Giro d'Itàlia

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Giro d'Itàlia
Detalls de la cursa
Data maig - juny
Regió Itàlia
Nom local Giro d'Italia
Disciplina Carretera
Competició UCI World Tour
Tipus Cursa per etapes
Organitzador RCS Sport
Director de la cursa Michele Acquarone
Història
Primera edició 1909
Edicions 95 (fins al 2012)
Primer vencedor Itàlia Luigi Ganna (ITA)
Més triomfs Itàlia Alfredo Binda (ITA) (5)
Itàlia Fausto Coppi (ITA) (5)
Bèlgica Eddy Merckx (BEL) (5)
Darrer vencedor Flag of Canada.svg Ryder Hesjedal (CAN)
ediciórecent Giro d'Itàlia de 2013
Monument erigit en homenatge a Fausto Coppi el 2 de juliol de 2000 al Pas Pordoi (Dolomites) per la commune de Canazei

El Giro d'Itàlia és una competició ciclista en ruta per etapes disputada a Itàlia, normalment celebrada al mes de maig per un període de tres setmanes. És la segona prova per etapes més important del món, i form part del calendari oficial de l'UCI ProTour.

La primera edició del Giro d'Itàlia s'inicià el 13 de maig de 1909 a Milà amb un total de 8 etapes i 2.448 quilòmetres.

El líder de la classificació general duu un mallot rosa (maglia rosa), que és el color del diari esportiu milanès La Gazzetta dello Sport, organitzador de la cursa. El líder de la muntanya porta un mallot verd, havent-hi també mallot per a la classificació per punts o de la regularitat (la històrica maglia ciclamino).

Tres ciclistes comparteixen el rècord de victòries a la competició amb un total de cinc triomfs: Alfredo Binda (entre 1925 i 1933), Fausto Coppi (entre 1940 i 1953) i Eddy Merckx (entre 1968 i 1974).

El corredor que més vegades ha pujat al podi final ha estat Felice Gimondi (9 cops), i el corredor amb més victòries d'etapa és Mario Cipollini, que en l'edició de 2003 superà el rècord de 41 victòries que tenia Alfredo Binda des dels anys trenta.

Història[1][modifica | modifica el codi]

La direcció de La Gazzetta dello Sport va projectar una cursa a imatge i semblança que la que 5 anys enrere havia començat a caminar a França. A l'agost del 1908, tanmateix, el diari generalista i gran competidor a Milà, el Corriere della Sera, planejava el mateix, partint amb l'avantatja de ja estar organitzant amb èxit una cursa d'automòbils. El projecte de la competència semblava comptar amb la col·laboració del Touring Club d'Italia i de la Bianchi, afamada casa de bicicletes de cursa. Finalment, en una elecció arriscada perquè en aquest moment no hi havia cap garantia sobre les possibilitats econòmiques d'aquest esdeveniment, el dilluns 4 agost 1908 el diari va anunciar - amb un títol en tres columnes, de les sis disponibles - el naixement del primer Giro d'Itàlia de ciclisme, amb un croquis i un resum de la primera edició del reglament de la cursa. Amb elegància i estil, el Corriere della Sera va sumar-se a la iniciativa oferint al guanyador un premi de 3.000 lires, una xifra important donat que el pressupost d'aquella primera edició rondava les 25.000.[2]

Des de llavors el Giro d'Itàlia ha estat sempre associat a La Gazzetta dello Sport, un diari amb gran vocació organitzativa, donat que a la portada del primer exemplar de La Gazzetta (3 d'abril de 1896) ja s'anunciava la carrera Milà-Monza-Lecco-Erba, organitzada pel rotatiu. A més, el llavors setmanari organitzava la Volta a Llombardia des del 1905, la Milà-San Remo des de 1907 i finalment la ronda per tota Itàlia el 1909. És per això que des del 1931 el líder de la classificació vesteix la maglia rosa, en honor al color de la publicació.

Durant gairebé mig segle el Giro va començar i finalitzar a Milà, la ciutat on es troba la seu de la Gazzetta dello Sport, diari organitzador de la prova. Encara que amb excepcions ocasionals, aquesta va ser la regla fins a l'any 1960: des d'aquell any, el lloc de partida es canvia cada vegada. Durant alguns períodes (1965, 1966, 1968, 1970, 1973, 1975 i 1981-1989) el lloc d'arribada ha canviat, però el 1990 es va restaurar la tradicional Milà, amb un circuit que es repeteix diverses vegades que serveix com la desfilada final.

El 2009, per commemorar el centenari de l'esdeveniment, l'arribada va tenir lloc a Roma. La capital ja havia estat escenari de l'etapa final els anys 1911 i 1950. L'edició de 2010 va acabar a Verona, com va passar en les edicions 1981 i 1984.

El Giro transcorre principalment a Itàlia, però sovint s'inclouen la sortida o conclusió de l'etapa a l'estranger, especialment en els països limítrofs o propers com San Marino, França, Principat de Mònaco, Suïssa, Àustria i Eslovènia. Algunes etapes han transcorregut pels Països Baixos, Bèlgica, Alemanya (2002 i 2006) i Grècia (1996).

1909-1914: Les primeres edicions[modifica | modifica el codi]

El Stelvio, un dels cims mítics del Giro

El 13 de maig de 1909, a la plaça de Loreto de Milà va començar el primer Giro d'Itàlia. En aquella edició de 8 etapes només 49 dels 127 participants van aconseguir recórrer els 2.448 quilòmetres dels que constava la prova. Tots els ciclistes eren italians, a excepció de quatre francesos, i s'organitzaven en equips de quatre integrants cadascun. Luigi Ganna va ser el vencedor de la general a l'arribada del dia 30. Va estar acompanyat al podi per Carlo Galetti i Giovanni Rossignoli.

El primer dominador del Giro va ser precisament Galetti, guanyador des de 1910 fins a 1912. Aquest any es va crear una classificació general per equips, que va ser guanyada l'esquadra Atala, composta per Galetti, Giovanni Micheletto, Eberardo Pavesi i Luigi Ganna. Les proves no van acabar aquí, ja que en aquests anys es va decidir assajar amb la fórmula "un dia de carrera, un dia de descans". El 1910, Jean-Baptiste Dortignacq va ser el primer ciclista no italià que va aconseguir guanyar una etapa, mentre que el 1911, Lucien Petit-Breton es va convertir en el primer líder estranger del Giro.

