Gnosticisme

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Emblema Gnòstic

El gnosticisme (del grec antic Γνωστικισμóς: gnostikismós; de Γνωσις: gnosis, «coneixement») és un conjunt de corrents sincrètiques filosòficoreligioses que imità el cristianisme en els tres primers segles de la nostra era, convertint-se finalment en un pensament declarat herètic després d'una etapa de cert prestigi entre els intel·lectuals cristians. Es pot parlar d'un gnosticisme pagà i d'un gnosticisme cristià, encara que el més significatiu pensament gnòstic s'assolís com una branca heterodoxa del cristianisme primitiu.

Síntesi[modifica | modifica el codi]

És una doctrina elitista, on els iniciats no se salven per la fe en el perdó gràcies al sacrifici de Jesucrist, sinó per mitjà de la gnosi, o coneixement introspectiu del diví, que és un coneixement superior a la fe. Amb la fe no n'hi ha prou, l'home és autònom per salvar-se a si mateix. El gnosticisme és una mística secreta de la salvació, on es fonen creences orientalistes i idees de la filosofia grega, principalment platòniques. És una creença dualista: el bé front el mal, l'esperit front la matèria, l'ànima front al cos.

Història[modifica | modifica el codi]

L'any 1945 fou descoberta una biblioteca de manuscrits gnòstics a Nag Hammadi (Egipte), que ha permès un millor coneixement de les seves doctrines, anteriorment tan sols conegudes a través de cites, refutacions i apologies realitzades pels Pares de l'Església.

Alguns diuen que el gnosticisme fou fundat per Simó Mag, nom que apareix en el Nou Testament. El personatge més important fou Valentí d'Alexandria, que portà a Roma una doctrina gnòstica intel·lectual. A Roma tingué un paper actiu en la vida pública de l'església i el seu prestigi fou tal que se'l tingué en consideració com a possible bisbe de Roma.

Altres gnòstics de renom foren:

Finalment, l'ampli rang moral del gnosticisme fou vist amb recel i el bisbe Ireneu de Lió el declarà una heretgia en el 180 dC., parer que comparteix l'Església Catòlica.

Tipus de gnosticisme[modifica | modifica el codi]

Universum, Flammarion, Holzschnitt (París, 1888).

S'identifiquen dues estructures bàsiques del pensament gnòstic. Les dues són estructures mitològiques que intenten explicar el problema del mal relacionat amb el procés de la creació.

Persa[modifica | modifica el codi]

Es desenvolupà a Mesopotàmia, reflecteix un dualisme horitzontal associat al culte de Zoroastre i posteriorment acabà en la forma gnòstica del maniqueisme. En aquest model la llum i l'obscuritat, els dos primers principis o deïtats, estan embolicats en una lluita decisiva. La llum brilla més enllà del seu propi àmbit, les partícules de llum foren capturades pel seu enemic, l'obscuritat. Per recuperar les seves partícules perdudes, la llum origina una serie de deïtats subordinades amb la fi de presentar batalla. De la mateixa manera, l'obscuritat es defensa amb la creació de deïtats inferiors. L'objectiu de la lluita es guanyar els éssers humans que porten les partícules de llum i alliberar-los de la presó d'aquest món de manera que puguin tornar a l'esfera de la llum celestial.

Siríac[modifica | modifica el codi]

Sorgí a l'àrea de Síria, Palestina i Egipte. Reflecteix un dualisme vertical molt més complex. En aquest sistema el principi fonamental és el bé, i la tasca dels pensadors gnòstics és explicar com emergeix el mal del principi singular del bé. El mètode empleat és la identificació de certa deficiència o error en el bé. La solució valentiniana al problema del mal és que el déu bo i el seu consort (el silenci) inicia el procés del naixement (o "emanen") d'una serie de deïtats en parella. L'última de les deïtats subordinades, generalment denominada Sofia o saviesa, és infeliç amb la seva consort i desitja una relació amb la profunditat fonamental. Per la deïtat aquest desig és inacceptable; Sofia és exclosa del regne diví (pleroma). Amb la seva ajuda, la humanitat pot recuperar la pèrdua de coneixement dels orígens divins i d'aquesta manera poder ser retornats a la unitat amb el Pleroma. La fita, serà la recuperació de la llum caiguda.

Escoles gnòstiques[modifica | modifica el codi]

No hi ha una classificació unànime de les doctrines gnòstiques. Una possible classificació seria:

  • El gnosticisme màgic-vulgar: de Simó Mag.
  • El gnosticisme mitològic, integrada per una serie de sectes que incorporaven a la seva doctrina una col·lecció de mites apropiats de diverses creences. Aquí hi enclouríem als Ofites, els barbelognòstics i als mandeus.
  • El gnosticisme especulatiu, on destacarien les grans figures del moviment: Basílides, Carpócrates, Marció i Valentí, aquest últim considerat com el més rellevant quant a especulació intel·lectual.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Gnosticisme

Litteratura[modifica | modifica el codi]