Gingebre

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiquesCom entendre les taules taxonòmiques
Zingiber officinale
Zingiber officinale - Köhler–s Medizinal-Pflanzen-146.jpg

Nuvola apps kuickshow.svg Accediu al Portal:Biologia

Estat de conservació
Classificació científica
Regne: Plantae
Divisió: Magnoliophyta
Classe: Liliopsida
Ordre: Zingiberales
Família: Zingiberaceae
Subfamília: Zingiberoideae
Tribu: Zingibereae
Gènere: Zingiber
Espècie: Z. officinale
Nom binomial
Zingiber officinale
Rosc., 1807

El gingebre (Zingiber officinale) és una planta de la família zingiberàcies originària de l'Índia que hom conrea per utilitzar-ne el rizoma. El gingebre viu en tots el països càlids des de Nigèria fins a Jamaica. Xina i l'Índia en són els principals productors seguit pel nord d'Austràlia, Hawaii i l'Índia occidental, tot i que el gingebre cultivat a Jamaica es considera el millor. A Catalunya, el clima no és adequat per al conreu del gingebre, tot i que es pot trobar espontàniament en les zones muntanyoses occidentals i centrals.

Introducció[modifica | modifica el codi]

La família de les zingiberàcies comprèn unes mil espècies; aquesta família és abundant sobretot en la zones més tropicals del sud est d'Àsia, sud d'Amèrica i d'Àfrica: algunes són molt apreciades des de fa molt de temps, per les seves propietats culinàries i medicinals.

Etimologia[modifica | modifica el codi]

El nom original prové del sànscrit sringavera, que vol dir banya. D'aquí va passar al persa com dzungebir i a la vegada al grec com ζιγγίβερις (dzingiberis); en llatí es converteix en zingiber i ja a la nostre llengua com a gingebre.

Ecologia[modifica | modifica el codi]

És una planta que creix en les zones tropicals de tot el món.

Descripció[modifica | modifica el codi]

L'aspecte general del gingebre és horitzontal, lateralment aplanat, pot arribar a fer de 3 a 16 cm de llarg, de 3 a 4 cm d'amplada i fins a 2 cm de gruix. És de color groguenc i marró clar per fora i fibrós. Les branques, anomenades dits, són obliqües als rizomes. Internament, és d'un color marró groguenc, amb una endodermis també groguenca.

Forma vital (de Raunkjaer)[modifica | modifica el codi]

Segons la classificació de les formes vitals de Raunkjaer són geòfits perquè els meristemes es troben sota terra.

Mida i dimensions[modifica | modifica el codi]

Es tracta d'una planta herbàcia, perenne, que pot creix,aproximadament, 1 m d'alçada.

Òrgans vegetatius[modifica | modifica el codi]

  • Forma i tipus de l'arrel.

Tubercle articulat, en forma de mà, que se li denomina rizomes. És la part essencial de la planta, d'olor fort, aromàtic, gust agre i picant. És de color cendrós per fora i blanc-groguenc per dins. Creix horitzontalment en el sòl i es ramifica en un únic pla. Els seus gruixuts rizomes, dels quals normalment parteixen arrels tubulades, són rics en midó. El gingebre pot ser:

-Gris: Està constituït pel rizoma assecat a l'aire. Té la superfície externa d'un color gris bastant arrugada. Presenta zones cobertes per capes d'escorça. que solen trobar-se en les superfícies laterals, encara que es manté entres les ramificacions.

-Blanc: Consisteix en el rizoma pelat, rentat amb aigua i assecat al sol. La seva superfície externa és de color blanc groguenc pàl·lid, amb la superfície fibrosa o estriada en sentit longitudinal.

  • Morfologia, tipus i consistència de la tija.

La tija és simple. Rogenca i amb aspecte de fulla.

  • Morfologia, textura i disposició de les fulles

Fulles en forma de llança, lanceolades, disposades al llarg de la tija en dos línies paral·leles.Té fulles primes i afilades, de 15 a 20 cm de longitud i de 8 a 20 mm d'amplada.

