Futur de la Terra

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Il·lustració de la Terra socarrimada després que el Sol hagi entrat en la fase de gegant vermella, d'aquí a set mil milions d'anys.[1]

El futur de la Terra es determinarà per una diversitat de factors, incloent augments en la lluminositat del Sol, la pèrdua d'energia calorífica del nucli de la Terra, pertorbacions per altres cossos del sistema solar i la bioquímica de la superfície de la Terra. La teoria de Milankovitch prediu que el planeta continuarà patint cicles de glaciacions a causa de l'excentricitat, l'obliqüitat i la precessió de l'òrbita de la Terra. Com a part de l'actual cicle supercontinental, la tectònica de plaques provocarà un supercontinent d'aquí 250-300 milions d'anys. En algun moment entre pròxims 1.500 i 4.500 milions futurs, la inclinació de l'eix de la Terra podria començar a tenir variacions caòtiques, amb canvis de més de 90º.

D'aquí a mil o dos mil milions d'anys, l'augment regular de la radiació solar a causa de l'acumulació d'heli al nucli del Sol provocarà la pèrdua dels oceans i l'aturada de la deriva continental. D'aquí a quatre mil milions d'anys, l'augment en la temperatura superficial de la Terra provocarà un efecte hivernacle descontrolat. En aquest punt, la major part de la vida, si és que no tota, estarà extinta. El final més probable del planeta és l'absorció per part del Sol en uns 7.500 milions d'anys, després que l'estrella entri en la fase de gegant vermella i s'expandeixi fins a passar l'òrbita del planeta.

Influència humana[modifica | modifica el codi]

Article principal: Biologia de la conservació

Actualment els humans juguen un paper important a la biosfera, i la població mundial domina molts dels ecosistemes de la Terra.[2] Això ha provocat una extinció d'altres espècies durant l'època geològica actual, anomenada extinció de l'Holocè. L'enorme escala de pèrdua d'espècies per influència humana s'ha anomenat crisi biòtica, i a data del 2007 havien desaparegut aproximadament el 10% del nombre total d'espècies.[3] Al ritme actual, el 30% de les espècies estaran en risc d'extinció al llarg dels pròxims cent anys.[4] L'extinció de l'Holocè és el resultat de la destrucció d'hàbitats, la introducció d'espècies invasores, la caça i el canvi climàtic.[5][6] L'activitat humana ha tingut un impacte significatiu sobre la superfície del planeta. Més d'una tercera part de la superfície de terra s'ha modificat per les accions humanes, i els humans utilitzen al voltant del 20% de la producció primària.[7] La concentració de diòxid de carboni a l'atmosfera ha augmentat gairebé un 30% des de l'inici de la Revolució Industrial.[2]

S'ha predit que les conseqüències d'una crisi biòtica persistent podrien durar com a mínim cinc milions d'anys.[8] Podrien provocar una disminució de la biodiversitat i una homogeneïtzació de la biota, acompanyada per una proliferació d'espècies que són oportunistes, com plagues i males herbes. També podrien emergir noves espècies; en particular tàxons que prosperen en ecosistemes dominats per humans i es podrien diversificar en moltes noves espècies. Molt probablement els microbis es veuran beneficiats per l'augment de nutrients en l'ambient. Tanmateix, és probable que no apareguin noves espècies a partir dels grans vertebrats existents, pel qual s'escurçarien les cadenes tròfiques.[9][10]

Òrbita i rotació[modifica | modifica el codi]

Les pertorbacions gravitacionals dels altres planetes del sistema solar combinades modifiquen l'òrbita de la Terra i l'orientació de l'eix de rotació. Aquest canvis poden influenciar el clima del planeta.[11][12][13][14]

Glaciació[modifica | modifica el codi]

Històricament, hi ha hagut períodes cíclics de glaciació en què capes de gel cobrien les latituds altes dels continents. La teoria de Milankovitch prediu que les glaciacions es produeixen a causa de factors astronòmics en combinació amb els mecanismes de retroacció climàtica i la tectònica de plaques. Els factors astronòmics principals són una excentricitat orbital més gran que la normal, una inclinació axial baixa i l'alineació del solstici d'estiu amb l'afeli.[12] Cada un d'aquests efectes es produeixen cíclicament. Per exemple, l'excentricitat canvia en cicles d'entre 100.000 i 400.000 anys, amb una variació dels valors de 0,01 a 0,05.[15][16] Això és equivalent a un canvi en l'semieix major de l'òrbita del planeta del 99,95% del semieix major al 99,88%, respectivament.[17]

