Gramàtica llatina

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

La llengua llatina, igual com altres llengües indoeuropees antigues, és molt flexiva en el sentit estructural i orgànic, la qual cosa significa que permet una gran flexibilitat per a l'elecció de l'ordre de paraules. Per exemple femina togam texuit, "la dona va teixir una toga, " que és l'ordre preferit de paraules, es podria expressar igualment com texuit togam femina o togam texuit femina. En cada paraula, els acabaments -a, -a-m i -u-it -i no la posició que ocupen en la frase, com succeeix en canvi a la majoria de les llengües modernes, romàniques o no- n'expressen la funció gramatical. Tanmateix, generalment l'ordre de les paraules s'até al paradigma Subjecte+Objecte+Verb, encara que les variacions d'aquest model són molt freqüents, especialment en la poesia, així com en la prosa per expressar matisos sintàctics i estilístics subtils.[1]

Fonologia i alfabet llatí[modifica | modifica el codi]

L'alfabet llatí clàssic està compost per vint-i-tres lletres. Primitivament només hi havia vint-i-una, però en els segles I-Ii a. C. es van introduir dues noves lletres: la I (i) i la Z (z), per a la transcripció de les paraules gregues que contenien la vocal ípsilon i la consonant dseta, respectivament. Altres intents d'introduir noves lletres, com el de l'emperador Claudi, durant la primera meitat del segle I d. C., no van prosperar a causa de la seva naturalesa exclusivament erudita. A partir del Renaixement, els editors dels texts llatins van començar a emprar les grafies J (j) i la V (v) com a signes convencionals per poder distingir els al·lòfons consonàntics [j, w] de I i V dels corresponents al·lòfons vocàlics [i, u].

A B C D E F G H I/(J) K L M N O P Q R S T U/(V) X Y Z

a b c d e f g h i/(j) k l m n o p q r s t u/(v) x y z

Fonemes vocàlics[modifica | modifica el codi]

En el llatí clàssic hi ha deu fonemes vocàlics, els quals es distingien per la quantitat vocàlica: cinc d'ells són vocals breus /a, e, i, o, u/, i els altres cinc, vocals llargues /ā, ē, ī, ō, ū/, si bé l'escriptura llatina era defectiva, ja que no distingia gràficament les vocals breus de les vocals llargues. Totes elles es representaven usualment només mitjançant els cinc signes que per a aquest final tenia l'alfabet de les colònies gregues d'Itàlia: A (a), E (i), I (i) O (o), U (u) (els signes del grec per a les vocals llargues η; y ω senzillament no van ser usats per representar vocals). Ocasionalment, durant l'Imperi alguns texts van marcar algunes de les vocals llargues amb á, é, í, ó, ú.

L'evidència de la quantitat de les vocals és per tant indirecta, i procedeix en gran manera de dues fonts:

  • La poesia llatina (on la quantitat vocàlica era fonamental, ja que aquesta poesia es basava en patrons regulars de síl·labes llargues i breus per donar ritme a la frase).
  • L'evidència d'altres llengües, fonamentalment les romàniques, on les vocals llargues i breus van deixar diferent rastre en les síl·labes tòniques. També les transcripcions de paraules llatines en grec podien mostrar ocasionalment la quantitat de les vocals llatines.

Prosòdia[modifica | modifica el codi]

Quantitat vocàlica[modifica | modifica el codi]

La quantitat és un tret fonològic que distingeix les vocals, diftongs i síl·labes a moltes llengües indoeuropees. La quantitat de les vocals és un tret suprasegmental que influeix en la durada de la pronunciació de les mateixes. El llatí només distingia dos tipus de quantitat o durada: les vocals de major durada es denominen llargues, i les de menor durada es denominen breus. Modernament, la quantitat d'una vocal es marca explícitament mitjançant els següents signes:

  • Les vocals breus s'indiquen amb el signe ˘ col·locat sobre la vocal corresponent.
  • Les vocals llargues s'indiquen amb el signe ¯; col·locat sobre la vocal corresponent.

En aquest article només indicarem les vocals llargues. Així doncs, les vocals sobre les quals no s'indica el signe gràfic són breus. La quantitat és un fenomen important a la llengua llatina, ja que distingeix paraules de significats diferents i també diferents formes flexives d'una mateixa paraula. Per exemple:

(1) Distinció lèxica: mālum, ' poma ' / malum, ' (alguna cosa) dolent '

(2) Distinció gramatical: cum reginā, 'amb la reina ' / cum regina..., 'quan la reina... '

Quantitat sil·làbica[modifica | modifica el codi]

El fenomen de la quantitat sil·làbica està automàticament relacionat amb la presència de vocals llargues i la presència de coda en la síl·laba. La posició on recau l'accent prosòdic està determinada per la quantitat vocàlica de la penúltima síl·laba. La doctrina tradicional estableix les següents quatre regles per decidir si una síl·laba és llarga o breu i, per tant, esbrinar la posició de l'accent:

  • Són llargues:
    • les síl·labes que contenen, bé una vocal llarga per naturalesa, bé un diftong (els quals són, en llatí, "ae" i "oe", i a vegades "au"): Roma, amās.
    • les síl·labes la vocal de les quals està seguida, bé per dos (o més) consonants, bé per una consonant doble (x' z):: est, gaza (que es pronuncia gad-sa ).
  • Són breus:
    • les síl·labes que contenen una vocal breu per naturalesa (i no seguida de dues consonants): anima, deus.
    • Les síl·labes acabades en vocal a les quals segueix una altra vocal en hiatus ( vocalis ante vocalem corripitur, "vocal davant de vocal abreuja"): iūstitia, deārum

A més, cal tenir en compte que les combinacions vocàliques "ae" (æ) i "oe" (œ) sempre són llargues (i, de vegades, ho és també la combinació vocàlica "au", que pot tractar-se com a diftong o com a hiatus).