Òrgans reproductors[modifica | modifica el codi]

Les flors poden ser solitàries o generalment apareixen en una inflorescència terminal cimosa, racemosa o capituliforme. Són generalment hermafrodites i bracteades, zigomorfes o asimètriques i presenten un periant doble i heteroclamidi, amb 3 sèpals soldats en un tub i 3 pètals més o menys amb forma connada. El calze normalment és tubular. El que és característic en elles és l'alta producció de nèctar; degut a que, la seva pol·linització es zoòfila, la porten a terme les abelles, lepidòpters o fins i tot les aus.

Farmacologia[modifica | modifica el codi]

Composició química[modifica | modifica el codi]

Components bàsics

  • Àcids:: alfalinolènic, linoleic, ascòrbic, aspàrtic, capric, caprílic, gadoleic, glutamínic, mirístic, oleic, oxàlic (arrel)
  • shoagoles (arrel)
  • gingeral (arrel)
  • fibra (arrel)
  • olis essencials: citral, citronelal. Limoneno, canfeno, beta-bisolobeno, beta-cariofileno, beta- bisolobeno, beta- cariofileno, beta- bisabol, afa- farenseno, alfa- cadineno. Alfa-cadinol. B-felandreno, beta- farneseno, alfa-cadineno, alfa- cadinol, gamma endesmol.
  • Aminoàcids: arginina, asparagina, histidina, isoleucina, leucina, lisina, metionina, niacina, tionina, tirptòfan, tripsina, valina (arrel)
  • Minerals: alumini, bor, crom, cobalt, manganès, fòsfor, silici, zenc
  • L'aroma és degut a una essència que conté els terpens següents: zingiberen (60%), zingiberol, cineol, felandren, citral i borneol. El gust agre i ardent del te prové dels fenols següents: gingerol, shogaol i zingeron. Sals minerals. Resina, 5 a 8% (principis picants).

Una vegada que el rizoma és tallat, els productes químics actius en la planta, tal com zingeberene, bisabolene, gingerol i shogoal, comencen a perdre potència. Les emprese que comercialitzen el gingebre ho fan en forma d'extracte, tintura, càpsules o olis, per impedir la pèrdua d'aquests productes químics.

Ús medicinal[modifica | modifica el codi]

Els rizomes de Zingiber officinale han estat àmpliament utilitzats com a condiment i espècies en diferents societats. A més de la funció d'additiu alimentari, el gingebre té una llarga història d'ús medicinal per al tractament d'una varietat de malalties humanes incloent els refredats comuns, febre, malalties reumàtiques, complicacions gastrointestinals, mareig, diabetis, càncer, etc. El gingebre conté diversos principis picants no volàtils com: gingerols, shogaols, paradols i zingerone, amb molts efectes beneficiosos per a la salut. Estudis realitzats en cultius cel·lulars, així com en experimentació amb animals, van revelar que aquests principis picants fenòlics tenien propietats anticancerígenes.

Antihemètic i antimareig[modifica | modifica el codi]

El gingebre en pols ha estat comparat amb medicaments estàndards emprades en combatre el mareig i les nàusees. Diverses proves han demostrat que el requeriment antihemètic postoperatiu era baix en pacients als qui s'administrava gingebre. El gingebre és un profilàctic antihemétic prometedor i efectiu, especialment útil en casos de cirurgia. S'ha demostrat que el gingebre és efectiu en reduir les nàusees i els vòmits. També és important en el tractament de la diarrea.[1]

Antiinflamatori (Reumatisme)[modifica | modifica el codi]

Un estudi danès ha trobat que el consum de gingebre alleuja significativament el dolor associat a l'artritis reumàtica, a l'osteoporosi, i ha estat beneficiós a pacients amb trastorns musculars.

Altres estudis han produït similars resultats, on els pacients van determinar que el gingebre produeix millor alleujament del dolor, inflamació i estirament que l'administració de drogues antiinflamatòria no-esteroidal.

Els olis trobats en el gingebre han estat identificats com compostos actius que inhibeixen la biosíntesi de les prostaglandines, que en una situació de sobreabastiment causarien inflamació.

Una ampolla de ginger ale

Antiulcerós[modifica | modifica el codi]

Protegeix la creació de úlceres digestives.