Actualment la Terra es troba en un període interglacial, que normalment duraria al voltant de 25.000 anys.[14] El ritme actual d'increment d'alliberament de diòxid de carboni a l'atmosfera per l'activitat antròpica podria retardar l'arribada del següent glaciació fins d'aquí a 50.000-130.00 anys. Tanmateix, un escalfament global de duració finita (basant-se en què l'ús de combustibles fòssils cessarà al voltant de l'any 2200) probablement només retardarà 5.000 anys el cicle de glaciacions. Per tant, un període curt d'escalfament global induït al llarg de pocs segles només tindria un impacte limitat a llarg termini.[12]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Sackmann, I.-Juliana; Boothroyd, Arnold I.; Kraemer, Kathleen E.. «Our Sun. III. Present and Future». Astrophysical Journal, vol. 418, 1993, pàg. 457–468. DOI: 10.1086/173407.
  2. 2,0 2,1 Vitousek, Peter M.; Mooney, Harold A.; Lubchenco, Jane; Melillo, Jerry M.. «Human Domination of Earth's Ecosystems». Science, vol. 277, 5325, July 25, 1997, pàg. 494–499. DOI: 10.1126/science.277.5325.494.
  3. Myers, Norman (2000). "The Meaning of Biodiversity Loss". Nature and human society: the quest for a sustainable world : proceedings of the 1997 Forum on Biodiversity: 63–70.  
  4. Novacek, M. J.; Cleland, E. E.. «The current biodiversity extinction event: scenarios for mitigation and recovery». Proceedings of the National Academy of Science, U.S.A., vol. 98, 10, May 2001, pàg. 5466–70. DOI: 10.1073/pnas.091093698. PMC: 33235. PMID: 11344295.
  5. Cowie, Jonathan. Climate change: biological and human aspects. Cambridge University Press, 2007, p. 162. ISBN 0521696194. 
  6. Thomas, C. D.; Cameron, A.; Green, R.E.; et al.. «Extinction risk from climate change». Nature, vol. 427, 6970, January 2004, pàg. 145–8. DOI: 10.1038/nature02121. PMID: 14712274.
  7. Haberl, H.; Erb, K.H.; Krausmann, F.; et al.. «Quantifying and mapping the human appropriation of net primary production in earth's terrestrial ecosystems». Procedings of the National Academy of Science, USA, vol. 104, 31, July 2007, pàg. 12942–7. DOI: 10.1073/pnas.0704243104. PMC: 1911196. PMID: 17616580.
  8. Reaka-Kudla, Marjorie L.; Wilson, Don E.; Wilson, Edward O.. Biodiversity 2. 2nd. Joseph Henry Press, 1997, p. 132–133. ISBN 0309055849. 
  9. Myers, N.; Knoll, A. H.. «The biotic crisis and the future of evolution». Proceedings of the National Academy of Science, USA, vol. 98, 1, May 8, 2001, pàg. 5389–92. DOI: pnas.091092498. PMC: 33223. PMID: 11344283.
  10. Woodruff, David S.. «Declines of biomes and biotas and the future of evolution». Proceedings of the National Academy of Science, USA, vol. 98, 10, May 8, 2001, pàg. 5471–5476. DOI: 10.1073/pnas.101093798. PMC: 33236. PMID: 11344296.
  11. Shackleton, Nicholas J.. «The 100,000-Year Ice-Age Cycle Identified and Found to Lag Temperature, Carbon Dioxide, and Orbital Eccentricity». Science, vol. 289, 5486, September 15, 2000, pàg. 1897–1902. DOI: 10.1126/science.289.5486.1897. PMID: 10988063.
  12. 12,0 12,1 12,2 Cochelin, Anne-Sophie B.; Mysak, Lawrence A.; Wang, Zhaomin. «Simulation of long-term future climate changes with the green McGill paleoclimate model: the next glacial inception». Climatic Change. Springer Netherlands, vol. 79, 3–4, December 2006, pàg. 381. DOI: 10.1007/s10584-006-9099-1.
  13. Hanslmeier, Arnold. «Habitability and Cosmic Catastrophes». A: Advances in Astrobiology and Biogeophysics. Springer, 2009, p. 116. ISBN 3540769447. 
  14. 14,0 14,1 Roberts, Neil. The Holocene: an environmental history. 2nd. Wiley-Blackwell, 1998, p. 60. ISBN 0631186387. 
  15. Berger, A.; Loutre, M. «Insolation values for the climate of the last 10 million years». Quaternary Science Reviews, vol. 10, 4, 1991, pàg. 297–317. DOI: 10.1016/0277-3791(91)90033-Q.
  16. Maslin, Mark A.; Ridgwell, Andy J.. «Mid-Pleistocene revolution and the 'eccentricity myth'». Geological Society, London, Special Publications, vol. 247, 2005, pàg. 19–34;. DOI: 10.1144/GSL.SP.2005.247.01.02.
  17. L'excentricitat e està relacionada amb el semieix major a i a l'eix semimenor b de la següent forma:
    \begin{smallmatrix}\frac{b}{a}\ =\ \sqrt{1\ -\ e^2}\end{smallmatrix}
    Per tant si e és igual a 0,01 b/a = 0,9995, mentre que si e és igual a 0,05, b/a = 0,99875. Vegeu:
    Weisstein, Eric W. CRC concise encyclopedia of mathematics. 2nd. CRC Press, 2003, p. 848. ISBN 1584883472. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]