Galícia

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats vegeu «Galícia (desambiguació)».
Galiza/Galicia
Bandera de Galícia Escut de Galícia
(En detall) (En detall)
Localització
Localització de Galícia
Dades indicadores:
Estat
• NUTS
Espanya
ES11 (regió nord)
Capital Santiago de Compostel·la
Gentilici gallec, gallega
Superfície
 • Total
 • % Espanya
Posició núm. 7
29574 km²
5,8%
Població 
  • Total (2006)
  • % Espanya
  • Densitat
Posició núm. 5
2.767.524 hab.
6,28%
93,57 hab/km²
Coordenades 43° N, 08° O / 43°N,8°O / 43; -8Coord.: 43° N, 08° O / 43°N,8°O / 43; -8

Estatut d'Autonomia
 
1981
Diada nacional 25 de juliol
Organització
Org. territorial
Forma de govern
• President autonòmic:

Representació
• Corts Generals
•  •  Congrés
•  •  Senat

Províncies i comarques
Xunta (parlamentarista)
Alberto Núñez Feijóo PP

 
 
25 diputats
19 senadors
ISO 3166-2 GA
Himne Os Pinos
Web

Galícia (en gallec Galicia o Galiza; en castellà Galicia) és un país[1] de la península Ibèrica, constituït com a comunitat autònoma d'Espanya, i situat al nord-oest de la península Ibèrica. Geogràficament, limita al nord amb el mar Cantàbric, al sud amb Portugal, a l'oest amb l'oceà Atlàntic i a l'est amb Astúries i Castella i Lleó. L'himne de Galícia es referix a Galícia com a nació de Breogán; l'Estatut d'autonomia, en l'article primer, tanmateix, reconeix la identitat nacional de Galícia com a nacionalitat.

A Galícia pertanyen l'arxipèlag de les illes Cíes (format per l'illa del Far, illa de Monteagudo i l'illa de San Martiño), l'arxipèlag d'Ons (format per l'illa d'Ons i la d'Onza), l'arxipèlag de Sálvora (format per les illes de Sálvora, Vionta i Sagres), així com altres illes com Cortegada, Arousa, les Sisargas, o Malveiras; la major part de les quals pertanyen al Parc nacional de les Illes Atlàntiques.

El punt més occidental és el Cap Touriñán.

Toponímia[modifica | modifica el codi]

Els noms "Galiza" i "Galicia" deriven de la paraula llatina Gallaecia (o Callaecia), que significava literalment "terra dels galaics" (Gal·lècia). Els galaics (en llatí: Gallaeci, en grec: Καλλαϊκοί) van ser el poble més nombrós del nord-oest de la península Ibèrica i abans de la seva integració en l'Imperi Romà al segle I aC. Aquest nom denominarà tot un grup ètnic de llengua celta i culturalment homogeni, situat entre el mar Cantàbric i el riu Duero.[2]

El terme Galiza és un topònim històric usat en l'edat mitjana en gallec. Això no obstant, va caure en desús en favor de Galicia (el qual s'ha mantingut com a topònim oficial i habitual tant en gallec com en castellà, tal com recull l'Estatut d'autonomia de Galícia), fins que en el segle XX va ser recuperat pel nacionalisme gallec (Galiza és el topònim usat habitualment pel Bloque Nacionalista Galego i l'únic que apareix en la seua proposta de reforma de l'Estatut). Galiza és també el topònim únic per a Galícia per als reintegracionistes.

Després de l'aprovació per part de la Real Academia Galega de la normativa de la concòrdia el 2003, Galiza va ser acceptat també com un topònim en gallec. Hi ha diverses opinions respecte a si Galiza és també un topònim oficial. D'una banda, el text de la reforma normativa estableix una distinció entre ambdós topònims, al·ludint únicament com a oficial a Galícia («Es manté Galícia com a veu legítima gallega, denominació oficial del país i forma majoritària en l'expressió oral i escrita moderna. Galiza es considera també una forma legítimament gallega, àmpliament documentada en l'època medieval, que va ser recuperada en el gallec contemporani»). A més, no hi ha hagut cap reforma o llei que haja fet de Galiza un topònim també oficial (la Constitució espanyola) determina, en l'article 147, que "Els Estatuts d'autonomia hauran de contenir [...] la denominació de la Comunitat que millor corresponga a la seua identitat històrica"; l'estatut d'autonomia gallec no ha sigut reformat). D'altra banda, també pot ser argumentat que, atès que la Llei de Normalització Lingüística gallega estableix que els topònims oficials seran els topònims en gallec, tal llei o reforma no és necessària en absolut, ja que en haver sigut reconegut Galiza com un topònim en gallec, és ja de fet un topònim oficial, al mateix nivell que Galícia.

