Ginkgo

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Ginkgo
Escala temporal: 199.6–0 Ma
Jurassic[1] to recent
Ginkgo biloba Eocene, McAbee, B.C., Canada.
Classificació científica Edita
Regne: Plantae
Divisió: Ginkgophyta
Classe: Ginkgoopsida
Ordre: Ginkgoales
Família: Ginkgoaceae
Gènere: Ginkgo
L.
Species
Sinònims

Salisburia Sm.[2]

Ginkgo biloba - MHNT

El ginkgo és un gènere d'arbres del qual només en queda una espècie. Es classifica a la seva pròpia divisió, les Ginkgophyta, la qual compren els Ginkgoopsida, ordre Ginkgoals, família Ginkgoaceae, gènere Ginkgo i l'única espècie. És un excel·lent exemple de fòssil vivent. És una gimnosperma, cosa que vol dir que té "llavors nues". Durant segles es cregué extingit, però ara se sap que creix a la natura com a mínim a dues petites zones a Zhejiang, província a l'est de la Xina, a la reserva de Tian Mu Shan. Tanmateix, com que en aquesta àrea hi ha hagut activitat humana durant uns mil anys, l'estat dels ginkgos salvatges és del tot incert. Ginkgo en xinès significa albercoc de plata i es creu que el seu nom ve d'una versió llatinitzada de l'ideograma xinès Yin Hsing. Biloba ve del llatí "bi", dos i "loba", lòbul: fulla bilobada.

Morfologia[modifica | modifica el codi]

Fruits i fulles de Ginkgo

El ginkgo és un arbre dioic, caducifoli, amb el tronc erecte i ramificat. Té macroblasts i braquiblasts. La seva escorça és de color marró clar a fosc i té fissures reticulars i rugoses, que en els arbres vells ens recorda el suro. El reconeixem a primer cop d'ull per les seves fulles flabel·lades, que prenen un color groc daurant a la tardor.

El peu femení té un port més rabassut i atapeït que el masculí, fet insòlit en el món de les plantes superiors, en les quals no hi ha caràcters sexuals secundaris aparents. Aquests arbres tenen un troc central, de forma piramidal els femenins, i amb una capçada ampla els masculins. Poden tenir de 30 a 40 metres d'alçària (alguns espècimens a la Xina superen els 50m) i una circumferència de fins a 4 metres. Tenen arrels axonomorfes, molt profundes, que resisteixen el vent i el pes de la neu. Alguns ginkgos vells produeixen arrels aèries, conegudes com a txitxi. El creixement dels txitxis és molt lent, i pot durar centenars d'anys. La seva funció, si és que en tenen, és desconeguda avui dia. Les tiges creixen quasi en angles rectes i són relativament llises amb un color que pot anar del marró al gris. Les fulles tenen un pecíol llarg, són alternes i flabel·lades, ens recorden un ventall, tenen una nervació dividida dicotòmicament, com algunes falgueres cosa que representa un senyal d'arcaisme. Tenen un color verd clar intens per les dues cares, que es torna groc a la tardor.

És una gimnosperma dioica (o sigui, les flors femenines i masculines estan en arbres diferents). Les inflorescències neixen damunt dels braquiblasts. Les masculines són grogues i pengen agrupades en aments (forma d'espiga). Les flors consten d'un eix llarg amb nombrosos estams, que es disposen helicoïdalment. Els grans de pol·len produeixen, una vegada germinats, dos espermatozoides pluriflagel·lats. Les inflorescències femenines tenen uns peduncles llargs i es troben en grups de dos o tres a les puntes de les tiges rectes. Les flors són biovulades, sense periant i estan disposades a l'extrem d'un eix a la part superior de les branques. Necessiten un medi aquós per a la fecundació.

El fruit, quan madura, ens recorda una petita pruna de color groc, no apareix abans dels 30 anys de vida de l'arbre i és ple de reserves alimentàries, la llavor és comestible. El fruit del ginkgo fa una fetor semblant a la mantega rància (àcid butíric, càpric i valèric), per això només s'acostuma a plantar-ne els peus masculins. No es pot considerar un veritable fruit, sinó una llavor una mica especial, ja que l'embrió no té cap estadi de repòs. El seu creixement comença des el moment de la fecundació i continua regularment, cosa que no passa a les plantes més evolucionades. És per això que no es poden guardar, ni es venen llavors de ginkgo.

