Giro d'Itàlia de 1911

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Giro d'Itàlia de 1911

Recorregut de l'edició de 1911
Recorregut de l'edició de 1911
Dades de la cursa
Núm. edició III
Països Itàlia Itàlia
Data 15 de maig al 6 de juny de 1911
Nombre d'etapes 12
Temps 132 h 24' 00"
Velocitat mitjana 26,216 km/h
Quilòmetres 3.530,3 km
Palmarès
Guanyador Itàlia Carlo Galetti (ITA)
Segon Itàlia Giovanni Rossignoli (ITA)
Tercer Itàlia Giovanni Gerbi (ITA)
Classificacions secundàries
Equips Itàlia Bianchi

El Giro d'Itàlia de 1911 fou la tercera edició del Giro d'Itàlia, una cursa ciclista organitzada i patrocinada pel diari La Gazzetta dello Sport. La cursa començà el 18 de maig a Roma, amb una etapa de 394,1 quilòmetres dins a Florència i finalitzà a la mateixa ciutat de Roma el 6 de juny, després de completar un recorregut de 3.530,3 quilòmetres repartits en dotze etapes.[1] La cursa va ser guanyada pel ciclista italià Carlo Galetti, de l'equip Bianchi.[1] Segon i tercer respectivament foren Giovanni Rossignoli i Giovanni Gerbi.[1]

Carlo Galetti guanyà la primera etapa amb final a Florència, amb la qual cosa fou el primer líder de la cursa. Amb tot, va perdre el liderat en la següent etapa a mans de Giovanni Rossignoli. Rossignoli va mantenir el liderat durant quatre etapes, moment en què aquest tornà a mans de Galetti. Aquest liderat es va veure interromput en la novena etapa per Lucien Petit-Breton, el qual es convertí en el primer ciclista no italià en liderar el Giro d'Itàlia. Aquest privilegi sols li va durar un dia, ja que Galetti va recuperar el liderat en la desena etapa i ja no el va deixar fins al final.

Canvis respecte al Giro d'Itàlia de 1910[modifica | modifica el codi]

En les dues edicions del Giro d'Itàlia disputades fins al moment, el 1909 i 1910, Milà havia estat la ciutat des d'on havia començat i finalitzat la cursa.[2][3] En commemoració del cinquantenari de la unificació italiana els organitzadors van decidir traslladar la sortida i arribada fins a la capital italiana, Roma.[4][5]

Els organitzadors van decidir ampliar el Giro d'Itàlia de deu a dotze etapes després de l'èxit obtingut en les edicions anteriors.[4] La cursa va incrementar la seva llargada en uns 500 quilòmetres,[4] alhora que s'introduïa la primera ascensió a un cim de més de 2000 metres, Sestriere, en la cinquena etapa.[4][5] Aquesta va ser també la primera edició en què el Giro es va apropar al sud d'Itàlia, concretament fins a Bari.[4]

Participants[modifica | modifica el codi]

Dels 86 ciclistes que van prendre la sortida del Giro d'Itàlia el 15 de maig, sols 24 d'ells el finalitzaren a Roma el 6 de juny. Als ciclistes se'ls permetia córrer de manera independent o formant part d'un equip.[4] Cinc foren els equips que van prendre part en la cursa: Atala-Dunlop, Bianchi-Pirelli, Fiat-Pirelli, Legnano-Dunlop i Senior-Polack.[4][5]

El gran grup estava compost bàsicament per italians.[4] Entre els participants hi havia els vencedors de les dues primeres edicions: Luigi Ganna, vencedor el 1909 i Carlo Galetti vigent vencedor.[4] Altres destacats ciclistes italians que prengueren la sortida foren Giovanni Rossignoli, Eberardo Pavesi i Giovanni Gerbi.[4] El dues vegades vencedor del Tour de França Lucien Petit-Breton també va prendre la sortida.[4]

Desenvolupament de la cursa[modifica | modifica el codi]

L'italià Vincenzo Borgarello guanyà la segona etapa de la cursa.

