Galàcia

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Situació de la província romana de Galàcia

Temes indoeuropeus

Llengües indoeuropees
Albanès · Armeni · Bàltic
Cèltic · Eslau · Germànic ·

Grec
Indoiranià (Indoari, Indoirànic)
Itàlic
extingides: Llengües anatòliques
Paleobalcànic (Dàcic,
Frigi, Traci) · Tokhari

Pobles indoeuropeus
Albanesos · Armenis
Bàltics · Celtes · Eslaus · Escites · Germànics
Grecs · Indo-aris
Irànics · Llatins

Històrics: Anatòlics (Hittites, Luvites)
Celtes (Galàcia, Gals) · Germànics
Il·liris · Indoirànics
Itàlics · Sàrmates · Tracis · Tocaris  

Protoindoeuropeus
Protoindoeuropeu · Religió
 
Urheimat
Hipòtesi kurgana · Hipòtesi anatòlica
Hipòtesi armènica · Teoria índia · TCP (PCT)
 
Estudis indoeuropeus

Galàcia fou el nom donat als territoris d'actuació dels gals (gàlates) a Anatòlia, més tard concretat a un territori delimitat del centre de l'Àsia Menor, i que fou una tetrarquia i després província romana.

La Galàcia pròpia se situaria al sud de les muntanyes d'Olympus.

A l'oest del país vivia la tribu dels tolistobois, amb la ciutat de Pessinus a la vora del riu Sangàrios. Altres ciutats del seu territori foren Tricomia, Vindia, Abrostola, Amorium, Tolosochorion (el nom recorda a Tolosa, d'on eren originaris els gals) i la colònia romana de Germe. El país d'aquesta tribu anava del riu Alander, afluent del Sangàrios, fins a aquest riu; tenia al nord Bitínia i Frígia Epicteta. Dins la tribu Plini esmenta els clans o subgrups dels voturis i els ambituis (tetrarquies).

Els tectòsages vivien entre el Sangàrios i el Halis. La principal ciutat fou Ancyra (Ancira). Plini el Vell esmenta com a subgrup als teutobodicis (una tetrarquia). Tolomeu esmenta la petita ciutat de Corbeus, i Ammianus la ciutat d'Aspona.

A l'est del Halis vivien els trocmis, i Estrabó diu que el seu país era el més fèrtil. La ciutat principal fou Tavia o Tavium. Al seu territori hi havia també Mithridatium, i Danala (seu d'una entrevista entre Gneu Pompeu i Lúcul, abans que aquest darrer donés el comandament a Pompeu en les Guerres Mitridàtiques).

Les tres tribus tenien les seves divisions o tetrarquies, quatre cada una o sigui en total dotze, algunes ja esmentades i altres no associades a cap tribu com la dels tosiopis, esmentats per Plutarc. Les tetrarquies eren territoris d'un grup o clan amb un tetrarca al seu davant, assistit per un jutge i un general i per dos tinents-generals (lloctinents del general). El consell general de les tetrarquies era un cos de 300 homes que es reunia a Drynaemetum, i tenia poders judicials pels casos d'assassinat i podien escoltar altres casos. Progressivament el poder va passar a un cap per cada tribu i finalment a un cap únic, que recaigué en la persona de Deiotarus (que estava casat amb una dona grega de nom Estratonice) al que va succeir Amyntas, mentre un altre Deiotarus, fill del primer també va obtenir altres territoris.

Els gals van adoptar primer el llenguatge i els costums frigis i després es van hel·lenitzar i ja parlaven grec al temps de Cèsar August si bé sembla que el poble mai va deixar la seva llengua que encara era parlada al segle IV dC (Sant Jerònim diu que era semblant al gal (llengua) dels Treviris de Treves). Per utilitzar força el grec, almenys les elits, als gàlates o gals se'ls anomenà també al començament de l'Imperi Romà com a Galogrecs i al país Galogrècia.