Història[modifica | modifica el codi]

Article principal: Història de Galícia

La cultura megalítica va ser la primera gran cultura identificada, caracteritzada per la seva capacitat constructora i arquitectònica. La cultura megalítica va deixar enormes monuments de pedra de caràcter funerari: dólmens. Va tenir el màxim esplendor al tercer mil·lenni aC.

Entre el 1900 i el 1500 aC arriba la metal·lúrgia, especialment el bronze i el coure, apareixen les eines e les armes de metal. També són d'aquesta època els anomenats "petròglifs" (gravats rupestres en pedres a l'aire lliure). Les comunitats ja dominaven l'agricultura i els fruits els dipositaven en ceràmica i ja es comercialitzava amb altres països atlàntics.

Durant el primer mil·lenni la cultura megalítica anirà evolucionant cap a una cultura més autòctona del nord-oest de la península Ibèrica: la cultura castrexa. Contribuirà a la formació d'aquesta cultura el comerç amb altres pobles de l'oceà Atlàntic i del Mediterrani. La característica més peculiar d'aquesta cultura són els assentaments anomenats castros, els quals són poblacions murallades, on predominen les formes circulars i situades de manera estratègica en llocs fàcils de defensar.

El 137 aC els romans visitaven per primera vegada el territori castrexo, a través d'una expedició, al 61 o 60 aC Juli Cèsar arribà amb seu potent exèrcit a aquelles terres, i finalment l'any 26 aC, August aconseguirà el domini total de la Gal·lècia, que va quedar dividida en tres convents (conventus iuridici): Lucus Augusti, Asturica Augusta i Bracara Augusta.

Durant les invasions del segle V, Galícia va caure en mans dels sueus el 411, els quals hi formaren un regne. El 584 el rei visigot Leovigild va envair el rei sueu de Galícia derrotant-lo i incorporant-lo al control visigot. Durant la invasió musulmana d'Espanya, els musulmans hi van establir una guarnició, però fou evacuada el 740[3] i ocupada per Alfons I d'Astúries.

Durant els segles IX i X, els comptes de Galícia van fluctuar en la seua obediència al seu rei nominal. Al mateix temps els normands i el víkings van atacar les costes gallegues. Les torres de Catoira a Pontevedra es van construir com a fortificacions per a evitar que els víkings atacaren Santiago de Compostel·la. El 1063, Ferran I de Castella va dividir el seu regne entre els seus fills. Galícia va passar a mans de Garcia I de Galícia. El 1072 va ser forçat a annexionar-se, i va romandre com a part del regne de Castella i Lleó, encara que amb un grau important d'autonomia.

L'últim episodi de la independència gallega va ser el conflicte dinàstic entre Isabel de Castella i Joana la Beltraneja (Xoana a Beltranexa). La reina Isabel, durant el seu regnat a Castella va acusar, sense que la historiografia l'haja comprovat, que Joana era filla bastarda de Beltran i l'antiga reina (i per tant va ser coneguda com la Beltraneja). Després de les lluites polítiques que es van produir, Joana i els nobles que li donaven el seu suport van perdre, obrint el pas a la dominació castellana. Galícia va perdre la seua iniciativa política i la seua autonomia econòmica. Va ser designat un governador o capità general i corregidors per a les principals ciutats i s'hi va constituir una Reial Audiència, consolidant així el poder monàrquic centralitzat. Amb els Borbons, la Intendència va assumir les competències de hisenda i militars, i els corregidors les de policia i justícia. Des de 1500 ja existia una Junta, una espècie de parlament, però sense cap poder real.

Amb un creixement demogràfic molt més sostingut que els regnes veïns, a mitjans del segle XVIII Galícia va triplicar la densitat de població de Castella. No obstant això, durant este període, el 90% de la població era rural. De fet, a mitjans del segle XVI només Pontevedra, Compostel·la i Ourense superaven els 1.000 "veïns" o habitants.

