Genoa Cricket and Football Club

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Genoa
logo
Nom complet Genoa Cricket and Football Club
Àlies ·Rossoblù (blaugrana),
·Grifone (grifons),
·Vecchio balordo (el vell boig)
·Zena (nom de la ciutat en lígur)
Fundació 1893
Estadi Estadi Luigi Ferraris,
Gènova, Itàlia
(36.536 espectadors)
President Enrico Preziosi
Entrenador Davide Ballardini
Lliga Serie A
(Serie A, 17è la temporada 2012-13)
Web oficial http://www.genoacfc.it
Equipació
Primer
equip
Equipació
Segon
equip
Primera formació del Genoa l'any 1893.
Formació del Genoa l'any 1924.
Equip que va guanyar la Copa l'any 1937.
Seguidors del Genoa el 2007 celebrant l'ascens a la Serie A.
El Griu símbol dels aficionats.

El Genoa Cricket and Football Club, popularment conegut com a Genoa, és un equip italià de futbol de la ciutat de Gènova. Juga en la Sèrie A de la Lliga italiana de futbol. Juga amb els colors blaugrana i disputa els seus partits en l'Estadi Luigi Ferraris.

El seu màxim rival ciutadà és la UC Sampdoria i el derbi jugat entre els dos equips es coneix com Derbi de la Llanterna.

Història[modifica | modifica el codi]

Els orígens[modifica | modifica el codi]

El club va ser fundat per un grup d'anglesos que vivien a Gènova i que es van trobar en el consolat britànic de la ciutat, el 7 de setembre de 1893, per crear una entitat esportiva amb el nom de Genoa Cricket & Athletic Club.[1] El seu primer president va ser Charles De Grave Sells. Va adoptar el color blanc com a distintiu. En els seus inicis, el Genoa, practicà atletisme, criquet i futbol. Aquest fet el converteix en el primer equip de futbol d'Itàlia. Els seus primers jugadors van ser membres de les tripulacions dels vaixells britànics ancorats al port de Gènova, i treballadors anglesos que vivien a la ciutat. Disputaven els seus partits en terrenys de la fàbrica Sampierdarena, situada en la Piazza d'Armi del Campasso (en l'actual via Walter Fillak). L'any 1896 arriba a Gènova el Doctor James Richardson Spensley per tenir cura dels mariners britànics dels vaixells carboners. Spensley era un gran aficionat al futbol i va ser important per valoritzar i prioritzar el futbol en l'entitat. En l'assemblea del 10 d'abril de 1897 es va permetre que els italians també poguessin formar part del club.[1]

La primera gran època[modifica | modifica el codi]

L'any 1898, el Genoa, guanya la primera edició del Campionat Italià de Futbol, establert per la Federació Italiana de Futbol, que es va decidir en un únic dia, amb quatre equips competint, tres de Torí i el Genoa. El 2 de gener de 1899 adopta el seu actual nom: Genoa Cricket and Football Club [1] i el mateix any guanya el seu segon "scudetto", any que també va canviar la seva samarreta blanca per una blanc-i-blava. També l'any 1899 la selecció italiana de futbol va disputar el seu primer partit oficial i en les seves files jugarien cinc jugadors del Genoa. L'any 1900 té lloc la tercera edició de la Lliga i per tercera vegada consecutiva, el Genoa es proclama vencedor. L'any 1901 queda segon en el campionat, però serà recordat com l'any que adopta els seus colors blaugrana actuals.[1] Els campionats de 1902, 1903 i 1904, seran també guanyats pel Genoa, sumant així 6 dels 7 primers campionats disputats. El 9 de març de 1902 tindrà lloc el primer derbi entre dos equips de la ciutat, el Genoa i l'Andrea Doria, l'equip precedent de la Sampdoria, guanyant els rossoblu per 3 a 1. [2]

A l'octubre de 1902 per primera vegada a Itàlia és fundat pel Genoa, el primer equip juvenil per nens menors de setze anys. Aquesta iniciativa donarà els seus fruits després de dos anys i establirà un altre rècord pel Genoa: la victòria en la primera edició la lliga de reserves. L'any 1903 el Genoa es converteix en el primer equip italià que juga un partit a l'estranger. Serà un matx jugat a Niça contra el Football VeloClub Nizza.[1] Una altra data a recordar serà la del 18 de març de 1906, el partit amb la Juventus se suspèn a causa de la primera invasió del camp de la història del futbol italià. L'any 1907 el Genoa es trasllada a jugar a un nou camp situat per la zona de San Gottardo, al nord de Ponte Carrega. Entre 1903 i 1909 és el segon equip que més guanya la Copa Palla Dapples, una competició a un sol partit, instaurada per l'exjugador Henri Dapples, on el guanyador reptava a un altre equip. .[3]

El campionat de l'any 1908 es disputa sense la participació del Genoa, que decideix no jugar en protesta per la decisió de la Federació de prohibir els jugadors estrangers en el campionat. Aquell any guanya tots els partits de la Copa Goetzlof, instaurada per l'exjugador Vieri Arnaldo Goetzlof, i que es jugava a un sol partit, on el guanyador reptava a un altre equip. L'any 1909 el campionat italià, que torna a comptar amb jugadors estrangers, es transformà en una lliga de 9 equips, amb un partit final pel campionat, sent el Genoa campió d'aquest nou format la temporada 1914-15, guanyant així el seu setè títol de Lliga. D'aquests anys podem destacar la participació de Renzo De Vecchi, Emilio Santamaria, Ottavio Barbieri, Luigi Ferraris i de l'anglès William Garbutt, primer entrenador professional a Itàlia, que va entrenar al Genoa entre 1912 i 1927.