Els primers anys van estar plens d'obstacles. El 1911, en el transcurs d'una etapa per Nàpols, els ciclistes van haver de fugir camp a través d'una manada de toros, poc després van continuar peu a terra per travessar una carretera impracticable, escortats pels llançaments de tomàquets i insults dels espectadors, mentre que un any després l'etapa entre Pescara i Roma va haver de suspendre's en desbordar-se un riu. El 1913, l'últim any en què la classificació general va ser per punts i no per temps, Carlo Oriani es va convertir en el primer ciclista a vèncer en una edició del Giro sense sumar cap triomf d'etapa. L'últim Giro abans de la Gran Guerra va ser per al bolonyès Alfonso Calzolari, que va formar part de la infanteria italiana en la Primera Guerra Mundial i que mai va tornar a pujar al més alt del podi a la ronda italiana.

1919-1930: La consolidació[modifica | modifica el codi]

Alfredo Binda al 1924

El 1919 va tornar el Giro. El piemontès Costante Girardengo es va convertir en el primer campionissimo del ciclisme italià en vèncer en set de les deu etapes. El guanyador el 1920 va ser Gaetano Belloni, que sempre havia estat a l'ombra del guanyador de l'any anterior. En l'edició següent Girardengo es va prendre la revenja i va guanyar les quatre primeres etapes, fins que a la cinquena va haver de retirar, però Belloni no va poder aprofitar l'ocasió i va acabar per darrere de Brunero per 41 segons.

El 1922 la primera etapa va ser molt polèmica perquè es va canviar la ruta prevista. Alguns equips es van retirar com a protesta i només 15 dels 75 participants van completar la ronda. Brunero va repetir títol. El gran Girardengo va tornar a dominar en vuit de les deu etapes en 1923, per emportar-la seva última classificació general gràcies a la seva capacitat per vèncer a l'esprint i en muntanya.

El 1924 el Giro va viure un boicot per diverses nacions. La cursa va tenir una autèntica protagonista: Alfonsina Strada, la primera dona a participar, que va completar sense dorsal tot el Giro i va ser rebuda entre aplaudiments a la meta final de Milà.

1925 va suposar l'entrada en la història del Giro d'un dels mítics corredors italians: Alfredo Binda. El ciclista, a qui sempre el va caracteritzar la seva fúria i el seu instint, va aconseguir un avantatge de gairebé cinc minuts sobre Girardengo a la general. En la següent edició, la rivalitat entre ambdós es va veure truncada per una caiguda de Binda en la primera etapa i la retirada del seu rival a la setena. Aquest any es va produir una de les majors participacions de les primeres edicions: 204 inscrits, encara que només van acabar 40.

El 1927 la filosofia de carrera va ser una mica diferent. S'afegeixen tres etapes i es redueixen els dies de descans. Com a conseqüència d'això, les etapes són més curtes (només una sobrepassava els 300 quilòmetres). Van partir 258 ciclistes, però només 79 van finalitzar. Binda es va imposar amb autoritat, amb el lideratge de principi a fi i guanyant dotze de les quinze etapes, un rècord no superat en la carrera italiana.

Poc canvia el 1928 i 1929, ja que Binda va ser el vencedor de les dues edicions. Davant l'absoluta superioritat, el patró del Giro, Armando Cougnet, va oferir a Binda un premi superior al del guanyador (22.500 lires) a canvi que no participés en la següent edició. El jove Luigi Marchisio, vencedor de dues etapes, va guanyar l'edició de 1930, que va introduir la novetat de circular per terres sicilianes, on van transcórrer les tres primeres etapes.

1931-1940: de l'era Binda a l'era Bartali vs. Coppi[modifica | modifica el codi]

Fausto Coppi al 1952

L'emblemàtica maglia rosa s'instaura el 1931 i Learco Guerra tindrà l'honor d'estrenar-la, mentre que la victòria final va ser per al petit piemontès Francesco Camusso. El 1932 la principal sorpresa la va donar un gregari, Antonio Pesenti, que es va portar el Giro gràcies a una escapada en l'etapa amb final a Foggia, en la qual va aconseguir un avantatge que mantindria fins al final de la prova.

Alfredo Binda aconsegueix el seu cinquè Giro d'Itàlia l'any 1933. Aquest any la principal novetat del recorregut va ser una etapa contrarellotge que constava de 62 quilòmetres entre Bolonya i Ferrara. Vicente Trueba, que va finalitzar 43è, a més d'una hora i mitja del líder, va ser el primer espanyol que acabava un Giro. El Gran Premi de la Muntanya es va instaurar també aquest any, amb quatre alts puntuables.

El primer any veritablement bo de Learco Guerra va ser 1934, coincidint amb una manera més precisa de mesurar el temps que va ser aplicada en les dues contrarellotges: la primera, de Liverno a Pisa (45 quilòmetres) i la segona, de Bolonya a Ferrara (59 quilòmetres). Els tifossi cridaven a Guerra la locomotora humana i el seu ídol no va desaprofitar l'oportunitat de guanyar deu de les 17 etapes. Aquest any es va instaurar que el líder de la classificació de la muntanya havia de portar una maglia verda.

Al Giro de 1935 té lloc l'arribada del toscà Gino Bartali, tot un talent. Gino il pio participava en els seus 21 anys per primera vegada a la ronda italiana i actuava de gregari de Martano. El debutant va obtenir un triomf d'etapa i va guanyar la classificació de la muntanya, però Vasco Bergamaschi, vencedor de deu etapes, es va imposar en la classificació general per davant de Martano i Olmo.

A causa de les sancions econòmiques imposades a Itàlia pel conflicte d'Abissínia, el Giro va haver de prescindir de corredors estrangers l'any 1936. Girardengo es va retirar en la tercera etapa, Guerra es va despertar dels seus somnis de victòria al xocar amb un cavall i acabar ingressat en un hospital amb un braç trencat, mentre la jove promesa Galetti patia problemes d'equilibri. Així, Bartali, que va perdre tres minuts en la setena etapa, es va endur la general.