El 1833 Galícia va perdre la seua representativitat com a unitat administrativa i va desaparèixer la Junta del Regne de Galícia. El territori va ser dividit en quatre províncies sota l'administració del govern central. En aqueix segle va sorgir el primer moviment polític per a defendre Galícia de la pèrdua d'aquests poders d'autonomia. Al llarg del segle també es va organitzar un moviment de la defensa de la cultura gallega i l'afermament de la consciència de diferenciació cultural paral·lel a un ideal polític. El moviment també proposava la recuperació de la llengua gallega com a vehicle d'expressió culte.

Riu Avia, al seu pas per Ribadavia (Ourense)

Després dels períodes, alguns breus, de provincialisme, federalisme i regionalisme de finals del segle XIX, el 1907 sorgeix l'etapa de la Solidaritat Gallega, fins a la Primera Guerra Mundial, amb l'objectiu d'aconseguir un front electoral unificat per a eliminar amb el caciquisme i assolir la representació gallega que, tanmateix, fracassarà.

Una primera etapa, fins Primo de Rivera va ser marcada per les Irmandades da Fala, "Germandats de la Parla", amb una preocupació fonamental per a la defensa de la llengua. En estendre's, van confluir amb una idea política de galleguisme. Vicente Risco i Ramón Otero Pedrayo van treballar en l'aspecte cultural i van tenir la seua contrapart política en les figures de Porteira i Lois Peña Novo. Després va sorgir la Xeración Nós, "Generació Nosaltres", al voltant de la revista homònima.

En la Segona república espanyola hi havia dues tendències fonamentals: una relacionada amb l'Organització Republicana Gallega Autònoma i l'altra del Partit Galleguista (PG). El PG va sorgir de la unió de diverses tendències representades en les figures de Vicente Risco, Otero Pedrayo i Ramón Cabanillas entre altres. El 1936 el PG, per a aconseguir l'aprovació d'un Estatut per a Galícia, es va aliar amb el Front Popular. L'Estatut es va presentar a les Corts poc abans del cop d'estat del 18 de juliol de 1936, que donaria començament a la Guerra Civil Espanyola.

Després de la transició a la democràcia, Galícia va ser reconeguda com a nacionalitat i es va constituir com a comunitat autònoma amb l'aprovació del seu Estatut d'Autonomia el 1981.

Geografia física[modifica | modifica el codi]

Imatge de Galícia feta per un satèl·lit de la NASA.

El territori de Galícia està comprès entre latituds de 43º 48' N a l'Estaca de Bares i 41º 49' N a la frontera amb Portugal, a l'altura del parc del Xurés. En longitud, la comunitat es troba entre els 6º 44' O al límit entre les províncies d'Ourense i Zamora i els 9º 18' O assolits al cap Touriñán.

Relleu[modifica | modifica el codi]

A la geografia gallega destaca el contrast entre el relleu costaner i l'interior, més elevat que el primer. També contrasta la morfologia entre les planes elevades septentrionals i les serres i depressions meridionals. L'aspecte orogràfic que presenta Galícia en el seu interior és de muntanyes baixes, amb molts rius, la majoria de la conca del Miño a l'interior, i altres més curts a les conques atlàntica i cantàbrica. Els pendents suaus s'alternen amb grans desnivells com els que formen els Canyons del Sil. En altres zones hi ha grans valls, tot i que són minoritàries.

Vista de la ria de Ferrol.

La costa gallega té una llargada de 1.498 km, 800 dels quals corresponen a penya-segats i 300 a platges. La costa es caracteritza per la presència de les ries, endinsaments del mar a la costa en els quals el mar va negar les valls fluvials pel descens del nivell terrestre. Les ries estan tradicionalment dividides en Rías Altas, del límit amb Astúries al cap Fisterra, i les Rías Baixas, de mida més gran, de Fisterra al límit amb Portugal. Sovint les Rías Altas també s'han dividit, anomenant-se les més occidentals Rías Medias.

L'erosió de l'oceà Atlàntic a la costa gallega també a contribuït a l'existència de molts caps, alguns molt coneguts com l'Estaca de Bares, el punt més al nord de la península, que separa l'Atlàntic del Cantàbric, el cap Ortegal, el cap Touriñán, el cap Silleiro o el cap Fisterra, considerat pels romans com la fi del món. Al llarg de la costa i tancant les ries trobem moltes illes i arxipèlags que destaquen pels seus fons marins i les seves colònies d'aus marines. Els principals arxipèlags són les Cíes, Ons, Sálvora i Cortegada, que formen el Parc Nacional de les Illes Atlàntiques de Galícia, l'illa d'Arousa, les Sisargas i les Malveiras.

