Girondí

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Girondí era el nom d'un grup polític moderat i federalista de l'Assemblea Nacional i de la Convenció Nacional, que estava compost per diversos diputats procedents de la Gironda. Pertanyien, majoritàriament, a la burgesia provincial dels grans ports costaners. El seu violent enfrontament amb el grup dels muntanyencs va dominar els primers mesos de la Convenció Nacional.

El grup tenia 175 diputats dels 749 que componien l'Assemblea de la Convenció i van governar durant els anys 1792 i 1793. En la seva majoria, eren membres intel·lectuals de la rica burgesia del món dels negocis.

Coneguts, en aquesta època, com els brissotins o rolandistes, el nom girondí es va popularitzar a principis del segle XIX, sobretot a partir de l'obra de Lamartine Histoire des Girondins (Història dels girondins). Els seus membres, en la seva major part adscrits al Club dels Jacobins, estaven considerats, pels diputats de París, dirigits per Robespierre, com els més radicals de l'Assemblea.

Acusats pels jacobins de conspirar contra la unitat de la República, els seus dirigents van ser guillotinats per ordre de Robespierre (1793).

Divisió d'opinions sobre l'oportunitat de la guerra[modifica | modifica el codi]

Els girondins estaven a favor de la guerra contra aquells que, a Europa, fomentaven la resistència a les lleis revolucionàries o no mantenien la seva neutralitat davant els emigrants. El 15 de març del 1792, les tesis dels girondins prevalgueren i Lluís XVI va formar un ministeri girondí i va nomenar Dumouriez ministre d'Afers Exteriors, i Roland ministre de l'Interior. El 20 d'abril del 1792 es va declarar la guerra. L'enfrontament entre Robespierre i Brissot es va agreujar. Robespierre no confiava en els ministres girondins i aquests van dimitir el 13 de juny del 1792. Els muntanyencs es van negar a participar en els esdeveniments del 20 de juny del 1792, però van preparar la insurrecció del 10 d'agost, i instauraren una Comuna insurrecta a París i van demanar la creació d'una Convenció. Els dos partits es van enfrontar, l'un contra l'altre, abans que es produís l'obertura de la Convenció Nacional.

El duel girondí/jacobí en la Convenció[modifica | modifica el codi]

En la Convenció Nacional, els girondins, majoritàriament diputats provincials, van ser instal·lats a la dreta, i els jacobins, vint diputats de París i d'altres, va ser instal·lats a l'esquerra. Els girondins dominaven l'Assemblea i, immediatament, van començar a atacar la Comuna de París i els muntanyencs (més coneguts també com a jacobins), als quals consideraven responsables de les Massacres de setembre. Marat en va ser el primer implicat.

Encara que van ser acusats de federalistes, els girondins es van aprofitar de la favorable evolució de la situació militar (victòria de Jemappes, 6 de novembre del 1792) per a rellançar la Convenció girondina. No obstant això, durant el procés de Lluís XVI, els girondins, que s'oposaven a la seva condemna, van ser considerats poc republicans. La situació militar va patir un canvi (derrota de Neerwinden, 18 de març del 1793), traïció d'un d'ells, Dumouriez, (5 d'abril del 1793) i la seva oposició contra la institució d'un Tribunal revolucionari, els va comprometre definitivament.

Abril-maig del 1793[modifica | modifica el codi]

L'última batalla entre girondins i muntanyesos (jacobins)[modifica | modifica el codi]

Els girondins van ser els primers a decretar l'arrest de Marat en la Convenció Nacional (13 d'abril del 1793), però Marat va ser absolt pel Tribunal Criminal Extraordinari i va recuperar, triomfant, l'Assemblea (24 d'abril del 1793). Després, per tal de debatre sobre les exaccions de la Comuna de París i de vetllar per la seguretat de la mateixa Comuna, va nomenar una comissió, la Comissió dels Dotze (Commission des Douze o Comitè de Salvació Pública), a la qual se li va atorgar poders per als arrestos. Hébert, substitut de la Comuna de París, va ser arrestat. La Comissió dels Dotze va quedar establerta. Els muntanyencs van aconseguir l'acceptació del poble de París.

Enfortida pel suport de 36 seccions, la Comuna va organitzar els motins del 31 de maig i del 2 de juny del 1793. La Convenció Nacional, bloquejada pels insurrectes dirigits per Hanriot, cap de la guàrdia nacional, va votar per l'arrest de vint diputats girondins i dos ministres. Alguns es van negar a evadir-se i van intentar revoltar la província Élie Guadet sense aconseguir-ho, probablement va ser quan va tenir lloc l'assassinat de Marat per part de Charlotte Corday.

Repercussions[modifica | modifica el codi]

El cop assestat contra l'elit girondina federalista de la Convenció repercutí en el sud del país: Lió, Bordeus, Marsella..., a partir de juny del 1793, es va produir la veritable secessió, que va provocar la revolta de les províncies en defensa del federalisme. La rebel·lió va ser sufocada ràpidament i induí al suïcidi als seus dirigents (Pétion, Clavière, Roland).

El 21 girondins que no es van evadir (Brissot, Vergniaud, Gensonné, Viger, Lasource, etc.) van ser jutjats pel Tribunal Revolucionari (24-30 d'octubre del 1793). Tots van ser condemnats a mort i guillotinats el 31 d'octubre del 1793.

Alguns fugitius (Isnard, Lanjuinais) van poder reintegrar-se en la Convenció Nacional després del 27 de juliol del 1794.

Membres[modifica | modifica el codi]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]


A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Girondí Modifica l'enllaç a Wikidata