Gal·licanisme
El Gal·licanisme és una doctrina teològica sostinguda pel clericat francès que limita la jurisdicció de la Santa Seu a França i la sotmet al concili i als costums d'església francesa. En l'aspecte polític defensa la submissió de l'església francesa a l'autoritat reial, fet que esdevingué essencial durant l'absolutisme en esdevenir Lluís XIV -a efectes pràctics- cap de l'Església a França. Presenta concomitàncies amb l'anglicanisme i amb el Presbiterianisme. L'etimologia prové de la denominació romana per refererir-se a al territori que posteriorment ocuparia el renge de França, la Gàl·lia.
Història [modifica]
Els precedents es troben en les lluites entre Felip IV de França i el Sant Pare Bonifaci VIII que desenvocaren en la consolidació del poder reial enfront del Papa. El Cisma d'Occident debilità la posició de la Santa Seu i en la Pragmàtica Sanció de Bourges (1438), proclamada per una assemblea del clericat francès i esdevinguda llei per Carles VII de França, es consagrava el principi que l'autoritat de la Santa Seu a França a França estava limitada pels cànons i les tradicions de l'església francesa. Durant el segle XVI i XVII Pierre Pithou i Edmund Richer teoritzaren formalment el gal·licanisme. La submissió de l'església de França al rei s'afermà amb l'absolutisme -tots els poders supeditats al monarca- durant el regnat de Lluís XIV de França i fou teoritzat per Jacques-Bénigne Bossuet (Declaratio cleri gallicani, 1682) recoltzant-se en quatre principis bàsics:
- La jurisdicció del Papa és estrictament espiritual, i en les coses temporals -govern i política- els reis són preeminents sobre la Santa Seu.
- Conciliarisme: el Concili està per sobre del Papa.
- La jurisdicció del Papa està limitada pels cànons, regles i costums de l'església francesa
- Únicament el consens de tota l'Església universal converteix en irreformables les decisions doctrinals del papa.
El 19 de maig de 1692 Lluís XIV de França reuní el clericat francés i declarà solemnement les Llibertats gal·licanes que sotmetien totalment l'església francesa al domini del monarca absolut en tant en quan un ordre del Papa havia de ser acceptada només si comptava amb l'aprovació o firma del rei i el Parlament francès. L'Església emeté tan sols condemnes moderades a fi d'evitar un nou cisma durant l'enfrontament amb Enric VIII d'Anglaterra i mantingué aquesta actitud des d'Alexandre VII el 1690 fins el Concili Vaticà I (1869). En aquest concili el gal·licanisme fou condemnat en la constitució dogmàtica Pastor Aeternus, per bé que uns quants anys abans els bisbes francesos ja havien renunciat a tal doctrina.
En l'aspecte polític i durant la revolució francesa aquestes posicions quedaren establertes oficialment el 12 de juliol de 1790 quan l'Assamblea Constitucional aprovà la Constitució Civil del Clericat. Durant el Segon Imperi francès i a instàncies del Papa Pius IX (Encíclica del 21 de març de 1853), el bisbes francesos reunits a Amiens reprovaren el gal·licanisme com a doctrina fora de la fe catòlica i oposat a l'esperit de l'Església.
Vegeu també [modifica]
Bibliografia [modifica]
- «Gal·licanisme». Enciclopèdia catalana. [Consulta: 1 d'abril 2011].