El 1937 s'experimenta amb una contrarellotge en la primera etapa (Rieti-Terminillo), una autèntica cronoescalada. El Giro de 1940 veu néixer un nou astre: Fausto Coppi. Company d'equip de Bartali al Legnano, es converteix en la nova esperança italiana. La maglia rosa va passar a ser seva en l'última etapa, amb arribada a Milà. El 9 de juny Mussolini anunciarà que Itàlia entrava en guerra i s'obre el segon parèntesi en la història de la prova.

1946-1956: Un Giro Internacional[modifica | modifica el codi]

Hugo Koblet el 1954

Després de la II Guerra Mundial es recupera el Giro l'any 1946. Es va donar una autèntica sorpresa amb la victòria de Bartali amb 47 segons d'avantatge sobre Coppi. El 1947 Coppi es va prendre la revenja amb un marge de 1m 43s malgrat un mal inici que va aprofitar Bartali per posar-se líder.

El 1948 apareix en escena Fiorenzo Magni, un toscà que es convertirà en protagonista de la cursa: amb 28 anys va demostrar ser un excel·lent rodador, encara que un pèssim corredor en els descensos. El tercer Giro de Coppi, el 1949, va tenir el seu segell particular, ja que en l'etapa clau l'astre italià va estar 192 quilòmetres escapat i va aconseguir gairebé dotze minuts d'avantatge sobre Bartali.

1950 va veure el primer guanyador estranger del Giro, el suís Hugo Koblet. Un dels majors avenços de la carrera va tenir lloc el 1951, amb l'arribada de la radiocorsa. Les notícies de la cursa eren enviades als cotxes dels equips que es trobaven en un radi de 100 metres.

L'any 1953 arriba la primera retransmissió televisiva en directe, amb una etapa cronometrada. A més, l'assistència mèdica s'amplia amb una ambulància a la caravana, tot un èxit per a l'època. Koblet es presenta com el principal rival de Coppi, amb la seva planificació alimentària secreta basada en la pasta (tabú en aquells moments per als ciclistes).

La prova de 1954 va retornar a Sicília amb un recorregut per aventurers. Es va iniciar amb una contrarellotge per equips guanyada pel Bianchi, que va celebrar la victòria en un restaurant amb el seu líder al capdavant (Coppi). El sopar amb fruites i productes del mar li va sentar malament al magnífic ciclista i el matí següent va perdre 11 minuts en la pujada al Passo del Mandriazzi.

Fiorenzo Magni guanya el 1955 després d'un acord amb Coppi a falta de dues etapes. Tots dos van col·laborar per deixar enrere Gastone Nencini, que va perdre cinc minuts a meta. El fins llavors líder havia pres la sortida aquella jornada amb un minut i mig d'avantatge respecte al finalment guanyador. Nencini va acabar plorant.

El 1956 l'arribada a Bondone es converteix en una etapa infernal, amb una tempesta de neu que fa gairebé impossible el pas dels corredors. No obstant això, el problema va servir per mostrar l'astúcia de Learco Guerra (ara com a director esportiu), que va preparar bidons amb begudes calentes per evitar el fred intens al seu cap de files, Charly Gaul. Al cim del Bondone, el luxemburguès va coronar en solitari amb diversos minuts d'avantatge sobre el seu principal adversari, Magni, que va aguantar estoicament el temporal. Gaul es va dur aquell Giro per davant de tots els favorits.

1957-1967: Època daurada[modifica | modifica el codi]

Jacques Anquetil el 1963

El 1957 s'incorporen al protagonisme de la cursa Louis Bobet, un francès elegant, Miquel Poblet, i Rik van Steenbergen, un sprinter flamenc. Charly Gaul no va poder repetir victòria per problemes intestinals, circumstància que va aprofitar Nencini per atacar a Bobet i endur-se la general. Un any després, Baldini es va rescabalar amb la victòria.

El 1959 sorgeix el francès Jacques Anquetil, que arrabassa a Gaul la maglia rosa, però en una etapa terrible, de gairebé 300 quilòmetres, el luxemburguès va recuperar el primer lloc i guanya el Giro. Aquell dia es van retirar de la cursa 57 corredors.

Anquetil es va convertir el 1960 en el primer francès a guanyar el Giro. Anquetil va explotar el seu talent en les dues etapes contra-rellotge. El 1961 Gaul es va presentar com el major candidat, però l'ascens al Gavia va ser suspès per una nevada i l'organització es va decantar per un recorregut alternatiu. Aquell Giro va ser finalment per Arnaldo Pambianco i l'espanyol Antonio Suárez va acabar tercer.

El 1962 i 1963 el triomf se'l va endur Franco Balmamion, un piemontès amb caràcter de anti-protagonista. Il cinese es va endur les dues rondes sense guanyar cap etapa. El 1964 la victòria va tornar a ser per Anquetil, amb la benedicció del Papa Pau VI al seu pas per Roma.

1965 és el primer any en què Vittorio Adorni aconsegueix guanyar el Giro, gràcies a la seva actuació en la pujada al Pordoi. Un any després triomfa en la tornada el jove Gianni Motta, de 23 anys, amb una gran actuació en l'etapa entre Bolzano i Moena. El seu principal rival, Felice Gimondi, havia sorprès guanyant el Tour de França de 1965, però només va poder ser cinquè a la ronda italiana. No obstant això, Itàlia es divideix entre els seguidors de Motta i els de Gimondi, qui vencerà el 1967.

1968-1979: Merckx arrasa[modifica | modifica el codi]

Eddy Merkx als Campionat del Món de ciclisme de Nurburgring, Alemanya 1966

L'era Merckx es va iniciar el 1968. El belga es va endur el Giro amb la seva particular manera de córrer. Els seus adversaris -Adorni, Gimondi i Zilioli- es limiten a lluitar pel segon lloc perquè el belga arrasa. El seu primer títol arriba amb 23 anys i el seu monòleg només es veu truncat pel seu positiu en el control antidopatge en l'etapa de Savonna el 1969, el que aprofitarà Gimondi. Eddy Merckx seria el nom del guanyador el 1970, 1972, 1973 i 1974 -aquest últim any amb només 11 segons d'avantatge sobre Baronchelli-. El 1971 havia donat la sorpresa el suec Gosta Petterson i el belga ni tan sols va estar al podi.

