George Arliss

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
30x-Movie.png
P culture.svg
George Arliss
George Arliss 01.jpg
Nom real: George Augustus Andrews
Naixença: 10 d'abril de 1868
Londres, Anglaterra
Defunció: 5 de febrer de 1946 (als 77 anys)
Londres, Anglaterra
Origen: Regne Unit Regne Unit
Cònjuge/s: Florence Arliss (1899-1946)
Premis Oscar
Millor actor
1930 - Disraeli

Pàgina sobre George Arliss a IMDb

George Arliss (nascut George Andrews[1]) és un actor britànic nascut a Londres el 10 d'abril de 1868, mort a la mateixa ciutat el 5 de febrer de 1946.

Va obtenir l'Oscar al millor actor el 1930 en al paper de Benjamin Disraeli a Disraeli d'Alfred E. Green, sent el primer actor britànic a obtenir-lo.

Va sortir sovint al costat de la seva esposa Florence Arliss.

L'actor més històric de la història[modifica | modifica el codi]

Així es podria qualificar a George Arliss, autentica institució del cinema britànic que traslladà a la pantalla a un grapat de personatges històrics aportant-los la seva majestuosa elegància davant les càmeres i fent del cinema anglès un tipus de producte molt més exportable, recolzat per les figures a les que donà vida. D'aquesta manera es convertí en una autèntica escola d'interpretació pels qui en anys a venir gosaren apropar-se a la biografia com alternativa narrativa del cinema. Arliss sabé marcar amb els seus treballs davant les càmeres una sèrie de característiques que anirien a ésser aplicades en el anomenat biopic de Hollywood, exercint una poderosa influència anys després de la seva retirada del cinema.

Arliss s'apelli-dava en realitat Andrews, i era fill d'un editor en la oficina del qual treballà pensant en dedicar-se a l'empresa familiar i seguir els passos del seu progenitor. Estudià en la prestigiosa escola Harrow, i tot semblava previsible en la seva vida quan als 18 anys es produí un gir radical respecte a com volia enfocar el seu futur professional: es matriculà en uns cursos de teatre que li obriren un nou món i li permetrien començar la seva carrera com a actor sobre els escenaris en una gira per províncies a Anglaterra que tingué fi allà per l'any 1887. Dos anys després, el 16 de setembre de 1899, es casà amb Florence Montgomery, una actriu que més tard començà a destacar amb el seu cognom de casada. Formà una parella teatral cèlebre amb el seu marit, al que acompanyà en nombrosos muntatges teatrals i en diverses pel·lícules. La parella no arribà a tenir fills, però va romandre unida fins a la mort de l'actor.

Corria l'any 1900 quan finalment Arliss progressà professionalment, com o testimoniava el fet que comences a ser reclamat per diferents papers en muntatges teatrals que se celebraven en el West End de Londres, epicentre de l'activitat teatral de la capital britànica. El 1901 decidí fer un altre pas important en la seva carrera travessant l'Atlàntic per a participar en una gira pels Estats Units organitzada per la companyia de madame Patrick Campbell. Fou un altra canvi radical en la seva peripècia vital, perquè aquest viatge –que havia estat pensat inicialment per a no ocupar-li més que una temporada—es convertí en el principi de diversos anys de treball en territori estatunidenc. El teatre nord-americà li obrí les seves portes i Arliss passà 10 brillants i productius anys interpretant en els escenaris més prestigiosos de Broadway. Una pista de que fins a quin punt era popular en aquest ambient la dona el fet de què el productor teatral George Tyler li encarregués a l'escriptor Louis Napoleon Parker que creés una peça teatral concebuda especialment per a ser protagonitzada per George Arliss. L'obra restà llesta el 1911, i tenia com tema central i protagonista a Benjamin Disraeli, el primer ministre britànic que havia fotjat fragments molt importants de la Història del segle XIX. El personatge es prestava a ser un territori propici per què Arliss pogués treure a relluir el seu talent interpretatiu i, com no podia ser d'altra forma, l'actor se'l féu totalment seu, fins al punt d'aconseguir que les fronteres entre la realitat i ficció, actor i personatge, es diluïssin davant el públic, que l'identificaria ja sempre per aquest treball. L'obra titulada Disraeli, fou un èxit rotund en l'escenari del teatre Wallack, assolint les 280 representacions des que s'aixecà el teló en el mes d'abril de 1911 fins que es posà fi al muntatge el maig de 1912. A partir d'aquest primer èxit en el que encarnà a tant destacat personatge històric, a George Arliss no deixaren de ploure-li projectes perquè donés vida a d'altres personatges cèlebres, pel qual acabà convertint-se en el seu territori habitual de desenvolupament professional tant en els escenaris com davant les càmeres. Entre aquestes figures històriques, Arliss decidí interpretar a Paganini el 1916, segons l'obra d'Edward Knoblauch, i a Hamilton, el 1917, en una peça que ell mateix havia coes-crit junt amb Mary Hamlin.