Antiagregant plaquetari sistema circulatori

S'ha trobat que el gingebre és beneficiós per la reducció de l'agregació plaquetària, que pot portar a la degradació de les artèries coronàries. El gingebre ha mostrat ser antihipercolesterolèmic. També es va demostrar que el gingebre inhibeix la biosíntesis de colesterol en el fetge.

Antioxidant[modifica | modifica el codi]

El gingebre té propietats antioxidants.

Antigament, també s'utilitzava el gingebre pels refredats i, en l'actualitat, es fa en països com la Xina o Birmània. En altres com a Indonèsia, s'utilitza principalment per prevenir i curar el reumatisme, i als Estats Units s'utilitza per evitar marejos i nàusees.

A més, alguns investigadors han divulgat que el gingebre té propietats antimutegèniques.

Precaucions[modifica | modifica el codi]

Els pacients que prenen medicaments anticoagulants o aquells que tenen trastorns de coagulació de sang, haurien de consultar el metge abans d'automedicar-se amb gingebre. També haurien de fer-ho els pacients amb càlculs biliars.

El gingebre pot ajudar a alleujar les nàusees de l'embaràs, però en quantitats elevades, pot provocar l'avortament. Més de 6g poden accionar problemes gàstrics (interfereix en la digestió del ferro i les vitamines liposolubles) i possibles úlceres.

En alguns casos, s'han descrit algunes reaccions adverses com dermatitis a les mans, però només en persones amb la pell sensible.

Els símptomes d'una sobredosi de gingebre poden incloure confusió, batecs irregulars del cor i adormiment.

No es pot prendre gingebre si es pren algun dels medicaments següents: medicació per al cor, per al control dels nivells de glucosa en la sang (com per exemple la insulina), aspirina, antiinflamatoris no esteroides (com per exemple l'ibuprofè), o altres herbes antioxidants, ja que poden afectar la coagulació.

No és recomanat l'ús del gingebre en nens menors de 6 anys.

Posologia[modifica | modifica el codi]

Per adults i per nens majors de 6 anys:

  • Per marejos: 0,5 grams, 2-4 cops al dia
  • Per dispèpsia: 2-4 grams diaris

Origen[modifica | modifica el codi]

Les ambaixades comercials del rei persa Darios II (segle V aC) van portar a Occident aquesta espècie, que ja era molt utilitzada pels hindús. Els fenicis la portaren a la Mediterrània al segle I, i va ser coneguda als antics Egipte, Grècia i Roma. Al segle II, el gingebre apareix en una relació d'importacions fetes a Alexandria, procedents del Mar Roig, que estaven subjectes a drets de duana per l'Roma. Després del pebre, el gingebre era la segona espècie en ordre de preferència dels romans.

El gingebre va arribar a França i Alemanya durant el segle IX, i una mica més tard va arribar a Anglaterra, on al segle XI era ja ben conegut. Els portuguesos el van introduir a Àfrica, i els espanyols el van portar a les Antilles.

Observacions[modifica | modifica el codi]

Els rizomes s'utilitzen en la majoria de les cuines de tot el món a través del menjar asiàtic, els rizomes tendres són sucosos i carnosos amb un fort gust. S'acostuma a conservar-los en vinagre per menjar-los com a aperitiu, o per utilitzar-los com a ingredient de molts plats diversos. Les arrels madures són fibroses i seques. El suc dels rizomes vells és extremadament picant i a vegades s'utilitza com espècie a la cuina xinesa per dissimular altres olors i gusts més forts, com el del marisc o de la carn d'anyell. A la cuina occidental, el gingebre, sec o en pols, tradicionalment s'utilitza tan sols en la preparació de dolços, com caramels o l'anomenat pa de gingebre.

El gingebre produeix penjolls de capolls blancs i rosats que floreixen en flors grogues. A causa de l'adaptabilitat de la planta i de la seva estètica, de vegades s'utilitza com a ornamentació al voltant de cases de zones subtropicals.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Chen, Jaw-Chyun. «Ginger and Its Bioactive Component Inhibit Enterotoxigenic Escherichia coli Heat-Labile Enterotoxin-Induced Diarrhoea in Mice». Journal of Agricultural and Food Chemistry, 55, 21, 2007, pàg. 8390–8397. DOI: 10.1021/jf071460f.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]


Enllaços externs[modifica | modifica el codi]