L'equip espanyol Kas va quallar una de les millors actuacions de ciclistes espanyols en la història del Giro d'Itàlia l'any 1972. José Manuel Fuente va aconseguir la classificació de la muntanya i dues victòries d'etapa i Miguel María Lasa una altra, a més de diversos segons i tercers llocs. Fuente i Francisco Galdós van ser segon i tercer, respectivament, en la general. També es van ficar entre els deu primers Lasa i Lazcano. Precisament des de 1974 el primer classificat de la muntanya porta la maglia verda, classificació que Fuente, conegut com el Tarangu, va guanyar en quatre ocasions, fins que ja no va poder competir per una greu infecció renal.

El primer a trencar el monopoli de Merckx fou l'italià Fausto Bertoglio l'any 1975. Gimondi tornaria a guanyar el 1976 i els succeiria el desconegut belga Pollentier el 1977. No obstant això, són els primers anys de Giuseppe Saronni, qui va heretar la figura de Girardengo, a qui recordava en la seva forma física però no en la seva actitud i manera de córrer. El primer triomf per al jove de Parabiagio va ser el 1979, per davant de Francesco Moser. El duel de contrarellotgistes era per Moser en les dues primeres etapes, però en l'última Saronni es va buidar sobre 44 quilòmetres entre Cesano Maderno i Milà i es va endur el triomf.

1980-1989: Italians vs. francesos[modifica | modifica el codi]

Laurent Fignon al 1993

Els vuitanta van comptar amb la participació d'estrelles que compaginaven el Tour amb el Giro. Bernard Hinault es va presentar a la sortida de 1980 al costat de Saronni i Moser. Un gregari de Saronni, Wladimiro Panizza, es va col·locar líder en la fase final, però en l'antepenúltima etapa Hinault li va arrabassar el primer lloc. Juan Fernández va aconseguir l'única victòria espanyola.

Giovanni Battaglin es va endur el títol de 1981. Miguel María Lasa va aconseguir l'únic triomf espanyol i Eduardo Chozas va ser el millor classificat, setzè. El 1982, Hinault va recuperar el seu ceptre en una edició en la qual Vicent Belda va aconseguir l'única etapa per als espanyols.

El 1983 Saronni va tornar a guanyar amb una tàctica calculadora. L'únic inconvenient va ser un fanàtic que va intentar introduir un laxant en la seva alimentació per aconseguir que Visentini guanyés. Afortunadament el sabotejador va ser descobert. Chozas i Alberto Fernández, aquest en dues ocasions, van ser els espanyols que van aconseguir triomfs parcials.

Moser es trobava en un gran moment el 1984, com va demostrar en establir el primer rècord de l'hora. Sense la rivalitat de Saronni, es va trobar amb un adversari francès: Laurent Fignon. Només dos corredors van vestir la maglia rosa aquella campanya. Moser va arribar a la recta final de la cursa amb un petit avantatge. El Giro es va decidir en l'última etapa, una contra-rellotge de 42 quilòmetres en la qual es va imposar amb autoritat Moser gràcies a la nova roda lenticular.

El 1985 va ser l'última participació d'Hinault i la seva última victòria. Marino Lejarreta, a les files de l'equip italià Alpillate, va ser l'espanyol millor classificat, cinquè. José Luis Navarro Martínez va guanyar a la muntanya.

El 1986 l'italià Roberto Visentini va aconseguir el seu major èxit en superar el seu compatriota Saronni en 1m 2s a la general. Pere Muñoz va ser l'únic espanyol que va prendre la sortida. Va guanyar una etapa, la classificació de la muntanya i la desena plaça a la general.

El 1987 es va viure un duel entre els corredors de l'equip Carrera, Visentini i Stephen Roche. Al final, l'abandó del primer va deixar en safata el Giro per l'irlandès, que mesos després va guanyar el Tour i el Campionat del Món. Els seus rivals en aquesta edició van ser l'escocès Robert Millar, l'holandès Erik Breukink i l'espanyol Lejarreta.

Un Giro exòtic va ser el de 1988, amb el primer nord-americà guanyador. Andrew Hampsten, escalador amb bones dots en les contra-rellotge, fonamentar el seu triomf amb una escapada en la catorzena etapa. Pedro Delgado va ser segon en la dotzena etapa i va estar en les de muntanya entre els millors, però el seu mal rendiment en contrarellotge el va privar d'un lloc millor i va acabar setè. El 1989 Fignon va aprofitar l'absència de Moser i la debilitat de Breukink a la muntanya per emportar-se la carrera.

1990-1996: les contrarellotges trenquen el domini italià[modifica | modifica el codi]

Gianni Bugno

La dècada dels noranta coincideix amb un canvi generacional. Gianni Bugno es va endur el triomf en 1990, en una demostració de força, ja que es va vestir de rosa des del pròleg. Eduardo Chozas (11è en la general), de l'equip ONCE, va aconseguir l'única victòria espanyola.

El 1991 va arribar la irrupció de Franco Chioccioli. L'ONCE va aconseguir dos triomfs d'etapa, amb Lejarreta i Chozas, i tots dos van acabar entre els deu primers. El CLAS-Cajastur va aconseguir els triomfs finals en les classificacions de la muntanya, amb Iñaki Gastón (23è en la general), i l'Intergiro, amb Alberto Leanizbarrutia.

El 1992 va començar l'era del navarrès Miguel Indurain, que va participar per primera vegada en el Giro per preparar el Tour. En la 9ª etapa es va produir la primera gran selecció. Chioccioli va ser el més perjudicat en perdre gairebé tres minuts i mig. Indurain va controlar la cursa en tot moment. L'última etapa va ser una contrarellotge de 66 km amb final a Milà. Indurain la va guanyar i va arribar a doblar al seu predecessor, Claudio Chiappucci.

