Georges Ibrahim Abdallah

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de personaGeorges Ibrahim Abdallah

Modifica el valor a Wikidata
Nom original(ar) جورج إبراهيم عبد الله Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement2 abril 1951 Modifica el valor a Wikidata (73 anys)
Kobayat (Líban) Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
ResidènciaCentre penitenciari de França
NacionalitatLíban Líban
Ideologia políticaComunisme
ReligióEsglésia Maronita Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupacióactivista polític Modifica el valor a Wikidata
OrganitzacióFront Popular per a l'Alliberament de Palestina (membre)
Faccions Armades Revolucionàries Libaneses (presumpte cap)
Membre de
Altres
ParentsChloé Delaume (neboda) Modifica el valor a Wikidata
Condemnat perconspiració d'assassinat (1987)
→ (presó perpètua) Modifica el valor a Wikidata

Georges Ibrahim Abdallah (àrab: جورج إبراهيم عبدالله, Jūrj Ibrāhīm Abd ʿAllāh) (Kobayat, 2 d'abril de 1951) és un activista polític marxista libanès, membre del Front Popular per a l'Alliberament de Palestina (FPAP) i presumpte cap de les Faccions Armades Revolucionàries Libaneses (FARL). Sentenciat a cadena perpètua l'any 1987 per actes de terrorisme, compleix condemna en un centre penitenciari de França i és un dels presos polítics més antics d'Europa. Complerts els primers quinze anys de condemna, des de l'any 1999 Abdallah té dret de sol·licitar la llibertat condicional, que li ha estat negada vuit vegades amb pretexts diferents, principalment que es nega a penedir-se.[1]

Biografia[modifica]

Abdallah va néixer el 2 d'abril de 1951 a Kobayat, al nord del Líban, dins d'una família maronita de nou infants i de pare militar. Estudià a l'Escola Normal d'Achrafieh, un barri de l'est de Beirut. L'any 1972 va ser nomenat professor en un poble de la vall de la Bekaa i va romandre en l'educació fins al 1979. És l'oncle patern de l'escriptora Chloé Delaume.[2][3]

Quan era jove, el Líban era refugi de molts palestins represaliats i expulsats de la seva terra. El país va rebre l’atac de les forces militars israelianes. Els fedaïns van ser-ne expulsats i les ciutats de Sabra i Xatila van ser objecte d'una matança. Abdallah es va posar al costat dels seus.[1]

La seva participació política va començar a les files del Partit Social Nacionalista Sirià (PSNS) per unir-se a continuació, el 1971, al FPAP. Amb les incursions de l'exèrcit israelià en territori libanès durant l'Operació Litani (1978) i l'Operació Pau per a Galilea (1982), prengué encara més consciència de l'opressió a què estava sotmès el poble palestí.[4][5]

Segons el Mossad, el servei secret israelià, és parent de George Habash, líder del FPAP. Participà en la creació de les Faccions Armades Revolucionàries Libaneses (FARL), organització que es definia com a «comunista» i «anti-imperialista», després que el grup es formés per la contínua interrupció del FPAP-Operacions Externes.[6] Posteriorment dirigí les operacions des de la base que aquest grup tenia a Lió, on utilitzà el nom de guerra de Salih al-Masri i Abdu-Qadir Saadi.[6][7] Un exmembre de les FARL declarà a Aljazeera.net el 2009: «Vam decidir prendre mesures a l'estranger, especialment a Europa, en lloc del Líban, d'acord amb el lema: colpejar l'enemic allà on estigui».[4]

L'any 1982, les FARL reivindicaren l'assassinat del coronel Charles Raymond Evans (18 de gener), que exercia d'agregat militar estatunidenc, i l'assassinat del diplomàtic israelià i cap del Mossad a la capital francesa, Yaakov Bar-Siman-Tov (8 d'abril), ambdós a París, així com la participació en l'intent d'assassinat del cònsol estatunidenc a Estrasburg, Robert Onan Homme.[8][9]

Presó[modifica]

Va ser arrestat a Lió el 24 d'octubre de 1984 i, dos anys més tard, el 10 de juliol de 1986, va ser jutjat. En el diari de memòria que va editar Jacques Attali, assessor del president francès François Mitterrand, va escriure: «Dimecres 6 de març de 1985, només se l'inculpa de falsificació i ús. Compta amb un fals-veritable passaport algerià».[10]

