Giorgio Federico Ghedini

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
30x-Music.png
Noteicon4.svg
Giorgio Federico Ghedini
Vila de Cuneo al Piemont on va néixer Federico Ghedini
Vila de Cuneo al Piemont on va néixer Federico Ghedini
Nom real: Giorgio Federico Ghedini
Naixença: 11 de juliol de 1892
Cuneo, Piemont
Defunció: 26 de març de 1965 (als 72 anys)
Nervi, Ligúria
Nacionalitat: Itàlia Itàlia
Activitat principal: compositor
Altres activitats: director d'orquestra

Giorgio Federico Ghedini (Cuneo, Piemont, 11 de juliol de 1892 - Nervi, Ligúria, 26 de març de 1965) fou un professor, compositor i director d'orquestra italià.

Estudià al Liceu Musical de Bolonya, on es diplomà el 1911, i a Torí. Durant un llarg període es dedicà a l'ensenyança i ocasionalment a la direcció, fins que el 1920 fou nomenat professor de composició en el Liceu de Tori, del que també en fou sotsdirector, càrrec que exercí fins al 1937. Entre (1938-42) ensenyà en el Conservatori de Parma. Més tard era professor i director del Conservatori Giuseppe Verdi de Milà, i membre de les Acadèmies de Santa Cecília, de Roma, i Filharmònica de Viena.

Va compondre una important quantitat de música per al teatre –les òperes Maria d'Alexandria, (1937); La puça d'or; El rei Hassan; Les vacants; L'hipòcrita feliç; Billy Budd (1949): Lord Infern (1952), premi Itàlia; el quadre místic Nit angèlica, música escènica per Iphigénie in Tauride (1938), etc; així com cantates i música vocal religiosa: Els plors de la Verge Maria al peu de la Creu (Tori, 1921), sobre text de Jacopone de Todi; Cant del Sol (1932), sobre el tant conegut text de Sant Francesc d'Assís; Lectío Libri Sapientae (Festival de Venècia, 1938); Capítol XII de l'Apocalipsi (1938); Missa de Divendres Sant, etc.

En totes aquestes obres si nota un autor capaç d'expressar-se en un llenguatge nou i que això no obstant, sent una relativa atracció per el vocalisme tradicional italià, els quals excessos (valoració de la veu en si mateixa) serà precís contenir i els assoliments s'ha de reconèixer (brillantor i bon rendiment dels recursos vocals), això no obstant, el que més s'aprecia de la seva obra és la gran quantitat de concerts –Concerto grosso, Concerto a cinque, per a flauta, i oboè, clarinet, fagot i piano; Concerto esperitual (1942); Concerto dell'Albatros (1946); Concert fúnebre i la sèrie de concerti anomenats L'Alderina, Il Rosere i L'Olmenetta--, peces orquestrals --Suite, Obertura dramatica, Partita, Cançons per a orquestra, Música nocturna-— i música de cambra; Bizarria, Dos poemes i dues Sonates per a violí i piano; Quartet amb piano diversos trios, algunes peces per a piano, els Cants armenis i diversos lieder.

Va transcriure per a orquestra diverses peces de Girolamo Frescobaldi i va revisar, per a ésser publicades, diverses àries i sonates antigues. Ghedini està considerat, encara actualment com un dels compositors italians que han assolit millor qualitat. Aquesta afirmació pot ser presa, tant en el sentit del que realment ofereix un interès per el públic de totes les èpoques, com en el de gran part de la seva obra respon a un ideal de perfecció i bellesa establerta, u acadèmica.

Pels coetanis de Ghedini està considerat estèticament, i situat exactament en una situació pont entre els pioners italians (Gian Francesco Malipiero i Alfredo Casella) i els moderns quasi actuals (Goffredo Petrassi, Luigi Dallapiccola. A la seva gernació i estètica pertanyen entre d'altres, Vittorio Rieti, Mario Castelnuovo-Tedesco, Virgilio Mortari, etc...

Bibliografia[modifica | modifica el codi]