La primera etapa començà el 15 de maig amb un recorregut entre Roma i Florència.[6] L'etapa va estar marcada per una forta pluja que provocà nombroses caigudes i abandonaments.[6] Carlo Galetti guanyà l'etapa seguit de Giovanni Rossignoli i Dario Beni.[6] La següent etapa també va estar marcada per la forta pluja i l'estat deplorable de les carreteres, alhora que s'havia de pujar el coll de Bracco.[6][7] Giovanni Gerbi fou el primer pel cim del coll,[7] però posteriorment fou superat per tres ciclistes per acabar quart en l'arribada,[7] mentre Vincenzo Borgarello era el primer en creuar la línia d'arribada a Gènova, enmig d'una multitud d'afeccionats.[6][7] Rossignoli es va fer amb el liderat de la cursa en finalitzar dues posicions per davant de Galetti.[4] La tercera etapa va ser la primera sense pluja.[6] El líder de la cursa, Rossignoli, va guanyar l'etapa, superant a Giovanni Gerbi i Carlo Durando per consolidar el seu liderat en la classificació general.[4][6] La següent etapa va ser molt disputada, amb un gran grup que va romandre unit tota l'etapa i que va veure com Carlo Galetti guanyava l'etapa.[6]

La cinquena etapa és considerada la primera etapa de muntanya en la història del Giro d'Itàlia.[4] L'etapa incloïa en el seu recorregut l'ascensió a Sestrieras, a més de 2.000 metres d'altura.[4][8] A mesura que la cursa s'endinsava a la Val Cluson que portava fins a Sestrieras, els ciclistes es va trobar amb unes carreteres plenes de fang, que obligaren a molts d'ells a arrossegar les bicicletes a peu.[4] El francès Lucien Petit-Breton va liderar l'ascensió fins poc abans del coll, encara nevat, quan fou superat per alguns ciclistes.[4] Ezio Corlaita va ser el primer en passar pel cim de Sestrieras.[4][8] Petit-Breton va agafar el grup capdavanter, format per Corlaita, Rossignoli i Galetti, durant el descens que conduïa fins a l'arribada a Torí.[4] Petit-Breton superà a Galetti en la victòria d'etapa, mentre Galetti superava a Rossignoli en la classificació general.[4][9]

Els ciclistes van iniciar la sisena etapa envoltats per un nombrós públic pels carrers de Torí.[8] Giuseppe Santhià va ser el vencedor en l'arribada a Milà, on els ciclistes es presentaren agrupats.[8] Dario Beni va guanyar escapat la setena etapa, amb més d'un minut sobre el segon classificat, Santhià.[4][10] La següent etapa va ser guanyada per Lauro Bordin mentre Galetti augmentà el lideratge a la general amb un punt sobre Rossignoli.[4] Ezio Corlaita va guanyar la novena etapa del Giro,[11] mentre Lucien Petit-Breton es feia amb el liderat de la cursa i, en fer-ho, es convertia en el primer no italià en liderar el Giro d'Itàlia.[4][12] En la següent etapa es va formar un grup capdavanter format per sis ciclistes: Petit-Breton, líder de la cursa, i cinc ciclistes del Bianchi; els quals es van dirigir plegats cap a Bari.[4] Carlo Galetti va guanyar l'etapa, alhora que recuperava el liderat, mentre Petit-Breton acabava en sisena posició i passava a la segona posició de la general.[4]

