Gènere literari

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Un gènere literari és un concepte de tipus categorial que permet classificar les produccions literàries tenint en compte aspectes de forma (poesia, narració, teatre), de contingut (aventura, diari íntim), d'estil, etc. Es poden combinar i encavalcar diversos criteris per establir les categories secundàries. Així doncs, la llista de gèneres no està tancada.

Segons la teoria clàssica hi ha tres grans grups: la lírica, l'èpica i el drama.

El fet d'inscriure una obra en un o altre gènere ajuda a encaixar les expectatives del públic lector. Segons la mena amb què un/a autor/a presenti una obra (novel·la, ciència-ficció, fantasia...), el públic lector se'n farà una visió més o menys estereotipada que sempre podrà canviar en contrastar-la amb la lectura que en vagi fent.

Per tant, el gènere és per damunt de tot una convenció que configura un marc, una forma més o menys precisa. És un primer intercanvi que es produeix entre un/a autor/a.

Història[modifica | modifica el codi]

La noció de gènere va ser discutida, en primer lloc, per Plató i teoritzada per Aristòtil, a la seva Poètica. Des dels dos filòsofs grecs es manté la divisió en tres gèneres fonamentals: èpic (o narratiu), líric i dramàtic, tot i les subdivisions i crítiques posteriors. El gènere dramàtic imita literalment la realitat, mentre que el líric expressa els sentiments personals i a l'èpica es barregen els dos modes.

Roman Jakobson afirmava que tots els gèneres es caracteritzen pel fet que en ells predomina la funció poètica del llenguatge. A l'èpica, a més a més, predomina la funció representativa, a la lírica la funció emotiva i a la dramàtica la conativa.

Gènere poètic[modifica | modifica el codi]

Lírica[modifica | modifica el codi]

  • Oda és una composició en vers de caràcter elevat, destinada a lloar un personatge, un lloc o una idea.
  • Elegia, és un tipus de poema líric destinat a lamentar-se per una pèrdua que pot ser la mort d'algú estimat,
  • Ègloga,és un monòleg pastoral o més freqüentment un diàleg en el que uns pastors es conten les seues penes d'amor enmig d'un paisatge ideal arcàdic.
  • Sàtira, s'exposen, ximpleries, abusos o defectes humans individuals al públic a través del ridícul, derisió, paròdia, ironia o altres mètodes amb la intenció de produir millores.
  • Cançó, eś una composició musical que conté, com a mínim, una part de melodia vocal, és a dir, amb text cantat.
  • Epigrama, és una composició poètica breu que expressa un sol pensament principal festiu o satíric de manera enginyosa.
  • Balada, és un gènere trobadoresc.

Gènere èpic[modifica | modifica el codi]

  • L’epopeia, narra les gestes dels herois amb una barreja tant d'elements reals com fabulosos i llegendaris.
  • El romanç, és un tipus de composició poètica.

Narratius[modifica | modifica el codi]

En els tractats de teoria literària se solen estudiar junts una sèrie de textos que tenen com a tret comú la narració. Aquests textos són la novel·la, l’epopeia i el poema èpic. Com a principals subgèneres narratius però, hi trobem amb una extensió força variable el conte, la llegenda, la rondalla, el quadre de costums i els gèneres èpics, dintre dels quals hi trobem la cançó de gesta i els poemes heroics. La narrativa reuneix les obres que narren fets reals o ficticis estructurats dins unes coordenades d'espai i temps; els fets o l'argument de la història s'organitzen mitjançant una estructura que normalment es presenta mitjançant plantejament, nus i desenllaç. L'element essencial és el narrador, que fa d'intermediari entre les històries i el públic, a qui explica els esdeveniments del relat. Existeixen tres tipus principals de narradors: el narrador omniscient, que utilitza la tercera persona i ho sap tot sobre els personatges; el narrador protagonista, en el que ambdós són la mateixa persona, i el narrador testimoni, que explica en tercera persona allò que veu. La narrativa generalment empra la prosa, tot i que en els poemes èpics també s'utilitza el vers. Les funcions referencial i poètica són les més importants. La forma expressiva més emprada és fonamentalment, la narració i el relat.