Modernament, es realitza una anàlisi fonològica que resulta més simple en termes de mora. D'acord amb aquesta anàlisi, les síl·labes breus consten d'una sola mora, i les síl·labes llargues, de dues mores, i l'accent prosòdic recau sempre adjacent en la penúltima mora abans de l'última vocal. El fet que l'accent pugui ser analitzat en termes de mores i el fet que la poesia llatina es basés més que en la rima en la quantitat vocàlica, suggereixen que la quantitat sil·làbica tenia un reflex fonètic en la parla: presumiblement, el llatí es parlava amb un ritme moràic (com succeeix en japonès modern) més que amb un ritme sil·làbic (com succeeix en italià o català) o amb un ritme accentual (com succeeix en anglès).

Accentuació[modifica | modifica el codi]

En llatí no hi ha accent gràfic, però sí accent fonològic d'intensitat, i les paraules són planes o esdrúixoles (no hi ha paraules agudes). Les regles per a l'accentuació prosòdica són les següents:

  • totes les paraules de dues síl·labes són planes.
  • les paraules de tres o més síl·labes seran:
    • planes si la penúltima síl·laba és llarga.
    • esdrúixoles si la penúltima síl·laba és breu.

Més senzillament, si classifiquem les síl·labes llatines en pesades (les acabades en vocal llarga o consonant) i lleugeres (totes les altres) i considerem que les síl·labes pesades tenen dues mores i les lleugeres una sola mora, es pot comprovar que l'accent recau sobre la penúltima mora abans de l'última vocal.

Morfologia[modifica | modifica el codi]

Article principal: Declinació del llatí

Sistema de casos del llatí[modifica | modifica el codi]

El llatí és una llengua flexiva, la qual cosa significa que una paraula (els substantius, els adjectius i els pronoms) adopta diverses formes d'acord amb la seva funció sintàctica i el seu cas gramatical. Hi ha en llatí clàssic sis casos:

  1. Nominatiu →; Subjecte i atribut.
  2. Vocatiu →; Apel·lació.
  3. Acusatiu →; Objecte Directe (en oracions actives) i "cas oblic" amb preposició.
  4. Genitiu →; Complement del Nom.
  5. Datiu →; Objecte Indirecte (i ocasionalment complement nominal).
  6. Ablatiu →; Complement Circumstancial "(cas oblic" amb preposició.

Existeixen restes fossilitzades d'un cas addicional protoindoeuropeu: el Locatiu, únicament en el número singular, per indicar localització, bé en l'espai, bé en el temps: ruri, 'en el camp', humi, 'a la terra', Romae, 'a Roma', vesperi, 'cap al tard' (d'aquí ve el mot català vespre). Aquestes formes amb sentit locatiu coincideixen morfològicament amb les de genitiu singular (en les declinacions primera i segona) i amb la del datiu singular (en la tercera declinació): en les declinacions quarta i cinquena, no tenim documentat cap exemple d'aquest cas.

La relació dels diferents casos amb el verb és de gran rellevància. El nominatiu, l'acusatiu, el datiu i l'ablatiu recauen en l'òrbita del verb i podem dir que són determinants d'aquest. Tanmateix, el genitiu és determinant d'un altre nom; i el cas vocatiu quedaria també fora de la influència del verb.

El substantiu[modifica | modifica el codi]

Els substantius es reparteixen, segons temes, en cinc declinacions identificables pel seu genitiu singular.

Primera declinació[modifica | modifica el codi]

Temes en -a i genitiu singular en -ae. La majoria dels noms són de gènere femení, per bé que existeixen quatre grups d'excepcions amb substantius masculins: 1) els noms comuns que es refereixen a un treball que a Roma era exercit exclusivament pels homes ( poeta, nauta, agricola, pirata, scurra, etc.); 2) els noms propis dels rius ( Sequana, Garunna, etc.); 3) els noms propis de baró ( Caligula, Seneca, Catilina, etc.); i 4) els gentilicis ( Belga, Persa, etc.).

Temes en -a
Singular Plural
Nominatiu ros -a ros -ae
Vocatiu ros -a ros -ae
Acusatiu ros -am ros -as
Genitiu ros -ae ros -arum
Datiu ros -ae ros -is
Ablatiu ros - ros -is

Particularitats:

1ª. Els noms femenins de la primera declinació ( 'vg. ' dea : "deessa" filia : "filla" liberta : "lliberta" magistra : 'mestra' amica : 'amiga' serva : 'esclava', etc.) el corresponent masculí del qual pertany a la segona declinació, sempre que comparteixin idèntica arrel ( 'vg. ' deus : 'déu' filius : 'fill' libertus : 'llibert' magister : 'mestre' amicus : 'amic' servus : 'esclau', etc.) presenten en els casos datiu i ablatiu del plural una desinència en -abus (i no l'esperable -is ) a fi de poder diferenciar-se d'aquells: 'vg. ' filiis : 'per als fills ' / filiabus : 'per a les filles'.

2ª. El substantiu família -ae, quan depèn d'un nom de parentiu, empra en el genitiu singular l'acabament (arcaic) -as (i no l'acabament regular -ae): 'vg. ' pater famílies : 'el pare de (la) família'.