Història[modifica | modifica el codi]

Abans de l'establiment dels gals vivien a la regió els frigis (oest i centre), grecs (arreu), paflagonis (nord) i potser capadocis (est). La regió fou poblada per gals emigrats des d'Europa, concretament, segons Estrabó, els Tectòsages de la regió de Tolosa, a la Gàl·lia, que es van unir a altres tribus i desplaçats a l'Àsia Menor van ocupar una part de Frígia, la zona entre Paflagònia al nord-est i Capadòcia al sud-est. Les tribus allí establertes foren, a més dels Tectòsages, els Trocmis i els Tolistobogis o Tolistobois, suposadament també gals si bé no surten esmentats abans a cap font, ni a la Gàl·lia ni als Alps, ni entre els gals invasors d'Itàlia. Un dels cabdills era Cambaules. Podrien formar part dels gals que després d'entrar a Itàlia es van establir a Panònia i la van dominar per un temps.

Es van establir a Macedònia durant les guerres que van seguir a la mort d'Alexandre el gran. El territori de Tolomeu Ceràunic (quan dominava part de Grècia) fou atacat per gals dirigits per Bolgius (Belgius), i Tolomeu fou derrotat i fet presoner i després se li va tallar el coll. Els gals van terroritzar la regió (vers 280 aC o 279 aC) però foren expulsats pel general macedoni Sostenes. Un altra cap gal, esmentat com a Brennus (potser un títol i no un nom), acompanyat per Bathanatius, va derrotar a Sostenes i va assolar Macedònia (279 aC) i va saquejar Delfos; els gals es van dividir i uns caps anomenats Leonori i Lutari, van marxar amb els seus cap a Tràcia i van arribar a Bizanci.

Brennus per la seva banda va passar a Tessàlia, i els grecs els hi van presentar batalla a les Termòpiles. Els grecs van destruir els ponts del riu Esperquios per dificultar l'avanç gal i forçar-los a passar per on els grecs volien però Brennus no va caure al parany i va passar per un altre punt després d'una marxa de nit però fou rebutjat a les Termòpiles. Brennus va voler atacar llavors Etòlia, i part de les seves forces sota comandament de Combustis i Orestioros van marxar cap allí i van devastar el país, però finalment foren rebutjats amb fortes pèrdues i només la meitat van tornar al campament gal a prop de les Termòpiles. Amb l'ajut dels Aenians i Heracleotans (ciutadans de ciutats gregues de la regió), va passar les tropes a través del mateix pas emprat pel rei persa Xerxes i va arribar finalment a Delfos. La derrota que va patir allí és llegendària però real, tot i que avui es creu que fou més deguda al mal temps, que va ajudar als grecs. Brennus es va retirar dificultosament i només una part va tornar fins Heraclea on Brennus es va suïcidar; els gals foren gairebé exterminats i els supervivents es van retirar a l'Àsia Menor, Tràcia i fins i tot es diu que a Tolosa (els que van retornar aquí s'haurien emportat amb ells l'or, plata i altre botí) però Estrabó no creu aquesta història. El més probable sembla que és que els gals es retiressin cap a la regió entre el Save i el Danubi (Gals Escordicis) i es barregessin amb els il·liris i tracis, però d'altres pensen que foren un altre grup d'emigrants de Tolosa els que allí es van establir abans de l'arribada de Brennus i potser una part es va unir a les forces d'aquest. Juli Cèsar esmenta als Volques Tectòsages a Germània, als boscos Hercinians. Polibi diu que els que es van escapar, dirigits per Comontorius, es van establir a l'Hel·lespont, a la zona de Bizanci, ciutat que els van pagar tribut fins que els tracis, també sotmesos pels gals, es van revoltar i van destruir-los.

Leonorius (Leonori) i Lutarius (Lutari) per la seva banda van sotmetre a tribut la regió de Propòntida i van ocupar Lisimàquia a traïció amb el que es van apoderar del Quersonès Traci. Van demanar a l'almirall macedoni Antípater que els donés naus per creuar la mar, però mentre esperaven Leonorius (Leonori), amb la major part va establir-se a la zona de Bizanci on hi devia haver Comontorius. Lutari per la seva banda, amb dos vaixells i alguns bots que Antípater havia enviar per recollir una delegació gal·la per parlamentar, va aconseguir creuar l'estret amb tots els seus homes en uns quants dies.

