Giuseppe Di Stefano

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Giuseppe Di Stefano (Motta Santa Anastasia, Catània, Itàlia, 24 de juliol de 1921 - Santa Maria Hoè, Milà, 3 de març de 2008) fou un tenor italià. La seva època més fructífera fou entre els anys 40 i 70, i la seva trobada artística amb el baríton Titto Gobbi i la soprano Maria Callas fou famosa. Era conegut amb el malnom de Pippo.

Biografia[modifica | modifica el codi]

D'origen humil, des de molt jove va estar internat en un col·legi de jesuïtes; una d'incipient vocació sacerdotal va ser aviat superada per la del cant, començant una breu carrera com a cantant de música lleugera a Milà, ciutat a la qual va arribar gràcies als sacrificis de seus pares per estudiar amb el baríton Luigi Montesanto. Però això va durar poc: la Segona Guerra Mundial el va obligar a traslladar-se a Suïssa, on el van descobrir en un programa de ràdio.

Va tornar a Itàlia el 1945 enfonsat en la misèria, però convençut que la seva vocació era la lírica: perseverant, va debutar a Reggio Emilia com Des Grieux a la Manon de Massenet (abril de 1946), i es converteix tot seguit en un dels favorits dels grans directors del moment, cosa que el portà als teatres més importants d'Itàlia i Europa. El mateix any i amb la mateixa òpera féu, al Liceu de Barcelona, el seu debut en un teatre estranger.[1]

A l'òpera de Roma (1946-1947), cantà Manon, La sonnambula, Rigoletto i Les pêcheurs de perles, i a l'òpera de Trieste (1950-1952). A l'Arena de Verona cantà l'any 1951. A L'Scala de Milà, i debutà el 1947 i cantà un repertori més dramàtic, amb Carmen (1954-1955), La forza del destino (1955) i Pagliacci (1956). El 1956-1957 cantà Iris de Pietro Mascagni a l'òpera de Roma.

El seu debut britànic el va fer a Edimburg amb el paper de Nemorino de L'elisir d'amore, de Gaetano Donizetti, i posteriorment amb el de Cavaradossi de Tosca en el Covent Garden.

Va cantar en tots els teatres importants del món: la Staatsoper de Viena, l'Opéra National de Paris, la Lyric Opera de Chicago, el Colón de Buenos Aires i un llarg etcètera que n'inclou fins i tot d'altres més aviat exòtics com el Municipal de Riu de Janeiro o l'Opera de Johannesburgo.

Amb Maria Callas[modifica | modifica el codi]

Va formar una de les parelles més destacades de la història de l'òpera junt amb Maria Callas. Tant Luciano Pavarotti com Josep Carreras han reconegut la influència que va exercir sobre ells. Els seus anys de més èxit van ser els anys 50 i 60, on amb Maria Callas va cantar i enregistrar més d'una desena d'òperes, principalment de Puccini, Verdi, Leoncavallo i Mascagni. Ja retirats de les representacions d'òpera, el 1973 realitzaren un gira junts per diverses ciutats del món, que va ser un gran èxit de públic i de premsa, però va ser criticada des del punt de vista artístic. Maria Callas, en aquella època, ja no sortia de casa i només va fer la gira perquè Di Stefano li va demanar, a la vegada que aquest li demanava per fer-la sortir de casa. Amb la catalana Victòria dels Àngels, Di Stefano va gravar Madama Butterfly. La seva passió pels discs, l'ampli coneixement del mercat, del repertori i de les veus, el va portar en l'últim tram de la seva carrera a gestionar una casa discogràfica. La seva darrera actuació va ser el juny de 1992, amb Turandot a les termes de Caracal·la de Roma.[2]

Un cop retirat es va instal·lar a Kenya, encara que de tant en tant reapareixia com a jurat en algun concurs de cant o com a convidat d'honor en algun festival. Però un cop del destí convertiria aquest amor per l'Àfrica en la seva sentència de mort. Di Stefano va morir a la seva casa de Santa Maria Hoe, a Lecco i a pocs quilòmetres de Milà, com a conseqüència de les ferides rebudes el novembre de 2004 en un assalt a la seva casa de Kenya de les que mai es recuperaria.

Al Liceu[modifica | modifica el codi]

Barcelona el va conèixer tot just debutar, amb el seu triomfal Des Grieux, el desembre de 1946. En aquesta ocasió també va cantar Elvino de La sonnambula. Del seu repertori de maduresa també va cantar al coliseu català òperes com Un ballo in maschera o Fedora.

Discografia seleccionada[modifica | modifica el codi]

  • Ruggiero Leoncavallo: Pagliacci, amb Callas, Gobbi, Monti, Panerai; i l'Orquestra de Teatre de Milà dirigida per Tullio Serafin
  • Pietro Mascagni: Cavalleria Rusticagna, amb Callas, Ticozzi, Panerai, Canali; i l'Orquestra de Teatre de Milà dirigida per Tullio Serafin
  • Giacomo Puccini: Madame Buterfly, amb De los Àngeles, Canali, Gobbi; Orquestra del Teatre de l'Òpera de Roma dirigida per Gianandrea Gavazzeni
  • Giacomo Puccini: Manon Lescaut, amb Callas, Fioravanti, Calabrese, Formichini, Cossotto, Tatone, Ricciardi; Orquestra del Teatre de L'Scala de Milà dirigida per Tullio Serafin
  • Giacomo Puccini; Tosca, amb Callas, Gobbi, Luise; amb l'Orquestra del Teatre de L'Scala de Milà dirigida per Victor de Sabata
  • Giuseppe Verdi; La Traviata, amb Callas, Bastianini; amb l'Orquestra del Teatre de L'Scala de Milà dirigida per Carlo Maria Giulini

Referències[modifica | modifica el codi]

  • La discoteca Ideal de Interpretes, pàgs. 144-145 d'Enciclopedia Planeta

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]