Segona declinació[modifica | modifica el codi]

Temes en -o i genitiu singular en -i. La majoria dels noms pertanyents a aquesta declinació són de gènere masculí (aquells el nominatiu singular dels quals acaba en -US/-ER/-IR) o neutre (aquells el nominatiu singular dels quals presenta l'acabament -Um). Tanmateix, existeixen en aquesta declinació (però només entre els acabats en -US) uns quants substantius de gènere femení, els quals poden agrupar-se en tres grups, si bé el tercer d'ells és artificial: 1) substantius comuns que indiquen arbres, ja que el nom genèric per a "arbre", arbos arboris, és femení en llatí (( pinus -i,corylus -i,ulmus -i,fraxinus -i, etc.); 2) els noms propis geogràfics (topònims) de ciutats, illes i països transcrits de la llengua grega, ja que en aquest idioma eren de gènere femení (Corinthus -i,Cyprus -i,Aegyptus -i, etc.); i 3) una sèrie heterogènia de noms comuns d'ús molt freqüent (humus -i,domus -i, etc.) o infreqüent (alvus -i, etc.). Per als substantius masculins (o femenins en-US)) existeixen tres paradigmes de declinació depenent de l'acabament del nominatiu singular:


Tipus -us
Singular Plural
Nominatiu domin -us domin -i
Vocatiu domin -i domin -i
Acusatiu domin -um domin -us
Genitiu domin -i domin -orum
Datiu domin -o domin -is
Ablatiu domin -o domin -is
Tipus -er
Singular Plural
Nominatiu puer puer -i
Vocatiu puer puer -i
Acusatiu puer -um puer -us
Genitiu puer -i puer -orum
Datiu puer -o puer -is
Ablatiu puer -o puer -is
Tipus -ir
Singular Plural
Nominatiu vir vir -i
Vocatiu vir vir -i
Acusatiu vir -um vir -us
Genitiu vir -i vir -orum
Datiu vir -o vir -is
Ablatiu vir -o vir -is

En canvi, per als noms neutres s'ha d'aplicar el següent paradigma de declinació:

N. Neutres
Singular Plural
Nominatiu templ -um templ -a
Vocatiu templ -um templ -a
Acusatiu templ -um templ -a
Genitiu templ -i templ -orum
Datiu templ -o templ -is
Ablatiu templ -o templ -is

Tercera declinació[modifica | modifica el codi]

Temes en -i i en consonant, i genitiu singular en -is. Comprèn substantius masculins, femenins i neutres. Els paradigmes de declinació són els següents:

Temes en -i Masc. i Fem. ' ' ' Temes en -i Neutres Temes en consonant Masc. i Fem. Temes en consonant Neutros
Nominatiu civis civs Nominatiu mare maria Nominatiu consul consules Nominatiu flumen flumina
Vocatiu civis civs Vocatiu mare maria Vocatiu consul consules Vocatiu flumen flumina
Acusatiu civem civs Acusatiu mare maria Acusatiu consulem consules Acusatiu flumen flumina
Genitiu civis civium Genitiu maris marium Genitiu consulis consulum Genitiu fluminis fluminum
Datiu civ civibus Datiu mar maribus Datiu consuli consulibus Datiu flumini fluminibus
Ablatiu cive civibus Ablatiu mari maribus Ablatiu consule consulibus Ablatiu flumine fluminibus


Quarta declinació[modifica | modifica el codi]

Temes en -u i genitiu singular en -us. Comprèn noms femenins, masculins i neutres. Domus té casos de la segona i de la quarta. A saber: genitiu singular -i / -us, datiu singular -ui / -o, ablatiu singular -o / -ui, genitiu plural -uum / -orum, acusatiu plural -os / -us.


Masculins i Femenins
Singular Plural
Nominatiu man -us man -us
Vocatiu man -us man -us
Acusatiu man -um man -us
Genitiu man -us man -uum
Datiu man -ui man -ibus
Ablatiu man -u man -ibus
Neutres
Singular Plural
Nominatiu corn -u corn -ua
Vocatiu corn -u corn -ua
Acusatiu corn -u corn -ua
Genitiu corn -us corn -uum
Datiu corn -ui corn -ibus
Ablatiu corn -u corn -ibus

Cinquena declinació[modifica | modifica el codi]

Temes en -i i genitiu singular -ei. Els noms d'aquesta declinació són femenins. Dies en singular pot ser masculí o femení i en plural és masculí.

5a Declinació
Singular Plural
Nominatiu r -es r -es
Vocatiu r -es r -es
Acusatiu r -em r -es
Genitiu r -ei r -erum
Datiu r -ei r -ebus
Ablatiu r -e r -ebus

L'adjectiu[modifica | modifica el codi]

Es denomina concordança a la igualtat en cas, nombre i gènere de dos palabas. L'adjectiu ha de concordar amb el nom al que acompanya. Que adjectiu i nom hagin de concordar no significa que coincideixin els seus acabaments, ja que existeixen noms de la primera declinació ( temàtics en -a ) que són de gènere masculí, i també existeixen noms de la segona declinació ( temàtics en -o ) que són de gènere femení.

Classe 1[modifica | modifica el codi]

La primera classe comprèn els adjectius de tres terminacions que es declinen com els noms de lera i 2ona declinacions. S'enuncien en nominatiu en les seves formes masculina, femenina i neutra. Existeixen dos tipus:

  • Tipus A (( bon -us,bon -a,bon -um))
    • -us →; Masculí, es declina com domin-us,-i.
    • -a → Femení, es declina com ros-a,-ae.
    • -um →; Neutre, es declina com templ-um,-i.
  • Tipus B (( nig -er,nigr -a,nigr -um))
    • -er →; Masculí, es declina com pu-er,-i.
    • -a → Femení, es declina com ros-a,-ae.
    • -um →; Neutre, es declina com templ-um,-i.

Classe 2[modifica | modifica el codi]

Els adjectius de la segona classe es flexionen per la 3a declinació. Els podem classificar en dos grups:

  • Adjectius temàtics en consonant (( euters, -eris))
    • s'enuncien en nominatiu i genitiu.
    • Són imparisíl·labs.
    • es flexionen per la tercera declinació temàtica en consonant, com consul, -is( masculins i femenins ) i com flumen, fluminis ( neutres ).
  • Adjectius temàtics en -i
    • D'una terminació (( felix, -cis))
      • s'enuncien en nominatiu i genitiu.
      • es declinen com civis, -is ( Masc. i Fem. ) i com mare, -is ( Neutres ).
    • De dues terminacions (( omnis, omne))
      • s'enuncien en nominatiu.
      • es declinen com civis, -is ( Masc. i Fem. ) i com mare, -is ( Neutres ).
    • De tres terminacions (( acer, acris, acre))
      • s'enuncien en nominatiu.
      • es declinen com civis, -is ( Masc. i Fem. ) i com mare, -is ( Neutres ).

