Gioseffo Zarlino

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Gioseffo Zarlino

Gioseffo Zarlino (31 de gener o el 22 de març de 1517 - 4 de febrer de 1590) va ser un compositor i, sobretot, un teòric de la música del Renaixement, el més important des d'Aristoxen de Tàrent fins a Rameau. La seva contribució destaca especialment en el camp del contrapunt i de l'afinació dels instruments.

Notes biogràfiques[modifica | modifica el codi]

Zarlino va néixer a Chioggia, a prop de Venècia. Va ser educat amb els franciscans i, més tard, entrà en aquest orde religiós. El 1536 era cantant a l'església de Chioggia i al 1539 el van nomenar diaca i aconseguí el càrrec d'organista de la catedral. Ordenat sacerdot el 1540, va anar a Venècia l'any següent per estudiar amb el savi contrapuntista flamenc Adrian Willaert que era el mestre de capella de la Basílica de Sant Marc.

Molts anys després, el 1565, seria nomenat també mestre de capella a Sant Marc de Venècia, un dels càrrecs musicals més prestigioses de tota Itàlia, i va conservar aquest càrrec fins a la seva mort. Durant els darrers anys va tenir com a deixebles els principals compositors de l'escola veneciana: Claudio Merulo, Girolamo Diruta i Giovanni Croce, així com Vincenzo Galilei, i el polemista Giovanni Artusi.

La seva obra i la seva influència[modifica | modifica el codi]

El nombre de composicions musicals és modest. Els seus motets són de bona factura i mostren el seu domini del contrapunt. Tanmateix la seva fama prové dels seus estudis teòrics. Va preconitzar la divisió de l'octava en dotze intervals i encara que Pietro Aaron hagi estat probablement qui va descriure una forma de temperament mesotònic, és Zarlino qui sembla haver estat el primer a fer-ho de manera precisa, explicant en detall el temperament als 2/7 de coma a la seva obra de 1558, Istitutioni harmoniche. En una altra obra de 1571, titulada Dimonstrationi harmoniche, examina els diferents modes i recomana el de do major (mode jònic). S'acosta així al sistema harmònic i melòdic fonamentat en la tonalitat, que prioritzaria els modes major i menor en detriment dels modes antics.

Zarlino va ser el primer a reconèixer la importància de la 3ª major com l'interval fundador de l'harmonia. La justa entonació que conceptualitza és induïda per les imperfeccions comprovades en la gamma pitagòrica i el desig de tenir el màxim d'intervals sonant just en un sistema de 12 intervals per octava. Va ser igualment el primer en intentar explicar la norma que prohibia les quintes i octaves paral·leles en la conducció del contrapunt. També va ser el primer a estudiar els efectes i conseqüències harmòniques de les falses relacions.

Els escrits de Zarlino van ser difosos a tota Europa cap a finals del segle XVI. Les traduccions i edicions comentades van ser nombroses a França, Alemanya, i els Països Baixos, on van ser llegides i estudiades pels alumnes del mestre Sweelinck.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • "Gioseffo Zarlino", article a The New Grove Dictionary of Music and Musicians, ed. Stanley Sadie. 20 vol. Londres, Macmillan Publishers Ltd., 1980. ISBN 1-56159-174-2
  • Gustave Reese, Music in the Renaissance. New York, W.W. Norton & Co., 1954. ISBN 0-393-09530-4
  • Gioseffo Zarlino Istituzioni armoniche, tr. Oliver Strunk, a Source Readings in Music History. New York, W.W. Norton & Co., 1950.

Publicacions de Zarlino[modifica | modifica el codi]

  • Istitutioni harmoniche (1558)
  • Dimostrationi harmoniche (1571)
  • Sopplimenti musicali (1588)