El navarrès va repetir l'èxit el 1993. En la catorzena etapa, després d'una gran selecció en l'alta muntanya, Indurain va recuperar la seva condició de líder. Aquell dia es va decidir quins corredors anaven a lluitar per la victòria final. Indurain, Chiappucci i el letó Piotr Ugrumov es distanciaven en menys d'un minut. Les etapes de muntanya dels dies següents no van establir noves diferències i es va arribar a la cronoescalada a Sestriere, de 55 quilòmetres. Indurain va tornar a arrasar. Només Ugrumov, segon en la general, va poder resistir.

1994 va ser l'any d'Eugeni Berzin. L'espanyol Laudelino Cubino va guanyar la 7ª etapa, disputada sobre un circuit en Fiuggi. L'endemà es disputava una contrarellotge de 44 quilòmetres, en què s'esperava que Indurain donés el primer cop d'efecte, però va ser Berzin qui va ratificar el seu lideratge. En l'etapa reina, en què es pujaven el Stelvio i el Mortirolo, Marco Pantani va començar a demostrar la seva qualitat. Indurain va anar darrere d'ell, però no va poder aguantar i Berzin va aconseguir superar al navarrès, que va perdre les opcions del seu tercer Giro.

El 1995 Berzin no va poder repetir triomf perquè Tony Rominger es va interposar en el seu camí. El suís, a més, va guanyar quatre etapes i les classificacions de l'Intergiro i per punts.

El 1996 va triomfar el rus Pàvel Tonkov. En una carrera que es va iniciar a Atenes per commemorar el centenari dels Jocs Olímpics, Abraham Olano es va mantenir entre els favorits durant la major part de la carrera. Va quedar a només un segon de Berzin en l'única contrarellotge. No obstant això, en la pujada al Mortirolo va perdre gairebé tres minuts respecte a Tonkov.

1997-2010: de nou supremacia italiana[modifica | modifica el codi]

Marco Pantani al 2001

El rus Pàvel Tonkov es va quedar el 1997 a les portes de revalidar el seu títol, però es va veure superat per l'italià Ivan Gotti. L'equip del de Bèrgam domina aquesta campanya gràcies al sprinter Mario Cipollini.

El Giro de 1998 va donar a conèixer el talent de Marco Pantani, que va mantenir un gran duel amb Tonkov a Montecampione. L'italià va aconseguir el doblet en guanyar el Tour aquest mateix any per davant de l'alemany Jan Ullrich.

El 1999, després de vèncer en quatre etapes i ser líder, Pantani va ser desqualificat a dos dies del final al observar alts nivells d'hematòcrit a la sang, el que suggeria un cas de dopatge per EPO. El Pirata no va superar la seva decepció per ser acusat de dopatge en l'etapa de Madonna di Campiglio i va començar a tenir problemes amb les drogues. Cinc anys després, va morir.

L'edició de 2000 va ser per Stefano Garzelli, que va guanyar a Francesco Casagrande i Gilberto Simoni en una edició que acabaria a Roma amb audiència papal.

El 2001 els espanyols van tenir una gran actuació amb els bascos Abraham Olano, segon, i Unai Osa, tercer. La victòria va ser per Simoni, encara que aquest any va estar marcat per les investigacions de les autoritats italianes, que van trobar gran quantitat de substàncies i àrmacs destinades al dopatge.

2003 va comptar amb un duel de velocistes. Alessandro Petacchi se les veia amb Cipollini. El primer va superar a Il Bello en cinc ocasions, com a pròleg d'un gran any en què es portaria quatre etapes al Tour, cinc en la Volta a Espanya i 30 al llarg de l'any. Cipollini hauria d'acontentar-se amb dos esprints al Giro però va superar el rècord de 41 victòries parcials d'Alfredo Binda, deixant la marca en 42. Pel que fa a la general, Simoni va guanyar i va aconseguir tres etapes.

Damiano Cunego va donar el gran salt el 2004, quan va superar Simoni (tercer) i Hontxar (segon). El 2005, Savoldelli va tornar a guanyar, amb un gran paper en les contrarellotges i les escalades, superant Simoni i al veneçolà Rujano.

La carrera de 2006 va recordar el mig segle de la mort de 136 italians en el desastre miner de Bois du Cazier. Ivan Basso, guanyador de tres etapes, va ser el dominador. Va treure més de nou minuts en la general a l'espanyol José Enrique Gutiérrez.

El 2007, el vencedor va ser l'italià Danilo Di Luca, del Liquigas, amb gairebé dos minuts d'avantatge sobre el luxemburguès Andy Schleck. Di Luca va estar al capdavant de la classificació durant tretze etapes i en va guanyar dues. En la general, el millor espanyol va ser David Arroyo del Caisse d'Epargne, desè, mentre que l'únic capaç de vèncer en una etapa va ser Iban Mayo.

El corredor de Pinto (Madrid) Alberto Contador es va convertir el 2008 en el segon espanyol, després d'Indurain, en guanyar el Giro. El ciclista de l'Astana va avantatjar en 1m 57s l'italià Ricco i tercer va ser Bruseghin. Contador va basar el seu èxit en la contrarellotge de la desena etapa i va donar el cop definitiu en la segona cita amb els Dolomites, després de la que es va col·locar líder. L'endemà no va guanyar la cronoescalada, però va reforçar el seu lideratge. A la 19ª etapa, muntanyosa, va estar a punt de perdre el primer lloc però ho va conservar per quatre segons. I en la contrarellotge final va demostrar que era el millor i allunyar a Ricco gairebé dos minuts.

L'edició del 2009 -la més ràpida- va tenir com a dominador al rus Denís Ménxov, de l'equip Rabobank, que engreixa el seu palmarès, en el qual ja tenia dues edicions de la Volta a Espanya (2005 i 2007). Amb 31 anys i establert a Pamplona, Ménxov és el tercer rus que s'imposa en la cursa italiana, després de Berzin i Tonkov. En la general, el segon lloc és per a l'italià Di Luca, que es va quedar a 41 segons del líder. El millor espanyol, Carlos Sastre, quart però allunyat (3m 46s) de Ménxov.