Durant la primera dècada del Segle XX, l'estadi de San Gottardo va començar a presentar problemes, degut a l'augment de públic i l'excessiva distància del centre de la ciutat. És per això que es va començar a treballar en la idea d'un nou estadi, fent-se realitat l'any 1910, tot i que la inauguració del nou estadi anomenat Marassi va ser el 22 de gener de 1911. La seva capacitat inicial era per 20.000 espectadors.

La Primera Guerra Mundial va suposar un desastre pel Genoa. Durant gairebé quatre anys (des de la primavera de 1915 fins a l'hivern 1918-1919), l'activitat futbolística va estar paralitzada, llevat d'esporàdics tornejos regionals. El campionat de 1914 es va haver d'aturar en la ronda final, quan el Genoa encapçalava la classificació. Però el més greu va ser els jugadors que van perdre la vida lluitant en combat: Luigi Ferraris, Adolfo Gnecco, Carlo Marassi, Alberto Sussone, Claudio Casanova i del doctor James Spensley, que també va fer de jugador i entrenador. També van morir 25 socis a la guerra.[1]

A la recerca dels anys gloriosos[modifica | modifica el codi]

Amb la finalització de la guerra, la Federació Italiana decideix el 23 de setembre de 1919 atorgar al Genoa, el títol de campió de lliga de la temporada 1914-1915 que s'havia interromput pel conflicte bèl·lic. Així doncs, el Genoa guanya l’scudetto per setena vegada. [1]A pesar de la postguerra, l'equip s'ha de refer i es contracten nous jugadors. En les dues primeres lligues, el Genoa arribaria fins a la ronda final, però sense poder aconseguir el títol. L'estiu de 1920 Guido Sanguinetti es converteix en president i es fitxen nous jugadors com el porter Giovanni De Prà, Moruzzi Morchio o Luigi Burlando. Però el millor fitxatge seria el d'Edoardo Catto, que arribaria a ser el màxim golejador de tots els temps en la història del Genoa. Malgrat tenir un bon equip, durant quatre campionats consecutius la mala sort, i decisions de la Federació Italiana de Futbol va impedir guanyar títols. La temporada 1921-22, per exemple, la Federació es va escindir i el Genoa, juntament amb altres equips van crear el Campionat de la Confederació Italiana de Futbol. En aquell campionat, el Genoa va quedar 2on. La temporada següent i ja novament amb una sola federació i una sola lliga, l'equip rossoblu, reforçat amb jugadors com Delfo Bellini, Ettore Neri i Aristodemo Santamaria, esdevé campió, guanyant el vuitè títol de la història i recordat per haver-ho fet sense perdre un sol partit (record igualat pel Milan AC la temporada 1992-1993). L'estiu de 1922 el Genoa va ser un model d'exportació per al futbol internacional, sent el primer equip italià que va organitzar una gira per Amèrica del Sud. La temporada 1923/24 va ser igual d'exitosa que l'anterior i el Genoa guanyava el seu 9è títol de lliga, i últim fins aleshores.

El Genoa podria haver guanyat el seu desè títol l'any 1925, però el règim feixista de Mussolini li va prendre el campionat. La final la va jugar contra el Bologna i després de dos partits, guanyats per cada equip, es va jugar un tercer partit de desempat a Milà, però va haver-hi una invasió de camp per part de seguidors bolonyesos, alguns d’ells amb revòlvers, i això va descentrar els jugadors del Genoa que tot i anant guanyant van acabar empatant. L'àrbitre va considerar nul els minuts posteriors a la invasió i va declarar que el Gènoa era el vencedor del partit. Les fortes pressions del règim feixista a través de l'alcalde de Bolonya, van fer desistir la Federació Italiana de Futbol de proclamar el Genoa campió i va decidir que es jugués un altre partit de desempat a Torí, on novament es va concloure amb un empat i hi va haver enfrontaments entre ambdues aficions. Aquest fet va implicar una suspensió fins al setembre. El Genoa va ser avisat d'un nou partit a Milà, amb molt pocs dies d'antelació i sense poder fer cap entrenament, en canvi, el Bologna, en una estratègia de l'alcalde, ja sabia des de feia setmanes la data del partit, i no havia deixat mai la preparació de la final. El partit el va guanyar el Bologna també amb decisions poc imparcials de l'àrbitre. Amb totes aquestes irregularitats li van arrabassar posteriorment al Genoa l'oportunitat de cosir-se a la samarreta, el distintiu de l'Stella d'Oro, una estrella daurada de cinc puntes, reconeixement que fa la Federació des de l'any 1958 a l’equip que guanya 10 lligues.

Des de llavors el club es converteix en una ombra d'aquells vencedors, coincidint també amb un canvi generacional i a partir de 1926 de la total professionalització del futbol italià. Paral·lelament a aquells anys, el règim feixista obliga al Genoa a imposar els seus símbols i a italianitzar el nom, convertint-se en Genova 1893 Circolo del Calcio. A més, l’any 1927 l'entrenador William Garbutt (pressionat pels feixistes per ser britànic), dimiteix d'entrenador i es fa càrrec de l'equip De Vecchi. I també dirigents feixistes entren a formar part de la directiva, per ordre del règim de Mussolini.

