Gharb al-Àndalus

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Gharb al-Àndalus, literalment "l'Occident de l'Àndalus", també conegut simplement com Al-Gharb, "l'Occident" (en àrab غرب الأندلس, Ḡarb al-Andalus; الغرب, al-Ḡarb) fou el nom donat pels àrabs a una regió i emirat de l'Àndalus que es correspondria amb la regió de Lusitània durant l'administració visigòtica i que contemporàniament correspondria a l'actual regió de l'Algarve i la comunitat autònoma d'Extremadura, en general al centre i sud de Portugal per sota del Tajo.

El que seria Gharb al-Àndalus era domini visigot i fou ocupat pels musulmans el 713 quan Mussa ibn Nussayr va conquerir Mèrida vencent la resistència visigoda a la ciutat. El seu fill Abd-al-Aziz ibn Mussa ibn Nussayr va conquerir Niebla, Beja i Ocsonoba.[1] La regió fou lloc d'assentament sobretot de berbers i les revoltes foren freqüents.

El 742 el governador Thalaba ibn Salama al-Amilí va derrotar els berbers rebels. El djund sirià de Homs es va instal·lar a Niebla i el djund d'Egipte (una part) a Beja i Ocsonoba. A Niebla es van revoltar els iemenites contra Abd al-Rahman I. Sulayman ibn Abd al-Rahman es va revoltar contra el seu nebot al-Hakam I també a Niebla.

El 828 va esclatar la gran revolta berber dirigida per Muhàmmad ibn Abd al-Djabbar, que atacat per les forces omeies va agafar com a fortalesa l'avui anomenada Monte Sacro propera a Faro (Shantamriyya o Faraun) al districte d'Ocsonoba i finalment, amenaçat per les forces d'Abd al-Rahman II va haver de fugir a Galícia on va morir el 840 per orde del rei Alfons II d'Astúries.

Sota l'emir Muhammad I, Abd al-Rahman ibn Marwan ibn Yunus, conegut com al-Djilliki (el Gallec) va iniciar el poder la família dels Banu Marwan i va dominar l'al-Gharb al-Andalus amb centre a Mèrida al ser nomenat per l'emir de Còrdova esmentat a canvi de mantenir l'orde i reconèixer la sobirania cordovesa. La debilitat de l'emirat en aquest moment aconsellava no tenir enemics com la família Banu Marwan que, com a conversos (muwalladun) i amb un poder local forjat durant anys, arrossegaven a tots els seus clients a la regió. Abd al-Rahman Ibn Marwan va governar com a virtual emir independent (però sense tenir reconegut el títol) fins a la seva mort el 889 quan el va succeir el seu fill Marwan ben Abd al-Rahman. Abd al-Rahman ibn Marwan ibn Yunus aliat a Alfons III d'Astúries va lluitar a Badajoz, Esparraguera (entre el Guadiana i Almadén) i Antaniya (Idanha a Velha a 30 km al nord-oest de Castelho Branco). La dinastia va durar fins al 930 quan forces del nou califa de Còrdova Abd al-Rahman III van entrar a Badajoz, llavors capital, i van obligar a l'emir Abd al-Rahman II ben Marwan a sotmetre's. L'emirat va desaparèixer. També els emirs locals de Beja, Silves i Santa Maria, que eren vassalls de Badajoz, van quedar sotmesos.

Ensorrat el califat després del 1012, es van formar a al-Gharb Al-Andalus diversos emirats:

  • L'emirat o taifa de Beja, dels tayfúrides (1013-1028) ocupat per [Sevilla]
  • L'emirat o taifa de Martulah, dels djawàdides (1029-1044) ocupat per Sevilla
  • L'emirat o taifa de Silves governada pels Banu Muzayn (1028-1053) ocupat per Sevilla
  • L'emirat de Shantamriyya al-Gharb sota Muhammad ibn Said ibn Harun (1041-1051), ocupat per Sevilla
  • L'emirat o taifa de Huelva i Saltes (1012-1051) amb Abd al-Aziz al-Bakir pare del geògraf al-Bakri, ocupat per Sevilla
  • L'emirat o taifa de Niebla dirigit per Tadja al-Dawla (1023-1041), el seu germà Muhammad al-Yahsubi (1041-1051) i el seu nebot Nasir al-Dawla (1051-1058) vassall de Sevilla des del 1051 annexionat el 1058.
  • L'emirat o taifa de Badajoz que ocupava la part nord, amb la dinastia Aftàsida eliminada pels almoràvits el 1095.
  • L'emirat o taifa de Sevilla, que va ocupar territoris d'al-Gharb Al-Andalus fou eliminat pels almoràvits el 1091.

Els almoràvits foren eliminats al seu torn pels almohades. En la decadència almoràvit es van formar taifes a l'al-Gharb Al-Andalus:

Tots van ser incorporats a l'imperi almohade entre 1147 i 1150. Ibn Kasi no va acceptar el domini almohade i va morir el 1151 a mans dels seus propis homes. A Tavira l'emir al-Wuhaybi va subsistir com a vassall fins al 1169.

El 1165 Giraldo Sem Pavor, famós capità portuguès, es va apoderar de Jurumeña, va assetjar Badajoz i va dominar Evora, Beja, i Serpa. El 1189 els portuguesos van ocupar Silves i Alcacer do Sal temporalment. Progressivament els portuguesos van ocupar definitivament aquest territori, castell a castell, entre Alcacer do Sal i Silves, que els almohades havien recuperat; la reconquesta té una cronologia incerta, ja que alguns castells es van guanyar i perdre més d'una vegada. Herculano dona les següents dades: el 1232 es van conquerir Mora i Serpa, el 1234 Aljustrel (altres fonts assenyalen el 1243), el 1238 Mertola (altres fonts assenyalen el 1243), el 1239 Tavira i Cacella. Se sap d'una batalla que hauria tingut lloc a la vora de Tavira el 1244 i és probable que Tavira, Silves, Estombar i Alvor no foren definitivament reconquerides pel Maestre Payo Correa fins a una data entre 1243 i 1246 i potser fins i tot entre 1243 i 1249-1250. Alfons III de Portugal va reconquerir Faro, Loule i Aljazur el 1250.

La regió en forma de regne va gaudir d'autonomia entre 1595 i 1808 incloent un sistema fiscal separat.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Martínez Díez, Gonzalo. El condado de Castilla, 711-1038. vol.1 (en castellà). Marcial Pons Historia, 2005, p. 46. ISBN 8495379945. 

Bibliografia[modifica | modifica el codi]