Entre els subgèneres narratius en prosa trobem:

  • El conte, és una narració escrita en prosa, generalment breu.
  • La novel·la, és un text relativament extens on s'expliquen fets de ficció.
  • La faula és un relat breu de ficció on els protagonistes són animals o plantes que parlen.
  • L’epístola és un text escrit amb finalitats de comunicació, literàries o, en el cristianisme, de predicació religiosa.
  • La crítica, és un judici que es fa sobre les qualitats i els defectes d'una producció humana: literària, plàstica, musical i periodística.
  • Apòleg - Narració curta, senzilla i de caràcter al·legòric - conte o faula-, de la qual es pot extreure una ensenyança moral.
  • Apologia .- Escrit de defensa i elogi d'alguna cosa o d'algú.
  • Libel - Escrit difamatori.
  • Pamflet .- Text en què se satiritza o es censura amb energia alguna persona, fet, pensament, nació...
  • Panegíric - Composició l'objectiu de la qual és l'elogi d'una persona, fet, pensament, nació...
  • Paròdia - Imitació satíric-burlesca d'una obra seriosa.
  • Quadre de costums .- Subgènere narratiu. Narració curta, sense argument, i protagonitzada per personatges tipus, l'objectiu del qual és fixar una situació/escena de la vida quotidiana, amb intenció bé crítica, bé enyoradissa.

Teatrals[modifica | modifica el codi]

El gènere teatral és el tipus de gènere que s'usa en el teatre, en el que per mitjà del diàleg i alguns personatges, l'autor planteja uns conflictes diversos. La seva finalitat és la representació davant el públic. Gèneres principal:

  • La tragèdia, obra literària teatral que té un final desesperat o trist.
  • La comèdia, es caracteritza per mantenir un to optimista, amb un final feliç i sovint per tenir elements d'humor o d'ironia.
  • El drama, és una obra on es representa un conflicte humà amb elements de malalties, mort, fracàs o derrota, però amb un final favorable o feliç.

Alguns subgèneres, a tall d'exemple:

  • Acte sacramental: Obra dramàtica en un acte, de caràcter al·legòric i de tema religiós. Va ser prohibit pels moralistes el 1765.
  • Entremès: Durant l'Edat Mitjana, era una figura o grup de figures inanimades que fixaven una escena i es mostraven en les festes cortesanes. Després van cobrar moviment i música, i van esdevenir mínima acció teatral de temàtica històrica o religiosa. A la fi del segle XVI van ser ja peces teatrals breus, de caràcter lleuger i caricaturesc, que es representaven en els entreactes de les comèdies.
  • Farsa: Obra escènica de caràcter còmic en què la realitat és simplificada i deformada, i presentada en forma grotesca, paròdica i ridiculitzant, gràcies a l'exageració de fets, situacions i personatges.
  • Mascarada: Forma teatral dels segles XVI i XVII, en què es dóna la màxima importància a la música, la dansa i el decorat, i que, ambientada en el món dels somnis, posa en escena temes i personatges coneguts del repertori teatral per idealitzar la societat en què es representa.
  • Melodrama: A partir del segle XVIII, s'anomena així als drames populars, que es caracteritzen per una acció complicada, però de final simple, uns personatges plans i esquemàtics en les seves qualitats morals, i el sosteniment de l'interès mitjançant cops d'efecte.
  • Sainet: Peça teatral d'ambient i de personatges populars, de caràcter còmic i caricaturesc.
  • Tragicomèdia: Es desenvolupa a partir del Renaixement i, com el seu nom indica, participa de característiques de la tragèdia i de la comèdia, amb barreja d'elements (personatges, temes, llenguatge), sense final tràgic. Sovint s'utilitza com a sinònim de drama.
  • Vodevil: És una comèdia divertida i lleugera, bastida sobre les situacions imprevistes, els equívocs i les intrigues, generalment de caràcter amorós.

Periodisme literari[modifica | modifica el codi]

Arts gràfiques[modifica | modifica el codi]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]