En els campionats de 1925-26 i 1926-27 el Genoa va quedar tercer i quart respectivament. A partir de l’any 1929 la Federació Italiana de Futbol instaura la Sèrie A, tal com la coneixem avui en dia. Si tenim en compte, que l'any 1898 té lloc el primer campionat italià i fins a 1929, es disputa en diferents formats, i en referència a la Classificació perpètua del campionat italià de futbol de 1898 a 1929, classificació dels resultats obtinguts per tots els equips que han participat almenys en una edició, trobarem el Genoa com a primer equip classificat. Durant els anys 1929 i 1930 el Genoa viu la seva primera experiència en competició europea, al jugar la Copa Mitropa, tot i que no passa de les primeres rondes. D'aquells anys podem destacar el porter Manlio Bacigalupo i jugadors com Levratto Felice i Guillermo Stábile, que va ser fixat després de jugar amb Uruguai la Copa del Món de Futbol de 1930 de l'Uruguai, on la seva selecció acabà guanyant i ell fou el màxim golejador del torneig.

La temporada 1935-36 es fitxen jugadors argentins: Mario Evaristo, Rodolfo Orlandini, i el porter Angelito Capuano i l'uruguaià Manuel Figliola, amb la intenció de formar un gran equip, que acabaria 8è a la lliga. D'aquell any, podem destacar el primer derbi jugat a la Sèrie A, entre el Genoa i la Sampierdarenese, equip precedent de la Sampdoria, amb victòria blaugrana per 3 a 1. Per la temporada 1936-37, el president Costa es substituït per motius de salut per Juan Claudio Culiolo, un important i ric home de negocis i novament es reforça l’equip, destacant entre d’altres la tornada de Marchionneschi. Hermann Felsner seria el nou entrenador. Els fruits són que el Genoa guanya la Copa Italiana, primera i única en el seu palmarès. Va derrotar a la Roma per 1 a 0, la final disputada a Florència el 6 de juny de 1937. Amb la victòria a la Copa d'Itàlia, el club adquireix el dret a participar en la Copa Mitropa. Novament torna a Europa. Però després de superar la primera ronda, en el partit contra l'Admira de Viena, es va produir una baralla entre els jugadors i el partit va ser suspès. Els dos equips van ser desqualificats i per tant el partit de tornada ja no es va jugar. En els següents campionats de lliga, el Genoa sempre queda en els primers llocs. L’any 1938 torna a jugar la Copa Mitropa, arribant fins a semifinals, sent eliminat per l'Slavia de Praga.[4]

La temporada 1939-1940 s'obre amb la intenció de la directiva per continuar la política d'enfortir l'equip. William Garbutt que havia tornat l'any 1937, fa jugar l'equip amb el famós sistema WM, conegut pel disseny dels jugador al camp. Però els resultats no van acompanyar l'equip i durant els següents anys no va passar del 4rt lloc en la lliga. A la Copa italiana, l'equip rossoblù va arribar a la final de 1940, però la va perdre davant l'AC Fiorentina. Una setmana abans de la final, el dictador Mussolini havia declarat la guerra a França i Anglaterra. Itàlia entrava oficialment en la Segona Guerra Mundial. Garbutt va ser convidat a marxar del país. Alguns jugadors participen en la guerra, però no hi haurà cap baixa. Però el conflicte bèl·lic acabarà incidint en la competició, i a partir de 194], la Sèrie A s'atura fins al 1946. Durant aquells anys, el Genoa només jugarà tornejos regionals i amistosos sense cap transcendència important, sent campió, per exemple, de la Coppa Città di Genova, on també van participar equips militars.

Travessia pel desert i prestigi europeu[modifica | modifica el codi]

Finalitzada la Segona Guerra Mundial, el Genoa recupera el seu nom original: Genoa Cricket and Football Club. La lliga italiana queda dividida per la temporada 1945-46 en dos grups, l'Alta Italia, on jugaria el Genoa i el Centre-Sud. L'equip rossoblú quedaria 12è. L'any següent es torna a unificar la Sèrie A amb 20 equips i passaria a la història per jugar-se el 3 de novembre de 1946, el primer derbi entre els dos grans equips de la ciutat: el Genoa i la Sampdoria (un nou equip sorgit de la fusió de l'Andrea Doria i la Sampierdarenese). Aquell partit, amb el president de la República Italiana Enrico De Nicola a la grada, va ser guanyat per la Sampdoria per 3 a 0. El partit de la segona volta, jugat el 3 de març de 1947, també va ser per la Sampdoria, 2 a 3. Aquests dos partits encetarien el derbi conegut com a Derbi de la Llanterna.[5]

Entre els anys 1946 i 1950 el Genoa sempre acaba la lliga en una posició mitja de la taula, sent el 7è lloc, el màxim lloc aconseguit tant en aquells anys, com en els següents 40 anys (la temporada 1990-91 va quedar 4rt). D'aquells anys podem destacar els jugadors Juan Carlos Verdeal i Fosco Becattini, que jugaria un total de 425 partits i es convertiria en el jugador amb més partits jugats (superat només l¡any 2002 per Gennaro Ruotolo). També aquells anys són anys convulsos en la junta directiva i sovint hi ha canvi de president.

