Félix Guattari
  | |
| Nom original | (fr) Félix Guattari |
|---|---|
| Biografia | |
| Naixement | 30 d'abril de 1930 (Villeneuve-les-Sablons, Oise, França) |
| Mort | 25 d'agost de 1900 (als 55 anys) (Cour-Cheverny, França) |
| Causa de mort | Causes naturals (Infart de miocardi ) |
| Sepultura | cementiri de Père-Lachaise, 42 Grave of Guattari (en)  |
| Activitat | |
| Camp de treball | Filosofia |
| Ocupació | psiquiatre, psicòleg, psicoanalista, filòsof, marxista |
| Ocupador | Universitat de París |
| Partit | Els Verds |
| Interessat en | Psicoanàlisi, Postmodernisme, Ecologisme, Marxisme |
| Idea | Esquizoanàlisi, ecosofia, màquina de desig, desterritorialització |
| Influències | |
| Influències en | |
| Artistes relacionats | Gilles Deleuze: Deleuze and Guattari (en) |
| Obra | |
| Localització dels arxius | |
| Família | |
| Fills | Emmanuelle Guattari |
| Cronologia | |
| 4 setembre 1992 | funeral (cementiri de Père-Lachaise)
|
Signatura  | |
    | |
Piérre-Félix Guattari (30 d'abril de 1930 – 29 d'agost de 1992) va ser un militant francès implicat en els camps de la psicoteràpia, la filosofia i la semiòtica. És conegut per ser el fundador de l'esquizoanàlisi i l'ecosofia, així com per les seves col·laboracions intel·lectuals amb Gilles Deleuze, notablement en l'obra Capitalisme i Esquizofrènia, formada pels volums Anti-Èdip (1972) i Mil Altiplans (1980).
Biografia
La Borde
Guattari va néixer a Villeneuve-les-Sablons, un barri de classe obrera del nord-oest de París.[1] A la dècada del 1950 va iniciar els seus estudis de psicoanàlisi amb Jacques Lacan, qui també el va analitzar. Després dels seus estudis, i fins a la seva mort produïda per un atac de cor el 1992, va treballar a l'hospital psiquiàtric experimental de La Borde, dirigida per un altre alumne de Lacan, el psiquiatre Jean Oury. La Borde era un centre on els estudiants de filosofia, psicologia, etnologia i treball social es reunien.
Una de les novetats en l'orientació de La Borde consistia en la suspensió de la relació analista/analitzat a favor de confrontació oberta en teràpia de grup. En contrast a l'estil d'anàlisi individualista de l'escola de Sigmund Freud, aquesta pràctica estudiava la dinàmica de diversos individus a la vegada interaccionant de forma complexa: aquesta pràctica dugué a Guattari a explorar camps més amplis de la filosofia i adoptar una militància política insertada en un ampli context de terrenys intel·lectuals i culturals.
Dècades del 1960 i el 1970
De 1955 a 1965 Guattari va ser un dels editors i redactors de La Voie Communista ("La Via Comunista"), un diari de tendència trotskista.[2] Va participar en la lluita anticolonialista i amb els autonomistes italians. També fou membre del GTPSI, que reunien un bon nombre de psiquiatres al començament dels anys seixanta i va crear l'Associació de Psicoteràpia Institucional l'any 1965. Fou en aquella època que va fundar, juntament amb altres militants, la FGERI o Federació de Grups per a l'Estudi i Recercal Internacionals, que publicava la revista Recherche, on es tractaven temes de filosofia, matemàtiques, psicoanàlisi, educació, arquitectura, etnologia, etc. El FGERI va començar a prendre part en lluites polítiques en les quals Guattari estava involucrat: el Grup dels Joves Hispànics, les Amistats Franco-Xineses (a l'època de les comunes populars), les activitats d'oposició a les guerres d'Algèria i de Vietnam, la participació en el MNEF amb la UNEF, la política del departament d'ajuda acadèmica a la psicologia (BAPU), l'organització dels Grups de Treball Universitaris, però també a les reorganitzatcions dels grups de pràctiques amb el CEMEA i la formació del Centre d'Ensenyament de Mètodes d'Educació Activa per a infermers psiquiàtrics, així com la formació de les Amicals d'Infermers. També dirigí estudis d'arquitectura i projectes de construcció d'un hospital de dia per a estudiants i treballadors joves.
El 1967 és nomenat com un dels fundadors de l'Organització de Solidaritat i Ajuda a la Revolució Llatinoamericana (OSARLA). El 1968 Guattari coneix a Daniel Cohn-Bendit, Jean-Jacques Lebel i Julian Beck. Comença a involucrar-se amb el maig francès a partir del Moviment del 22 de Març. A finals de 1968 Guattari coneix al filòsof Gilles Deleuze a la Universitat de Vincennes i comença a escriure les bases de l'obra Anti-Èdip, anomenada per Michel Foucault "introducció a la vida no-feixista" en el preàmbul de l'obra. El 1970 crea el CERFI, Centre per a l'Estudi i la Rercerca de la Formació Institucional, que desenvolupava el mètode del diari Recherches. EL 1973 Guattari va haver d'anar a judici, on rebé una multa per "ultratge a la decència pública" per publicar un número centrat en l'homosexualitat.[3] El 1977 fundà el centre CINEL per tenir "nous espais de llibertat", i s'uní durant la dècada del 1980 al moviment ecologista amb la seva "ecosofia".