El 23 de març de 1985, les FARL segrestaren Gilles Sidney Peyrolles, agregat cultural de França a Trípoli i fill de l'escriptor Gilles Perrault, exigint a canvi l'alliberament d'Abdallah.[11] Yves Bonnet, llavors cap de la Direction de la Surveillance du Territoire (DST), negocià amb el servei secret algerià (directament amb el coronel Lakehal Ayat, director central de la seguretat militar, i el comandant Smaïn Lamari, cap de la seguretat interna d'Algèria) l'intercanvi que estigué a punt de concloure's. Finalment, la descoberta de l'arma utilitzada per disparar Raymond Evans i Bar-Simen-Tov en d'un dels amagatalls de les FARL va posar punt final a la negociació. Tot i així, l'agregat cultural francès va ser alliberat poc després (2 d'abril) pels seus captors. Inicialment, Abdallah va ser condemnat a 4 anys de presó per possessió d'armes i documentació falsa.[12]

Després, va ser jutjat de nou el 28 de febrer de 1987 per complicitat d'assassinat,[13] en aquesta ocasió per la Cour d'assises spéciale,[14] essent finalment condemnat a cadena perpètua.[4]

El 1987 es va publicar un llibre de Jean-Paul Mazurier, advocat d'Abdallah, en el qual confessava que va trair el seu client i va contactar amb els serveis secrets francesos (DGSE).[15] No obstant això, no es va posar en dubte la validesa de la prova. D'aleshores ençà, va tenir com a advocat a Jacques Vergès, fins a la seva mort el 2013, i després a Jean-Louis Chalanset.[16]

Abdallah va continuar la seva participació política mentre estava en règim penitenciari. És així com es va unir a la Plataforma del 19 de juny de 1999 que va reunir un centenar de presos que es reivindicaven com a «revolucionaris, comunistes, anarquistes, antifeixistes i antiimperialistes», incloent-hi a Jean-Marc Rouillan i Pierre Carette.[17] També ha emès diversos comunicats en solidaritat amb els presos d'altres grups armats, com ara Acció Directa i els GRAPO.[6]

L'1 de desembre de 2009, fou condemnat a tres mesos de presó més per negar-se a oferir mostres d'ADN exigides pel Tribunal Penal de Tarba. Finalment, el 20 de maig de 2010, va ser absolt pel Tribunal d'Apel·lació de Pau.[18]

L'any 1999 va complir la condemna mínima de la sentència a cadena perpètua,[19] però se li van negar diverses sol·licituds de llibertat condicional. Cada dos anys té dret a demanar una nova data d'alliberament, que ha estat negada més de cinc vegades. Les noves lleis van ser creades (Loi DATI 2008) per a la prevenció de la reincidència, que es va aplicar retroactivament en el seu cas.

El setembre de 2002 fou traslladat a la presó de Fresnes. El novembre de 2003, els tribunals de Pau van ordenar la seva posada en llibertat amb la condició que finalment sortís del territori nacional francès abans del 15 de desembre però el Departament d'Estat dels Estats Units es va oposar a la decisió judicial. Dominique Perben, ministre de Justícia francès en aquell moment, va apel·lar contra l'excarceració.

El gener de 2012, la defensa d'Abdallah presentà una octava sol·licitud de llibertat. El 21 de novembre de 2012, el tribunal competent en l'aplicació de penes sobre actes de terrorisme, reunit a Lanamesa el 23 d'octubre de 2012, va emetre un dictamen favorable a la sol·licitud d'excarceració.[20] El 10 de gener de 2013, la Cambra d'Aplicació de Penes de París, que examinà l'afer en apel·lació, accedí a la seva vuitena demanda de llibertat, sota la condició de complir l'ordre d'expulsió de França.[21] Victoria Nuland, portaveu del Departament d'Estat dels Estats Units, va declarar a la premsa l'objecció del seu govern a la decisió del tribunal parisenc del 10 gener de 2013.

El 14 de gener de 2013 era la data prevista per tornar al Líban després de 30 anys de presó a França. No obstant això, Manuel Valls, el ministre de l'Interior francès, es va negar a signar un document administratiu de deportació d'Abdallah. Com a resultat de la declinatòria de Valls, el 15 de gener de 2013 es va fer un nou procediment judicial. El fiscal, dependent de l'autoritat del Ministeri de Justícia, va fer una segona apel·lació contra el seu alliberament (la primera apel·lació va ser al novembre de 2012).

