Giovanni Pacini

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Giovanni Pacini

Giovanni Pacini (Catània, Sicília, 2 de febrer de 1796 - Pescia, Toscana, 6 de desembre de 1867) fou un compositor italià, sobretot conegut per les seves òperes.

Fill del baix buf Luigi Pacini, que havia d'aparèixer en les estrenes de moltes de les òperes de Giovanni i amb qui es desplaçà a Barcelona els anys 1778 a 1801.[1] La família era d'origen toscà, i només una coincidència va fer que Giovanni nasqués a Catània durant una estada de la família. Durant la seva estada a Sicília dona classe de música i entre els seus alumnes si contaren Carlo Valentini, Giovanni Lucantoni entre d'altres.[2]

Durant la seva vida, Pacini va escriure una setantena d'òperes. Les primeres foren escrites quan Gioachino Rossini dominava el món operístic italià, i Pacini en va seguir el seu estil.

Després del trasllat de Rossini a París el 1824, Pacini i els seus contemporanis (Giacomo Meyerbeer, Nicola Vaccai, Michele Carafa, Carlo Coccia, Vincenzo Bellini, Gaetano Donizetti, els germans Federico i Luigi Ricci, i Saverio Mercadante) van començar a canviar la natura de l'òpera italiana i portaven el bel canto cap a noves direccions. L'orquestració va esdevenir més pesada, la coloratura es reduïa, especialment per a les veus d'homes, i es donava més importància al patetisme líric. Tot i que hi havia excepcions, les iniciatives romàntiques s'assignaven a tenors (en el temps de Rossini, eren sovint cantats per contralts o mezzosopranos). Els canalles es convertien en baixos o posteriorment barítons (mentre sovint eren tenors per a Rossini). Gradualment, s'anava posant més èmfasi en el drama.

El paper que Pacini va jugar instituint aquests canvis s'està començant només ara a reconèixer. Hi ha pocs dubtes que Pacini i el seu contemporani Vaccai van exercir una influència més important sobre Bellini que la que fins ara s'ha atribuït. Aquest canvi d'actitud es pot atribuir al ressorgiment de dues de les seves obres: Vaccai's Giulietta e Romeo de Vaccai i L'ultimo giorno di Pompei de Pacini, que componien el 1825 en unes setmanes de diferència.

L'èxit de moltes de les òperes més lleugeres de Pacini, especialment Il Barone di Dolsheim, La sposa fedele, i La schiava in Bagdad (compostes entre 1818 i 1820) van fer de Pacini un dels compositors més prominents a Itàlia. La seva posició era en gran manera realçada per grans èxits com Alessandro nelle Indie (Nàpols, 1824), Amazilia (Nàpols 1824), i la ja mencionada L'Ultimo giorno di Pompei (Nàpols, 1825).

A Gli arabi nelle Gallie (Milà, 1827), el paper d'Alessandro era creat per un baríton alt, Andrea Nozzari, però fou cantat per la veu més lleugera de Giovanni David a la reposició a Milà, indicant el desig de Pacini d'anar cap a una nova direcció. Aquesta òpera va arribar a molts dels escenaris més importants del món i era la primera òpera de Pacini representada als Estats Units. Es reposà sovint a Itàlia, i no era fins al 1830 quan el primer èxit de Bellini, Il pirata (també a Milà, 1827) va sobrepassar l'obra de Pacini en nombre d'actuacions al Teatro alla Scala. Encara que no es reconeix normalment, era Pacini, més que Donizetti, Mercadante o Bellini, el que va oferir competència a Rossini a la Itàlia dels anys 1820.

Varen seguir moltes òperes que després quedarien en l'oblit. Tanmateix, un d'aquestes, Il corsaro (Roma, 1831) es reestrenava cent tres anys més tard, el 2004, per bé que només amb l'acompanyament de pianos.

Primer Bellini i després Donizetti superaren a Pacini en la fama. Moltes de les seves òperes posteriors, com Carlo di Borgogna de 1835, van ser fracassos. El mateix Pacini reconeixia la seva derrota aparent i feia el següent comentari a les seves memòries: Em començava a adonar que m'havia de retirar del camp. Bellini, el Bellini diví, m'ha superat. Alguns anys més tard, tornava a compondre, i, després d'alguna altre contratemps, va gaudir del seu triomf més gran amb Saffo (Nàpols, 1840).

Després de Saffo, Pacini entrava en un altre període de prominència. Donizetti havia marxat a París i els èxits de Mercadante eren per darrere dels seus, només Verdi oferia l'única competència important. Els èxits de Pacini durant aquest període van incloure La fidanzata corsa (Nàpols, 1842), Maria, regina d'Inghilterra (Palerm, 1843), Medea (Palerm, 1843), Lorenzino de' Medici (Venècia, 1845), Bondelmonte (Florència, 1845), Stella di Napoli (Nàpols, 1845) i La regina di Cipro (Torí, 1846). Allan Cameron (Venècia, 1848).

Aquest reeixit període era seguit per una llarga decadència, marcat només pels èxits moderats de La punizione (Venècia, 1854) Il saltimbanco (Roma, 1858) i Nicolo de'Lapi (Florència, 1873).

Pacini moria a Pescia, a la Toscana, el 1867. Encara que actualment és pràcticament oblidat, va produir molta música de qualitat.

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Giovanni Pacini
  1. (castellà) ALIER, Roger. Guia Universal de la ópera. Barcelona, 2007, Ediciones Robinbook. ISBN 978-84-96924-03-1
  2. Enciclopèdia Espasa Volum núm. 31, pàg. 449 (ISBN 84-239-4531-6)