El pronom[modifica | modifica el codi]

Pronoms personals[modifica | modifica el codi]

El llatí compta amb cinc formes de pronoms personals independents: quatre de personals i un més de caràcter personal-reflexiu. Aquest últim serà analitzat a la següent secció. La flexió dels quatre pronoms personals és la següent:

Casos 1ª Persona
Singular
1ª Persona
Plural
2ª Persona
Singular
2ª Persona
Plural
Nominatiu egō nōs vōs
Vocatiu __ __ vōs
Acusatiu nōs vōs
Genitiu meī nostrum, nostrī tuī vestrum, vestrī
Datiu mihi nōbis tibi vōbis
Ablatiu nōbis vōbis
  • Aquests pronoms poden aparèixer amb el sufix -met : egōmet, nosmet, etc. El sufix passa al català de la següent manera: egmet 'jo mateix', vōsmet 'vosaltres mateixos', etc.
  • Aquests pronoms, quan van acompanyats per la preposició cum (amb) s'anteposen a aquesta: mecum (amb mi; de cum mecum ) tecum 'amb tu' nobiscum 'amb nosaltres', vobiscum 'amb vosaltres'.

Pronom reflexiu[modifica | modifica el codi]

Del que hem exposat a la secció anterior, es dedueix que en llatí no hi ha un pronom personal de tercera persona; aquest se supleix amb l'anafòric is, ea, id o amb el deíctic denominat ille, illa, illud. Tanmateix, existeix un pronom personal reflexiu de tercera persona la flexió del qual és la següent:


Casos Reflexiu Tercera Persona
Nom.
Voc.
Ac. se, sese
Gen. sui
Dat. sibi
Ab. se, sese
  • Igual com passa amb els pronoms personals, el pronom reflexiu, en anar acompanyat de la preposició cum, s'anteposa. Així doncs secum

Pronoms possessius[modifica | modifica el codi]

Els pronoms possessius es flexionen com els adjectius de la 1a classe, i així tindrem:

  • Un sol posseïdor: tuus, tua, tuum paradigma bonus, bona bonum ' '.
  • Diversos posseïdors: noster, nostra, nostrum i vester, vestra, vestrum paradigma niger, nigra, nigrum.
  • El possessiu de 3a persona de singular i plural és suus, sua, suum (seu). paradigma bonus, bona, bonum.

Pronoms demostratius[modifica | modifica el codi]

También son llamados pronominales demostrativos, ya que se pueden usar como pronombres o como adjetivos. Son los siguientes:

També s'anomenen pronominals demostratius, ja que es poden usar com a pronoms o com a adjectius. Són els següents:

hic, haec, hoc (aquest, aquesta, això)
iste, ista, istud (aquest, aquesta, això)
ille, illa, illud (aquell, aquella, allò)
is, ea, id (ell, ella, això)
idem, eadem, idem (el mateix, la mateixa, el mateix)
ipse, ipsa, ipsum (jo, tu, ell mateix, mateixa)
Es declinen de forma semblant a bonus, amb algunes particularitats. El genitiu de tots aquests acaba en -ius i el datiu acaba en -i

La declinació és com segueix:

hic, haec, hoc (aquest, aquesta, això)

singular plural
Nominatiu hic, haec, hoc hi, hae, haec
Acusatiu hunc, hanc, hoc hos, has, haec
Genitiu huius horum, harum, horum
Datiu huic his
Ablatiu hoc, hac, hoc his


ille, illa, illud (aquell, aquella, allò)

singular plural
Nominatiu ille, illa, illud illi, illae, illa
Acusatiu illum, illam, illud illos, illas, illa
Genitiu illius illorum, illarum, illorum
Datiu illi illis
Ablatiu illo, illa, illo illis

Pronoms relatius[modifica | modifica el codi]

Són els següents:

qui, quae, quod

S'anomenen relatius perquè es relacionen amb un antecedent. Donen pas a una nova oració (subordinada de relatiu) i concorden amb el seu antecedent en gènere i nombre, però no en cas, ja que poden exercir un ofici diferent en la seva pròpia oració.

Exemple:
Amo mulierem quae est formosa (estimo la dona que és bonica)
mulierem és l'antecedent de quae

La declinació del pronom relatiu és la següent:

qui, quae, quod
qui, que, el que (allò que)
Masculí Femení Neutre
Singular Plural Singular Plural Singular Plural
Nominatiu qui qui quae quae quod quae
Acusatiu quem quos quam quas quod quae
Genitiu cuius quorum cuius quarum cuius quorum
Datiu cui quibus cui quibus cui quibus
Ablatiu qu quibus qu quibus qu quibus
  • El genitiu i el datiu singular dels tres gèneres és igual.
  • El datiu i l'ablatiu plural dels tres gèneres és igual.
  • No tenen vocatiu.

Pronoms interrogatius[modifica | modifica el codi]

Les formes masculines i femenines del pronom interrogatiu són idèntiques. Les formes de neutre són diferents. El genitiu, datiu i ablatiu plural són la unió entre les flexions de quis i les respectives formes de res 'cosa'.

Quid, quis (qui, què)

Altres pronoms interrogatius:

qui?, quae?, quod? (quin?)
uter?, utra?, utrum? (Qui dels dos? / Quin dels dos?)