L'any 2010 la victòria fou per l'italià Ivan Basso, vencedor de l'edició de 2006. Fou seguit per l'espanyol David Arroyo i Vincenzo Nibali. L'australià Cadel Evans que acabà cinquè, guanyà la classificació per punts, i els seus compatriotes Matthew Lloyd i Richie Porte guanyaren respectivament la classificació de la muntanya i dels joves.

Mallots[modifica | modifica el codi]

En el passat havien existit altres mallots distintius:

Des del 2001 s'està assignant un Premi de la Combativitat.

Llistat de guanyadors[modifica | modifica el codi]

Any Vencedor Segon Tercer
1909 Itàlia Luigi Ganna Itàlia Carlo Galetti Itàlia Giovanni Rossignoli
1910 Itàlia Carlo Galetti Itàlia Eberardo Pavesi Itàlia Luigi Ganna
1911 Itàlia Carlo Galetti Itàlia Giovanni Rossignoli Itàlia Giovanni Gerbi
1912[3] Itàlia Squadra Atala França Squadra Peugeot Itàlia Squadra Gerbi
1913 Itàlia Carlo Oriani Itàlia Eberardo Pavesi Itàlia Giuseppe Azzini
1914 Itàlia Alfonso Calzolari Itàlia Pierino Albini Itàlia Luigi Lucotti
1915-1918. No disputat per culpa de la Primera guerra mundial
1919 Itàlia Costante Girardengo Itàlia Gaetano Belloni Bèlgica Marcel Buysse
1920 Itàlia Gaetano Belloni Itàlia Angelo Gremo França Jean Alavoine
1921 Itàlia Giovanni Brunero Itàlia Gaetano Belloni Itàlia Bartolomeo Aymo
1922 Itàlia Giovanni Brunero Itàlia Bartolomeo Aymo Itàlia Giuseppe Enrici
1923 Itàlia Costante Girardengo Itàlia Giovanni Brunero Itàlia Bartolomeo Aymo
1924 Itàlia Giuseppe Enrici Itàlia Federico Gay Itàlia Angiolo Gabrielli
1925 Itàlia Alfredo Binda Itàlia Costante Girardengo Itàlia Giovanni Brunero
1926 Itàlia Giovanni Brunero Itàlia Alfredo Binda Itàlia Arturo Bresciani
1927 Itàlia Alfredo Binda Itàlia Giovanni Brunero Itàlia Antonio Negrini
1928 Itàlia Alfredo Binda Itàlia Giuseppe Pancera Itàlia Bartolomeo Aymo
1929 Itàlia Alfredo Binda Itàlia Domenico Piemontesi Itàlia Leonida Frascarelli
1930 Itàlia Luigi Marchisio Itàlia Luigi Giacobbe Itàlia Allegro Grandi
1931 Itàlia Francesco Camusso Itàlia Luigi Giacobbe Itàlia Luigi Marchisio
1932 Itàlia Antonio Pesenti Bèlgica Jef Demuysere Itàlia Remo Bertoni
1933 Itàlia Alfredo Binda Bèlgica Jef Demuysere Itàlia Domenico Piemontesi
1934 Itàlia Learco Guerra Itàlia Francesco Camusso Itàlia Giovanni Cazzulani
1935 Itàlia Vasco Bergamaschi Itàlia Giuseppe Martano Itàlia Giuseppe Olmo
1936 Itàlia Gino Bartali Itàlia Giuseppe Olmo Itàlia Severino Canavesi
1937 Itàlia Gino Bartali Itàlia Giovanni Valetti Itàlia Enrico Mollo
1938 Itàlia Giovanni Valetti Itàlia Ezio Cecchi Itàlia Severino Canavesi
1939 Itàlia Giovanni Valetti Itàlia Gino Bartali Itàlia Mario Vicini
1940 Itàlia Fausto Coppi Itàlia Enrico Mollo Itàlia Giordano Cottur
1941-1945. No disputat per culpa de la Segona guerra mundial
1946 Itàlia Gino Bartali Itàlia Fausto Coppi Itàlia Vito Ortelli
1947 Itàlia Fausto Coppi Itàlia Gino Bartali Itàlia Giulio Bresci
1948 Itàlia Fiorenzo Magni Itàlia Ezio Cecchi Itàlia Giordano Cottur
1949 Itàlia Fausto Coppi Itàlia Gino Bartali Itàlia Giordano Cottur
1950 Suïssa Hugo Koblet Itàlia Gino Bartali Itàlia Alfredo Martini
1951 Itàlia Fiorenzo Magni Bèlgica Rik van Steenbergen Suïssa Ferdi Kübler
1952 Itàlia Fausto Coppi Itàlia Fiorenzo Magni Suïssa Ferdi Kübler
1953 Itàlia Fausto Coppi Suïssa Hugo Koblet Itàlia Pasquale Fornara
1954 Suïssa Carlo Clerici Suïssa Hugo Koblet Itàlia Nino Assirelli
1955 Itàlia Fiorenzo Magni Itàlia Fausto Coppi Itàlia Gastone Nencini
1956 Luxemburg Charly Gaul Itàlia Fiorenzo Magni Itàlia Agostino Coletto
1957 Itàlia Gastone Nencini França Louison Bobet Itàlia Ercole Baldini
1958 Itàlia Ercole Baldini Bèlgica Jean Brankart Luxemburg Charly Gaul
1959 Luxemburg Charly Gaul França Jacques Anquetil Itàlia Diego Ronchini
1960 França Jacques Anquetil Itàlia Gastone Nencini Luxemburg Charly Gaul
1961 Itàlia Arnaldo Pambianco França Jacques Anquetil Espanya Antonio Suárez
