Gai Escriboni Curió (tribú de la plebs)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Gai Escriboni Curió (llatí: Caius Scribonius Curio) fou fill del cònsol Gai Escriboni Curió i, com el seu pare, amic de Ciceró i orador notable. Estava casat amb Fúlvia que després fou la dona de Marc Antoni, amb la que va tenir una filla que fou llicenciosa com la mare. Si bé en un primer moment fou membre del partit de Gneu Pompeu Magne, després es passaria al bàndol de Juli Cèsar, lluitant al seu costat fins a morir en batalla. Fou qüestor d'Àsia i en tornar (50 aC) fou tribú de la plebs.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Joventut[modifica | modifica el codi]

Va néixer el 90 aC., fill de Gai Escriboni Curió, que fou nomenat cònsol el 76 aC. Ciceró el coneixia des de ben petit i es va esforçar per potenciar el seu talent i allunyar-lo de les seves inclinacions al plaer i la riquesa.

Malgrat tot, Curió, amb Publi Clodi Pulcre, Marc Antoni i d'altres, era part d'un grup de joves a qui els agradava malgastar les seves fortunes en grans escàndols. Quan Publi Clodi fou acusat de sacrilegi per violar els secrets de la Bona Dea en el 62 aC., fou defensat pel pare d'Escriboni Curió mentre aquest dirigia bandes dels suburbis per atemoritzar als enemics del seu company.

Després d'aquests fets, Publi Clodi es va anar revelant progressivament com enemic de Ciceró, però aquest seguia mantenint la seva amistat amb Escriboni Curió. Fou aquest qui li va comunicar a Ciceró que Juli Cèsar havia autoritzat l'entrada de Publi Clodi a les files dels plebeus i aquest es presentaria com al tribunat. Ciceró, espantat, va fugir de Roma.

Ciceró i altres conservadors veien al jove Escriboni Curió com un defensor de les seves idees, amb un gran futur al davant i en efecte, Curió es va dedicar amb força a desafiar constantment a Cèsar, guanyant-se l'admiració dels senadors conservadors.

L'any 56 aC, van començar a aparèixer els primers enfrontaments en el triumvirat, amb Cras i Pompeu lluitant per el comandament de la guerra contra els parts. Els vells enemics del triumvirat, Curió entre ells, començaren a preparar-se per donar batalla. L'any 54 aC fou Pretor i el 53 aC qüestor d'Àsia. Allí estant, va rebre les notícies de la mort del seu pare.

Tribunat[modifica | modifica el codi]

Amb la fi del triumviriat, quedaren enfrontats els bàndols del Populares, liderats per Juli Cèsar i els conservadors o Optimat, liderats per Pompeu. Inicialment Curió es va decantar per Pompeu, per ser els conservadors els que defensaven la República.

Tant Cèsar com Pompeu estaven intentant guanyar la lleialtat del màxim nombre de magistrats que vetllessin pels seus interessos, així que Pompeu va aconseguir que Curió fos nomenat tribú, confiant que aquest dirigiria les seves influències contra Cèsar. Malgrat tot, si bé en un principi fou així, Curió de sobte va canviar d'actitut i es passà de bàndol.

Tradicionalment s'ha considerat que aquest canvi es va produir perquè Curió estava carregat de deutes i Juli Cèsar va pagar-li totes a canvi d'abandonar el partit pompeià. També pot ser que Curió pensés que recolzant a Cèsar arribaria més ràpidament al poder. Fos com fos, Curió va començar aprovant algunes lleis a les que els pompeians s'oposaven, justificant el seu trencament amb els conservadors.

Abans de la Guerra Civil, Curió semblava ser uns dels darrers polítics que buscaven la pau entre Pompeu i Cèsar. Dins del Senat romà, alguns creien que Pompeu no havia de ser privat del comandament de les seves tropes si Cèsar no ho feia abans, mentre d'altres com Curió deien tot el contrari, que precisament necessitaven a Cèsar contra el poder de Pompeu i que aquest no tenia cap intenció de renunciar a les seves legions. Així, durant la sessió del 1 de desembre del 50 aC, Curió va plantejar que ambdós procònsols renunciessin al poder, proposta àmpliament acceptada pel Senat i aclamada pel poble.

Malgrat tot, el magistrat Claudi Marcel i el cònsol Sulpici Ruf, sortiren de la ciutat per anar a buscar a Pompeu, a qui van demanar que assumís el comandament de les legions d'Itàlia. Sens dubte es va tractar d'una maniobra al marge del Senat i que va donar una excusa molt vàlida als partidaris de Cèsar.

Curió va intentar aturar els fets, però tement per la seva seguretat, va acabar fugint a Ravenna, on es trobava Cèsar acampat amb la Legió XIII. Curió li va demanar consell sobre què fer i va suggerir de reunir tropes i marxar cap a Roma. Cèsar, encara inclinat a resoldre el conflicte pacíficament, va enviar a Curió al senat amb un missatge. Però quan el senat va donar el comandament en el lloc de Cèsar a Domici Aenobarb i els nous tribuns Marc Antoni i Quint Cassi (partidaris de Cèsar) foren convidats pels cònsols a abandonar el senat, Curió va haver de fugir de nit i se’n va anar altra vegada a Ravenna amb Cèsar.

Guerra Civil[modifica | modifica el codi]

El 7 de gener es va declarar l'estat d'emergència destituint Cèsar com procònsul de la Gàl·lia i declarant a Pompeu protector de Roma, qui va traslladar les seves tropes a la ciutat. L'expulsió dels tribuns va proporcionar a Cèsar l'excusa perfecta per proclamar que a Roma s'havia produït un cop d'estat i el 10 de gener va creuar amb els seus homes el Rubicó, riu que marcava la frontera entre les dues províncies. Era l'inici formal de la Guerra civil.

Curió a Itàlia[modifica | modifica el codi]

En esclatar la guerra civil, Curió va reunir tropes a l'Úmbria i Etrúria i les va posar al servei de Cèsar que el va recompensar amb el govern de Sicília com a propretor (49 aC).

A Sicília va derrotar els pompeians i va expulsar a Cató de l'illa.

Curió a Àfrica[modifica | modifica el codi]

Després Curió va anar a l'Àfrica amb dues legions, i allí va atacar al rei Juba i al general pompeià Publi Atti Var, als que inicialment va derrotar però les desercions en les seves files li van minvar les forces; mentre assetjava Útica fou atacat per Juba i va morir a la batalla. Es diu que els seus homes moriren tan junts que els seus cossos quedaren drets com garbes de blat en un camp. Els númides tallaren el cap de Curió i l'enviaren al seu rei. Les forces romanes foren dispersades i només uns quants van poder tornar a Sicília.