La temporada 1950-51 torna el desastre, al quedar últim i tornar a baixar per segona vegada a la Sèrie B. Aquell descens és conegut per l'"staffilata di Sabbatella", pel gran gol de Mario Sabbatella, jugador argentí de la Sampdoria, que va condemnar els rossoblú a la B. L'experiència del descens, durarà dos anys. La dècada dels cinquanta es caracteritza per ser anys convulsos en la junta directiva i sovint hi ha canvi de president i tampoc trobem cap jugador que pugui destacar per sobre de la resta, a excepció del davanter Attilio Frizzi, que entre 1951 i 1957 va arribar a marcar 61 gols, sent actualment el sisè màxim golejador de la història del Genoa. Frizzi va ser "capocanonieri" de la Sèrie B, la temporada 1951-52. També podem destacar el fitxatge de l'internacional uruguaià Julio Abbadie. La temporada 1958-1959 el Genoa queda tercer en la Copa Itàlia, sent la millor classificació des de 1940 i no superada encara. La temporada 1959-60 el Genoa torna a baixar a la Sèrie B i a més a més, la comissió disciplinària de la Federació, acusa el club rossoblù de frau esportiu (intent de suborn a l'Atalanta) i el Genoa serà condemnat amb 10 punts menys de penalització que haurà de complir en la Sèrie B. Allà estarà durant dos anys, fins que la temporada 1961-62 queda primer i tornar a la màxima competició. Aquella mateixa temporada guanya el primer títol europeu, la Copa dels Alps, al derrotar al Grenoble per 1 a 0, en la final disputada el 29 de juny de 1962. [6] La Copa dels Alps, primer títol europeu del Genoa, va ser una competició internacional de prestigi, jugada entre 1960 i 1987, primer per equips italians i suïssos i posteriorment també hi participarien equips alemanys i francesos. La temporada següent tornaria a guanyar un altre títol internacional, la "Copa de l'Amistat franco-italiana", derrotant al Milan en la final per 2 a 1. [7]

De la temporada 1963-64, podem destacar la segona Copa dels Alps guanyada pel Genoa, que l'1 de juliol de 1964 va vèncer al Catania en la final per 2 a 0. [6]D’aquell any, també podem destacar que el porter Mario Da Pozzo estaria 791 minuts imbatut, sent el tercer porter amb més minuts imbatut de la història de la lliga italiana. Un altre jugador que podem destacar és Gigi Meroni, que la seva marxa va causar manifestacions de protesta entre els aficionats. Però també cal destacar l'artífex d’aquests triomfs, l'entrenador argentí Benjamín Santos, el qual, moriria l'estiu de 1964 en un accident de trànsit, deixant el Genoa orfe de tècnic. La temporada va finalitzar amb el lloc 8è a la classificació.

Del purgatori a l’infern[modifica | modifica el codi]

A partir de 1965, les esperances del Genoa de tornar a ser un equip gran s'esvaeixen cada vegada més per donar pas a una realitat molt dura i inimaginable fins aleshores. La temporada 1964-65 l'equip rossoblù fa un any desastrós i s'acaba baixant a la Sèrie B, per tercera vegada a la història. Al setembre de 1966 té lloc a Itàlia, una transformació que portarà les associacions esportives per convertir-se en societats anònimes. Per aquesta raó, la directiva decideix canviar també el seu nom del club per “Genoa Spa 1893”, una designació que recordava el nom durant la dictadura feixista. El 5 maig 1967 desapareix el gloriós nom de "Genoa Cricket and Football Club", que no seria restaurada fins al 1997. D'aquells trists anys, destacar els presidents Ugo Maria Failla i Renzo Fossati que es van caracteritzar per vendre les joves promeses i no fer un equip competitiu per poder tornar a la Sèrie A. Com a fet esportiu destacar, la presència la temporada 1968-69 del jugador internacional Antonio Valentin Angelillo. També d'aquells anys podem destacar com a jugador, el gran capità Maurizio Turone, que va jugar de 1968 a 1972. Cinc anys després de baixar a la B, el Genoa, en lloc de superar-se, sembla disposat a tocar fons, i la temporada 1969-70 arriba el gran desastre, en lloc de recuperar-se, el joc rossoblù és tant mediocre i dolent que es baixa a la Sèrie C per primera vegada en la història. El Genoa dels anys '60 és tan sols un record fantasmal d’aquell gloriós Genoa dels primers anys dels Segle XX. El club es troba en un caos absolut: el gener de 1970 dimiteix Fossati sota la pressió d'un grup de polítics locals. Les finances del club es troben en nombres vermells i els anys següents els presidents es succeeixen un darrere l'altre, però ningú és capaç de redreçar la situació del club. Però malgrat tot, el griu, igual que l'au fènix va ser capaç de ressorgir de les seves cendres.[1]

Pujant, baixant, pujant[modifica | modifica el codi]

La temporada 1970-71 es va fer càrrec de l’equip l'entrenador Arturo Silvestri i gràcies a ell, l'equip rossoblù va tornar a la Sèrie A en tres temporades, la 1972-73. Aquella temporada de l'ascens, dos jugadors del Genoa Sidio Corradi i Antonio Bordon van quedar primer i segon com a màxims golejadors de la Sèrie B.[1] A principis de la dècada dels '70 el Genoa torna a jugar la Copa d’Itàlia, després d’uns anys de no fer-ho, tot i que els resultats són dolents i discrets. A causa d'importants problemes econòmics, a finals de 1971 es decideix que els aficionats puguin comprar participacions del club, arribant a 14.000 títols venuts el juny de 1973, establint tot un rècord. Però malgrat la participació popular són els problemes financers els que impedeixen la construcció d'un equip competitiu i la temporada 1973-1974 acaba amb un retorn a la Sèrie B.

L’any 1974 Renzo Fossati torna a fer-se amb les regnes del club i estarà fins a l’any 1985 com a president. Aquell mateix any, entrenaria el Genoa, amb la intenció de pujar a la Sèrie A, sense gaire fortuna, Guido Vincenzi, un jugador emblema de la Sampdoria. Així doncs, la temporada 1974-75 el Genoa jugarà a la Sèrie B, jugant en aquesta categoria, de manera alterna, fins a la temporada 1988-89, durant 10 temporades, ja que durant les dècades dels anys 70 i 80, els rossoblú es caracteritzen per una sèrie de descensos i ascensos entre la Sèrie B i l’A.