La penúltima etapa de la cursa conduïa els ciclistes de Bari fins a Nàpols.[4][11] Durant l'etapa Lucien Petit-Breton va caure i es va veure obligat a abandonar.[4][11] El recorregut passava per camins en mal estat, plens de pols, i sovint havien de creuar rierols que dificultaven el pas.[4][12] Els ciclistes es van veure perseguits per un enfurismat búfal.[4][12] Tots aquests factors van fer que els ciclistes decidissin finalitzar l'etapa pocs abans d'arribar a Nàpols, a Pompeia, amb Alfredo Sivocci com a vencedor del dia.[4] La darrera etapa tornava a Roma, on havia començat la cursa.[4] Ezio Corlaita guanyà la seva segona etapa, mentre 24 ciclistes finalitzaven el Giro.[1][4] Carlo Galetti, del Bianchi, es convertia en el primer ciclista en guanyar dues edicions del Giro d'Itàlia.[4]

Resultats[modifica | modifica el codi]

Resultat de les etapes[modifica | modifica el codi]

Resultats de les etapes[4][13]
Etapa Data Recoregut Km Tipus d'etapa[Notes 1] Vencedor d'etapa Líder de la general
1a 15 de maig Roma - Florència 394 Etapa de muntanya Etapa amb muntanyes Itàlia Carlo Galetti (ITA) Itàlia Carlo Galetti (ITA)
2a 18 de maig Florència - Gènova 261 Etapa de muntanya Etapa amb muntanyes Itàlia Vincenzo Borgarello (ITA) Itàlia Giovanni Rossignoli (ITA)
3a 19 de maig Gènova - Oneglia 274 Etapa de muntanya Etapa amb muntanyes Itàlia Giovanni Rossignoli (ITA) Itàlia Giovanni Rossignoli (ITA)
4a 21 de maig Oneglia - Mondovì 190 Etapa de muntanya Etapa amb muntanyes Itàlia Carlo Galetti (ITA) Itàlia Giovanni Rossignoli (ITA)
5a 23 de maig Mondovì - Torí 302 Etapa de muntanya Etapa amb muntanyes Flag of France.svg Lucien Petit-Breton (FRA) Itàlia Giovanni Rossignoli (ITA)
6a 25 de maig Torí - Milà 327 Etapa plana Etapa plana Itàlia Giuseppe Santhià (ITA) Itàlia Carlo Galetti (ITA)
7a 27 de maig Milà - Bolonya 394 Etapa plana Etapa plana Itàlia Dario Beni (ITA) Itàlia Carlo Galetti (ITA)
8a 29 de maig Bolonya - Ancona 283 Etapa plana Etapa plana Itàlia Lauro Bordin (ITA) Itàlia Carlo Galetti (ITA)
9a 31 de maig Ancona - Sulmona 218 Etapa plana Etapa plana Itàlia Ezio Corlaita (ITA) Flag of France.svg Lucien Petit-Breton (FRA)
10a 2 de juny Sulmona - Bari 363 Etapa de muntanya Etapa amb muntanyes Itàlia Carlo Galetti (ITA) Itàlia Carlo Galetti (ITA)
11a 4 de juny Bari - Pompeia [Notes 2] 345 Etapa de muntanya Etapa amb muntanyes Itàlia Alfredo Sivocci (ITA) Itàlia Carlo Galetti (ITA)
12a 6 de juny Nàpols - Roma 266 Etapa plana Etapa plana Itàlia Ezio Corlaita (ITA) Itàlia Carlo Galetti (ITA)

Classificació general[modifica | modifica el codi]

Carlo Galetti, primer vencedor de dues edicions del Giro d'Itàlia.

Vint-i-quatre ciclistes finalitzaren les dotze etapes. A aquests ciclistes, els punts rebuts en cada etapa segons la posició obtinguda, se sumen per formar la classificació general, sent el vencedor el ciclista que acumulà menys punts.