L'abril de 2013 el Tribunal de Cassació va anul·lar aquesta decisió, al·legant que «no se li podia concedir la llibertat condicional sense haver estat prèviament sotmès obligatòriament, i a títol probatori, d'una mesura de semillibertat o de control sota vigilància electrònica durant un període d'almenys un any».[22] L'advocat d'Abdallah va dir que el seu client esperava tornar al Líban i reprendre el seu treball en l'ensenyament.[23]

El juny de 2013 es va presentar una queixa contra l'Estat francès davant del Grup de Treball sobre la Detenció Arbitrària de Nacions Unides. Una altra queixa, aquesta contra Manuel Valls per no haver signat el document administratiu necessari per a l'alliberament Abdallah, es va enviar a la Cour de cassation.

El 26 de febrer de 2015, el Tribunal d'Apel·lacions de París es va negar, per desena vegada, a posar en llibertat a Abdallah. El jutjat va fonamentar la seva decisió en «la manca de perdó i de penediment, i la negativa a indemnitzar les famílies de les víctimes». El seu advocat ja va manifestar que recorreria la sentència en cassació.[24][25]

Suports[modifica]

Manifestació de suport a Abdallah davant la presó de Lanamesa, el 26 d'octubre de 2013.

En una entrevista a La Dépêche du Midi del 7 de gener de 2012, Yves Bonnet, director de la DST en el moment de la detenció, va titllar d'anormal i escandalós que Abdallah encara fos empresonat. També considerava que «tenia dret a reclamar els actes comesos per les FARL com a actes de resistència. Podem no estar-hi d'acord, això és un altre debat. Però hem de recordar el context, també, la matança de Sabra i Xatila, els autors dels quals mai no van ser castigats. I avui, França, manté aquest home a la presó quan va arribar a alliberar Maurice Papon?»[26] Bonnet pensa que és una venjança de l'Estat, «absolutament depriment», conclou.[26]

Angela Davis[27] li donà suport l'any 2013 quan arribà a Tolosa de Llenguadoc, igual que Leila Khaled.[28] L'autor i el dissenyador Jacques Tardi assumí la causa del seu alliberament, fins i tot dibuixant un cartell al respecte.[29]

També donen suport al seu alliberament diversos intel·lectuals com Nacira Guénif-Souilamas, Saïd Bouamama, Françoise Vergès, Panagiotis Sotiris, Julien Salingue, Pierre Tevanian, i artistes com Médine, Billie Brelok, Première Ligne i Dominique Grange.[30]

Diverses associacions franceses donen suport a l'alliberament d'Abdallah com la Lliga Francesa per a la Defensa dels Drets de l'Home i del Ciutadà, l'Associació França-Palestina Solidaritat[31] o la Unió Jueva Francesa per la Pau,[32] així com partits polítics d'esquerra i extrema esquerra, com el Partit d'Esquerra,[33] el Partit Comunista Francès,[34] el Nou Partit Anticapitalista,[35] Lluita Obrera,[36] la Confederació Nacional del Treball,[37] Alternativa Llibertària[38] o l'Organització Comunista Marxista–Leninista – Via Proletària.[39]

El 19 de maig de 2012, André Delcourt, l'alcalde comunista de Calonne-Ricouart, nomenà Abdallah ciutadà honorari del municipi. Un mes després, el 19 de juny, Christian Champiré, l'alcalde comunista de Grenay i els membres de l'Ajuntament també nomenaren Abdallah ciutadà honorari del municipi.[40] El 13 de desembre de 2013, Marc Everbecq, també alcalde comunista, nomenà Abdallah ciutadà honorari de Bagnolet (un suburbi situat a l'est de París).[41] La moció de l'ajuntament el descriguí com un «activista comunista» i «pres polític» que «pertany al moviment de resistència del Líban» així com un «ferm defensor de la causa palestina».[42] Aquesta decisió fou criticada pel Consell Representatiu de les Institucions Jueves de França[12] i, el 4 de juliol de 2014, la decisió fou anul·lada pel Tribunal Administratiu de Montreuil.[43]

El 23 d'octubre de 2013, un manifest sorgit des de l'esquerra demanà la llibertat d'Abdallah al president de França, François Hollande, en el qual hi signaren personalitats com Noël Mamère, André Chassaigne, Patrick Braouzec i Nathalie Goulet.[44]