Descobridor de Bette Davis[modifica | modifica el codi]

A partir d'aquest moment, Arliss començà cridar l'atenció dels productors cinematogràfics, que no dubtaven que trobarien en Arliss un filó per a donar vida a les figures històriques en una clau que podia ser ensems fidel, elegant i popular. Així arribà la seva primera pel·lícula, el primer encontre amb la càmera, i amb la que es mesurà i lluità fent gala de fermesa i gran ductilitat i convencent tant a la crítica com al públic. La pel·lícula es titulà The Devil i comptava amb guió d'Edmund Goulding, el qual adaptà l'obra Az Ördög, de Ferenc Molnar, una sàtira dramàtica de 1908 que llençà Arliss a Broadway i comprensiblement fou utilitzada com el seu trampolí cinematogràfic cercant repetir l'èxit que ja havia assolit sobre els escenaris. Passava de la cinquantena quan féu aquest debut en les faules de cel·luloide. El propi Arliss explicà a la premsa que havia decidit passar-se al cinema després de quedar favorablement impressionat pel brillant treball davant les càmeres de Charles Chaplin. Després de fer una proba de càmera per a comprovar que podia funcionar en la pantalla tant bé com funcionava ja en el teatre, Arliss s'adonà de què els actors de teatre tenien molt per aportar a la pantalla gran en el moment en què estudiessin i dominessin la tècnica d'interpretació per al cinema i controlessin les exigències d'aquest no mitjà nou per a ells. De passada assoli que la seva esposa també debutés amb ell en aquesta feina, acompanyats per un jove Fredric March, actor que hauria de donar molt a parlar en el cinema posteriorment exercint com un dels astres més, destacats de Hollywood.

L'any següent, George Arliss repetí la jugada reprenent un altra paper que li havia proporcionat moltes alegris en el teatre, Disraeli. Dissenyat, tal com s'ha explicat en un altra apartat, especialment per al seu lluïment teatral, el personatge del primer ministre britànic es convertí en el seu company de viatge en el cinema en dues ocasions, perquè –a més de la primera versió muda-- Arliss protagonitzà també el remarke sonor produït per la Warner Bros, el 1929, que de passada li proporcionà al seu protagonista l'Oscar al Millor Actor en el repartiment de premis de l'Acadèmia de Hollywood que tingué lloc el 5 de novembre de 1930. Disraeli i la seva porfídia per aconseguir per a Anglaterra el canal de Suez li va permetre signar un contracte d'exclusivitat de 10 pel·lícules que, així mateix, li donava la possibilitat d'elegir no sols el director de les seves pel·lícules, sinó també als seus companys de repartiment. Arliss elegí a Alfred E. Grant com a director dels tres primers films a les que estava compromès per aquest contracte i a John G. Adolfi per a ocupar-se de les set següents, de manera que es pot dir que controlà la seva carrera d'una forma que no es tornaria a veure en un actor a Hollywood fins molts anys més tard. Precisament en una de les estrelles que acabarien cobrant una independència i control creatius semblants, independitzant-se del sistema d'estudis, fou un dels seus companys de repartiment elegits pel propi Arliss per a The Millionaire: James Cagney. El mateix es pot dir referent a la rebel·lia contra els sistema d'estudis i recerca de independència de Bette Davis, a la que Arliss descobrí i recolzà en els seus primers passos de la carrera de la futura estrella i el que l'acompanyà en el repartiment de The Man Who Played God, història d'un músic que es queda sord, però troba la manera d'ésser útil al demés i ajudar al pròxim treballant amb la lectura de llavis.