Poc després Nicomedes I, rei de Bitínia, va portar als homes de Leonorius pel Bòsfor perquè l'ajudessin en la seva guerra contra el seu germà Ziboetes, revoltat. El cap gal va fer moltes promeses al rei de Bitini perquè el que buscava era creuar (278 aC). L'exèrcit gal estava format per setanta caps, entre els quals Leonorius i Lutarius que reunits a Àsia es van reconciliar. Nicomedes amb aquesta ajuda es va assegurar la victòria sobre son germà. Després de la guerra els gals es van dividir pel repartiment del botí. Com que no es fa constar que compressin dones es creu que els gals avançaven amb la seva família. Nicomedes els hi va donar terres. Un altra versió diu que fou Àtal I de Pèrgam els que els va portar a Àsia per ajudar-los en la seva lluita contra els aqueus (i les ciutats eòlies que se'ls havien unit); llavors, al campament del riu Macistus, es va produir un eclipsi i els gals no van voler combatre a l'interpretar-lo com a símbol de mala sort. Àtal els va permetre sortir i es van dirigir a l'Hel·lespont on van atacar Ilium on després foren assetjats pels ciutadans d'Alexandria de l'Hel·lespont, fins que foren expulsats de la Tròade o Troas. Els gals van ocupar llavors Aribas, prop d'Abidos, on van establir el seu quarter general.

Àtal I vencedor dels gàlates.

Els gals formaren a l'Àsia Menor les divisions dels Tolistobogii o Tolistoboii, Trocmi o Trogmi, i Tectòsages o Tectosagi, cada grup amb el seu territori i cap (la tetrarquia): els trocmis correspongué la regió de l'Hel·lespont i Tròade; els Tolistobogis amb Jònia i Aeolis (Eòlia); i els Tectòsages la part central d'Àsia. Titus Livi diu que el seu límit oriental fou el riu Halys. Les tribus gal·les establertes permanentment vers la fi del segle III aC van dominar el territori entre el Sangàrios i el Halis (Halys). Memnó d'Heraclea atribueix als Trocmi la ciutat d'Ancyra (avui Ankara) però deu ser un error, ja que aquesta ciutat pertanyia als Tectòsages; als Tolistobois la de Tavium o Tavia; i als Tectòsages la de Pessinus.

Els inquiets gals es van dedicar a fer correries per l'Àsia Menor (segon Titus Livi en nombre de vint mil, dels quals la meitat eren guerrers) sobretot per Frígia i Capadòcia. Una de les ciutats atacades fou Milet. Finalment foren derrotats per Antíoc I Soter (que va rebre el seu sobrenom que vol dir "el salvador", per aquesta victòria) el qual poc després, mentre combatia les restes dels gals, va resultar mort en combat (261 aC). Des de llavors sembla que van intentar viure a les terres de Galàcia sota la direcció d'un estrateg o dictador per temps de guerra.

Després del 244 aC van entrar al servei de Antíoc Hierax, sobirà selèucida de l'Àsia Menor d'una branca secundària, i també de Seleuc Calínic, germà de l'anterior i rei de Síria. El gals o gàlates, van obtenir una victòria al servei d'Antíoc, però després si van girar en contra i li van exigir pagament. El 217 aC hi havia gàlates a la batalla de Rafia entre Antíoc el gran i Tolomeu Philopator. El rei de Pèrgam Àtal I (241 aC-197 aC) els va derrotar en una batalla i va rebutjar pagar tribut, forçant-los a mantenir-se dins els límits de Galàcia. Els gals de l'Hel·lespont van mantenir-se a Aribas fins que el rei Prusies I de Bitínia el va derrotar i delmar el 216 aC, exterminant no sols als guerrers sinó també a les dones i criatures de la ciutat.

El 190 aC van combatre al bàndol d'Antíoc el gran contra Roma a la batalla de Magnèsia del Sipilos, i el cònsol Gneu Manli Vulsó, acompanyat d'Àtal (germà del rei de Pèrgam, Èumenes I, que era a Roma), va sortir d'Efes, va passar per Synnada, Beudos Vetus, Anabura i les fonts de l'Alander a Abassus (tot a Frígia) i va entrar a Galàcia (que Titus Livi esmenta com a Galogrècia) el 189 aC, per la comarca dels Tolistobois. Llavors va creuar el Sangàrios o Sangarius i va arribar a Gordium. Els frigis del país van rebre als romans com alliberadors; els sacerdots de Pessinus van anunciar la victòria (Ciceró esmenta un tal Brogitarus com a Pontífex màxim de la Mare dels Déus a Pessino); els romans volien la pedra divina de la regió, pedra anomenada la Mare dels Déus, i no se sap ben bé com els romans van aconseguir que els frigis els hi lliuressin amigablement, probablement perquè els romans van assegurar el seu suport contra els gals, que eren intrusos entre els frigis.