Prehistòria[modifica | modifica el codi]

El ginkgo modern és un fòssil vivent, amb fòssils clarament propers a ell del període Permià, fa 270 milions d'anys. Es van estendre i diversificar per tota Lauràsia durant el Juràssic mitjà i el Cretaci per començar a escassejar a partir d'aleshores. Fins al Paleocè, el Ginkgo adiantoides era l'única espècie que hi restava i, al final del Plistocè, els fòssils de ginkgo desaparegueren de tots els registres a excepció d'una petita zona de la Xina central, on ha sobreviscut l'espècie moderna.

Els fòssils de Ginkgophyta han estat classificats a les següents famílies i gèneres:

  • Ginkgoaceae
    • Arctobaiera
    • Baiera
    • Eretmophyllum
    • Ginkgo
    • Ginkgoites
    • Sphenobaiera
    • Windwardia
  • Trichopityaceae
    • Trichopitys

El Ginkgo s'empra per classificar les plantes que tenen més de quatre nervadures per segment, en tant que el Baiera s'empra pels que en tenen menys de dos.

Ecologia[modifica | modifica el codi]

Ginkgo a la tardor

El Ginkgo és originari de la Xina i el Japó, però actualment no es reprodueix en estat salvatge. Avui en dia només forma boscos, aparentment naturals, en aquests països. S'ha conservat fins als nostres dies gràcies als monestirs xinesos que el veneren com a arbre sagrat. En alguns temples hi ha exemplars mil·lenaris. Es conserva molt bé cultivat com a arbre ornamental i el podem trobar a tot el món plantat als parcs i jardins. El primer encontre dels europeus amb l'arbre fou el 1690 als jardins dels temples japonesos, on l'arbre fou vist pel botànic alemany Engelbert Kaempfer. Al segle XVIII es va introduir a França i un dels primers exemplars es va plantar a la Universitat de Montpeller.

Es conrea en zones càlides del planeta com a arbre ornamental, degut a la seva fortalesa i a la facilitat d'adaptar-se als climes urbans. Rarament pateixen malalties i gairebé mai són atacats per insectes. El ginkgo és l'arbre oficial de la ciutat de Kumamoto, i dues fulles formen el símbol de la Universitat de Tòquio, el campus de la qual és famós pels nombrosos ginkgos que hi són plantats. Els ginkgos també són populars per fer-los créixer com penjings i bonsais. A Catalunya està plantat, com a arbre ornamental, als carrers, parcs o jardins de diverses localitats. A Barcelona és present a la Via Augusta, al parc Cervantes, al Parc de la Ciutadella, al carrer Garriga i Roca... fins i tot a la Facultat de Farmàcia. A Girona n'hi ha al carrer de la Creu (el 2006 els exemplars de peus femenins van ser substituïts per masculins a causa de les queixes veïnals que havia provocat la pudor dels fruits).[3]

Exemples extrems de la tenacitat del ginkgo es poden veure a Hiroshima, on quatre arbres que creixien a 1,5 km d'on va caure la bomba atòmica el 1945 compten entre els pocs supervivents a l'àrea de l'explosió.[4] Mentre que totes les altres plantes i animals van ésser destruïts a l'àrea, el ginkgos, tot i que recremats, van sobreviure i avui en dia encara viuen i són del tot sans.

Farmacologia[modifica | modifica el codi]

Composició química[modifica | modifica el codi]

Els principis actius els trobem a les fulles. Es poden preparar extractes fluids o secs. No es recomana preparar infusions amb les fulles directament, ja que no tenen prou concentració dels principis actius. Són els següents:

  • Protoantocianidines. Especialment leucoantocianidines
  • Flavonoides (flavonols, flavones i biflavones) del quals en destaquem el kampferol, quercetina i isorhamnetina.
  • Terpens (lactones polícliques principals).
  • Sesquiterpens i Diterpens (ginkgòlids) A,B,C,J,M i bilobàlid. El més abundant és el ginkgòlid B.
  • Àcids orgànics
  • Àcids felònics derivats de l'àcid cinàmic
  • Tanins catètics
  • Esteroides
  • Altres: àcid ginkgòlid i bilobol.

