Futur (finances)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Un contracte de futurs és un contracte estàndard entre dues parts per negociar —comprar o vendre—, en una data futura un actiu financer, però especificant-ne en la data present el preu al qual serà negociat. Al seu torn, els contractes de futur són negociats en un mercat de futurs mitjançant una cambra de compensació. La part que es compromet a comprar l'actiu subjacent en el futur, el "comprador" del contracte, se li diu que té una posició llarga, i la part que es compromet a vendre l'actiu en el futur, el "venedor" del contracte, se li diu que té una posició curta. La terminologia reflecteix les expectatives de les parts: el comprador espera que el preu de l'actiu incrementi, mentre que el venedor espera que el preu disminueixi. S'ha de tenir en compte que el contracte en si mateix no costa res en el moment de la seva contractació.

En moltes ocasions l'actiu subjacent d'un contracte de futurs pot no ser una matèria primera tradicional - pot tractar-se de futurs financers on l'actiu subjacent poden ser divises, accions, instruments financers o actius intangibles o ítems de referència com els índexs borsaris o els tipus d'interès.

Mentre que en els contractes de futurs s'especifica la data de venciment en el futur, l'objectiu de les cambres de compensació - o mercat de futurs - és la d'actuar d'intermediari i minimitzar el risc d'impagament d'una de les dues parts. Per aquest motiu, la cambra exigeix a les dues parts posar una quantitat inicial d'efectiu, la garantia.

Origen dels contractes de futur[modifica | modifica el codi]

Tronc d'una olivera grega. Actualment els contractes de futurs sobre l'oli d'oliva es negocien al Mercat de Futurs de l'Oli d'Oliva

Ja en la Grècia clàssica, el filòsof Aristòtil (Política, I, 11, 1259a) va descriure la història de Tales de Milet, un filòsof de Milet que va desenvolupar «honest artifici» financer. Tales va usar els seus coneixements en meteorologia per predir que la collita d'oliva seria excepcionalment bona l'hivern següent; confiat en la seva predicció va llogar totes les premses d'oli de Milet i Quíos. Tales va negociar amb èxit amb els premsadors perquè ningú sabia si en el futur la collita seria abundant o no, de manera que els premsadors estaven disposats a protegir-se contra la possibilitat d'una baixa collita, fet que suposaria que les seves premses no serien llogades i no tindrien cap ingrés; amb l'oferta de Tales s'asseguraven, en el present, uns ingressos futurs segurs, traspassant tot el risc a Tales. Quan arribà l'hivern la collita fou excepcional i la demanda de premses per fer oli d'oliva es disparà, de manera que Tales, que tenia l'ús exclusiu de les premses d'oli, fixà un preu al seu gust i va fer una gran quantitat de diners.[1]

Camp d'arròs al Japó. L'arròs era la principal font d'ingressos del samurai, i el primer mercat on es van negociar de manera organitzada contractes a termini va ser a la Borsa d'Arròs Dojima (Osaka, Japó)

El primer mercat on es van negociar —recomprar o revendre— de manera organitzada «contractes a termini» negociats prèviament entre dos particulars —contractes forward— va ser a la Borsa d'Arròs Dojima (Osaka, Japó), durant la dècada de 1730. La Borsa d'Arròs Dojima s'havia fundat el 1697, però durant els primers anys del 1730 els preus de l'arròs s'havien enfonsat. Malgrat que la caiguda del preu de l'arròs semblava positiva pels compradors, a l'economia japonesa de l'aleshores l'arròs feia les funcions de diner com a medi d'intercanvi. A més, el principal ingrés dels guerrers samurai provenia del cultiu l'arròs, el qual un cop convertit en moneda quedava en res, fet que provocà el pànic. Com a conseqüència de tot plegat s'estengué una gran fam i esclataren diversos aldarulls. El shogun reaccionà establint uns preu mínim de venta de l'arròs el 1735, mentre que els «contractes a termini» negociats prèviament asseguraven un preu conegut i estable pels samurai, podent així transferir el risc als inversors, que llavors revenien o recompraven els contractes a la Borsa d'Arròs Dojima.[2]

Recollida del blat a Idaho (EEUU)

Als Estats Units els mercaders de matèries primeres de Chicago fundaren el 1848 la Chicago Board of Trade (CBOT), un mercat on es podien reunir els agricultors amb els mercaders per negociar i formalitzar «contractes a termini» que asseguressin als agricultors un preu futur i transferissin el risc als mercaders. Però els «contractes a termini» negociats entre dos particulars —contractes forward— presentaven altrament un elevat risc de crèdit, és a dir, hi havia la probabilitat que arribat el termini una de les parts no complís el contracte. A fi de reduir aquest risc el 1865 la CBOT llistà el primer «contracte a termini» estandaritzat, al qual anomenaren contracte de futurs (futures contracts). Aquest tipus de contracte sobre el gra de blat n'estandaritzava la quantitat, la qualitat i la data de venciment, i a més, passava pel filtre de la mateixa CBOT, que era l'encarregada de garantir que les dues parts complirien la seva part del contracte i exigia un marge —una garantia— a tot aquell que volgués signar un contracte de futurs. Els contractes de futurs estandartizats esdevingueren un patró que s'aplicà després a altres mercaderies, i que llavors fou adoptat per tots els mercats mundials.[3] Els actius negociats inicialment, el blat i el cotó, s'ampliaren al llarg del segle XX cobrint d'altres matèries primeres: el 1961 es començaren a negociar els futurs sobre budells de porc, el 1964 sobre el bestiar viu, el 1974 s'aplicaren contractes de futurs sobre la taxa de canvi de set monedes mundials, el 1975 sobre la taxa d'interès; el 1982 s'aplicaren sobre un índex borsari, l'S&P500, i el mateix any sobre els bons nord-americans; al llarg dels anys noranta els mercats de futurs s'informatitzaren i s'internacionalitzaren cobrint tot l'espectre possible d'actius subjacents, establint-se el 1999 contractes de futurs sobre el clima.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Aristotle, Politics, trans. Benjamin Jowett, vol. 2, The Great Books of the Western World, book 1, chap. 11, p. 453.
  2. Schaede, Ulrike. «Forwards and futures in tokugawa-period Japan:A new perspective on the Djima rice market». Journal of Banking & Finance, vol. 13, 4–5, September 1989, pàg. 487–513. DOI: 10.1016/0378-4266(89)90028-9.
  3. «timeline-of-achievements». CME Group. [Consulta: August 5, 2010].