Les principals serralades del país són Os Ancares, O Courel i O Eixo a la franja fronterera oriental, O Xistral, Manzaneda, O Faro, Cova da Serpe, Montemaior i els Montes do Testeiro a l'interior, i A Peneda, O Xurés i O Larouco a la frontera amb Portugal. La muntanya més alta és Pena Trevinca, amb 2.127 metres, situada a la frontera amb la província de Zamora.

Hidrografia[modifica | modifica el codi]

Desembocadura del Miño a A Guarda.

Galícia es qualifica sovint com la terra dels mil rius per la quantitat de rius que hi trobem. En general, degut a la seva escassa longitud, no són navegables, exceptuant el Miño a la seva desembocadura i alguns embassaments d'aquest mateix riu i del seu principal afluent, el Sil.

Els rius gallecs pertanyen a dues conques: la cantàbrica i l'atlàntica. A la conca cantàbrica són rius molt curts i destaquen el riu Navia, que neix a Os Ancares i desemboca a la localitat asturiana de Navia, i el riu Eo, que desemboca al límit amb Astúries. Els rius atlàntics són una mica més llargs, amb l'excepció del Miño i el Sil, que tenen una longitud de 310 i 225 km respectivament, éssent el Miño el novè riu més llarg d'Espanya. A la conca atlàntica cal destacar també, de nord a sud, els rius Eume, Tambre, Ulla, Lérez i Limia, que desemboca en territori portuguès.

El riu Lérez, a la seva desembocadura a Pontevedra.

Existeixen molts embassaments per a la producció d'energia elèctrica, degut al cabal, el pendent i l'estretor dels rius, fet que també produeix el fenomen dels canyons, com els coneguts canyons del Sil, molts d'ells aprofitats per pantans.

Clima[modifica | modifica el codi]

En general, Galícia té un clima suau d'influència oceànica, molt plujós i amb una temperatura mitjana anual ponderada de 13,3 °C.[4] Tot i així, l'orografia irregular té com a conseqüència l'existència de múltiples microclimes, amb fortes variacions en àrees amb poc més de 200 km².

A grans trets, es poden distingir les següents zones:

  • Les Ries Altes i interior de la província de la Corunya, amb un clima oceànic humit. Registra el major índex de precipitacions de Galícia, el menor nombre de dies assolellats i el major nombre de dies amb precipitacions a l'any.
  • La costa de Lugo, amb un clima oceànic suau amb temperatures baixes durant tot l'any.
  • L'interior, amb un clima oceànic gairebé continental.
  • Les Ries Baixes, amb un clima oceànic suau.
  • El curs fronterer del riu Miño, amb un clima molt proper al mediterrani suau.
  • La Ribeira Sacra, amb un clima continental molt càlid propiciat per les valls del Miño i el Sil i les muntanyes que rodejen la ciutat d'Ourense. A l'estiu es registren habitualment temperatures màximes que se situen entre les més altes de tota la península ibèrica, arribant a superar els 40°C.

Política i govern[modifica | modifica el codi]

Dels poders de la comunitat[modifica | modifica el codi]

El Pazo de Raxoi, seu oficial de la presidència de la Xunta de Galícia, a Santiago de Compostel·la.

L'Estatut d'Autonomia de Galícia estableix que els poders de la comunitat s'exerceixen per mitjà del Parlament, la Xunta i la Presidència:[5]

  • El Parlament de Galícia és el representant màxim del poble gallec, i sobre el qual recau la potestat legislativa. El Parlament està integrat per 75 diputats elegits per sufragi universal per mitjà de la representació proporcional per un període de quatre anys, i en què està garantida per llei la possibilitat del vot als gallecs que resideixen a l'estranger.
  • La Xunta de Galícia és l'òrgan col·legiat sobre el qual recau la potestat executiva i administrativa del govern. Està integrada pel president, el vicepresident i dotze consellers. La comunitat exerceix les seues funcions administratives per mitjà de la Xunta i dels seus ens i òrgans dependents. La Xunta també coordina les activitats de les Diputacions Provincials.
  • el President de la Xunta de Galícia dirigeix i coordina les accions de la Xunta i ostenta la representació de la comunitat autònoma i l'ordinària de l'Estat espanyol a Galícia. És membre del Parlament i és electe pels diputats i nomenat pel rei d'Espanya.