Usos medicinals[modifica | modifica el codi]

  • Neuroprotector
  • Vasodilatador perifèric i cerebral
  • Protector capil·lar (augmenta la resistència i disminueix la permeabilitat)
  • Antiagregant plaquetari
  • Diürètic
  • Antiespasmòdic

Accions farmacològiques[modifica | modifica el codi]

És una planta molt efectiva sobre la microcirculació, tant a nivell cerebral com perifèric.

  • Sistema vascular: és un vasoregulador d'artèries, venes i capil·lars. Augmenta el flux sanguini convertint l'extracte de Ginkgo en un tònic venós degut als flavonoides. La vasorelaxació arterial produeix major resistència dels capil·lars, disminuint la hiperpermeabilitat i, per tant l'acumulació de productes tòxics. Està indicat en cas de varius, úlceres, afeccions vasculars de la diabetis...
  • Arteriosclerosi: És un dels tractaments fitoterapèutics en la insuficiència vascular senil, arteriosclerosi i els símptomes que provoca, com ara vertigen, sorolls a l'orella, pèrdua de memòria i alteracions de l'equilibri. Alguns autors l'han recomanat com a tractament preventiu de l'Alzheimer, en estudis clínics, s'ha comprovat que milloren els símptomes de les funcions cognitives: memòria, atenció, fluïdesa mental ...
  • Actua també com a antiagregant plaquetari pels gingkòlids B comportant-se com un antagonista dels PAF (factor d'activació plaquetari). Té un efecte antiasmàtic inhibint la bronconstricció, també en casos de xoc anafilàctic. Augmenta l'oxigenació cerebral com a preventiu en embòlies cerebrals i l'Alzheimer per l'efecte dels terpens.
  • Una de les indicacions més revolucionàries és la que redueix la quantitat de radicals lliures en l'organisme, produint una protecció inespecífica dels teixits, així indirectament produeix una acció d'antienvelliment de tipus general. Sobre el cervell actua sobre la insuficiència circulatòria cerebral i senil, sobre les seqüeles d'accidents vasculars cerebrals (envessaments, embòlies, trombosis). Sobre el sistema circulatori perifèric actua contra els trastorns vasculars perifèrics: mala circulació a les extremitats inferiors, flebitis, cames cansades, turmells unflats i també és útil en hemorroides i angiopaties (patologies dels vasos).
  • Per via externa, els flavonoides, poden actuar estimulant la secreció de les glàndules sebàcies, així pot ser un bon tractament per a la pell seca.
  • Tradicionalment s'ha utilitzat com a remei contra l'asma.

Toxicitat[modifica | modifica el codi]

No s'ha descrit.

Observacions[modifica | modifica el codi]

En cas de sobredosi es pot donar calfreds, espasmes, atonia i adinàmia.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Taylor, Thomas N.; Edith L. Taylor. The Biology and Evolution of Fossil Plants. Englewood Cliffs, NJ: Prentice Hall, 1993, p. 138, 197. ISBN 0-13-651589-4. 
  2. «Genus: Ginkgo L.». Germplasm Resources Information Network (GRIN). United States Department of Agriculture, Agricultural Research Service, Beltsville Area. [Consulta: 2008-03-26]. "Illegal and superfluous name (Vienna ICBN Art. 52) for Ginkgo L."
  3. Diari de Girona (consulta: 31 de desembre, 2011)
  4. fotos i detalls

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • José Luis Berdonces Serra Gran Enciclopedia de las Plantas Medicinales Editorial Tikal
  • Strasburguer, E. i altres Tratado de Botánica Editorial Marin S.A, 1974. ISBN 84-7102-990-1
  • Història Natural dels Països Catalans. 6: Plantes superiors Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1988. ISBN 84-7739-015-0
  • Kuklinski, Claudia. Farmacognosia: estudio de las drogas y sustancias medicamentosas de origen natural. Editorial Omega, 2000. ISBN 84-282-1191-4

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]