De la dècada dels ’70 podem destacar al gran davanter Roberto Pruzzo que durant els seus sis anys amb els rossoblú, va acumular 143 partits i 57 gols, sent el màxim golejador de la Sèrie B la temporada 1975-1976. Pruzzo va ser un dels davanters més prolífic de tots els temps juntament amb Diego Milito i Tomás Skuhravý. Va ser anomenat "O Rei de Croxefieschi", en comparació amb “O rei Pelé” i fins i tot, gràcies a ell, la temporada 1976-77, en el derbi contra la Sampdoria, els seus gols, serien decisius per enviar els blucerchiati a la Sèrie B, venjant d’aquesta manera la “staffilata di Sabbatella", que l’any 1951 havia condemnat al Genoa a la Sèrie B. Un altre màxim capocanonieri genoani de la Sèrie B, va ser Giuseppe "Oscar" Damiani, la temporada 1978-79, amb 17 gols. Com a anècdota d’aquells anys, podem destacar que el 6 de febrer de 1977, el partit jugat a Marassi, entre el Genoa i el Torino (1 a 1) seria recordat per ser la primera vegada que un partit del campionat de futbol italià es transmetia per televisió en color.[8]

Durant la temporada 1980-81 el president Fossati decideix canviar l'escut del club, i utilitza dins un cercle blanc el cap d'un griu amb cos blaugrana, que els seguidors rossoblú anomenaran despectivament "gallinacio".[1] I la temporada següent, el Genoa CFC serà el primer equip italià que portarà a la seva samarreta el nom d'un patrocinador: la marca de rellotges Seiko.[1]

L'any 1980 el Genoa torna a la Sèrie A, però baixant a la B, l'any 1983. Allà va militar cinc anys, fins que la temporada 1988-89 va guanyar el campionat i va tornar a pujar a la Sèrie A. El maig de 1985 Fossati és rellevat de president per Aldo Spinelli, sent el màxim responsable rossoblù fins a 1997. En aquells anys hi ha un constant canvi d'entrenadors, directius i jugadors. De la dècada dels ’80 podem destacar jugadors com Massimo Briaschi o Vincenzo Torrente o Gianluca Signorini, "Il Capitano", el qual va portar durant 206 partits la samarreta del Genoa amb el 6 a l’esquena, que va ser retirada l’any 2002, després de morir d'una llarga malaltia.[9]

Novament Europa i l'infern[modifica | modifica el codi]

Durant la dècada dels anys 90, el Genoa es reparteix pràcticament a parts iguals, la seva presència a la Sèrie A i a la Sèrie B. Fins a la temporada 1993/94 militarà en la màxima categoria i a partir de la temporada 1994-95 ho farà a la categoria de plata. Però si una cosa es recorda dels primers anys '90 és la gran campanya que van fer els rossoblù la temporada 1991-92 al seu pas per la Copa de la UEFA. De la mà del mister Osvaldo Bagnoli, l'any abans, el Genoa queda 4rt en la classificació. Aquest fet el va permetre classificar-se per la Copa de la UEFA. El mèrit també va ser d'una davantera formada pel txec Thomàs Skuhravý i l'uruguaià “Pato” Aguilera. Skuhravý acaba de ser el segon màxim golejador del Mundial d’Itàlia 1990, tot i que la seva selecció no va passar de quarts de final. La primera temporada de Bagnoli no va començar gairebé, ja que amb l'eliminació de la Copa per l'AS Roma, la Gradinata Nord, guiada per la "Fossa dei Grifoni," explota en una forta protesta. L'entrenador va sortir en defensa els seus jugadors, dient que la protesta dels aficionats és una vergonya i que si el Genoa portava 13 anys sense guanyar el derbi, que s'havia de jugar en 15 dies, era per algun motiu. Ningú fins aleshores s'havia atrevit tant amb l'afició.[1] Però el 25 de novembre de 1990 el Gènova guanya de visitant, el derbi contra la Sampdoria per 1-2, i sembla que torna la calma a Marassi. Aquella temporada, la Sampdoria guanyaria per primera vegada en la seva història la lliga italiana. El Genoa també va fer un bon paper i va quedar 4rt en la classificació, sent la millor classificació des de la temporada 1941-42. La següent temporada també serà molt recordada, el Genoa tornava a una gran competició europea, des la participació a la Copa dels Alps, l'any 1964. El camí del Genoa per la Copa de la UEFA, va arribar fins a semi-finals. Abans, havia eliminat a l'Oviedo, al Dinamo de Bucarest, a l'Steaua de Bucarest i al potent Liverpool, guanyant-lo fins i tot en el seu estadi, convertint-se així en el primer equip italià a guanyar a Anfield Road en un partit oficial. Pel que fa a la lliga italiana, els rossoblù es van quedar a una sola posició de baixar, fent una molt mala campanya.[1]

Els primers anys a la Sèrie B el Genoa sortia sempre com a favorit, però amb el pas de les temporades la situació a nivell esportiu i, sobretot, a nivell d'entitat, va anar empitjorant. L’únic que podem destacar d’aquells anys és que la temporada 1995-96, el Genoa va guanyar la Copa anglo-italiana, guanyant a la final, disputada al Port Vale FC per 5 a 2, sent el darrer títol internacional que guanya el Zena. També podem destacar que la temporada 1999-2000 Cosimo Francioso, va ser el pitxitxi d'una lliga, on el Genoa va quedar 6è. Després de la presidència d’Aldo Spinelli, es succeïxen tres tristos presidents, sent el pitjor de tots, Luigi Dalla Costa, que va portar l'entitat quasi a la desaparició. Dalla Costa va arribar al club l’any 2001 i el Genoa va baixar per segona vegada a la seva història a la temuda Sèrie C1, la temporada 2002-03.

