel·lícula: el personatge principal de la sèrie, Sam Beckett, es troba a la pell d'un condemnat a treballs forçats encadenat amb un home de color que sembla ser igualment allà per error, i tots dos han de fugir de junts o ser morts pel guardià corrupte. Els Simpson paròdia gairebé aquesta pel·lícula en l'episodi The Wandering Juvie de la quinzena temporada, el 2004, on Bart Simpson està obligat a evadir-se amb una presonera, ja que són emmanillats. Leverage referencia la pel·lícula en el setè episodi de la tercera temporada The Gone-Fishin' Job, el 2010. A NCIS, l'episodi Chained de la segona temporada recorda a la pel·lícula tot al llarg de l'episodi on Tony DiNozzo es fa passar per un criminal en fuga, encadenat amb un assassí en sèrie.

Referències[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Fugitius Modifica l'enllaç a Wikidata
Portal

Portal: cinema