Dècades del 1980 i del 1990
En la seva darrera obra, Caosmosi (1992), Guattari retornà a la qüestió de la subjectivitat. "Com produir-la, recollir-la, enriquir-la, reinventar-la permanentment per tal de fer-la compatible amb els universos mutants del valor?" Aquesta preocupació apareix en la totalitat de la seva obra, des de Psicoanàlisi i Transversalitat (col·lecció d'articles de 1957 a 1972) fins a Anys d'Hivern (1980-1986) i Cartografies Esquizoanalítiques (1989), o la seva col·laboració amb Deleuze titulada Què és la Filosofia? (1991). A Caosmosi, Guattari proposa una anàlisi de la subjectivitat en terme de quatre dimensions:[4]
- fluxos materials, energètics i semiòtics
- fílums maquinals concrets i abstractes
- universos de valor virtuals
- territoris existencials finits
Aquest esquema intenta representar l'heterogeneïtat de components involucrats en la producció de subjectivitat tal com Guattari la comprèn, incloent-hi tant components semiòtics com "dimensions semiològicament a-significants, que funciona “en paral·lel o independement de" qualsevol altra funció significativa que puguin tenir.[5]
El 1995, el llibre pòstum Caosofia recopilava assaigs i entrevistes que tracten el treball de Guattari coma director de La Borde i les seves col·laboracions amb Deleuze. Es tracta d'una introducció a les teories d'esquizoanàlisi de Guattari, basada a priori en la psicoanàlisi però més experimental, pragmàtica i arrelada en la realitat i en un funcionament col·lectiu.
El 1996 aparegué un altre volum d'assaigs, entrevistes i conferències de Guattari, que cerca el desenvolupament del seu pensament i la seva activitat durant la dècada del 1980, "els anys d'hivern". Les seves anàlisis d'art, cinema, cultura juvenil, econòmica i formacions de poder desenvolupen conceptes com "micropolítica" o "esquizoanàlisi", centrats en l'alliberament de la subjectivitat i l'obertura de nous horitzons per a la resistència política i creativa als processos d'estandardització i homogeneïtzació del capitalisme global ("capitalisme mundial integrat" a "l'era postmedia".
Obra
- Psychanalyse et transversalité, Maspéro, París, 1974 (reedició: La Découverte, París, 2003)
- La révolution moléculaire, Éditions Recherches, París, 1977
- La révolution moléculaire, UGE (10/18), París, 1980
- L'inconscient machinique. Essais de schizo-analyse, Éditions Recherches, París, 1979, rééd. 2010 (conté un assaig sobre Proust, «Les ritournelles du temps perdu»)
- Les années d'hiver : 1980-1985, Bernard Barrault, París, 1985 (reedició: Les Prairies ordinaires, París, 2009)
- Cartographies schizoanalytiques, Galilée, París, 1989 (apèndix sobre Genet, Witkiewicz, Balthus, etc.)
- Les trois écologies, Galilée, París 1989
- Chaosmose, Galilée, París, 1992
- Publications pòstumes
- Ritournelle(s), Éditions de la Pince à Linge, París, 2000
- Ritournelles, version intégrale sur Livropolis.com, Editions Lume
- La philosophie est essentielle à l'existence humaine, entretien avec Antoine Spire, L'Aube, La Tour-d'Aigues, 2002
- Écrits pour L'Anti-Œdipe, textes agencés par Stéphane Nadaud, Lignes/Manifeste, París, 2004
- 65 rêves de Kafka, prefaci de Stéphane Nadaud, Nouvelles éditions Lignes, París, 2007
- Lignes de fuite. Pour un autre monde de possibles, rédigé en 1979-1980, prefaci de Liane Mozère, Éditions de l'Aube, coll. «Monde en cours», 2011
- De Leros à La Borde, precedit per Journal de Leros (1989), presentació de Marie Depussé, post-scriptum de Jean Oury, Éditions Lignes, París, 2012
- Col·laboracions amb Gilles Deleuze
- L'Anti-Œdipe : capitalisme et schizophrénie, Minuit, París, 1972
- Rhizome, Minuit, París, 1976 (repris dans Mille Plateaux)
- Kafka, pour une littérature mineure, Minuit, París, 1975
- Mille Plateaux : capitalisme et schizophrénie, Minuit, París, 1980
- Qu'est-ce que la philosophie ? Minuit, París, 1991
- Col·laboracions amb Toni Negri
- Les nouveaux espaces de liberté, Dominique Bedou, París, 1985 (réédition Lignes, París, 2010, avec la «Postface» à l'édition américaine de 1990 de Toni Negri)
- Amb Jean Oury i François Tosquelles
- Pratique de l'institutionnel et politique (entretiens), Matrice, París, 1985
- Col·laboracions amb Suely Rolnik
- Micropolitiques, Les Empêcheurs de penser en rond, París, 2007 (edició original brasilera, 1986)
Obres citades
- Guattari, Félix. 1989. The Three Ecologies. Trad. Ian Pindar i Paul Sutton. Londres i Nova York: Continuum, 2000. Versió en anglès de Les trois écologies. París: Editions Galilée. ISBN 1847063055.
- 1992. Chaosmosis: An Ethico-Aesthetic Paradigm. Trad. Paul Bains i Julian Pefanis. Bloomington i Indianapolis: Indiana UP, 1995. Versió en anglès de Chaosmose. Paris: Editions Galilee. ISBN 0909952256.
Referències
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Félix Guattari |