Els gals tolistobois es van fer forts a les muntanyes anomenades Olympus; els tectòsages es van refugiar a les muntanes Magaba; i els trocmi van deixar les dones i fills amb els tectòsages i es van reunir amb els tolistobois per ajudar-los a resistir. La batalla es va produir amb força superioritat romana. Milers de gals van morir i d'altres milers foren fets presoners.

Gneu Manli va marxar llavors contra Ancira i a prop de la ciutat els gals van demanar negociacions. En aquest context es va produir la coneguda història de Quiomara, la dona del cap gal Ortiagon, que era presonera dels romans; com que no accedia als requeriments sexuals del centurió aquest després de violar-la, va acceptar l'oferta de compra de la dona pels gals i la va entregar a canvi de diners però quan els estava comptant els gals li van tallar el cap i van fugir amb la presonera, a la que el seu marit va dir que la seva fidelitat era gloriosa i la dona va respondre que l'únic gloriós que hi havia és que només hi podia haver viu a la terra un home que l'hagués posseït.

Les negociacions havien permès als gàlates posar les dones i fills en seguretat més enllà del Halis. Un intent de capturar per sorpresa a Manli va fracassar i aquest els va derrotar, però poc després va arribar el fred i les operacions van quedar aturades i Manli es va retirar a Efes on els caps gals foren convocats pel bon temps. L'any següent, Manli que ara era procònsol, va rebre regals de molts reis de l'Àsia Menor en recompensa per haver-los lliurat dels gàlates. El delegats gàlates es van presentar a Efes però foren conduïts a l'Hel·lespont on havia arribat el rei de Pèrgam Èumenes, i allí els va dictar les imposicions romanes: pau amb Èumenes, i viure confinats dins els seus límits establerts. Tot i els seus serveis a la república romana, Manli no va obtenir els llorers del triomf a Roma, ja que es va objectar que va actuar sense mandat del senat en la guerra contra els gals o gàlates, però la seva defensa dels fets li va proporcionar finalment aquest honor: 52 caps gals van desfilar amb Manli, així com carros plens d'armes, escuts i altres objectes capturats als gals.

El 167 aC el rei Àtal de Pèrgam, germà d'Èumenes I, va anar a Roma a queixar-se de saquejos fets per gals. El comissionat romà Licini, que es va entrevistar amb el cap gal Solovetius a Sinanda, va desaconsellar actuar. Sembla que els romans ara protegien als gals del poder d'Èumenes que devien considerar excessiu. El 158 aC el Senat va confirmar la independència de Galàcia i encara li foren afegits alguns territoris de Licaònia.

Durant les Guerres Mitridàtiques entre el regne del Pont i Roma els gals van servir en ambdós costats. L'exèrcit de Mitridates VI Eupator enviat a Grècia i desfet a Queronea (86 aC) tenia molts guerrers gals. Els caps gals foren assassinats per Mitridates que temia que canviessin de bàndol, i no se'n van escapar els que li eren favorables. Només tres caps van sobreviure, i guarnicions del Pont es van establir al país que va rebre com a governador a Èumac, probablement un grec. Algun temps després va haver d'abandonar el país del que va treure tot el diner que va poder i els gàlates van passar llavors al bàndol roma representat per Gneu Pompeu, i aquest els va recompensar confirmant i encara ampliant els seus dominis i el poder dels tetrarques. Un dels caps afavorit fou Deiotarus I, que havia derrotat a Èumac. Mitridates també va comptar amb el suport de gals fidels i un d'ells, de nom Bitoetus, fou qui va matar al rei quan aquest ja estava perdut i no volia caure viu en mans del enemic (63 aC). Pompeu va donar al cap gal Bogodiatarus la ciutat de Mithridatium, al Pont, al cap Deiotaris la comarca de Gadelonitis (amb moltes terres de pastura), Farnàcia i Trapezus fins a la Còlquida al Pont i també l'Armènia Sofene, amb el títol reial, segurament sense deixar de ser un dels tetrarques de Galàcia (fou el tetrarca dels tolistobois). El tetrarca Carsignatus, fou aliat per un temps a Farnaces II del Pont, que més tard va envïr Galàcia i Carsignatus juntament amb Gaezotoris va presentar batalla.

