Giro d'Itàlia de 1913

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Giro d'Itàlia de 1913
Detalls de la cursa
Cursa5. Giro d'Itàlia
Etapes9
Dates6 – 22 de maig de 1913
Distància2.932 km
PaísITA Itàlia
SortidaMilà
ArribadaMilà
Inscrits99
Finalitzen34
Velocitat mitjana26,379 km/h
Palmarès
VencedorITA Carlo Oriani (Stucchi)
SegonITA Eberardo Pavesi
TercerITA Giuseppe Azzini
EquipITA Maino
◀19121914▶
Documentació

El Giro d'Itàlia de 1913 fou la cinquena edició del Giro d'Itàlia, una cursa ciclista organitzada i patrocinada pel diari La Gazzetta dello Sport. La cursa començà a Milà el 6 de maig, amb una etapa de 341 quilòmetres fins a Gènova, i finalitzà el 22 de maig novament a Milà, després d'haver-se recorregut de 2.932 quilòmetres distribuïts en 9 etapes. La cursa va ser guanyada pel ciclista italià Carlo Oriani, de l'equip Maino. Els també italians Eberardo Pavesi i Giuseppe Azzini finalitzaren en segona i tercera posició respectivament.[1][2]

Aquesta va ser la darrera edició en què la classificació final es va determinar per punts en lloc de per temps i la primera vegada en què el vencedor final no aconseguia cap victòria d'etapa. Es va produir un relleu generacional, amb el debut d'un jove Costante Girardengo, sisè en la general i vencedor de la sisena etapa, i la darrera edició finalitzada per Luigi Ganna, vencedor del primer Giro.

Canvis respecte al Giro d'Itàlia de 1912[modifica]

Fora dels canvis habituals en el recorregut, llargada i nombre d'etapes, el principal canvi fou la manera com havia de calcular-se la classificació general. L'organització va decidir tornar a determinar el vencedor de manera individual i no per equips, com s'havia fet el 1912, a partir de l'adjudicació de punts segons la classificació del ciclista en cada etapa.

Participants[modifica]

Dels 99 ciclistes que van prendre la sortida del Giro el 6 de maig sols 35 d'ells el finalitzaren, a Milà, el 22 de maig.[3] Als ciclistes se'ls va permetre córrer de manera individual o formant part d'un equip. Foren vuit els equips que van prendre part en aquesta edició: Ganna-Dunlop, Gerbi-Dunlop, Globo-Dunlop, Legnano-Dunlop, Maino-Pirelli, Otav-Pirelli, Peugeot Italy-Tedeschi i Stucchi-Dunlop.[3]

Tots els ciclistes que van prendre la sortida eren italians.[3] Entre els participants hi havia tres antics vencedors del Giro d'Itàlia: Luigi Ganna, vencedor del primer Giro; Carlo Galetti, vencedor de les tres darreres edicions i Eberardo Pavesi, vencedor el 1912 formant part de l'equip Atala.[3] Altres ciclistes destacats que prenen part en la cursa són Giovanni Rossignoli, Alfredo Sivocci, Carlo Oriani i Giuseppe Azzini.[3]

Desenvolupament de la cursa[modifica]

La cursa va començar el 6 de maig amb una etapa entre Milà i Gènova de gairebé 350 quilòmetres en què la pluja va fer acte de presència i que fou guanyada per Giuseppe Santhià.[3][4] En la segona etapa, guanyada en solitari per Eberardo Pavesi, el liderat passà a mans Pierino Albini,[3] mentre en la tercera Santhià el recuperà gràcies a una segona victòria d'etapa.[4] En la cinquena etapa un error en el recorregut obligà a neutralitzar part del recorregut, cosa que va fer que s'arribés fosc-i-negre a la meta.[3] Santhià va perdre el liderat, en entrar molt endarrerit per culpa d'una punxada, en favor de Eberardo Pavesi.[4] En la sisena etapa es va produir la primera victòria al Giro de Costante Girardengo, mentre Santhià es veia obligat a abandonar per culpa d'una bronquitis.[3] En al setena etapa disputada sota una intensa pluja,[1] amb final a Ascoli Piceno, Clemente Canepari fou el clar vencedor després de rodar escapat durant 236 quilòmetres, mentre el liderat passava a mans de Giuseppe Azzini, amb un punt d'avantatge sobre Carlo Oriani.[3] La vuitena etapa, la més llarga de l'edició amb més de 400 quilòmetres, va ser guanyada per Lauro Bordin, mentre Oriani passava a encapçalar la cursa amb dos punts sobre Azzini.[1] En la darrera etapa Oriani va controlar la cursa en tot moment i acabant en la segona posició s'assegurà la victòria final, tot i no guanyar cap de les etapes.[2]

Resultats[modifica]

Resultat de les etapes[modifica]