Resultats electorals[modifica | modifica el codi]

Eleccions al Parlament de Galícia de 2012

Partit Candidat Vots  % Escons +/-
Partido Popular de Galicia (PPdeG) Alberto Núñez Feijóo 653.934 45,72 41 +3
Partido dos Socialistas de Galicia-PSOE (PSdeG-PSOE) Pachi Vázquez 293.671 20,53 18 -7
Alternativa Galega de Esquerda (EU-ANOVA) Xosé Manuel Beiras 200.101 13,99 9 +9
Bloque Nacionalista Galego (BNG) Francisco Jorquera 145.389 10,16 7 -5
Unión Progreso y Democracia (UPyD) José Canedo 21.212 1,48 0 =
Escaños en Blanco (Eb) - 17.116 1,19 0 N/A
Sociedad Civil y Democracia (SCD) Mario Conde 15.781 1,10 0 N/A
Compromiso por Galicia (CxG) Xoán Bascuas 14.459 1,01 0 =
Partido Animalista Contra el Maltrato Animal (PACMA) - 7.729 0,54 0 N/A
Democracia Ourensana (DO) - 4.203 0,29 0 =
Partido da Terra (PT) - 3.164 0,22 0 N/A

Divisions administratives[modifica | modifica el codi]

Encara que històricament era dividida en 7 províncies (La Corunya, Santiago, Betanzos, Mondoñedo, Lugo, Ourense i Tui), actualment Galícia està conformada per quatre províncies:

Les províncies, al seu torn, se subdivideixen en comarques, que agrupen municipis (concellos). En l'actualitat hi ha 53 comarques gallegues: 18 pertanyen a la província de la Corunya, 13 a Lugo, 12 a Ourense i 10 a Pontevedra. També s'han implementat 315 municipis, l'administració bàsica més propera als ciutadans: 94 pertanyen a la Corunya, 67 a Lugo, 92 a Ourense i 62 a Pontevedra. Finalment, els municipis es divideixen en parròquies, 3.778 en total, i les parròquies estan formades per una o diverses entitats de població (lugares).

Economia[modifica | modifica el codi]

Indicadors econòmics[modifica | modifica el codi]

Ria d'Arousa (Pontevedra), que és la més gran de tot Espanya.

L'economia de Galícia és fortament enllaçada als recursos naturals; de fet, històricament, les activitats del sector primari han estat predominants en l'economia gallega i importants per al consum i l'ocupació. No obstant això, com és la tendència de les economies desenvolupades, la seua importància ha estat disminuint a poc a poc. El 1930, el valor agregat brut de l'agricultura i la pesca representava el 31,3% del total; el 2005 s'havia reduït al 4,75% del total.[6] La productivitat, tanmateix, és baixa, per la qual cosa, este sector encara ocupa el 9,39 de la població econòmicament activa.

El sector secundari aporta el 28,8% del Producte interior brut gallec. Hi destaquen les contribucions de la generació d'energia i la indústria de la construcció. També cal destacar la construcció naval a Vigo i Ferrol, la indústria automobilística i la tèxtil, així com la indústria relacionada amb la manipulació del granit.

Quant al sector terciari, en l'actualitat, Galícia es troba en un fort procés de renovació turística.

Infraestructura[modifica | modifica el codi]

Aeroports[modifica | modifica el codi]

A Galícia hi ha tres aeroports situats a l'eix atlàntic, que donen servei a les ciutats més importants:

Ports[modifica | modifica el codi]

Port de Vigo amb les illes Cíes al fons.

Entre els ports gallecs cal destacar el port de Vigo, que és un dels majors ports de pesca del món.[7][8] El seu trànsit total l'any 2004 va ser de 4.730.399 tones. Altres ports importants són els de Ferrol i la Corunya, amb els seus respectius ports exteriors en construcció, així com els ports de Marín i Vilagarcía de Arousa.

A Galícia hi ha, a més, uns altres 122 ports gestionats per l'empresa pública Portos de Galicia.

Xarxa viària[modifica | modifica el codi]

La xarxa viària de Galícia està formada per diverses autopistes i autovies que uneixen les principals ciutats i una xarxa nacional i secundària que arriba a la resta de municipis.

