Giorgio de Chirico
| Giorgio de Chirico | |
|---|---|
.jpg) Giorgio de Chirico el 1936, fotografiat per Carl Van Vechten |
|
| Nom de naixement | Giorgio de Chirico |
| Naixement | 10 de juliol de 1888 Volos, Grècia |
| Defunció | 20 de novembre de 1978 (als 90 anys) Roma, Itàlia |
| Nacionalitat |  Itàlia |
| Art | Pintura |
| Moviment | Pintura metafísica, Surrealisme |
Giorgio De Chirico (Volos, 1888 – Roma, 1978), va ser un artista italià polivalent. Era pintor, escultor, teòric i escenògraf.
Biografia [modifica]
Giorgio De Chirico va ser tan estimat com odiat en la primera meitat del segle XX. André Breton ho va considerar gràcies a les estranyes atmosferes i rerefons oníric dels seus paisatges com un dels precursors del surrealisme, però en 1918 ho va declarar mort al tornar la mirada cap a l'art del Renaixement. Un canvi que no ha estat valorat fins als anys seixanta, que va començar l'apreciació global de la seva carrera.
Potser per a poder comprendre l'evolució en l'obra de De Chirico cal no oblidar dues qüestions: sempre va estar en contacte amb l'antiguitat i l'art italià clàssic i la seva visió intel·lectual i filosòfica de l'art. Educat en un periple de ciutats europees, Giorgio comença primer a dibuixar les escultures clàssiques d'Atenes, queda impressionat per les arquitectures i museus de com Florència, Milà, Venècia i Ferrara, Munic i París. Al costat del seu germà el músic i filòsof Alberto Savinio, descobreix els pressupostos de Nietzsche, Schopenhauer i Weininger, el que suposarà l'aparició de noves preocupacions teòriques i la recerca d'un llenguatge artístic diferent. Durant deu anys, 1910-1920, fundà l'escola metafísica, al costat de Carrá, Savinio i Morandi.
La pintura reflecteix l'interior de la ment humana, una realitat que existeix però impossible de captar pels nostres sentits. Un món misteriós, replet d'enigmes i amb objectes que semblen vagar i s'associen estranyament, en un intent de dilucidar el seu significat psicològic. Va ser la primera gran revelació artística després de la Primera Guerra Mundial. Donat suport pel seu amic Apollinaire i admirat pels surrealistas i la nova objectivitat alemanya, les teles d'aquests anys seran una referència obligada per als artistes del segle XX. Però no cal oblidar que l'aparent falta d'aire, l'aïllament de les figures i les perspectives interminables són fruit d'un profund estudi de Piero della Francesca, Paolo Ucello i els mestres quattrocentistas, ni tampoc deixar de costat que el seu art era un estudi de la psique i una sort de redempció a través de l'expressió artística.
A partir dels anys vint, lligat ara a Valori Plastici i ideològicament al feixisme – Nietzsche també era el filòsof preferit de Hitler – les propietats salvadores vénen de la mà d'una propugnada "volta a l'ordre". Chirico, i gran part dels artistes italians de l'època, copien als clàssics renaixentistes, com exemple de l'art més pur, nacional i perfecte.
Publicarà en 1920 dos dels seus escrits teòrics «Sobre l'art metafísic» i «La tornada a l'ofici», ambdós anunciant aquesta nova postura. Fins a la seva mort a la fi dels setanta, va seguir reelaborant les seves sèries de banyistes i cavalls amb maneres de Delacroix, Watteau i Ingres, i també van seguir presents les seves places buides, arcs, finestres i estranys maniquís, que no són sinó altra cosa que la recerca d'una modernitat a través de la relectura de les arrels clàssiques.
Enllaços externs [modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Giorgio de Chirico |