Classificació final (1–10)[1][4][14]
Mallot rosa Classificació General
Pos. Ciclista Equip Punts
1 Itàlia Carlo Galetti (ITA) Bianchi 50
(132h 24' 00")
2 Itàlia Giovanni Rossignoli (ITA) Bianchi 58
3 Itàlia Giovanni Gerbi (ITA) 84
4 Itàlia Giuseppe Santhià (ITA) Fiat 86
5 Itàlia Ezio Corlaita (ITA) 89
6 Itàlia Dario Beni (ITA) Atala-Continental 93
7 Itàlia Alfredo Sivocci (ITA) Senior-Polack 95
8 Itàlia Eberardo Pavesi (ITA) Bianchi 96
9 Itàlia Giuseppe Contesini (ITA) 111
10 Itàlia Gino Brizzi (ITA) 112

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. El 1911 no hi havia distinció entre etapa plana i de muntanya. Els símbols sols indiquen que en la primera, segona, tercera, quarta, cinquena, desena i onzena etapes hi havia inclosos ports de muntanya.
  2. L'etapa estava programada que finalitzés a Nàpols, però diversos factors van fer que els ciclistes finalitzessin l'etapa a Pompeia.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 «La Vuelta De Italia» (PDF) (en castellà). El Mundo Deportivo. El Mundo Deportivo S.A., 15 juny 1911, p. 3 [Consulta: 7 maig 2014].
  2. ; McGann, Carol«1909 Giro d'Italia». Bike Race Info. Dog Ear Publishing. [Consulta: 7 maig 2014].
  3. ; McGann, Carol«1910 Giro d'Italia». Bike Race Info. Dog Ear Publishing. [Consulta: 7 maig 2014].
  4. 4,00 4,01 4,02 4,03 4,04 4,05 4,06 4,07 4,08 4,09 4,10 4,11 4,12 4,13 4,14 4,15 4,16 4,17 4,18 4,19 4,20 4,21 4,22 4,23 4,24 4,25 4,26 4,27 4,28 4,29 4,30 4,31 4,32 4,33 4,34 4,35 Bill and Carol McGann. «1911 Giro d'Italia». Bike Race Info. Dog Ear Publishing. [Consulta: 7 maig 2014].
  5. 5,0 5,1 5,2 Eugenio Capodacqua. «La storia del Giro d'Italia» (en italian). La Repubblica. Gruppo Editoriale L’Espresso, 10 maig 2007. [Consulta: 7 maig 2014].
  6. 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 6,5 6,6 6,7 «La Vuelta De Italia» (PDF) (en castellà). El Mundo Deportivo. El Mundo Deportivo S.A., 25 maig 1911, p. 3 [Consulta: 7 maig 2014].
  7. 7,0 7,1 7,2 7,3 «La II tappa vinta da Borgarello» (PDF) (en italià). La Stampa. Editrice La Stampa, 18 maig 1911, p. 5 [Consulta: 7 maig 2014].
  8. 8,0 8,1 8,2 8,3 «La Vuelta De Italia» (PDF) (en castellà). El Mundo Deportivo. El Mundo Deportivo S.A., 1 juny 1911, p. 4 [Consulta: 7 maig 2014].
  9. «La Vuelta De Italia» (PDF) (en castellà). El Mundo Deportivo. El Mundo Deportivo S.A., 1 juny 1911, p. 3 [Consulta: 7 maig 2014].
  10. «La VII tappa del Giro ciclistico d'Italia vinta da Dario Beni» (PDF) (en italià). La Stampa. Editrice La Stampa, 28 maig 1911, p. 5 [Consulta: 7 maig 2014].
  11. 11,0 11,1 11,2 «La Vuelta De Italia» (PDF) (en castellà). El Mundo Deportivo. El Mundo Deportivo S.A., 8 juny 1911, p. 5 [Consulta: 7 maig 2014].
  12. 12,0 12,1 12,2 «El inicio» (en castellà). El País. Ediciones El País [Consulta: 7 maig 2014].
  13. Barry Boyce. «Galetti Again but with a Challenge». CyclingRevealed. CyclingRevealed. [Consulta: 7 maig 2014].
  14. «Giro d'Italia 1911». Cycling Archives. [Consulta: 16 abril 2013].

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]