La darrera dècada[modifica | modifica el codi]

L'any 2003 Enrico Preziosi, amo de l'empresa de joguines "Giochi Preziosi", es va fer amb la majoria de les accions, convertint-se en el president de l'entitat. Preziosi va evitar en els tribunals que el Genoa baixes a la Sèrie C1, a causa de l’afer conegut com a “Cas Catania”. El club sicilià que militava a la Sèrie B, va ser descendit a la Sèrie C1 per irregularitats en l'acta d'un partit contra el A.C. Siena, però el descens va ser anul·lat per un tribunal administratiu regional. Per posar fi a la polèmica desfermada, la Federació Italiana va "reclassificar" a la Sèrie B els clubs Catània, Salernitana, Gènoa i Fiorentina, que va provocar un augment fins a 24 equips.

La temporada 2003-04 va començar amb retard i vagues, ja que la majoria d’equips de la Sèrie B, no estaven d’acord amb la decisió d’augmentar la competició a 24 equips. El Genoa va fer un mal any i va estar a punt de baixar. Pel que fa a la Copa, el Genoa no va passar de la fase classificatòria de grups.

Però si la temporada abans, els despatxos el van ajudar a no baixar a la Sèrie C1, la temporada següent, 2004-05, arran del “Cas Genoa”, la Federació Italiana de Futbol va penalitzar el Genoa a baixar a la Sèrie C1, ja que la darrera jornada de lliga, el Genoa i el Venecia van acordar arreglar el resultat del partit favorable als rossoblù. La victòria va permetre el Genoa quedar primer i poder pujar a la Sèrie A, però la Federació va castigar el Genoa per corrupció esportiva. També va condemnar al president Enrico Preziosi a una inhabilitació de 5 anys, tot i que després el càstig va quedar en 4 mesos. Destacar la presència de dos anys de Diego Milito, que va fitxar la temporada 2003-04, tot i que va marxar quan el Genoa va baixar a la Sèrie C1. I a la Copa, el Genoa, com l'anterior temporada, no va passar de la fase classificatòria de grups.

La temporada 2005-06 amb un Genoa jugant a la Sèrie C1 és un cop molt dur, massa dur per l'afició. Tot i així, bona part va creure que el president Preziosi, que sempre s'havia declarat innocent, era víctima d'un complot i es va bolcar amb l'equip. Seran 15.000 els abonats d'aquell any. Amb el suport de l’afició, que omple estadis visitants, la temporada 2005-06, els grifoni van aconseguir quedar 2ons en la Sèrie C1, amb el rècord de menys derrotes i més partits guanyats. Van jugar-se l'ascens a la Sèrie B, al play-off contra el A.C. Monza Brianza 1912 i van guanyar. A la Copa d'Itàlia el Genoa va ser eliminat en la primera ronda.

La temporada 2006-07 el Genoa va quedar tercer en la Sèrie B, i va pujar a la Sèrie A. Amb 10 punts d'avantatge sobre el quart classificat, li va permetre ascendir directament sense passar pels play-off. Gian Piero Gasperini és l'entrenador artífex de la tornada dels rossoblù a la màxima competició, després d’un període de 13 temporades. A la Copa, l'equip rossoblù va ser eliminat als 1/8 de final. L'equip estava format per jugadors com Gaetano De Rosa, Francesco Bega, Ivan Jurić, Omar Milanetto, Luciano Gabriel Figueroa, Domenico Criscito, etc.

La temporada 2007-08 el Genoa s'estrena novament a la Sèrie A. El primer partit que juga ho fa contra l'AC Milan. Per raons d'ordre públic es prohibeix l'entrada a l'estadi genovès als aficionats milanistes, a causa del record dels incidents relacionats amb la tràgica mort de Vicenzo Spagnolo, el 29 de gener de 1995, per un seguidor milanista. El Genoa queda desè classificat de la Sèrie A, destacant els gols de Marco Borriello. A la Copa, el Genoa queda eliminat en la segona eliminatòria.

La temporada 2008-09 Diego Milito torna al Genoa i amb els seus gols 24 gols ajuda als grifoni a quedar 5è en la competició. Això permetrà a l'equip genovès, tornar a jugar una competició internacional europea, després de 18 anys, en aquest cas l'Europa League. Diego Milito a més a més va fer tres gols en el derbi contra la Sampdoria convertint-se en el primer jugador de la història dels derbis que aconsegueix aquesta fita. A més, aquell és el primer Derbi de la Llanterna que guanyava el Genoa com a local en la Sèrie A, des de la temporada 1964-1965. Thiago Motta i Marco Rossi i el porter Rubinho també van ser jugadors destacats aquell any. En la Copa va ser eliminat a 1/8 de final per l'Inter de Milà.

La temporada 2009-10 el Genoa aconsegueix el màxim nombre d'abonats de la història, amb 24.289. La plantilla queda debilitada per la marxa d'importants jugadors com Diego Milito i Thiago Motta i l'equip és eliminat en la primera fase de l'Europa League, després de classificar-se, guanyant en el play-off a l'Odense. Va quedar tercer del seu grup, amb 7 punts, 2 victòries, 1 empat i tres derrotes. Pel que fa a la lliga va quedar en 9ena posició. En la Copa va ser eliminat a 1/8 de final pel Catània.

La temporada 2010-11 cal destacar el canvi d'entrenador. Després d'un mal inici, 11 punts en només 10 partits, Gian Piero Gasperini és destituït i el seu lloc l'ocupa Davide Ballardini. El Genoa acabarà la temporada, sent 10è a la lliga i eliminat a 1/8 de final per l'Inter de Milà a la Copa. En el mes de juny, el president Enrico Preziosi anuncia la destitució de Ballardini i el fitxatge d'Alberto Malesani com a nou entrenador per la temporada següent.

