Germanes Carmelites Missioneres

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Aquesta és una versió anterior d'aquesta pàgina, de data 23:53, 7 juny 2016 amb l'última edició de CarlesMartin (discussió | contribucions). Pot tenir inexactituds o contingut no apropiat no present en la versió actual.
Infotaula d'ordeCarmelites Missioneres
TipusCongregació religiosa, femenina
SiglesC.M.
Altres nomsCarmelites Terciàries Descalces de Barcelona
HàbitHàbit i vel marró fosc, coll blanc
ObjectiuEnsenyament de joves, cura de gent gran i de malalts
Fundació1860 (fundació de les Carmelites Descalces Terciàries), Ciutadella de Menorca per Beat Francesc Palau i Quer i Joana Gratias Fabré; 1878 escissió liderada per Joana Gratias Fabré
PatronsMare de Déu del Carme
Branques i reformesEscissió de les Carmelites Terciàries Descalces (1872); forma el tercer orde de les carmelites descalces; Carmel Missioner Seglar (branca laica)
Primera fundacióSanta Creu de Vallcarca (Barcelona, casa mare), 1862
Fundacions destacadesMadrid, Vitoria, Roma, Buenos Aires, etc.
Fundacions a terres de parla catalanaGràcia (Barcelona, 1897), Institut Frenopàtic de Les Corts
Persones destacadesbeates Gabriela de San Juan de la Cruz, Daniela de San Bernabé, Refugio de San Angelo, Esperanza de la Cruz (mortes en 1936)
Lloc webhttp://www.carmelitasmisioneras.org

Les Germanes Carmelites Missioneres són un institut religiós femení de dret pontifici, concretament una congregació religiosa, les germanes de la qual posposen al seu nom les sigles C.M.

No s'han de confondre amb les Carmelites Missioneres Teresianes, provinents de la mateixa congregació fundada per Palau i Quer, ni amb les Carmelites Missioneres de Santa Teresa, fundades a Mèxic el 1903.

Història

Orígens

La congregació va néixer com una escissió de les Carmelites Descalces Terciàries que havia fundat Francesc Palau i Quer (1811-1872), en 1860, com a orde tercer de l'Orde dels Carmelites Descalços. Palau era llavors exiliat a Ciutadella de Menorca, acusat de causar aldarulls per les seves predicacions, de tendència carlina. En el retir, Palau va pensar a donar vida a una congregació femenina que, vinculada a l'espiritualitat contemplativa de les carmelites descalces, es dediqués a l'apostolat actiu. Amb l'ajut de Joana Gratias Fabré, a qui havia conegut a l'exili a França, va fundar la congregació. Entre els primers col·laboradors hi va haver la seva neboda, després canonitzada, Teresa Jornet i Ibars, que fundaria les Germanetes dels Ancians Desemparats.

Escissió

Després de la mort del fundador en 1872, Joana Gratias va manifestar el seu desacord amb la marxa de l'institut que, segons deia, se separava de les línies directrius que havia concebut Francesc Palau. Finalment, el 1878 va protagonitzar l'escissió que va donar lloc a una comunitat independent a la fundació de Santa Maria de Vallcarca, en Barcelona. Així, les Carmelites Descalces Terciàries es van dividir en dues branques, que es van establir a Barcelona (les Carmelites Missioneres, conegudes llavors com a Carmelites Tercàries Descalces de Barcelona) i a Tarragona (les Carmelites Missioneres Teresianes, i que no arribarien a Barcelona fins al 1916). A partir de llavors, tot i compartir la història i el carisma, van continuar amb trajectòries separades. Entre 1925 i 1929 van reunir-se però la unió no va tenir continuïtat.

Les Carmelites Missioneres es van expandir bàsicament per Barcelona i rodalia i, en menor grau, per la resta de Catalunya. Posteriorment, ja consolidada la separació, s'expandiren per la resta d'Espanya i va obrir cases a Europa i altres continents, afegint als seus objectius l'apostolat missioner.

El 8 d'octubre de 1906 l'institut va ser agregat a l'Orde del Carmel Descalç (es va renovar el 28 de març de 1911). Les constitucions van ser aprovades ad experimentum el 3 de desembre de 1907 i definitivament el 20 de maig de 1917.

Trajectòria posterior a 1872

La primera comunitat es considera la del barri de Vallcarca (1862), encara que la congregació encara no s'havia separat; fins a la seva desaparició el 1885, va ser la casa mare de la congregació. Un cop separada, la vida de la congregació va ser molt precària, i no fou fins a 1879 que començà la seva expansió. Pel seu objectiu fonamentalment assistencial, totes les seves cases obertes foren enclavades en barris modestos i combinant tasques d'ensenyament i sanitàries: Gràcia (1879), Barri Gòtic (1883), Sants (1909?) i un asil de cegues a Sant Gervasi (1901). Posteriorment, també van tenir algunes cases dedicades únicament a la sanitat, com l'Institut Frenopàtic de Les Corts).

L'activitat lligada prioritàriament a sectors socials inferiors causà que les seves cases tinguessin força dificultats per sobreviure. Amb el temps van anar abandonant la duplicitat d'usos, i totes les escoles van abandonar les tasques sanitàries per concentrar-se en l'educació.

Entre els anys 1922 i 2007 un grup de Germanes Carmelites Missioneres va atendre els seminaristes i formadors del Seminari Conciliar de Barcelona. Finalment, la Congregació va haver de deixar el Seminari a causa de la manca de vocacions.[1]

Activitats i difusió

Les germanes es dediquen a l'ensenyament a joves i a l'assistència a la gent gran i els malalts, tasques que combinava a la majoria de les seves fundacions, tot i que amb el temps els centres s'especialitzaren en una de les dues activitats. A més, l'activitat missionera i d'apostolat, especialment entre els pobres i necessitats.

Avui són presenta a 39 estats arreu del món. Al final del 2005, eren 1.786 religioses en 269 cases.[2]

Notes

  1. Seminari Conciliar de Barcelona: Carmelites
  2. Annuario Pontificio per l'anno 2007, Città del Vaticano: Libreria Editrice Vaticana, 2007. ISBN 978-88-209-7908-9.

Bibliografia

  • Guerrino Pelliccia e Giancarlo Rocca (curr.), Dizionario degli Istituti di Perfezione (10 voll.), Edizioni paoline, Milano 1974-2003.

Vegeu també

Enllaços externs