El verb[modifica | modifica el codi]

Els verbs llatins expressen els accidents gramaticals de persona, nombre, veu, temps, aspecte i mode pel procediment bàsic d'afegir al tema verbal sufixos i desinències. Anomenem desinència al sufix terminal que expressa les categories o accidents gramaticals citats:

  • Les persones són: primera, segona i tercera
  • Les veus són dues: activa i passiva (a diferència del grec el llatí manca de veu mitjana.
  • Els temps verbals combinen temps gramatical pròpiament dit i aspecte, les combinacions que es donen en llatí són sis: present, pretèrit imperfecte, pretèrit perfecte, pretèrit plusquamperfet, futur imperfecte i futur perfecte. S'agrupen en el tema de infectum (l'acció del qual encara no ha acabat) i en el tema de perfectum (l'acció del qual ja va acabar).
    • L'indicatiu té sis temps: present, pretèrit imperfecte, pretèrit perfecte, pretèrit plusquamperfet, futur imperfecte i futur perfecte.
    • El subjuntiu té quatre temps: present, pretèrit imperfecte, pretèrit perfecte i pretèrit plusquamperfet.
    • L'imperatiu té dos temps: present i futur.
    • L'infinitiu té tres temps: present, pretèrit i futur.
    • El participi té tres temps: present, pretèrit i futur.

El verb llatí s'enuncia amb la primera persona del singular del present i del pretèrit perfecte d'indicatiu, amb el supí, i amb l'infinitiu present:

Exemple: amo, amavi, amatum, amare

Algunes gramàtiques i diccionaris inclouen també la segona persona del singular del present indicatiu.

Exemple: rego, is, regi, rectum, regere

1a conjugació[modifica | modifica el codi]

Tema en -a

Present
act indicatiu pas indicatiu act subjuntiu pas subjuntiu
ego amo -or amem -er
teu amas -aris/-are ames -eris
ille amat -atur amet -etur
ens amamus -amur amemus -emur
vos amatis -amini ametis -emini
illi amant -antur ament -entur
Imperfecte
act indicatiu pas indicatiu act subjuntiu pas subjuntiu
ego amabam -abar amarem -arer
teu amabas -abaris amares -areris
ille amabat -abatur amaret -aretur
ens amabamus -abamur amaremus -aremur
vos amabatis -abamini amaretis -aremini
illi amabant -abantur amarent -arentur
Futur Imperfecte
act indicatiu pas indicatiu
ego amabo -abor
teu amabis -aberis
ille amabit -abitur
ens amabimus -abimur
vos amabitis -abimini
illi amabunt -abuntur
Perfecte
act indicatiu pas indicatiu act subjuntiu pas subjuntiu
ego -avi -atus sum -averim -atus sim
teu -avisti -atus és -averis -atus sis
ille -avit -atus est -averit -atus sit
ens -avimus -ati sumus -averimus -ati simus
vos -avistis -ati estis -averitis -ati sitis
illi -averunt -ati sunt -averint -ati sint
Plusquamperfet
act indicatiu pas indicatiu act subjuntiu pas subjuntiu
ego -averam -atus eram -avissem -atus essem
teu -averas -atus eres -avisses -atus esses
ille -averat -atus erat -avisset -atus esset
ens -averamus -ati eramus -avissemus -ati essemus
vos -averatis -ati eratis -avissetis -ati essetis
illi -averant -ati erant -avissent -ati essent
Futur Perfecte
act indicatiu pas indicatiu
ego amavero amatus ero
teu amaveris amatus eris
ille amaverit amatus erit
ens amaverimus amati erimus
vos amaveritis amati eritis
illi amaverint amati erunt

2a Conjugació[modifica | modifica el codi]

Tema en -e

Monēo, es, monēre, monui, monitum


Present
act indicatiu pas indicatiu act subjuntiu pas subjuntiu
ego moneo -eor moneam -ear
tu mones -eris/-ere moneas -earis
ille monet -etur moneat -eatur
nos monemus -emur moneamus -eamur
vos monetis -emini moneatis -eamini
illi monent -entur moneant -eantur
Imperfecte
act indicatiu pas indicatiu act subjuntiu pas subjuntiu
ego monebam -ebar monerem -erer
teu monebas -ebaris moneres -ereris
ille monebat -ebatur moneret -eretur
ens monebamus -ebamur moneremus -eremur
vos monebatis -ebamini moneretis -eremini
illi monebant -ebantur monerent -erentur
Futur Imperfecte
act indicatiu pas indicatiu
ego monebo -ebor
teu monebis -eberis
ille monebit -ebitur
ens monebimus -ebimur
vos monebitis -ebimini
illi monebunt -ebuntur
Perfecte
act indicatiu pas indicatiu act subjuntiu pas subjuntiu
ego monui monitus sum monuerim monitus sim
teu monuisti monitus és monueris monitus sis
ille monuit monitus est monuerit monitus sit
ens monuimus moniti sumus monuerimus moniti simus
vos monuistis moniti estis monueritis moniti sitis
illi monuerunt moniti sunt monuerint moniti sint
Plusquamperfet
act indicatiu pas indicatiu act subjuntiu pas subjuntiu
ego monueram monitus eram monuissem monitus essem
teu monueras monitus eres monuisses monitus esses
ille monuerat monitus erat monuisset monitus esset
ens monueramus moniti eramus monuissemus moniti essemus
vos monueratis moniti eratis monuissetis moniti essetis
illi monuerant moniti erant monuissent moniti essent


Futur Perfecte
act indicatiu pas indicatiu
ego monuero monitus ero
teu monueris monitus eris
ille monuerit monitus erit
ens monuerimus moniti erimus
vos monueritis moniti eritis
illi monuerint moniti erunt

3a Conjugació[modifica | modifica el codi]