Autopista AP-9 cap a Vigo.

Cal destacar les autovies d'accés a la comunitat: l'A-6 que uneix la Corunya i Lugo amb Madrid entrant per O Cebreiro, l'A-52 que uneix Vigo i Ourense amb Benavente (Zamora) entrant per A Gudiña, i l'A-8, que uneix l'A-6 a Baamonde amb la costa, continuant cap a Astúries, Cantàbria i el País Basc. A més, està en projecte l'A-76, que entrarà per Valdeorras i seguirà un recorregut similar al de l'actual N-120 entre Ponferrada i Ourense.

A l'interior hi trobem l'AP-9 entre Ferrol i Vigo i l'AP-53 (i AG-53) entre Santiago i Ourense. Estan actualment en construcció les autovies A-54 entre Santiago i Lugo, i l'A-56 entre Lugo i Ourense. A més, hi ha altres autopistes i autovies gestionades per la Xunta de Galícia que uneixen les principals capitals comarcals, com l'AG-53, l'AG-55 que uneix la Corunya i Carballo o l'AG-64 entre Ferrol i Vilalba.

Ferrocarril[modifica | modifica el codi]

Línies de ferrocarril convencional existents a Galícia.

El 15 de setembre de 1873 es va inaugurar el primer ferrocarril de Galícia entre O Carril, al municipi de Vilagarcía de Arousa, i Cornes, al costat de Santiago. El 1875 es va inaugurar la segona línia, que unia la Corunya i Lugo. No seria fins a l'any 1883 quan es va lligar amb la resta de l'Estat espanyol a través d'O Barco de Valdeorras.[9]

La xarxa ferroviària convencional té uns 1.100 km de longitud. Hi ha diverses línies d'ample ibèric (1.668 mm) que uneixen les set ciutats gallegues i una línia de via estreta (1.000 mm) que fa el recorregut Ferrol-Ribadeo-Oviedo. De totes aquestes línies l'única electrificada és la que entra per Ponferrada cap a Monforte de Lemos, Ourense i Vigo.[10]

De la xarxa d'alta velocitat es troben en servei el tram entre la Corunya i Santiago de Compostel·la de l'eix atlàntic i el tram entre Santiago i Ourense de la línia que unirà Galícia amb el centre peninsular. Es troben en construcció diverses línies, com la prolongació de l'eix atlàntic fins al sud de la comunitat o la línia entre Ourense i Zamora.

Demografia[modifica | modifica el codi]

Dinàmica de població[modifica | modifica el codi]

Paisatge típic gallec, prop d'Arzúa.

Actualment compta amb uns 2,8 milions d'habitants empadronats (2002), a més de prop de tres milions que han emigrat, majoritàriament a les altres comunitats autonòmiques espanyoles i a l'Argentina, sense oblidar que n'hi ha a l'Uruguai, Veneçuela, Cuba (Fidel Castro és fill d'un gallec), el Brasil, Mèxic i els països de Centre Europa.

Vigo és la ciutat més gran de Galícia, i les Ries Baixes són l'àrea amb una densitat poblacional més alta. L'organització tradicional de la població a Galícia és substancialment diferent de la de la resta d'Espanya, i es basa en llogarrets, parròquies i comarques (hi ha cinquanta-tres comarques).

A diferència de la resta d'Espanya, Galícia, a pesar de no ser de les comunitats més extenses, compta amb nombroses ciutats de considerable població:[11]

Un hórreo (sitja), que és una mena de graner típic del nord d'Espanya.

Llengües[modifica | modifica el codi]

Parlants de gallec com a primera llengua segons els censos de població i habitatges de l'Institut Gallec d'Estadística (2001)

L'idioma propi de Galícia és el gallec, sent oficial junt amb el castellà. El gallec té amb el portuguès un tronc comú (galaicoportuguès) i manté viva una tradició d'elements celtes, heretada dels celtes, en la cultura dels Castros, abans de l'arribada dels romans.

Un moviment lingüístic (el reintegracionisme) sosté que el gallec i el portuguès només són diferents varietats del mateix idioma gallec-luso-brasiler i que l'actual separació de la normativa portuguesa i la normativa oficial gallega només es deu a la castellanització normativa del gallec (única varietat galaicoportuguesa amb ortografia semblant a la del castellà).

