Gralla (instrument)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Gralla seca de cirerer amb 3 argolles metal·liques del constructor Xavier Orriols

La gralla és un instrument de vent fet de fusta format per un tub de forma troncocònica d'uns trenta-cinc centímetres de llargada, que amplifica el so produït per una llengüeta de doble canya, la inxa. En la classificació de Hornbostel-Sachs està inclòs al grup 422.12, dels aeròfons de llengüeta doble i tub cònic. D'instruments similars a la gralla n'hi ha pràcticament arreu del món, la qual cosa fa pensar que l'instrument és molt antic. D'aquests instruments els més directament relacionats amb la gralla són la dolçaina valenciana, la dulzaina aragonesa, el graile occità i la gaita navarresa.

De gralles n'hi ha de dos tipus. La gralla seca, que és el model més primitiu (té un so sec o dur) i la gralla dolça o de claus, que és un model més modern (té un so més dolç i disposa de dues o més claus metàl·liques per augmentar la seva tessitura i fer tons cromàtics). El suport rítmic que acompanya tradicionalment les gralles és el timbal, també anomenat tabal.

Història[modifica | modifica el codi]

Històricament les gralles es localitzen a la Catalunya Nova acompanyant determinats balls i entremesos d'aquelles terres, com són les moixigangues, el ball de gitanes i el Ball dels Valencians. Entre els segles XVIII i el XIX, el ball de valencians evoluciona formant el que avui es coneix com a castells. A partir de llavors la gralla i els castells han estat companys inseparables.

A mesura que avança el segle XIX no només es crea i es consolida un repertori graller per a tot el ritual casteller i el món que l'envolta, sinó que l'ús de l'instrument s'estén a l'acompanyament musical de les festes en la seva totalitat, i així el grup de grallers pren rellevància sobretot en àmbits rurals on els cal resoldre la música i els balls de les festes amb recursos econòmics limitats.

A finals del segle XIX les formacions de grallers es transformen passant del graller solitari o dels dos grallers i tabal a grups de tres i quatre gralles i un o dos tabalers. L'aparició i l'ús de la gralla dolça és la següent transformació que realitzen els grups de grallers per tal de poder ampliar el repertori i facilitar l'execució de les noves melodies. A principis d'aquest segle la majoria de grups de grallers ja han adoptat la gralla dolça com a instrument principal. Aquest període és el que s'anomena Època d'or de la gralla, també relacionat amb l'“Època d'or” dels castells.

A partir de la Primera Guerra Mundial, els grups de grallers inicien una lenta però imparable decadència a causa del canvi de modes musicals i de l'estil de vida de la gent del camp. Això fa replegar els pocs grups de grallers que continuen tocant a l'ús ritual i antic de la gralla com a acompanyament insubstituïble dels castells, altres balls populars i gegants.

La revifalla que té lloc a la dècada dels setanta en molts camps relacionats amb la festa i la cultura popular no deixa al marge la gralla, que es convertirà en un més dels senyals d'identitat nacionals recuperats. La seva pràctica travessa els límits geogràfics de les comarques tarragonines i comença la seva extensió sobre tot el territori català on tradicionalment sonaven instruments de poca potència sonora com el flabiol i tamborí, el sac de gemecs i les tarotes o xeremies.

A partir del Primer Congrés de Cultura Tradicional i Popular (1981-1982) es crea des de la Generalitat de Catalunya l'Aula de Música Tradicional i Popular (AMTP) amb la intenció de formar grallers i músics tradicionals de qualitat. Al llarg d'aquests anys han sorgit diverses escoles de música tradicional que han impulsat i dignificat l'ensenyament i l'execució d'aquests instruments (Reus, Tarragona, L'Arboç, Badalona, Sant Cugat del Vallès, etc.). L'any 2006 es crea el Grau Superior de Música amb gralla a l'Escola Superior de Música de Catalunya| (ESMUC).

Tipus de gralles[modifica | modifica el codi]

  • La gralla curta o seca. El tipus més primitiu, que es pot reconèixer per les seves característiques: uns dos pams de llargada, set forats melòdics, sis a la part superior i un a l'inferior, sense claus i acabada amb forma de campana i amb unes anelles metàl·liques anomenades argolles.
  • La gralla dolça o de claus. Com el seu nom indica té un so més dolç, amb un tub sonor més llarg. Mitjançant les claus s’augmenta la tessitura i es faciliten els cromatismes. Amb ella comença l’anomenada època d'or de la gralla, on compositors de renom escrigueren peces de moda, sobretot balls de parella com la masurca o el vals jota.
  • La gralla llarga o de quatre claus. Com el seu nom indica és més llarga que la dolça i té quatre claus claus els dits petits, a diferència de la dolça que en té bàsicament dos. Això li permet guanyar dues notes i les seves alteracions. És un instrument inventat al tombant del segle XX i que ca en desús durant el Franquisme. Actualment quasi no s'utilitza ja que per a fer els baixos de la formació ja s'utilitza la gralla baixa.
  • La gralla baixa. Tipus de gralla de tub sonor més llarg que la gralla dolça o llarga, que s'utilitza per a executar la tercera veu en la formació clàssica de tres gralles i un timbal.
  • La gralla subbaixa. Gralla amb el tub sonor més llarg i so més greu de tota la tipologia de l'instrument, d'una octava per sota del so d'una gralla dolça.

En un començament les gralles no estaven del tot definides i podien haver-ne de diferents menes. Està registrat que se'n feien d'escorça d'avellaner cargolada com una paperina amb una sonoritat força diferent.

Parts de la gralla[modifica | modifica el codi]

Canya o inxa plana.
  • Cap: és la part superior on es col·loca a pressió el tudell amb la canya.
  • Tub: part situada entre el tudell i la canya o inxa.
  • Tudell: és un tub cònic de metall en el que s'hi superposa la canya o inxa.
  • Canya o inxa: està formada per dues pales de canya simètriques però independents, unides entre sí per fil o filferro.
  • Cos: és la part central de l'instrument, on hi ha realitzats sis forats en la part davantera i un en la posterior, situat aproximadament entre els dos primers davanters.
  • Campana: és la part final; i actua com un amplificador natural i té un forat a dreta i esquerra.

Manteniment[modifica | modifica el codi]

El fet de ser de fusta la gralla pateix dos elements que la perjudiquen, la saliva i la temperatura ambiental. Per evitar la sequedat de la fusta, cal que de tant en tant hi fem un bany d'oli d'ametlles dolces. I d'altra banda, per evitar que la nostra saliva perjudiqui la fusta després de tocar, caldrà passar-hi un drap de cotó o un plomall per eixugar l'interior.

  • Canya: És convenient de passar una navalla,suaument, per la part exterior de la canya per treure la pols que s'hi hagi enganxat. Tot i que és convenient s'ha d'anar molt amb compte, ja que és la peça principal que ens permet emetre els sons musicals d'aquest instrument i és molt delicada. Per a la bona conservació de la canya caldrà que sempre estigui posada en el tudell, com si canya i tudell fossin una sola peça, alguns intèrprets tenen tants tudells com canyes s'usin.
  • Tudell: Com que és un element de metall i està en contacte constant amb la saliva de l'intèrpret, se sol netejar-lo per evitar que es rovelli. Per a això es pot utilitzar un bastonet de cotó, com ara un netejapipes.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Gralla (instrument)
Mètodes de gralla online
Partitures