Deiotarus fou al costat de Pompeu a la batalla de Farsàlia el 48 aC. Acusat de conspirar contra la vida de Cèsar, la seva causa fou defensada davant aquest per Ciceró. Deiotarus (I) va conservar el tron i el va succeir el seu fill que va portar el seu mateix nom (Deiotarus II) i que va ser al costat d'Antoni a Actium (31 aC) però juntament amb Amyntas (rei de Pisídia el 39 aC i tetrarca de Galàcia amb part de Licaònia i Pamfília el 36 aC) havia fet aproximacions a Octavi (després Cèsar August) per lo que aquest els hi va confirmar a ambdós les seves possessions; les d'Amyntas comprenien Galàcia, Licaònia, Isàuria, el sud-est de Frígia, Pisídia i Cilícia, i les de Deiotarus la comarca de Gadelonitis, Farnàcia, Trapezus i l'Armènia Menor. A la mort d'Amyntas el 25 aC, August va convertir Galàcia en província de Roma abraçant Licaònia, Isàuria, est i sud de Frígia, i Pamfília (segons Plini Galàcia arribava fins al Cabàlia i el Milyes a Pamfília, i fins al Cyllanticus i el Orcandicus a la vora de Pisídia, i Tolomeu encara la fe més gran: des del Pont Euxí a Bitínia fins al Taure i des l'Halis i l'Amisos fins a Pamfília).

Llavors els gals es van anomenar Sebastenis (per la ciutat de Sebaste) i la gent de Pessinus foren els Sebastenis Tolistobogis, els d'Ancyra, Sebastenis Tectòsages, i els de Tavium, Sebastenis Trocmis. La capital provincial fou Ancyra, i Termessus i Dagalassus foren ciutats lliures. Els romans hi van establir aviat la colònia de Germe; també podria estar allí la colònia de Claudiòpolis, en territori trocmi. El primer governador provincial fou Marc Loli (Lollius), com a llegat imperial amb el títol de propretor. En temps d'August un gal anomenat Dyteutus, era pontífex màxim a Comana. L'apòstol Sant Pau va visitar Galàcia i va establir algunes esglésies ("epístola de Sant Pau als Gàlates) Als Fets dels Apòstols s'esmenten dues visites però l'epístola només parla d'una que pogué ser no només a Galàcia sinó també a Licaònia o Pisídia, ja que sembla redactada en forma general i no referida estrictament a la província. La província, més reduïda, es va mantenir amb Dioclecià a la reorganització del 284; en temps de l'emperador bizantí Justinià estava dividida en Galatia Prima i Galatia Secunda.

Llista de reis i cabdills[modifica | modifica el codi]

Ciutats de Galàcia[modifica | modifica el codi]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Turquia. Edicions Grech, S.A., 1988. ISBN 84-7597-046-X
  • Història Universal Orient i Grècia de Ch. Seignobos. Editorial Daniel Jorro, Madrid 1930
  • Grècia, cuna d'Occident, tom II Atles culturals del món Folio-Ediciones del Prado 1992 ISBN 84-7838-164-3
  • Encyclopedia, MS Encarta 2001, under article "Galatia".
  • Barraclough, Geoffrey, ed. HarperCollins Atlas of World History. 2nd ed. Oxford: HarperCollins, 1989. 76-77.
  • John King, Celt Kingdoms, pg. 74-75.
  • The Catholic Encyclopedia, VI: Epistle to the Galatians.
  • Stephen Mitchell, 1993. Anatolia: Land, Men, and Gods in Asia Minor vol. 1: "The Celts and the Impact of Roman Rule." (Oxford: Clarendon Press) 1993. ISBN 0-19-814080-0. Concentrates on Galatia; volume 2 covers " "The Rise of the Church". (Bryn Mawr Classical Review)
  • David Rankin, (1987) 1996. Celts and the Classical World (London: Routledge): Chapter 9 "The Galatians"

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Galàcia

Coord.: 39° 16′ N, 32° 59′ E / 39.267,32.983