Geuzen

Els geuzen (Neerlandès: geuzen, pronuncia [ˈɣøzən]) eren a l'origen un grup de nobles de les Disset Províncies que el 1566 es van queixar de la política, de la inquisició i de la manca de llibertat religiosa sota el regne del rei Felip II d'Espanya prop de la governadora Margarida de Parma. Per a tranquil·litzar la governadora neguitosa davant un centenar de nobles, un dels seus consellers d'estat hauria dit en francès: «N'ayez pas peur Madame, ce ne sont que des gueux» (No tinguis por, Madame, són només uns captaires). El mot gueux o captaire va neerlanditzar-se vers geus [ɣøs], plural geuzen. Tot i ésser la versió la més popular, l'historicitat de l'anecdota a l'origen de la paraula no està confirmada per tot els historiadors. El que és cert és que més tard el terme va generalitzar-se per a denominar els grups de rebels armats contra el règim espanyol.

Es parla de Watergeuzen (captaires de mar) per a designar els que atacaven l'Armada Espanyola i de Bosgeuzen (captaires del bosc) per als guerrillers a la terra ferma. S'utilitza la paraula de geuzennaam o nom de captaire quan un grup discriminat o una minoritat utilitza el mateix el malnóm que els altres li donen com a títol d'honor, com ho van fer els nobles del segle XVI. Així en desactiven el caràcter insultant. En el neerlandès de Bèlgica, també va rebre la significació de no-catòlic.

Història

Símbol dels Geuzen

Felip II d'Espanya va propugnar l'eradicació del calvinisme, a favor del catolicisme mitjançant la reforma de la jerarquia catòlica, la creació de nous bisbats amb l'elecció de nous bisbes per ocupar-los, i l'ampliació de les funcions polítiques del Consell d'Estat. Les seves mesures comportaven un minvament en les atribucions de les institucions locals i amb això l'oposició tant de la noblesa com dels calvinistes, encapçalats pel príncep d'Orange, Guillem d'Orange-Nassau. Tot i que Felip II d'Espanya havia destituït el bisbe de Malines, Antonio Perrenot de Granvela del càrrec de governador de les Disset Províncies a amb el fi d'apaivagar als nobles rebels, aquests es van reunir per protestar davant la governadora dels Països Baixos, Margarida de Parma, i subscriure un acord que va rebre el nom de Compromís de Breda (1566).

El 1566, la noblesa de les Disset Províncies, manada pel germà de Guillem de Nassau, Lluis de Nassau i pel vescomte de Brederode, va sol·licitar a la governadora Margarida de Parma l'abolició de la Inquisició i dels edictes que havien estat promulgats contra el calvinisme. És aleshores que el comte Carles de Berlaymont, (1510-1578), els hauria qualificat despectivament de «captaires», denominació que va ser adoptada per Guillem d'Orange, Egmont i Horn, qui, a partir d'aquest moment, es van convertir en els dirigents de la revolta dels Països Baixos Espanyols. La primera acció de la insurrecció va ser l'ocupació de Valenciennes, Amsterdam i Anvers (1566) per les tropes rebels, mentre que Margarida de Parma aconseguia uns efímers triomfs que no li van eximir de restituir el culte protestant i permetre la celebració de sínodes.

Alguns rebels van intentar conquerir Anvers (1567), però Guillem de Nassau ho va impedir, el que va afavorir el sorgiment de divergències entre els captaires . Fernando Álvarez de Toledo, III Duc d'Alba i nou governador (1567-1573), va començar una dura repressió que va conduir a la condemna a mort dels comtes de Egmont i Horn per part del Tribunal dels Tumults o de la Sang. Guillem d'Orange els va donar patent de cors amb la qual atacar el comerç espanyol. Van establir bases en el port francès de La Rochelle, controlat pels hugonots, i al port anglès de Dover sota la protecció d'Isabel I.

Durant el mandat de Guillem de Nassau els captaires de mar, mariners i pescadors de les Províncies Unides dels Països Baixos van continuar la revolta. Van estar protegits per Isabel I d'Anglaterra fins 1572, en que per tal de guanyar-se l'amistat de Felipe II, va bandejar de Dover al capità dels captaires, Guillem de la Marck.

Els captaires de mar no es van limitar a les costes del canal de la Mànega, però van operar a l'Atlàntic, on solien interceptar el comerç marítim d'Espanya amb Amèrica. El 1572 van conquerir Brielle i Flesinga, el que va desencadenar una revolta a la primavera contra el govern del III Duc d'Alba. Els rebels van blocar la sortida de l'Escalda i així van bloquejar el port d'Anvers.

El seu moment de glòria es va produir l'1 d'abril de 1572 amb la captura de la ciutat de Brielle. Posteriorment el 22 d'abril prenien el port de Flesinga, de manera que tallaven la sortida al mar de Anvers, i el 21 de maig, el port de Enkhuizen, tallant la sortida al mar de les províncies del sud. L'èxit dels captaires del mar va donar un nou impuls a la revolta dels neerlandesos contra la corona espanyola.

Els captaires del bosc van conduir una guerrilla que van aconseguir expandir el moviment insurreccional, fins controlar, a finals de 1573 les Províncies Unides dels Països Baixos el que va conduir a l'escissió del territori en una part espanyola al sud i una part independent al nord.