La temporada 2011-12 el Genoa comença amb bon peu i fins i tot s'arriba a situar líder en les primeres jornades, però Malesani va ser destituït en el mes de desembre, després d'uns mals resultats i va ser substituït per Pasquale Marino. En el mes de gener, l'equip es va reforçar fitxant a Alberto Gilardino, Davide Biondini i Giuseppe Sculli. Aquell mateix mes, va ser eliminat de la Copa a 1/8 de final per l'Inter de Milà. El 2 d'abril, i després de 9 partits sense guanyar, el president del Genoa, va destituir a Pasquale Marino i per tornar a fitxar com a entrenador a Albero Malesani. Però vint dies després, Malesani és novament despatxat, després de jugar tres partits, amb el balanç de dos empats i una derrota. La seva destitució va venir arran dels incidents que van tenir en el partit contra el Siena, quan el públic va aturar el joc, a la represa de la segona part, quan el Genoa perdia per 0 a 3 i va obligar els jugadors treure's la samarreta, al considerar que no la defensaven amb orgull.[10] Aquell nit, Preziosi va anunciar que cessava Malesani i fitxava a Luigi De Canio.

La temporada 2012-13, després del vuitè partit de Lliga, una derrota a casa contra l'AS Roma per 2-4, dos mesos des de l'inici del campionat, amb 2 victòries, 3 derrotes, i 3 empats, i 9ens a la classificació (i eliminat el Genoa de la Copa Itàlia en la primera eliminatòria, per l'Hellas Verona per un equip de la B), el balanç no convencia al president Preziosi, i s'anunciava la destitució de De Canio, per fitxar a Luigi Delneri. El primer partit de Delneri, era una derrota contra l'AC Milan a San Siro per 1 a 0.

Estadi[modifica | modifica el codi]

Situat a la Via Giovanni de Prà de Gènova, va ser inaugurat el 22 de gener de 1911, amb un partit entre el Genoa i l'Inter de Milà. Inicialment tenia una capacitat de 20.000 espectadors. L'1 de gener de 1933 fou batejat amb el nom definitiu de "Luigi Ferraris", en honor al capità històric del Genoa. En ocasió de la Copa del Món de Futbol de 1990 l'estadi va ser completament reconstruït. Actualment el seu aforament és de 36.536 espectadors. El terreny de joc fa uns 105 metres de llarg i 68 metres d'ample. L'estadi també es coneix popularment amb el nom de Marassi, pel barri on està situat. L'afició del Genoa ocupa la zona coneguda com a Gradinata Nord.

Símbols[modifica | modifica el codi]

El símbol del Genoa és el Griu, que també és el símbol de la ciutat, un animal mitològic, amb cap i potes davanteres d'àliga, amb plomes daurades, i les potes de darrere i cua són lleó.

Himne[modifica | modifica el codi]

L'himne del Genoa es titula "Un cantico per il mio Grifone", data de l'any 1973 amb lletra de Piero Campodonico i música de Gian Piero Reverberi.

Lletra:

GENOA-GENOA-GENOA-GENOA-GENOA Con i pantaloni rossi e la maglietta blu // è il simbolo del Genoa la nostra gioventù. // In dieci o centomila non puoi tenerli più // son sempre più festosi i tifosi rossoblu // Aprite le porte oh!-oh! il Grifone va !! // Nessun avversario oh!-oh! mai lo fermerà !! // O donna prepara oh!-oh! per la mia bandiera // il nuovo scudetto che il Genoa vincere dovrà!!! // GENOA-GENOA-GENOA-GENOA-GENOA // In cento e più trasferte in auto, moto o treno, // ti seguono fedeli non puoi tenerli a freno. // Tornati a De Ferrari // ti fanno un carosello che anche Garibaldi si unisce al ritornello // Aprite le porte oh!-oh! il Grifone va !! // Nessun avversario oh!-oh! mai lo fermarà !! // O donna prepara oh!-oh! per la mia bandiera // il nuovo scudetto che il Genoa vincere dovrà!!! // GENOA-GENOA-GENOA-GENOA-GENOA

Jugadors[modifica | modifica el codi]

Equip actual[modifica | modifica el codi]

Temporada 2012/13

Actualitzat el 8 de febrer de 2013 [11]

Núm. Posició Jugador
1 Flag of France.svg POR Sébastien Frey
2 Flag of Argentina.svg DEF Julián Velázquez
3 Flag of Italy.svg DEF Cesare Bovo
4 Flag of Italy.svg DEF Damiano Ferronetti
5 Flag of Sweden.svg DEF Andreas Granqvist
7 Flag of Italy.svg MIG Marco Rossi
8 Flag of Peru.svg DAV Juan Manuel Vargas
10 Flag of Uruguay.svg MIG Rubén Olivera
11 Flag of Serbia.svg DAV Boško Janković
13 Flag of Italy.svg DEF Luca Antonelli
14 Flag of Italy.svg MIG Marco Rigoni
15 Flag of Slovenia.svg DEF Luka Kranjc
16 Flag of Sweden.svg DAV Linus Hallenius
17 Flag of Italy.svg DAV Ciro Immobile
19 Flag of Chile.svg MIG Cristóbal Jorquera
21 Flag of Italy.svg DEF Thomas Manfredini
Núm. Posició Jugador
22 Flag of Italy.svg DAV Marco Borriello
23 Flag of Italy.svg DAV Said Ahmed Said
24 Flag of Italy.svg DEF Emiliano Moretti
26 Flag of Italy.svg DEF Mattia Cassani
27 Flag of Brazil.svg MIG Matuzalém
28 Flag of Hungary.svg MIG Dániel Tőzsér
29 Flag of Bosnia and Herzegovina.svg DAV Enis Nadarević
30 Flag of Greece.svg POR Alexandros Tzorvas
32 Flag of Italy.svg POR Antonio Donnarumma
33 Flag of Slovakia.svg MIG Juraj Kucka
63 Flag of Canada.svg POR Robert Stillo
83 Flag of Italy.svg DAV Antonio Floro Flores
87 Flag of Italy.svg DEF Eros Pisano
90 Flag of Italy.svg DEF Daniele Portanova
91 Flag of Italy.svg MIG Andrea Bertolacci