Tema en -e

peto, petis, petere, petivi, petitum

Present
act indicatiu pas indicatiu act subjuntiu pas subjuntiu
ego peto -or petam -ar
teu petis -eris petas -aris
ille petit -itur petat -atur
ens petimus -imur petamus -amur
vos petitis -imini petatis -amini
illi petunt -untur petant -antur
Imperfecte
act indicatiu pas indicatiu act subjuntiu pas subjuntiu
ego petebam -ebar peterem -erer
teu petebas -ebaris peteres -ereris
ille petebat -ebatur peteret -eretur
ens petebamus -ebamur peteremus -eremur
vos petebatis -ebamini peteretis -eremini
illi petebant -ebantur peterent -erentur
Futur Imperfecte
act indicatiu pas indicatiu
ego petam -ar
teu petes -eris
ille petet -etur
ens petemus -emur
vos petetis -emini
illi petent -entur
Perfecte
act indicatiu pas indicatiu act subjuntiu pas subjuntiu
ego petivi petitus sum petiverim petitus sim
teu petivisti petitus és petiveris petitus sis
ille petivit petitus est petiverit petitus sit
ens petivimus petiti sumus petiverimus petiti simus
vos petivistis petiti estis petiveritis petiti sitis
illi petiverunt petiti sunt petiverint petiti sint
Plusquamperfet
act indicatiu pas indicatiu act subjuntiu pas subjuntiu
ego petiveram petitus eram petivissem petitus essem
teu petiveras petitus eres petivisses petitus esses
ille petiverat petitus erat petivisset petitus esset
ens petiveramus petiti eramus petivissemus petiti essemus
vos petiveratis petiti eratis petivissetis petiti essetis
illi petiverant petiti erant petivissent petiti essent
Futur Perfecte
act indicatiu pas indicatiu
ego petivero petitus ero
teu petiveris petitus eris
ille petiverit petitus erit
ens petiverimus petiti erimus
vos petiveritis petiti eritis
illi petiverint petiti erunt

4a Conjugació[modifica | modifica el codi]

Tema en -i

audio, audis, audire, audivi, auditus


Present
act indicatiu pas indicatiu act subjuntiu pas subjuntiu
ego audio -or audiam -ar
teu audis -eris/-ere audias -aris
ille audit -itur audiat -atur
ens audimus -imur audiamus -amur
vos auditis -imini audiatis -amini
illi audiunt -untur audiant -antur
Imperfecte
act indicatiu pas indicatiu act subjuntiu pas subjuntiu
ego audiebam -iebar audirem -irer
teu audiebas -iebaris audires -ireris
ille audiebat -iebatur audiret -iretur
ens audiebamus -iebamur audiremus -iremur
vos audiebatis -iebamini audiretis -iremini
illi audiebant -iebantur audirent -irentur
Futur Imperfecte
act indicatiu pas indicatiu
ego audiam -ar
teu audies -eris
ille audiet -etur
ens audiemus -emur
vos audietis -emini
illi audient -entur
Perfecte
act indicatiu pas indicatiu act subjuntiu pas subjuntiu
ego audivi auditus sum audiverim auditus sim
teu audivisti auditus és audiveris auditus sis
ille audivit auditus est audiverit auditus sit
ens audivimus auditi sumus audiverimus auditi simus
vos audivistis auditi estis audiveritis auditi sitis
illi audiverunt auditi sunt audiverint auditi sint
Plusquamperfet
act indicatiu pas indicatiu act subjuntiu pas subjuntiu
ego audiveram auditus eram audivissem auditus essem
teu audiveras auditus eres audivisses auditus esses
ille audiverat auditus erat audivisset auditus esset
ens audiveramus auditi eramus audivissemus auditi essemus
vos audiveratis auditi eratis audivissetis auditi essetis
illi audiverant auditi erant audivissent auditi essent


Futur Perfecte
act indicatiu pas indicatiu
ego audivero auditus ero
teu audiveris auditus eris
ille audiverit auditus erit
ens audiverimus auditi erimus
vos audiveritis auditi eritis
illi audiverint auditi erunt

Conjugació del verb ésser[modifica | modifica el codi]

Present indicatiu Present subjuntiu Imperfecte indicatiu Imperfecte subjuntiu
ego sum sim eram essem
tu es sis eras esses
ille est sit erat esset
nos sumus simus eramus essemus
vos estis sitis eratis essetis
illi sunt sint erant essent


Perfecte indicatiu Perfecte subjuntiu Plusquamperfet indicatiu Plusquamperfet subjuntiu
ego fui fuerim fueram fuissem
tu fuisti fueris fueras fuisses
ille fuit fuerit fuerat fuisset
nos fuimus fuerimus fueramus fuissemus
vos fuistis fueritis fueratis fuissetis
illi fuerunt fuerint fuerant fuissent

Altres conjugacions irregulars[modifica | modifica el codi]

Verbs -io de la 3a Conjugació[modifica | modifica el codi]