1962 Itàlia Franco Balmamion Itàlia Imerio Massignan Itàlia Nino Defilippis
1963 Itàlia Franco Balmamion Itàlia Vittorio Adorni Itàlia Giorgio Zancanaro
1964 França Jacques Anquetil Itàlia Italo Zilioli Itàlia Guido de Rosso
1965 Itàlia Vittorio Adorni Itàlia Italo Zilioli Itàlia Felice Gimondi
1966 Itàlia Gianni Motta Itàlia Italo Zilioli França Jacques Anquetil
1967 Itàlia Felice Gimondi Itàlia Franco Balmamion França Jacques Anquetil
1968 Bèlgica Eddy Merckx Itàlia Vittorio Adorni Itàlia Felice Gimondi
1969 Itàlia Felice Gimondi Itàlia Claudio Michelotto Itàlia Italo Zilioli
1970 Bèlgica Eddy Merckx Itàlia Felice Gimondi Bèlgica Martin Vandenbossche
1971 Suècia Gösta Pettersson Bèlgica Herman van Springel Itàlia Ugo Colombo
1972 Bèlgica Eddy Merckx Espanya José Manuel Fuente Espanya Francisco Galdos
1973 Bèlgica Eddy Merckx Itàlia Felice Gimondi Itàlia Giovanni Battaglin
1974 Bèlgica Eddy Merckx Itàlia Gianbattista Baronchelli Itàlia Felice Gimondi
1975 Itàlia Fausto Bertoglio Espanya Francisco Galdos Itàlia Felice Gimondi
1976 Itàlia Felice Gimondi Bèlgica Johan de Muynck Itàlia Fausto Bertoglio
1977 Bèlgica Michel Pollentier Itàlia Francesco Moser Itàlia Gianbattista Baronchelli
1978 Bèlgica Johan de Muynck Itàlia Gianbattista Baronchelli Itàlia Francesco Moser
1979 Itàlia Giuseppe Saronni Itàlia Francesco Moser Suècia Bernt Johansson
1980 França Bernard Hinault Itàlia Wladimiro Panizza Itàlia Giovanni Battaglin
1981 Itàlia Giovanni Battaglin Suècia Tommy Prim Itàlia Giuseppe Saronni
1982 França Bernard Hinault Suècia Tommy Prim Itàlia Silvano Contini
1983 Itàlia Giuseppe Saronni Itàlia Roberto Visentini Espanya Alberto Fernández Blanco
1984 Itàlia Francesco Moser França Laurent Fignon Itàlia Moreno Argentin
1985 França Bernard Hinault Itàlia Francesco Moser Estats Units Greg LeMond
1986 Itàlia Roberto Visentini Itàlia Giuseppe Saronni Itàlia Francesco Moser
1987 Irlanda Stephen Roche Regne Unit Robert Millar Països Baixos Erik Breukink
1988 Estats Units Andrew Hampsten Països Baixos Erik Breukink Suïssa Urs Zimmermann
1989 França Laurent Fignon Itàlia Flavio Giupponi Estats Units Andrew Hampsten
1990 Itàlia Gianni Bugno França Charly Mottet Itàlia Marco Giovannetti
1991 Itàlia Franco Chioccioli Itàlia Claudio Chiappucci Itàlia Massimiliano Lelli
1992 Espanya Miguel Indurain Itàlia Claudio Chiappucci Itàlia Franco Chioccioli
1993 Espanya Miguel Indurain Letònia Piotr Ugrumov Itàlia Claudio Chiappucci
1994 Rússia Evgueni Berzin Itàlia Marco Pantani Espanya Miguel Indurain
1995 Suïssa Tony Rominger Rússia Evgueni Berzin Letònia Piotr Ugrumov
1996 Rússia Pàvel Tonkov Itàlia Enrico Zaina Espanya Abraham Olano
1997 Itàlia Ivan Gotti Rússia Pàvel Tonkov Itàlia Giuseppe Guerini
1998 Itàlia Marco Pantani Rússia Pàvel Tonkov Itàlia Giuseppe Guerini
1999 Itàlia Ivan Gotti Itàlia Paolo Savoldelli Itàlia Gilberto Simoni
2000 Itàlia Stefano Garzelli Itàlia Francesco Casagrande Itàlia Gilberto Simoni
2001 Itàlia Gilberto Simoni Espanya Abraham Olano Espanya Unai Osa
2002 Itàlia Paolo Savoldelli Estats Units Tyler Hamilton Itàlia Pietro Caucchioli
2003 Itàlia Gilberto Simoni Itàlia Stefano Garzelli Ucraïna Iàroslav Popòvitx
2004 Itàlia Damiano Cunego Ucraïna Serhí Hontxar Itàlia Gilberto Simoni
2005 Itàlia Paolo Savoldelli Itàlia Gilberto Simoni Veneçuela José Rujano
2006 Itàlia Ivan Basso Espanya José Enrique Gutiérrez Itàlia Gilberto Simoni
2007 Itàlia Danilo Di Luca Luxemburg Andy Schleck Itàlia Eddy Mazzoleni
2008 Espanya Alberto Contador Itàlia Riccardo Riccò Itàlia Marzio Bruseghin
2009[4] Rússia Denís Ménxov Espanya Carlos Sastre Itàlia Ivan Basso
2010 Itàlia Ivan Basso Espanya David Arroyo Itàlia Vincenzo Nibali
2011 [5] Itàlia Michele Scarponi Itàlia Vincenzo Nibali França John Gadret
2012 Canadà Ryder Hesjedal Catalunya Joaquim Rodríguez Bèlgica Thomas de Gendt
2013 Itàlia Vincenzo Nibali Colòmbia Rigoberto Urán Austràlia Cadel Evans