El 25 de maig de 2018, una seixantena d'activistes del Col·lectiu de suport 65, així com activistes del Partit Comunista Francès i de la Lliga dels Drets de l'Home, es van concentrar davant de la presó de Lanamesa. Entre ells, hi havia Marie-Pierre Vieu, eurodiputada comunista, i Jacques Gaillot, antic bisbe d'Évreux.[45] L'1 de febrer de 2018, manifestants tunisians, inclosos militants del Front Popular, van reiterar aquesta sol·licitud d'alliberament al president francès Emmanuel Macron durant una visita a la medina de Tunis.[46]

Film[modifica]

Fedayin, le combat de Georges Abdallah és un film documental d'una durada de 81 min en VOSC estrenat l'any 2020. Retrata la vida de resistència de Georges Abdallaha a través d'una sèrie d'entrevistes amb la seva família, amics i antics camarades al Líban, així que amb el seu advocat i amb aquells que li han recolzat a Europa.[47]

Referències[modifica]

  1. ↑ 1,0 1,1 Montanyà, Xavier. «Georges Abdallah, el pres polític més antic d'Europa». Vilaweb, 06-06-2021. [Consulta: 7 agost 2021].
  2. ↑ Loret, Eric. ««La haine s'étiole»» (en francès). Liberation.fr, 15-01-2009. [Consulta: 9 gener 2015].
  3. ↑ «Georges Ibrahim Abdallah, l'embarras de Valls» (en francès). Liberation.fr, 23-01-2013. Arxivat de l'original el 2014-10-25. [Consulta: 13 gener 2015].
  4. ↑ 4,0 4,1 4,2 Daou, Marc. «Retour sur l'affaire Georges Ibrahim Abdallah» (en francès). France24.com, 30-12-2011. [Consulta: 14 gener 2015].
  5. ↑ Soler, Gerard. «Georges Abdallah: Mostra de la manca d'independència del poder judicial francès». EspaiFàbrica.cat, 19-01-2015. [Consulta: 20 gener 2015].
  6. ↑ 6,0 6,1 6,2 «Lebanese Armed Revolutionary Faction» (en anglès). MIPT Terrorism Knowledge Database. Start.umd.edu. Arxivat de l'original el 2018-09-02. [Consulta: 14 gener 2015].
  7. ↑ Villeneuve, Charles; Péret, Jean-Pierre. Histoire secrète du terrorisme (en francès). ed. Plon, 1987, p. 308. ISBN 978-2259015769. 
  8. ↑ Daou, Marc. «Georges Ibrahim Abdallah, terroriste sans pardon» (en francès). France24.com, 30-12-2011. [Consulta: 14 gener 2015].
  9. ↑ «El ministro francés del Interior Manuel Valls trata de impedir la liberación del militante libanés Georges Ibrahim Abdallah» (en castellà). Voltairenet.org, 13-01-2013. [Consulta: 16 gener 2015].
  10. ↑ Attali, Jacques. Verbatim (en francès). tome l. Deuxième partie Chronique des années 1983-1986. París: ed. Fayard, 1993, p. 1180. 
  11. ↑ PESNOT, Patrick: « Georges Ibrahim Abdallah », émission Rendez-vous avec X, 22 de setembre 2012
  12. ↑ 12,0 12,1 Mensah, Meddy. «La mise à l'honneur de Georges Ibrahim Abdallah par une mairie communiste fait polémique» (en francès). LeFigaro.fr, 20-12-2013. [Consulta: 16 gener 2015].
  13. ↑ PDF le défi d'Abdallah 1/3 le défi d'Abdallah 2/3 le défi d'Abdallah 3/3, Le Nouvel Observateur, 20 février 1987
  14. ↑ «Cour d'assises spéciale» (en francès). Justice.gouv.fr, 21-12-2007. [Consulta: 13 gener 2015].
  15. ↑ Les livres du mois, INA
  16. ↑ Georges Ibrahim Abdallah : ses défenseurs appellent à sa libération après 30 ans, Le Monde
  17. ↑ Qui est Georges Ibrahim Abdallah ? Arxivat 2014-12-18 a Wayback Machine., Secours Rouge
  18. ↑ ADN prélevé: Georges Abdallah relaxé, Le Figaro
  19. ↑ Georges Ibrahim Abdallah face à l'obstination d'États et aux fantômes de son temps[Enllaç no actiu], TV5
  20. ↑ Dernière procédure judiciaire, Archive
  21. ↑ Affaire Abdallah : libération sous condition d'expulsion, Le Figaro, 10 janvier 2013.