Darrera aquests treballs, Arliss interpretà el paper de Voltaire i fou el cardenal Richelieu, personatge real de la cort del rei francès Lluís XIII, que fou utilitzat com dolent per Allexandre Dumas (pare) en Els tres mosqueters, però era tractat amb més respecte en aquesta intriga de caràcter pseudo-històric en la que Arliss venia a jugar amb els elements habituals en els seus treballs per al cinema: personatge cèlebre ficat en una situació excepcional per la Història. En aquesta com en d'altres moltes de les seves pel·lícules Arliss deixà clar que les seva verdader aportació per a l’art de la interpretació en el cinema fou imposar una sobrietat en l’actor que era totalment innovadora enfront la exagerada sobre-actuació que se solia donar en l'època. 20th Century, la base sobre la qual s'edificaria posteriorment 20th Century Fox, s'ocupà de produir el llargmetratge. Arliss decidí deixar Hollywood i instal·lar-se a Panbourne (Berkshire), el 1935, i ni tan sols la insistència del magnat Darryl F. Zanuck va poder convenç-lo per a retornar a la fàbrica de somnis de cel·luloide estatunidenca. Li oferia el paper protagonista a The Pied Piper, que finalment interpretaria el 1942 Monty Woolley.

Retorn al seu país[modifica | modifica el codi]

L'actor acabà retornant a Londres en plena Segona Guerra Mundial, mentre la Luftwafe bombardejava la capital britànica, a fi d'intentar solucionar les acusacions que se li feien d'haver in complert les seves obligacions fiscals en la Gran Bretanya mentre estava als Estats Units. Se'l condemnà a pagar una elevada suma de diners com a multa, el que l'humilià públicament –es presentava a si mateix com l'actor viu més gran— i el portà a recloure's en la seva llar de Londres, on finalment morí com a conseqüència d'una bronquitis quan contava 77 anys.

Premis[modifica | modifica el codi]

Quant als premis, la collita fou molt curta. L’anomenaren al Oscar dues vegades en la mateixa categoria, Millor Actor, i el mateix any, 1930, pel seu paper coma Disraeli, que el portà a guanyar el premi, i pel seu treball com a protagonista a The Green Goddess, guardó aquest últim que no arribà a guanyar. Era una altra Acadèmia amb d'altres regles a l'hora de repartir els seus premis la que operava en aquell moment...

Filmografia[modifica | modifica el codi]

Any Pel·lícula Paper Notes
1921 Disraeli Benjamin Disraeli
The Devil Dr. Muller
1922 The Man Who Played God Montgomery Royle
The Ruling Passion James Alden
The Starland Review Ell mateix archive
1923 The Green Goddess Rajah de Rukh
1924 Twenty Dollars a Week John Reeves
1929 Disraeli Benjamin Disraeli Oscar al millor actor
1930 The Green Goddess The Raja of Rukh Nominada — Oscar al millor actor
Old English Sylvanus Heythorp
1931 Alexander Hamilton Alexander Hamilton
The Millionaire James Alden
1932 A Successful Calamity Henry Wilton
The Man Who Played God Montgomery Royale també conegut com The Silent Veu (UK)
1933 Voltaire Voltaire
The Working Man John Reeves
The King's Vacation Phillip, the King
1934 The Iron Duke Arthur Wellesley, 1r duc de Wellington
The Last Gentleman Cabot Barr
The House of Rothschild Mayer Rothschild / Nathan Rothschild
1935 The Tunne Primer Ministre del Regne Unit també conegut com Transatlantic Tunnel (USA)
Cardinal Richelieu Cardenal Richelieu
The Guv'nor The Guv'nor també conegut com Mister Hobo (USA)
1936 His Lordship Richard Fraser/Lorimer, Lord Duncaster també conegut com Man of Affairs (USA)
East Meets West Sultan of Rungay
Doctor Syn Dr. Syn
1939 Land of Liberty
1943 The Veu That Thrilled the World Ell mateix part sobre Disraeli, no surt als crèdits

Referències[modifica | modifica el codi]

  • Revista de cinema ACCIÓN del novembre de 2014 (ISNN-2172-051)
  1. El verdader nom de les estrelles de Michel Bracquart - M. A. Edicions - 1989 - (ISBN 2866764633)

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: George Arliss Modifica l'enllaç a Wikidata
Portal

Portal: cinema