Resultat de les etapes[3][5]
Etapa Data Recorregut Km Tipus d'etapa[Notes 1] Vencedor d'etapa Líder de la general
1a 6 de maig Milà - Gènova 341 Etapa de muntanya Etapa amb muntanyes Itàlia Giuseppe Santhià (ITA) Itàlia Giuseppe Santhià (ITA)
2a 8 de maig Gènova - Siena 332 Etapa de muntanya Etapa amb muntanyes Itàlia Eberardo Pavesi (ITA) Itàlia Pierino Albini (ITA)
3a 10 de maig Siena - Roma 317 Etapa de muntanya Etapa amb muntanyes Itàlia Giuseppe Santhià (ITA) Itàlia Giuseppe Santhià (ITA)
4a 12 de maig Roma - Salern 341 Etapa de muntanya Etapa amb muntanyes Itàlia Giuseppe Azzini (ITA) Itàlia Giuseppe Santhià (ITA)
5a 14 de maig Salern - Bari 295 Etapa de muntanya Etapa amb muntanyes Itàlia Giuseppe Azzini (ITA) Itàlia Eberardo Pavesi (ITA)
6a 16 de maig Bari - Campobasso 256 Etapa de muntanya Etapa amb muntanyes Itàlia Costante Girardengo (ITA) Itàlia Eberardo Pavesi (ITA)
7a 18 de maig Campobasso - Ascoli Piceno 313 Etapa de muntanya Etapa amb muntanyes Itàlia Clemente Canepari (ITA) Itàlia Giuseppe Azzini (ITA)
8a 20 de maig Ascoli Piceno - Rovigo 413 Etapa plana Etapa plana Itàlia Lauro Bordin (ITA) Itàlia Carlo Oriani (ITA)
9a 22 de maig Rovigo - Milà 321 Etapa de muntanya Etapa amb muntanyes Itàlia Eberardo Pavesi (ITA) Itàlia Carlo Oriani (ITA)

Classificació general[modifica]

Carlo Oriani guanyà la classificació general després d'aconseguir el liderat a la fi de la vuitena etapa.

Trenta-cinc ciclistes finalitzaren les nou etapes. A aquests ciclistes els punts rebuts en cada etapa segons la posició obtinguda se sumen per determinar la classificació general, sent el vencedor el ciclista que acumulà menys punts.

Classificació final (1–10)[2][3][6]
Mallot rosa Classificació General
Pos. Ciclista Equip Punts
1 Itàlia Carlo Oriani (ITA) Maino 37
2 Itàlia Eberardo Pavesi (ITA) Legnano 43
3 Itàlia Giuseppe Azzini (ITA) Otav 48
4 Itàlia Pierino Albini (ITA) Legnano 61
5 Itàlia Luigi Ganna (ITA) Ganna 64
6 Itàlia Costante Girardengo (ITA) Maino 74
Itàlia Leopoldo Torricelli (ITA) Maino
8 Itàlia Giuseppe Contesini (ITA) Globo-Dunlop 81
9 Itàlia Giovanni Cervi (ITA) Gerbi-Dunlop 82
10 Itàlia Giovanni Rossignoli (ITA) Globo-Dunlop 89

Classificació per equips[modifica]

Per poder participar en la classificació per equips, conegut en italià com el Premio dell'Industria, l'equip havia de finalitzar la cursa amb tres ciclistes.[7] Per atorgar la puntuació final se sumaven els punts dels tres millors ciclistes i l'equip amb menys punts era el vencedor final.[7]

Classificació per equips (1–4)[7]
Pos. Equip Punts
1 Maino 185
2 Legnano 201
3 Globo 302
4 Otav 305

Notes[modifica]

  1. El 1913 no hi havia distinció entre etapa plana i de muntanya. Els símbols sols indiquen que en la primera, segona, tercera, quarta, cinquena, sisena, setena i novena etapes hi havia inclosos ports de muntanya.

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 «La Vuelta De Italia» (PDF) (en castellà). El Mundo Deportivo, 29-05-1913, p. 3 [Consulta: 4 juny 2014].
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 «La Vuelta De Italia» (PDF) (en castellà). El Mundo Deportivo, 29-05-1913, p. 4 [Consulta: 4 juny 2014].
  3. 3,00 3,01 3,02 3,03 3,04 3,05 3,06 3,07 3,08 3,09 3,10 3,11 3,12 Bill and Carol McGann. «1913 Giro d'Italia». Bike Race Info. Dog Ear Publishing. [Consulta: 4 juny 2014].
  4. 4,0 4,1 4,2 «La Vuelta a Italia». El Mundo Deportivo, 22-05-1913 [Consulta: 6 juliol 2014].
  5. Barry Boyce. «Oriani Victory Without a Stage Win». CyclingRevealed. CyclingRevealed. [Consulta: 5 juny 2014].
  6. 6,0 6,1 «Giro d'Italia 1913». Cycling Archives. [Consulta: 5 juny 2013].
  7. 7,0 7,1 7,2 «22» (en italià). Almanacco dello Sport Anno 1914 p. 262. R. Bemporad & Figlio-Firenze. Arxivat de l'original el 5 març 2015. [Consulta: 7 juliol 2013].

Bibliografia

Enllaços externs[modifica]