Giulietta Simionato

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Giulietta Simionato (Forlì, 12 de maig de 1910 - Roma, 5 de maig de 2010) fou una mezzosoprano italiana, considerada una de les grans veus de l'òpera de postguerra. La seua carrera es va estendre des dels anys 1930 fins al 1966. Simionato va ser molt admirada pel seu cant vibrant, amb un ampli repertori, sobreeixint en papers dramàtics i còmics, lírics i pesants. Era demandada pels millors teatres d'òpera del món i treballava amb els directors musicals més importants de l'època. Va tenir especial empatia amb les dues sopranos més destacades i famoses de l'època, Maria Callas i Renata Tebaldi, i va ser admirada tant per col·legues com pel públic per la seua qualitat, sentit de l'humor i professionalitat.

Va estudiar a Rovigo i Pàdua i va fer el seu debut operístic a Montagnana en 1928. Els primers quinze anys de la seua carrera van ser frustrants en no poder aconseguir més que petits papers, no obstant va començar a cridar l'atenció a finals dels anys 1940 i ja en el final de la seua carrera era considerada com una de les més respectades cantants de la seua generació. L'any 1936 va debutar en La Scala, on va actuar regularment fins al 1966. El 1947 va debutar al Gran Teatre del Liceu en les funcions d'Anna Bolena que commemoraven el centenari del teatre i recuperaven l'òpera de Donizetti per primer cop des del segle XIX. Al mateix teatre, la temporada 1950-1951 va actuar en cinc papers diferents amb gran èxit. El 1953 va debutar en la Royal Opera House, i també es va presentar regularment entre 1963 i 1965. El 1959 va debutar en el Metropolitan Opera de Nova York. També va cantar en el Festival d'Edimburg (1947), Òpera de San Francisco (1953), Teatre Nacional São Carlos (1954), Òpera Lírica de Chicago (1954-61), Òpera de l'Estat de Viena (des de 1956) i en el Festival de Salzburg.

L'extens repertori de Simionato inclou Rosina en Il barbiere di Siviglia, i Cenerentola, Charlotte en Werther i Carmen. Va destacar en el repertori verdià com Amneris en Aïda, Eboli en Don Carlos i Azucena en Il trovatore, a més de Santuzza en Cavalleria rusticana de Pietro Mascagni. L'any 1962 va participar en l'estrena mundial en versió escènica de la cantata Atlàntida de Manuel de Falla i Ernesto Halffter a La Scala de Milà. També va fer diversos enregistraments en àudio i vídeo. Es va retirar l'any 1966 per a casar-se, tot i que ha continuat despertant admiració a través de la docència i diverses posicions gerencials.