  22. ↑ « Fin du suspense pour Georges Ibrahim Abdallah qui reste en prison », AFP, 4 avril 2013.
  23. ↑ «France: Lebanese involved in Israeli's murder paroled» (en anglès). Ynetnews.com, 01-11-2013. [Consulta: 13 gener 2015].
  24. ↑ «La Cour d'Appel de Paris refuse la dixième demande de libération de Georges Ibrahim Abdallah» (en francès). LeCourrierdelAtlas.com, 26-02-2015. Arxivat de l'original el 2016-07-01. [Consulta: 3 març 2015].
  25. ↑ Soler, Gerard. «Georges Abdallah: mostra de la manca d'independència del poder judicial francès». L'Accent, 10-02-2015. [Consulta: 7 agost 2021].
  26. ↑ 26,0 26,1 La Dépêche, Yves Bonnet raconte les dessous de l'affaire Abdallah, Propos recueillis par Pierre Challier, publié 07/01/2012
  27. ↑ «Angela Davis solidaire de Georges Ibrahim Abdallah!» (en francès). Coup Pour Coup 31. Arxivat de l'original el 2018-11-07. [Consulta: 27 gener 2016].
  28. ↑ «Leila Khaled solidaire de Georges Abdallah!» (en francès). Coup Pour Coup 31. Arxivat de l'original el 2018-11-07. [Consulta: 27 gener 2016].
  29. ↑ «Affiche reproduite à la fin de cet entretien à CQFD» (en francès). CQFD Journal. [Consulta: 13 febrer 2015].
  30. ↑ «Un selfie pour Georges Abdallah!» (en francès). Facebook.com. [Consulta: 27 gener 2016].
  31. ↑ Georges Ibrahim Abdallah doit être libéré, France Palestine
  32. ↑ Pour la libération de Georges Ibrahim Abdallah Arxivat 2014-10-17 a Wayback Machine., UJFP
  33. ↑ Georges Ibrahim Abdallah Arxivat 2013-12-30 a Wayback Machine., Le Parti de gauche
  34. ↑ Affaire George Ibrahim Abdallah : les règles de l'Etat de droit ne sont pas respectées Arxivat 2013-12-13 a Wayback Machine., PCF
  35. ↑ Georges Ibrahim Abdallah : le gouvernement opposé à sa libération Arxivat 2014-10-17 a Wayback Machine., NPA 2009
  36. ↑ Liberté pour Georges Ibrahim Abdallah ! Arxivat 2014-10-24 a Wayback Machine., Lutte Ouvrière
  37. ↑ «Libérez Georges Abdallah !» (en francès). Arxivat de l'original el 2014-12-03. [Consulta: 13 gener 2015].
  38. ↑ Georges Ibrahim Abdallah : Vengeance d’État, Alternative Libertaire.
  39. ↑ Face au capitalisme et à sa répression, la solidarité est notre arme ! Libérez Georges Abdallah ! Arxivat 2013-12-31 a Wayback Machine., VP Partisan
  40. ↑ Georges Ibrahim Abdallah, citoyen d'honneur d'une petite ville du nord de la France - L'Orient-Le Jour[Enllaç no actiu]
  41. ↑ Georges Ibrahim Abdallah, citoyen d'honneur de Bagnolet, Saphir News
  42. ↑ «French locality honors killer of U.S., Israeli diplomats» (en anglès). Jewish Telegraphic Agency, 13-12-2013. [Consulta: 13 gener 2015].
  43. ↑ Aleksandrowicz, Jonathan. «Le terroriste Georges Ibrahim Abdallah, citoyen d'honneur de Bagnolet: la fin d'un scandale» (en francès). Actuj.com. [Consulta: 9 juny 2021].
  44. ↑ «Georges Ibrahim Abdallah, trentième année dans les prisons françaises. Un appel d'élus» (en francès). Le Monde Diplomatique, 23-10-2013. [Consulta: 9 juny 2021].
  45. ↑ «Lannemezan. Des soutiens pour Georges Ibrahim Abdallah, le plus ancien détenu français» (en francès). Ladepeche.fr, 26-05-2018. [Consulta: 9 juny 2021].
  46. ↑ «À Tunis, Emmanuel Macron a été interpellé sur le sort de Georges Ibrahim Abdallah» (en francès). JeuneAfrique.com, 02-02-2018. [Consulta: 9 juny 2021].
  47. ↑ Fedayin, le combat de Georges Abdallah [Consulta: 6 maig 2022].
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Georges Ibrahim Abdallah
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Georges_Ibrahim_Abdallah&oldid=33352929»