Palmarès i estadístiques[modifica | modifica el codi]

Núm. de victòries a la
Classificació General
# Nom
5 Itàlia Alfredo Binda
Itàlia Fausto Coppi
Bèlgica Eddy Merckx
3 Itàlia Giovanni Brunero
Itàlia Gino Bartali
Itàlia Fiorenzo Magni
França Bernard Hinault
Itàlia Felice Gimondi
Victòries per països
# País n
1 Itàlia Itàlia 68
2 Bèlgica Bèlgica 7
3 França França 6
4 Espanya Espanya 3
Suïssa Suïssa 3
Rússia Rússia 3
7 Luxemburg Luxemburg 2
8 Estats Units Estats Units 1
Suècia Suècia 1
Irlanda Irlanda 1
Canadà Canadà 1
Major nombre de victòries en etapes
# Nom País Etapes
1 Mario Cipollini Itàlia Itàlia 42
2 Alfredo Binda Itàlia Itàlia 41
3 Learco Guerra Itàlia Itàlia 31
4 Costante Girardengo Itàlia Itàlia 30
5 Alessandro Petacchi Itàlia Itàlia 26
6 Eddy Merckx Bèlgica Bèlgica 25
7 Giuseppe Saronni Itàlia Itàlia 24
8 Francesco Moser Itàlia Itàlia 23
9 Fausto Coppi Itàlia Itàlia 22
Roger de Vlaeminck Bèlgica Bèlgica 22
Alessandro Petacchi Itàlia Itàlia 22
12 Franco Bitossi Itàlia Itàlia 21
13 Giuseppe Olmo Itàlia Itàlia 20
Miquel Poblet Espanya Espanya 20
15 Gino Bartali Itàlia Itàlia 17
16 Guido Bontempi Itàlia Itàlia 16
17 Marino Basso Itàlia Itàlia 15
Raffaele Di Paco Itàlia Itàlia 15
Urs Freuler Suïssa Suïssa 15
Rik Van Steenbergen Bèlgica Bèlgica 15
21 Moreno Argentin Itàlia Itàlia 13
22 Rik Van Looy Bèlgica Bèlgica 12
Robbie McEwen Austràlia Austràlia 12
24 Charly Gaul Luxemburg Luxemburg 11
Michele Dancelli Itàlia Itàlia 11
Vittorio Adorni Itàlia Itàlia 11

Palmarès de les classificacions secundàries[modifica | modifica el codi]

Gran Premi de la Muntanya[modifica | modifica el codi]

La maglia azzurra.

La classificació va iniciar-se l'any 1933. Des de l'any 1974 el líder de la classificació de la muntanya al Giro d'Itàlia porta la maglia verda. Es coneix com a Cima Coppi al punt més alt de tot el Giro, i va ser establerta l'any 1965 per honorar a l'Airone. Des del 2012 el mallot passa a ser de color blau (Maglia azzurra) per l'arribada d'un patrocinador.[6]

En la història del Giro, la combinació maglia rosa + maglia verda ha estat obtinguda per Alfredo Binda (1933), Gino Bartali (1936, 1937, 1946), Giovanni Valetti (1938), Fausto Coppi (1949), Hugo Koblet (1950), Charly Gaul (1956, 1959), Eddy Merckx (1968, també maglia ciclamino de la classificació per punts) Andrew Hampsten (1988) i Marco Pantani (1998).

Classificació per punts[modifica | modifica el codi]

La maglia rosso passione, instaurada el 1966.

La classificació per punts al Giro d'Itàlia ve determinada per les ubicacions en les etapes diàries, independentment de les diferències en temps. Els punts s'atorgue als corredors que acabin entre els primers en una etapa, independentment de la diferència horària. També hi ha punts als primers ciclistes a arribar als esprints intermedis.

El sistema de punts en el rànquing va ser introduït l'any 1966, i del 1967 al 1969 el líder vestia una samarreta vermella. L'any [1970] va ser canviada a color malva, anomenada maglia ciclamino anomenada així pel color de la flor de ciclamen alpí. La samarreta vermella va ser reintroduïda el 2010, anomenant-se maglia rosso passione.

Classificació del millor jove corredor[modifica | modifica el codi]

La maglia bianca, instaurada el 1976.

Des de l'any 1976 el Giro d'Itàlia ha tingut una classificació pels joves corredors. El líder en aquesta classificació porta la maglia bianca (la samarreta de color blanc). La classificació està determinada pel millor temps en la general, però tenint en compte només els ciclistes joves en el concurs.

Inicialment el límit d'edat per als ciclistes que competien en la classificació dels joves fou de 24 anys. Des del 1994 aquesta classsificació va patir un parèntesi de 12 anys. Des de l'edició del 2007, la classificació de corredors joves es calcula per a aquells corredors amb límit d'edat de 25 anys.

Altres rècords i dades[modifica | modifica el codi]

  • Major de vegades al podi final: Felice Gimondi 3 victòries, 2 vegades segon, i 4 vegades tercer.
  • Més dies vestit amb la maglia rosa: 76 dies d'Eddy Merckx.
  • Major nombre d'etapes en un mateix Giro d'Itàlia: 12 d'Alfredo Binda l'any 1927.
  • Major nombre d'etapes consecutives: 8 d'Alfredo Binda al Giro d'Itàlia del 1929.
  • Menor marge a la general final: Fiorenzo Magni guanyà per 11 segons a Ezio Cecchi al 1948.
  • Edició més llarga del Giro d'Itàlia: 4.337 km. l'any 1954.
  • Edició més curta del Giro d'Itàlia: 2.245 km el 1909.
  • Edició amb més competidors en un Giro d'Itàlia: 298 corredors al 1928.
  • Edició amb menys competidors en un Giro d'Itàlia: 56 corredors al 1912.
  • Menys corredors que van acabar un Giro d'Itàlia: 8 corredors al 1914.
  • Escapada més llarga: 222 km per Antonio Menéndez al 1976.
  • Corredor més jove en guanyar el Giro d'Itàlia: Fausto Coppi al 1940, 20 anys, 8 mesos i 25 dies.
  • Corredor més veterà en guanyar el Giro d'Itàlia: Fiorenzo Magni al 1955 amb 35 anys.
  • Etapa més curta: 1,15 km al 2005.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. El País (castellà)
  2. A la Gazzetta (italià)
  3. El Giro d'Itàlia de 1912 es va disputar per equips i no individualment. La Squadra Atala estava composta per Carlo Galetti, Giovanni Micheletto i Eberardo Pavesi. Luigi Ganna també formava part de l'equip, però no acabà la cursa.
  4. Inicialment el 2n fou Danilo Di Luca i el 3r fou Franco Pellizotti, però després de les seves sancions per dopatge, les posicions es varen atorgar al 4t i 5è classificats de la cursa.
  5. Inicialment el vencedor fou Alberto Contador, però després de la seva sanció per dopatge el febrer de 2012 aquesta victòria fou atorgada al segon classificat de la cursa.
  6. «Quelques changements pour les maillots» (en francès). cyclismactu.fr, 17 d'abril de 2012. [Consulta: 21 d'abril de 2012].

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Giro d'Itàlia