Tema en -i

capio, capis, capere, cepi, captum

Present
act indicatiu pas indicatiu act subjuntiu pas subjuntiu
ego capio -or capiam -ar
teu capis -eris/-ere capias -aris
ille capit -itur capiat -atur
ens capimus -imur capiamus -amur
vos capitis -imini capiatis -amini
illi capiunt -iuntur capiant -antur
Imperfecte
act indicatiu pas indicatiu act subjuntiu pas subjuntiu
ego capiebam -ebar caperem -erer
teu capiebas -ebaris caperes -ereris
ille capiebat -ebatur caperet -eretur
ens capiebamus -ebamur caperemus -eremur
vos capiebatis -ebamini caperetis -eremini
illi capiebant -ebantur caperent -erentur
Futur Imperfecte
act indicatiu pas indicatiu
ego capiam -ar
teu capies -eris
ille capiet -etur
ens capiemus -emur
vos capietis -emini
illi capient -entur
Perfecte
act indicatiu pas indicatiu act subjuntiu pas subjuntiu
ego cepi captus sum ceperim captus sim
teu cepisti captus és ceperis captus sis
ille cepit captus est ceperit captus sit
ens cepimus capti sumus ceperimus capti simus
vos cepistis capti estis ceperitis capti sitis
illi ceperunt capti sunt ceperint capti sint
Plusquamperfet
act indicatiu pas indicatiu act subjuntiu pas subjuntiu
ego ceperam captus eram cepissem captus essem
teu ceperas captus eres cepisses captus esses
ille ceperat captus erat cepisset captus esset
ens ceperamus capti eramus cepissemus capti essemus
vos ceperatis capti eratis cepissetis capti essetis
illi ceperant capti erant cepissent capti essent
Futur Perfecte
act indicatiu pas indicatiu
ego cepero captus ero
teu ceperis captus eris
ille ceperit captus erit
ens ceperimus capti erimus
vos ceperitis capti eritis
illi ceperint capti erunt
Fio, fis, fieri, factus sum[modifica | modifica el codi]
Present
act indicatiu act subjuntiu
ego fio fiam
teu fis fias
ille fit fiat
ens fimus fiamus
vos fitis fiatis
illi fiunt fiant
Imperfecte
act indicatiu act subjuntiu
ego fiebam fierem
teu fiebas fieres
ille fiebat fieret
ens fiebamus fieremus
vos fiebatis fieretis
illi fiebant fierent
Futur Imperfecte
act indicatiu
ego fiam
teu fies
ille fiet
ens fiemus
vos fietis
illi fient
Perfecte
act indicatiu act subjuntiu
ego factus sum factus sim
teu factus és factus sis
ille factus est factus sit
ens facti sumus facti simus
vos facti estis facti sitis
illi facti sunt facti sint
Plusquamperfet
act indicatiu act subjuntiu
ego factus eram factus essem
teu factus eres factus esses
ille factus erat factus esset
ens facti eramus facti essemus
vos facti eratis facti essetis
illi facti erant facti essent
Futur Perfecte
act indicatiu
ego factus ero
teu factus eris
ille factus erit
ens facti erimus
vos facti eritis
illi facti erunt
Verbs deponents[modifica | modifica el codi]

Els verbs deponents són aquells verbs amb morfologia de passiva, però que es tradueixen en activa. Més concretament el subjecte d'un verb deponent no és un subjecte passiu, sinó un subjecte experimentador o psicològic. L'ocurrència dels verbs deponents és una de les restes d'Ergativitat escindida en llatí.

Verbs defectius i impersonals[modifica | modifica el codi]

En llatí els verbs meteorològics ( pluit 'plou', tonat 'trona', fulgurat 'llampega', ninguit 'neva', són defectius; encara que també ho són verbs que expressen deure o necessitat ( libet 'agrada', licet 'és lícit', decet 'és adequat', dedecet 'no és adequat', oportet 'és necessari', refert 'importa'...) i d'altres que expreasn sentiment ( piget 'tenir pena', poenitet 'penedir-se', miseret 'tenir compassió', etc.).

Preposicions[modifica | modifica el codi]

Les preposicions del llatí actuen de nucli del sintagma preposicional i com tals nuclis regeixen a un sintagma nominal, el cas gramatical del qual està regit per la preposició.

  • Les preposicions llatines regeixen dos casos acusatiu o ablatiu. És a dir, darrere d'una oració introduïda per una preposició, necessàriament trobarem un sintagma preposicional en acusatiu o ablatiu. Aquest fet també succeeix en algunes llengües flexives modernes, com ara l'alemany
  • Algunes poques preposicions poden regir acusatiu o ablatiu però el significat del sintagma preposicional és diferent.

Sintaxi[modifica | modifica el codi]

Sintaxi de casos[modifica | modifica el codi]

Nominatiu[modifica | modifica el codi]

El Nominatiu es correspon en català al subjecte, a l'atribut i també al complement predicatiu.

Exemple de Subjecte: Regina nuntios mittit - La Reina envia missatgers'
Exemple d'Atribut: Ager fertilis est - 'El camp és fèrtil '

Genitiu[modifica | modifica el codi]

Correspon al complement del nom (adnominal) que en català va introduït per la preposició "de". Pot ser:

  • Possessiu o de pertinença.
  • Domus Reginae - la casa de la Reina
    Domus domini - la casa del senyor
    Domus Caesaris - la casa de Cèsar
    Natura rerum - la naturalesa de les coses
  • De preu, valor o estima.
  • aestimemus assis - considerem en valor d'un as (tanmateix, aquesta traducció literal és molt forçada. Normalment en català diríem: "Considerem que val un as"

Datiu[modifica | modifica el codi]

Generalment correspon a un complement indirecte o a un complement de règim.

Exemple: Caesar gladium dedit Brutus - 'César va donar l'espasa a Brutus '

En llatí el complement indirecte no porta mai preposició. Però en traduir-ho, normalment li posarem la preposició "a" o "per a"

Acusatiu[modifica | modifica el codi]

Sense Preposició[modifica | modifica el codi]

Correspon fonamentalment al complement directe i també al complement predicatiu:

Exemple: Non relinques amicum - 'No abandonaràs l'amic'.

En cas de "dobles acusatius" un d'ells, en català, equival a un complement indirecte:

Exemple: Pueros grammaticam doceo - 'Ensenyo gramàtica als nens '

En oracions exclamatives s'usa l'acusatiu:

Magnum virum Senecam! - ' Quin gran home (va ser) Séneca! '

Oració d'infintiu[modifica | modifica el codi]

L'acusatiu també té un altre ús: l'anomenada oració d'infinitiu És un tipus d'oració que en català se sol traduir com una subordinada introduïda per la conjunció "que". Vegem-ne uns exemples:

Exemple 1: Vetus prouerbium est gladiatorem in arena capere consilium - 'Un vell proverbi diu que el gladiador pren la decisió a l'arena'

Exemple 2: Omnes scimus Terram esse globam - 'Tots sabem que la Terra és rodona'

Aquest tipus d'oració fa la funció (bàsicament) de subjecte o de complement directe de l'oració principal de la qual depèn. El subjecte va en acusatiu.

Si el verb és transitiu, portarà un altre acusatiu en funció de complement directe (Exemple 1)

Si el verb és copulatiu, portarà un altre acusatiu en funció d'atribut, perquè concorda amb el subjecte en acusatiu (Exemple 2).

[modifica | modifica el codi]

A, cap a, en, a prop de (C.C.Lloc), al voltant de (amb numerals).