Recentment s'ha trobat el document escrit més antic escrit en gallec que es conserva, el qual data de l'any 1228, es tracta del "Foro do bo burgo de Castro Caldelas" atorgat per Alfons IX a l'abril del dit any a la vila d'Allariz, a la província d'Ourense.

El seu ús ha decaigut amb el pas dels anys a les àrees rurals a causa de la influència de l'espanyol en les urbanes. Encara així, segons el més recent estudi sobre els costums idiomàtics de la població gallega, el coneixement del mateix se situa entorn d'un 80% de la població. És l'idioma percentualment més parlat d'entre els propis de les nacionalitats històriques.

Cultura[modifica | modifica el codi]

Literatura[modifica | modifica el codi]

Article principal: Literatura gallega

Com en el cas de la majoria de les llengues romàniques, les primeres manisfestacions literàries en gallec (anomenat de vegades galaicoportuguès) daten de l'Edat Mitjana. Després d'aquesta etapa en què destaca sobretot la producció poètica, va tenir lloc un llarg període de més de tres segles de sequea literària en la qual va deaparèixer gairebé per complet la literatura gallega. Amb el Rexurdimento, a la segona meitat del segle XIX, la literatura en gallec reneix amb noms fonamentals com el de Rosalía de Castro.

Ja al segle XX, abans de la guerra civil tenen especial importància grups d'intel·lectuals com les Irmandades da Fala o la Xeración Nós, amb escriptors com Vicente Risco, Ramón Cabanillas i Castelao. Poden observar-se després dos períodes més que coincideixen, aproximadament, un amb el franquisme i l'altre a partir de la transició. Autors de fama de la literatura gallega contemporània són Xosé Luís Méndez Ferrín, Manuel Rivas o Suso de Toro.

Des de 1963, el 17 de maig se celebra el Día das Letras Galegas (Dia de les Lletres Gallegues) per a homenatjar a persones que van destacar per la seva producció literària en gallec.

Música[modifica | modifica el codi]

La música popular gallega té un origen obscur i remot i una gran varietat de melodies i tonades. Els instruments característics són la gaita, el tamborí, el pandeiro, les ferreñas, les cunchas i la zanfoña medieval. En canvi, la música culta no ha estat gaire conreada a Galícia i ha restat limitada als mestres de capella i a les escolanies de les catedrals.[12]

Entre els ritmes musicals destaquen les muiñeiras, dances folclòriques tradicionals que tenen el seu origen als molins on es molia el blat, i els alalás.

Gastronomia[modifica | modifica el codi]

Article principal: Gastronomia de Galícia

La gastronomia gallega destaca per la varietat i qualitat dels seus productes, demostrada pels més de 30 productes gallecs amb Denominació d'origen protegida.

Els plats més tradicionals de la cuina gallega són, entre d'altres, el caldo gallec, el pop á feira, el bullit, el lacón con grelos, els pebrots de Padrón, la caldeirada, el xurrasco, el marisc, els callos i l'empanada. Entre els postres destaquen el pastís de Santiago i el de Mondoñedo, les orelles (típiques del Carnaval) i les filloas. Altres productes típics són la patata, la castanya, la mel, els embotits, el formatge i el pa.

Entre les begudes destaquen la queimada, els aiguardents i derivats, i els diferents tipus de vi, entre els quals cal destacar les cinc denominacions d'origen: O Ribeiro, Rías Baixas, Monterrei, Valdeorras i Ribeira Sacra.

Mitjans de comunicació[modifica | modifica el codi]

Televisió[modifica | modifica el codi]

La TVG realitza un important paper normalitzador del gallec.

La Televisión de Galicia (TVG) és la cadena pública autonòmica de televisió, que emet des del 24 de juliol de 1985 i forma part de la Compañía de Radio-Televisión de Galicia (CRTVG). Televisión de Galicia emet a tot el territori i disposa també de dos canals internacionals, Galicia TV Europa i Galicia TV América, que emeten a tota la Unió Europea i a Amèrica gràcies al satèl·lit Hispasat. Existeix un segon canal, la tvG2, que emet des del 2 de febrer de 2009.

El Centre Territorial de Galícia de Televisió Espanyola va començar a emetre programació pròpia el 1974, éssent el primer canal que tenia programació regular en gallec.

A més hi ha dues televisions privades d'àmbit gallec, V Televisión i Popular Televisión Galicia.

