Genseric

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Genseric atacant Roma

Genseric (Γιζέικος, vers 38925 de gener del 477) fou rei dels vàndals (abans dels vàndals asdings). Era fill bastard de Godigisel (Godogis o Modigis), rei dels vàndals establerts a Hispània. El seu nom vol dir Rei llança. A la mort del seu pare el 406, aquest va deixar el poder al seu fill Gunderic (o Gonderic o Gontharis), però amb posició preeminent per Genseric. Una afortunada expedició de Gunderic contra Cartago Nova (el 426) va permetre als vàndals apoderar-se de la flota romana i ara disposaven de mitjans marítims. Gunderic va morir el 427 o 428 i el seu germanastre Genseric fou elegit rei.

Pressionat pels visigots, que tenien el suport dels hispanoromans de Lusitània, Gunderic s'hi va enfrontar vers el 428 i els va derrotar a Mèrida però en previsió de futurs enfrontaments menys favorables, va pensar a marxar a Àfrica.

El comte Bonifaci d'Àfrica, que estava rebel·lat, es creu que el va cridar per auxiliar-lo en la seva acció, i en tot cas Genseric va travessar l'estret (maig del 429) amb entre 50.000 i 80.000 homes i dones per prendre possessió de les províncies romanes del nord d'Àfrica. Va rebre el suport dels berbers i dels donatistes, i amb la seva cooperació va assolar el país i va causar greus danys a Mauritània. Bonifaci, que mentrestant es va reconciliar amb la cort romana, va negociar la seva retirada, però Genseric va prosseguir la seva incursió, ja no com a aliat (si és que mai ho havia estat), sinó com a invasor, aprofitant-se de les discòrdies civils i de l'acció de la secta dels donatistes.

Denari de Genseric

La primera gran ciutat conquerida fou Hippo Regius on era bisbe Sant Agustí,[1] després d'un setge que va durar 14 mesos; després de la mort de Sant Agustí i la fugida de Bonifaci (431) va consolidar el seu poder i fou reconegut federat per Valentinià III (434); finalment l'octubre del 439 va trencar el tractat amb Roma, i va entrar sense lluita a Cartago quan ningú esperava un atac vàndal. La flota romana a Cartago va caure a les seves mans. El bisbe Quodvultdeus, fou desterrat a Nàpols, ja que Genseric exigia que tots els bisbes foren arrians, encara que va donar llibertat religiosa als seus súbdits llatins; les taxes foren baixes excepte pels romans rics i el clergat catòlic.

Amb l'ajut de la flota va conquerir Sicília (440), Malta (450), Pantelleria (450), Sardenya (454, 458), Còrsega (454, 465) i les illes Balears. El 442 l'emperador romà va reconèixer el regne vàndal com a estat independent i no com un estat federat de l'imperi.

El 455 Valentinià III fou assassinat per Petroni Màxim que va usurpar el tron i el tractat de pau entre Roma i el regne vàndal es va trencar. Cridat per Eudòcia o per pròpia iniciativa, Genseric va desembarcar a Òstia (31 de maig del 455) i va ocupar i saquejar Roma durant catorze dies tot i les súpliques del Papa Lleó I,s[2] i va retornar a Cartago carregat de botí i captius, incloent l'emperadriu Eudòcia, i les seves filles Eudòcia i Placídia.[3] En aquesta incursió foren també destruïdes Càpua, Nola i Neàpolis. D'aquests actes va derivar el terme "vandalisme" per les destruccions sense sentit.

Majorià va intentar la revenja el 460 però la seva flota fou destruïda a Portus Illicitanus.[4] El 466 els vàndals van saquejar Corfú.

El 468 l'emperador Lleó I va enviar una expedició contra Cartago, capital del rei vàndal, de la que Basilisc (futur emperador) va fou comandant en cap, que van organitzar conjuntament forces de Lleó I, Antemi (emperador romà occidental) i Marcel·lí, emperador proclamat a Dalmàcia. Les forces del darrer van ocupar Sardenya mentre un exèrcit dirigit per Heracli d'Edessa desembarcava a la costa de Líbia a l'est de Cartago i avançava cap aquesta ciutat.

Forces combinades navals es van trobar a Sicília. La flota és presentada per alguns historiadors amb un nombre exagerat; Cedrè (Cedrenus), que podria estar més proper de la veritat, diu que eren 1130 vaixells amb 100 homes cadascun.[5] La flota conjunta sota la direcció de Basilisc va desembarcar a Cap Bon quan ja Sardenya i Líbia estaven dominades. Genseric va demanar la pau i cinc dies de treva per pactar les condicions. Mentre es negociava Genseric va reunir la seva flota d'amagat i va atacar als romans per sorpresa i va obtenir una victòria total. Basilisc va fugir i el seu lloctinent Joan (Joannes) va refusar la rendició a canvi de salvar la vida i amb l'armadura de ferro es va tirar al mar. La meitat dels vaixells romans foren destruïts o capturats i l'altra meitat va poder fugir.

Genseric va intentar envair llavors el Peloponès però fou rebutjat pels maniots a Kenípolis (prop de Tenaro) amb fortes pèrdues. En revenja els vàndals van fer presoners a 500 nobles de Zacynthus i els van matar a tots tirant les seves restes al mar en la tornada a Cartago.

El 476 es va signar la pau amb l'emperador Zenó I de Constantinoble.[6] Va morir a Cartago el 25 de gener del 477 amb uns 87 anys, deixant encarregat que el regne en endavant havia de ser sempre pel fill més gran del rei difunt.

Fou arrià i va exercir algunes persecucions contra els catòlics. Se li coneixen diverses crueltats, la major l'assassinat de 500 nobles de Zacynthus, destacant també les crueltats amb la viuda i fill de Gunderic.


Precedit per:
Gunderic
Rei dels vàndals
428-477
Succeït per:
Huneric


Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Genseric Modifica l'enllaç a Wikidata
  1. «Bona, Algeria», 1899. [Consulta: 2013-09-25].
  2. Gibbon, Edward. The history of the decline and fall of the Roman empire. vol.3 (en anglès). Collins & Hanney, 1826, p. 371. 
  3. Merrills, Andrew H.; Miles, Richard. The Vandals (en anglès). John Wiley and Sons, 2010, p.117. ISBN 1405160683. 
  4. Riera, Albert V.; Rosselló, Miquel. «LA FI DEL MÓN ROMÀ I EL PERÍODE VISIGOT (SEGLES IV-VIII)». A: Romans i visigots a les terres valencianes. Museu de prehistòria de València, 2003, p.105. ISBN 84-7795-340-6. 
  5. Gibbon, Edward. The Decline and Fall of the Roman Empire (en anglès). P. Fenelon Collier, 1901, p. 615. 
  6. Merrills, Andrew H.; Miles, Richard. The Vandals (en anglès). John Wiley and Sons, 2010, p.123. ISBN 1405160683.