Exemple: Discurrunt armati ad portas. (Liv.) / Els homes armats corren cap a les portes.
Adversus, Adversum[modifica | modifica el codi]

Contra, cap a, respecte a.

Exemple: Multos inveni aequos adversus homines, adversus deos neminem. (Sen.) / He trobat molts justos respecte als homes, a ningú respecte als déus.

Ablatiu[modifica | modifica el codi]

Ablatiu (pròpiament dit)[modifica | modifica el codi]

Lloc on -sense preposició amb noms propis de ciutats i illes petites i amb els apel·latius domus i rus; els altres noms de lloc van amb les preposicions ab, ex o de = romā proficistur,rure rediit

Amb els verbs liberare, solvere, privare etc. i amb els adjectius liber, vacuus, inmunis, orbus, nudus. - és clàssic l'ablatiu sense preposició o amb ab de persona=populus liberatus a regibus; liber curā; liberum a praedonibus.

Amb els verbs cedere, movere, pellere: cedere patriā, vitā; movere castris (fer fora del campament); regnō pellere. se abdicare consolatu (abdicar del càrrec de cònsol)

Ablatiu d'origen terrā natus; natus locō nobili

Ablatiu instrumental[modifica | modifica el codi]

De mitjà s'expressa per ablatiu sense preposició quan el mitjà és una cosa i per acusatiu amb per quan és de persona = cornibus tauri es tutantur; adeunt Caesarem per Haeduos -moltes vegades la relació de mitjà llatina no correspon a la catalana; equo (a cavall), curru vehi (anar en carro); pedibus ire (anar a peu); ludere pila; terra Macedoniam petit (va a Macedònia per terra).

Amb els verbs que signifiquen vestir, adornar, alegrar, instruir, acostumar: erudire exercitum omni disciplina militari (instruir l'exèrcit en tota la disciplina militar). -amb el verb acostumar s'usa més el datiu.

Amb els verbs viure, alimentar: lacte vivere

Amb els verbs deponents utor, fruor, vescor, fungor i potior: oculis utor; vescimur bestiis

Ordre dels constituents[modifica | modifica el codi]

En llatí l'ordre dels constituents generalment no està rigidamente determinat per restriccions gramaticals i depèn de qüestions de tòpic i focus. El tòpic tendeix a aparèixer el més a l'esquerra possible de l'oració i el focus, cap al final. Comparem aquestes dues frases:

(1a) Quid accidit fēlī Petrī? (' Què li va succeir al gat d'en Pere')
(1b) morsus est ā cāne meō ('Ha estat mossegat pel meu gos')


(2a) Ā quō morsus est fēlēs Petrī? ('¿Per qui ha estat mossegat el gat d'en Pere')
(2b) ā cāne meō morsus est ('Ha estat mossegat pel meu gos')

Quant a l'ordre dels constituents dins dels sintagmes tampoc no semblen existir restriccions fortes encara que el nucli sintàctic tendeix a aparèixer darrere del complement o modificador. Entre adjectius i noms l'ordre dels adjectius pot influir en el fet que l'adjectiu restringeixi el possible referent o simplement qualifiqui:

(3a) domus nova, 'la casa nova [que algú va construir]'
(3b) nova domus, 'una casa [que es veu com] nova'

Cal recordar que en llatí s'usa molt l'hipèrbaton, sobretot en poesia, per la qual cosa l'ordre dels constituents no és de vital importància.

Tanmateix, existeixen nombrosos casos de paraules l'ordre relatiu de les quals no és enterament lliure, sinó que l'ordre importa respecte al significat de l'expressió, això succeeix per exemple quan interaccionen diversos elements de polaritat negativa:[2]

Afirmació limitada Afirmació general
Non nemo
'algú'
Nemo non
'tots'
Non nullus
'algun'
Nullus non
'tots'
Non nihil
'alguna cosa'
Nihil non
'tot'
Non numquam
'de vegades'
Numquam non
'sempre'

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Devine, Andrew M.; Stephens, Laurence D. Latin word order: structured meaning and information (en inglés). Oxford; New York: Oxford University Press, 2006, p. 3-5. «Word order is what gets the reader of Latin from disjoint sentences to coherent and incrementally interpretable text. En català: "L'ordre dels mots és el que obté el lector del llatí a partir de frases disjuntes, per comprendre i interpretar el text incrementalment."» 
  2. +%22non+numquam%22&source=bl&ots=q6vvy0AsPk&sig=oS-KwErg83Nr8e8DwcXn8jgstro&hl=es&ei=qO5qS8-Jc5CrjAfe0pj0Bq&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=1&ved=0CacQ6AewAa#v=onepage&q=%22numquam%20non%22% 20% 22non%20numquam%22&f=false L. Carrera (2007): Llatí. Gramàtica i exercicis, pàg. 240

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Herrero Llorente, Victor-José. Diccionario de expresiones y frases latinas. 3ª edición corregida y muy aumentada, 2ª reimpresión. Madrid: Editorial Gredos, 2001. ISBN 978-84-249-0996-3. 
  • —. Verbi gratia: diccionario de expresiones latinas. Madrid: Editorial Gredos, 2007. ISBN 978-84-249-2880-3. 
  • Rubio Fernandez, L. & González Rolan, T.. Nueva gramática latina. Coloquio Editorial, 1990. ISBN 84-86093-17-1. 
  • —. Nuevo diccionario etimológico Latín-Español y de las voces derivadas. tercera edición. Bilbao: Universitat de Deusto, 2006. ISBN 978-84-7485-754-2. 
  • —. Diccionario por Raíces del Latín y de las voces derivadas. Bilbao: Universitat de Deusto, 2006. ISBN 978-84-9830-023-9. 
  • —. Frases y expresiones latinas de uso actual: con un anexo sobre las instituciones jurídicas romanas. Bilbao: Universitat de Deusto, 2006. ISBN 978-84-9830-054-3.