Gelibolu

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
El port de Gelibolu, l'antiga Gal·lípoli

Gelibolu (nom turc; en grec Cal·lípolis o Καλλίπολις, Kallípolis, literalment 'ciutat bella', d'on prové el nom amb què ha estat coneguda tradicionalment en català, Gal·lípoli) és una població de Turquia localitzada a la península de Gal·lípoli, província de Çanakkale. Gelibolu és coneguda per les seves sardines i per les seves restes històriques. La població de la ciutat el 1960 era de 12.495 habitants.

Història[modifica | modifica el codi]

Era una plaça forta bizantina de Tràcia. Des de l'any 1305 esdevingué la base principal de la Companyia Catalana d'Orient i des d'allí es llançaren les diverses campanyes de devastació contra l'imperi Bizantí, uns fets coneguts com la "Venjança Catalana", després de l'assassinat del seu cap Roger de Flor. 500 turcs de Karasi es van unir als catalans; el 1309 quan els turcs tornaven a Karasi, a Anatòlia, foren atacats pels bizantins i van haver de romandre a Gal·lípoli durant dos anys. El 1320 era la base preferent de la flota bizantina.

El 1331 fou atacada per Umar Beg d'Aidin que fou rebutjat però va ocupar la fortalesa de Lazgöl (no identificada). El 1352 la fortalesa de Djinbi (grec Tzympe), al nord de Gal·lípoli, fou ocupada pels otomans com aliats de Joan VI Cantacuzè; això va deixar la ciutat aïllada de Tràcia. Allí van establir després un udj o govern militar, dirigit per Yakub Edje i Ghazi Fadil; quan els bizantins anaven a pagar una quantitat a canvi de l'evacuació dels otomans, un terratrèmol va destruir els murs de la ciutat (3 de març de 1354) que fou immediatament ocupada pels otomans i altres forts veïns dels que les muralles s'havien sorrat. Sulayman Pasha va venir d'Anatòlia i va reparar els murs i hi va instal·lar a turcs d'Àsia Menor. Va esdevenir la base per la conquesta de Tràcia i va agafar el nom de Gelibolu i capital del pasha sandjak de Rumèlia.

Mort Sulayman Pasha el 1357 el va succeir com a governador el príncep Murat (després sultà Murat I). El 23 d'agost de 1363 la ciutat fou atacada pel duc Amadeu VI de Savoia amb un exèrcit croat i la va conquerir entregant-la als bizantins (14 de juny de 1367). Andrònic IV Paleòleg (1376-1379) la va haver de retornar al sultà el 31 d'agost de 1376 i va tornar a ser base de sortida dels otomans cap a Europa. L'exèrcit otomà va avançar cap a Tràcia deixant a Gelibolu a Yanidj Beg a la ciutat per defensar la comunicació amb Anatòlia.

El 1388 la flota veneciana es va presentar a Gelibolu, però només van fer una demostració sense atacar. El 1399 els venecians van voler fer valdre el dret de navegació pels Estrets i aliats amb Hongria van iniciar operacions. L'almirall Boucicaut va creuar els estrets sense que la flota otomana que no era gaire potent ho pogués impedir, però la potència de Gelibolu fou un element que Venècia va considerar a l'hora d'aportar reforços a Constantinoble que llavors era atacada per Baiazet I. Aquest va restaurar la ciutadella.

Derrotats el turcs per Tamerlà a la batalla d'Ankara el juliol de 1402, els venecians van intentar ocupar Gelibolu però el projecte no es va portar a terme i els vaixells mercants venecians van haver de seguir creuant els estrets protegits per la flota de guerra. Ruy González de Clavijo hi va veure unes grans drassanes i moltes tropes a la ciutadella, i al port hi havia 40 vaixells. Altres viatgers van seguir informant de la potencia militar del lloc (i encara Evliya Celebi el 1659).

Venècia va signar un acord amb Musa Celebi que li garantia el lliure transit pels estrets, però derrotat Musa, Mehmet I no el va confirmar. El 1415 una flota otomana va atacar territori venecià a la mar Egea, i la flota veneciana dirigida per Pietro Loredano va marxar cap a Gelibolu i va destruir en revenja la flota otomana quan va sortir del port on estava protegida (29 de maig de 1416). Tot i la victòria absoluta els venecians van haver de seguir protegint els seus mercants amb vaixells de guerra per creuar els Estrets. A les negociacions de pau de 1419, Venècia va insistir en el lliure transit.

El 1421 en esclatar la guerra civil entre Murat II i Mustafà, els bizantins esperaven recuperar Gelibolu negociant però cap dels dos els va voler cedir la base. A la guerra de 1423-1430 entre Venècia i Turquia per Salònica, els venecians van atacar diverses vegades Gelibolu; com que alguns mercants venecians foren capturats l'almirall Silvestro Mocenigo va entrar al port de Gelibolu, però fou rebutjat sense poder destruir la flota otomana. Poc després el fortí proper de Lapseki fou destruït per evitar que caigués en mans dels venecians. El 1453 fou ocupada Constantinoble pels turcs però Gelibolu va romandre la base de la flota otomana.

El 1463 quan va esclatar una nova guerra amb la República de Venècia, Mehmet II va fer construir dos fortaleses als dos costats de l'estret del Dardanels, però Gelibolu va restar la base naval principal fins al 1515 quan la base del Corn d'Or la va superar. Després va perdre progressivament importància. Fins al 1533 fou capital d'un sandjak del beglerbeglik de Rumèlia. Llavors es va incorporar a la província del Kapudan Pasha i fou capital de l'eyalat de Djazir-i Bhar-i Sefid; el 1600 formaven aquest eyalat les nahiyes de Geliblou-Evreshe, Lemnos, Tàsos, Malkara-Harala, Abri, Keshan, Ipsala, i Gümüldjina. El 1864 va esdevenir un sandjak (liwa) del wilayat d'Edirne que el 1870 tenia 6 kada (districtes): Gelibolu, Sharkoy, Firedjik, Keshan, Malkara i Enoz; més tard fou reduït als tres kada de Keshan, Murefte i Sharkoy. El búlgars van arribar a la vora de la ciutat el 1912. Els grecs la van ocupar entre 1920 i 1922.

Referències[modifica | modifica el codi]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Coord.: 40° 25′ N, 26° 40′ E / 40.417°N,26.667°E / 40.417; 26.667