Respecte a les televisions locals, la primera neix a Narón el 1984. Durant la dècada de 1990 es van generalitzar i el 2006 existien 36 emissores locals al país. Amb l'arribada de la TDT es van establir demarcacions supramunicipals per a les televisions locals, otorgant el govern gallec les concessions per a la televisió local l'any 2006.

Ràdio[modifica | modifica el codi]

La Radio Galega (RG) és la ràdio pública de Galícia, que forma part de la CRTVG juntament amb la Televisión de Galicia. Radio Galega va començar a emetre en fase de proves el 24 de febrer de 1985, i va iniciar la seva programació regular el 29 de març del mateix any. Disposa de dues cadenes que emeten de forma convencional, la Radio Galega, que emet programació generalista, i la Radio Galega Música, que emet música. Hi ha també un gran nombre d'emissores locals associades a l'EMUGA.

Premsa[modifica | modifica el codi]

El diari gallec amb major difusió és La Voz de Galicia, que té 12 edicions locals i una a nivell estatal que s'ha convertit en el quart diari més venut d'Espanya.[13] Altres diaris importants són El Correo Gallego, El Progreso, Faro de Vigo, Galicia Hoxe, el primer que es publica únicament en gallec, i La Región. Entre altres diaris de menor difusió cal destacar Atlántico Diario, de l'àrea metropolitana de Vigo, el gratuït De luns a venres, el primer en llengua gallega, el diari esportiu DxT Campeón, el diari El Ideal Gallego de la Corunya, l'Heraldo de Vivero, el Xornal de Galicia i el Diario de Ferrol.

Esports[modifica | modifica el codi]

Dels esports de masses, el futbol n'és el més important. Els principals equips són el Deportivo de la Corunya, amb sis títols (Lliga, dues Copes i tres Supercopes), i el Celta de Vigo, l'equip gallec amb més temporades a Primera Divisió, tots dos actualment a la màxima categoria. Altres equips importants són el CD Lugo, que juga a Segona divisió, i els històrics Compostela, Racing de Ferrol i Pontevedra CF. A nivell individual, va sortir de les categories inferiors corunyeses l'únic Pilota d'Or de l'Estat espanyol, Luis Suárez Miramontes. Galícia va acollir diversos partits del Copa Mundial de Futbol de 1982 als estadis de Riazor i Balaídos.

En bàsquet destaquen equips com l'Obradoiro de Santiago, únic representant gallec a la lliga ACB, o el CB Breogán de Lugo, el Club Ourense Baloncesto i el Club Básquet Coruña, tots tres a la segona divisió espanyola, la lliga LEB, sense oblidar el desaparegut OAR Ferrol, un dels fundadors de l'ACB. A nivell individual, destaquen noms com Fernando Romay, medallista als Jocs Olímpics de 1984 i ex-jugador, entre altres, del Real Madrid, o Fran Vázquez, ex-jugador dels Orlando Magic de l'NBA o del FC Barcelona.

Destaquen també equips d'handbol com el SD Teucro, SD Octavio i BM Cangas; a hoquei sobre patins destaquen el HC Liceo, equip gallec amb més títols, i el CP Cerceda; o els equips de futbol sala Santiago Futsal, Prone Lugo i Burela FS. Existeixen, a més, diverses seleccions gallegues, entre les quals destaquen les de futbol, bàsquet o rugbi.

Galícia també és coneguda per la seva tradició en esports aquàtics, com rem, navegació esportiva, piragüisme o surf. Esportistes gallecs han aconseguit habitualment medalles en els Jocs Olímpics en aquests tipus d'esport, com David Cal, l'espanyol amb més medalles, Carlos Pérez Rial o Fernando Echavarri. En l'àmbit aqüàtic l'esport gallec per excel·lència són les traïnyes, amb diversos representants gallecs a la lliga San Miguel. A més, en els últims anys s'ha convertit en una potència del triatló, de la mà de Javier Gómez Noya, medallista olímpic el 2012, i Iván Raña, tots dos campions del món.

Altres esportistes destacats són el ciclista Óscar Pereiro, guanyador del Tour de França l'any 2006 després de la desqualificació del nord-americà Floyd Landis que li havia tret el liderat en la penúltima etapa, o l'alpinista Chus Lago, tercera dona en assolir el cim de l'Everest sense l'ajuda d'oxigen i que també té el títol Lleopard de les neus.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Institucions 
Turisme 
Història i llengua 
Gastronomia