Giovanni Viotti

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
30x-Music.png
Noteicon4.svg
Giovanni Battista Viotti
Gravat del compositor Giovanni Battista Viotti
Gravat del compositor Giovanni Battista Viotti
Estil: Classicisme
Naixença: 23 de maig de 1753
Fontanetto Po, província de Vercelli,
Defunció: 3 de març de 1824 (als 69 anys)
Londres (Regne Unit)
Activitat principal: Violinista
Altres activitats: Compositor

Giovanni Baptista Viotti (Fontanetto Po, província de Vercelli, 23 de maig de 1753Londres, Anglaterra, 3 de març de 1824) fou un violinista i compositor italià. Fundador de la tècnica moderna del violí i un dels més notables compositors per aquest instrument.

Fill d'un modest ferrer, el seu extraordinari talent musical es mostrà ja als 8 anys, executant primorosament en un petit violí que li'n regalà el seu pare, obres de força dificultat apreses sense cap mestre. Llur fama de nen prodigi arribà a oïdes del bisbe de Stambino, que el recomanà a la protecció del príncep de la Cisterna a Torí. Aquest magnat es féu càrrec de l'educació musical del petit Giovanni, donant-li com a mestre el famós Gaetano Pugnani, què, entusiasmat amb el deixeble, emprengué el 1780 una gran gira de concerts a través d'Alemanya, Rússia, Londres i París.

La primera vegada que Viotti va actuar amb públic com a solista fou a Gènova l'any 1780. A París es presentà en públic el 15 de març de 1782, prenent part en un dels Concerts Spirituels, causant tant gran impressió, que fou unànime l'opinió de què la seva tècnica avantatjava a la de tots els violinistes escoltats fins llavors.

El 1784 fou nomenat per la reina Maria Antonieta d'Àustria violinista de cambra i poc temps després mestre de capella del duc de Soubisse. Cap d'aquests càrrecs foren conservats massa temps per Viotti, home de caràcter rar, inquiet i poc donat a les grans exhibicions. Sent com era, un mestre insuperable del violí, li repugnava aparèixer davant els auditoris nombrosos i preferia tocar en el reduït cercle d'uns quants deixebles i amics íntims, entre ells el compositor Cherubini.

Des del 1787 les aparicions públiques de Viotti cessaren quasi per complet. A partir d'aquesta època comença la seva atzarosa vida i plena d'adversitats d'aquest gran artista. Empresari amb Leonard, el perruquer de Maria Antonieta, del Theâtre de Monsieur, que actuava sota el patronat del comte de Provença, germà del rei, el seu noble propòsit de restaurar les glories de l'òpera italiana al Regne de França tingué de fracassar per efecte de la revolució.

Viotti, sospitós de monarquisme, es veié obligat a fugir de París, refugiant-se amb altres realistes a Londres, on arribà el juliol de 1792. Seguiren quatre anys de relativa tranquil·litat pel mestre, doncs, arruïnat completament pel fracàs de la seva empresa teatral a París, pogué sortejar la constant persecució de la mala sort mercès als ingressos que li proporcionaven alguns concerts i haver-se'li confiat la direcció del King's Theater, on es verificaven representacions d'òpera italiana.

Allunyat de Londres el 1798 a conseqüència d'una intriga política, passà a Schönfeldz (Hamburg), residint allí tres anys dedicat sencerament a la composició i l'ensenyança. El 1801 tornà de nou a Londres, però per raons que s'ignoren no hi trobà el mateix ambient acollidor que en llur anterior permanència. D'aquell període obscur en la vida de l'artista només se'n sap que per poder defensar-se, inclòs emprengué un negoci de vi, que al final i per postres li ocasionà grans pèrdues.

El 1802 feu un viatge a París, donant a conèixer als seus admiradors i amics íntims els últims duets i trios que havia compost a Schönfeldz, repetint llurs visites a la capital de França el 1814 i 1818. En aquest últim any el seu antic protector el comte de la Provença, que havia ascendit al tron amb el nom de Lluís XVIII, l'anomenà director de l'Òpera, però com que en aquest teatre va ocórrer, el 13 de febrer, l'assassinat del duc de Berry, nebot del monarca, hagué de tancar les portes, refugiant-se la companyia, primer en el Théâtre Favart i després en el Théâtre Louvois. Aquestes contínues mudances foren desastroses per l'òpera italiana la qual fallida definitiva obligà a Viotti el 1822 a instal·lar-se altra volta a Londres.

Ressentida greument la salut de l'artista per tantes lluites i tants infortunis, aquella va anar decaient ràpidament, morint en la major misèria i aclaparat pels deutes, la major part de resultes de llur negoci de vins. Per saldar lo que d'elles bonament es pogués, disposava Viotti en el seu testament que embarguessin les úniques coses de valor que posseïa al morir: dos concerts en manuscrit, un violí Klotz i un Stradivarius. "aquest últim instrument, deia el testador, crec que produirà diners". Viotti no fou solament el millor violinista del seu temps, sinó el fundador i originador de la moderna escola de violí.

El famós Pugnani li transmeté sens dubte les tradicions de la cèlebre escola italiana creada per Corelli, però, sense perjudici d'aquestes ensenyances, el cert és que l'estil clàssic semblava innat en Viotti i que la dignitat i puresa de llurs interpretacions corrien parella amb l'insuperat domini tècnic del instrument. "Viotti, deia d'ell el seu fervorós admirador Baillot, posseeix, un archet de coton, dirigeix par le bras de Hercule". I llur biògraf Miel s'expressa així al respecte de l'art interpretatiu del preclar instrumentista: "Hi ha en llur execució quelcom tan gran, tan definitiu, que fins el violinista més perfecte menguen en la seva presència i cauen en la mediocritat".

La mateixa noblesa d'estil que reconeixen tots els seus contemporanis en Viotti s'evidencia en llurs composicions, les què, si bé és cert que manquen d'originalitat potent, estan dignificades per la constant recerca de bells ideals; en elles si mostra quan profunda petjada havia deixat en l'ànima de Viotti la màxima de Tartini: Per ben suonare, bisogna ben cantare. Finalment, Viotti fou un dels primers compositors de concerts per a violí que va saber treure profit complet dels seus recursos d'una orquestra acompanyant.

Entre els deixebles d'aquest artista hi figuraren Andre Robberechts, Pierre Rode, Pixis, Alday, Cartier, Pierre Vacher, Labarre, Libón, Mori, Pinto i Roberrechts. Escrigué 29 concerts per a violí, i els 9 últims designats per les lletres A a L; 2 peces concertants per a dos violins; 21 quartets per a instruments d'arc; 21 trios per a dos violins i violoncel; 51 duos de violins, 13 serenates, 18 sonates de violí amb baix; 3 divertissements (nocturns) per a violí i piano, i una sonata per a piano. Alguns dels seus quartets i trios es publicaren en forma d'arranjaments com sonates per a violí.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Giovanni Viotti
  • Enciclopèdia Espasa. Tom núm. 69, pàg. 228