Jugadors que han fet història[modifica | modifica el codi]

Cos tècnic[modifica | modifica el codi]

Cos tècnic actual[modifica | modifica el codi]

  • Entrenador: Itàlia Davide Ballardini
  • 2on Entrenador: Itàlia Carlo Regno
  • Col·laborador tècnic: Itàlia Stefano Melandri
  • Preparador atlètic: Itàlia Alessandro Pilati
  • Entrenador de porters: Itàlia Gianluca Spinelli
  • Fisioterapeuta: Itàlia Paolo Barbero
  • Responsable sanitari: Itàlia Pietro Gatto
  • Metge: Itàlia Marco Stellatelli
  • Massatgistes: Itàlia Fabio Della Monica, Itàlia Saverio Quercia

Entrenadors que han fet història[modifica | modifica el codi]

Palmarès[modifica | modifica el codi]

Estadística de classificació[modifica | modifica el codi]

Estadística de classificació.

  • 1989-90: 11è Serie A
  • 1990-91: 4rt Serie A
  • 1991-92: 14è Serie A. Eliminat semifinal Copa UEFA
  • 1992-93: 13è Serie A
  • 1993-94: 11è Sèrie A
  • 1994-95: 15è Sèrie A. Descens Sèrie B
  • 1995-96: 8è Serie B. Campió Copa anglo-italiana
  • 1996-97: 5è Sèrie B
  • 1997-98: 9è Sèrie B
  • 1998-99: 12è Sèrie B
  • 1999-00: 6è Sèrie B
  • 2000-01: 12è Sèrie B
  • 2001-02: 12è Sèrie B
  • 2000-01: 12è Sèrie B
  • 2001-02: 12è Sèrie B
  • 2002-03: 18è Sèrie B. Descens Sèrie C1. Torna a la Sèrie B arran del "Cas Catania"
  • 2003-04: 16è Sèrie B
  • 2004-05: 1è Sèrie B. Desclassificat fins al darrer lloc arran del "Cas Genoa". Descens Sèrie C1
  • 2005-06: 2on del grup A, Sèrie C1. Guanya el play-off. Ascens Sèrie B
  • 2006-07: 3er Sèrie B. Ascens Sèrie A
  • 2007-08: 10è Sèrie A
  • 2008-09: 5è Sèrie A
  • 2009-10: 9è Sèrie A. Fase de grups Europa League. 1/8 finals Copa Itàlia
  • 2010-11: 10è Sèrie A.
  • 2011-12: 17è Sèrie A.

Afició[modifica | modifica el codi]

Quan el Genoa juga de local a l'estadi, la seva afició ocupa la zona assignada com a Gradinata Nord. Aquesta zona va ser ocupada principalment pel grup Fossa dei Grifoni, entre 1973 i 1993, any en què es va dissoldre. Les penyes del Genoa estan organitzades a través de l'Associazione Club Genoani, que agrupa més de 190 Genoa Club de tot el món.[12] A Catalunya trobem la Penya Genoana, formada per italians, i el Grifoni Barcelona, formada per catalans. L'afició del Genoa es troba per tot el món, a l'Argentina també hi ha una àmplia representaci, amb el Genoa Club Argentina.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 1,10 1,11 1,12 «Storia Genoa CFC web oficial» (en italià). Genoa C.F.C..
  2. «Derby di Genova» (en italià).
  3. «Palla d'Argento Henry Dapples]» (en italià).
  4. «Mitropa Cup» (en anglès). RSSSF.
  5. «derby della Lanterna» (en anglès). Football Derbies.
  6. 6,0 6,1 «Cup of the Alps» (en anglès). RSSSF.
  7. «Coppa dell'Amicizia» (en anglès). RSSSF.
  8. «Genoa-Torino: la prima sintesi di campionato a colori» (en italià). La Tv per sport.
  9. «Ritirata la maglia di Signorini» (en italià). La Repubblica.
  10. «Els aficionats ultres del Genoa exigeixen que els seus jugadors es treguin la samarreta a mig partit» (en català). Diari Ara.
  11. «Plantilla Genoa CFC web oficial» (en italià). Genoa C.F.C.. [Consulta: 8/02/2013].
  12. «Associazione Club Genoani» (en italià). GenoaSamp.com.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Venturelli, Franco. Genoa una leggenda in 100 Partite. Gènova: Nuova Editrici Genovese, 2010. ISBN 978-88-889-6334-1. 
  • Brera, Giovanni. Caro Vecchio Balordo. La storia del Genoa dal 1893 a oggi. Gènova: De Ferrari Editore,, 2005. ISBN 978-88-717-2682-3. 
  • Tifosi rossoblu. Sotto il segno del Grifone. Gènova: Fratelli Frilli, 2004. ISBN 978-88-756-3059-1. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Genoa Cricket and Football Club