Gran esfera de coprosperitat de l'est asiàtic

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Mapa de l'esfera de coprosperitat de l'Est d'Àsia en el moment de màxima extensió
Pòster de Manchukuo promovent 'harmonia entre japonesos, xinesos i manxús. El títol escrit de dreta a esquerra, diu: "Amb l'ajut del Japó, la Xina i Manchukuo, el món pot estar en pau." Les banderes mostrades a la imatge, d'esquerra a dreta: la bandera de Manchukuo;la bandera del Japó; i la bandera de la unió de les cinc races.

La gran esfera de coprosperitat de l'est asiàtic (大東亜共栄圏 Dai-tō-a Kyōeiken) fou un concepte desenvolupat i difós durant el Període Shōwa per el govern i les castes militars del Japó Imperial. Representà el desig de crear un bloc de nacions asiàtiques dirigides pels japonesos i lliure de la influència de les potències occidentals.[1] L'esfera es col·lapsà amb la rendició del Japó d'agost del 1945.

Desenvolupament del concepte[modifica | modifica el codi]

La idea original consistia en un desig idealista d'alliberar el continent de les potències colonials, però prompte, els nacionalistes hi veieren una manera d'obtenir recursos per mantenir el Japó com una potència moderna, i a més, els militaristes veieren en els mateixos recursos com a matèries primeres per a la guerra.[2] Molts japonesos/eses foren convençuts d'allò com quelcom meravellós.[3]

Molts d'ells romangueren convençuts durant tota la guerra que l'Esfera era idealista, oferint eslògans en una competició periodística, desfent-se en elogis a l'esfera pels seus esforços constructius i pacífics.[4] El primer ministre japonès Fumimaro Konoe planejà l'esfera el 1940, per tal de crear un Gran Est Asiàtic, comprenent el Japó, Manxukuo i laXina, i parts del sud-est asiàtic, que podrien, d'acord amb la propaganda imperial, crear un nou ordre internacional garantint o procurant "co prosperitat" pels països Aiàtics els quals compartirien la pau i la prosperitat, lliures del domini i el colonialisme occidental.[5] Els objectius militars d'aquesta expansió inclourien operacions navals en l'Oceà Índic i l'aïllament d'Austràlia.[6] Això permetria posar en pràctica els principis de Hakkō Ichiu.[7]

Aquest fou un dels diversos conceptes i proclames utilitzats en la justificació de l'agressió japonesa al sud-est asiàtic durant la dècada del 1930 fins a la fi de la 2a Guerra Mundial. El terme "Greater East Asia Co-Prosperity Sphere" és de sobres recordat per expressar el control japonès sobre els països ocupats durant la 2a Guerra Mundial, en els quals els governs titella manipularen la població local i la seva economia en benefici del Japó Imperial.

Per combatre les zones proteccionistes del dòlar i la lliura esterlina, els planificadors econòmics japonesos reclamaren el bloc del yen.[8] L'experiment japonès amb aquest imperialisme financer englobà tant les colònies oficials com les semi-oficials.[9] En el període entre l'any 1895(quan s'annexionà Taiwan) i el 1937(esclat de la Segona Guerra Sinojaponesa),els especialistes monetaris de Tokyo dirigiren i administraren coordinades reformes monetàries en Taiwan a la Manxúria, Corea i les illes perifèriques del Pacífic controlades pels japonesos. Aquestes reformes animaren a fomentar un xarxa de relacions polític-econòmiques. Aquest esforços s'esvaïren en la debacle de l'esfera d'influència.[10]

Les connotacions negatives que continua mantenint el terme de "Gran Àsia de l'Est" (大東亜) fa que sigui una de les dificultats a les que ha de fer cara la conferència anual d'Àsia de l'Est, iniciada l'any 2005 per discutir la possibilitat d'una comunitat més forta i unida al Llevant Asiàtic.

Història[modifica | modifica el codi]

Els governs titelles de la 2a Guerra Mundial foren instaurats en molts dels territoris ocupats pel Japó, manipulant a la població i posant a disposició del Japó les seves economies i inculcant la idea d'una Àsia unida fora de la influència europea. Propaganda reivindicava que ells havien alliberat aquells països i els havien donat governs propis (un efecte un poc soscabat per aquells governs degut a la seva total carència de poder de decisió efectiu).[11]

Va ser un concepte d'un ideòleg de l'Exèrcit Imperial Japonès, Hachiro Arita, qui va servir com a Ministeri d'Assumptes Exteriors de 1936 a 1940. "Greater East Asia" (大東亜 , Dai-tō-a?) era un mot japonès (prohibit a la post-guerra Ocupació) en referència a l'Orient Llunyà Asiàtic. El nou imperi japonès es va presentar com l'equivalent asiàtic de la Doctrina Monroe.[12] Les regions d'Àsia, van dir, eren en l'essencial per al Japó com per als EUA l'Amèrica Llatina.[13] El ministre d'Assumptes exteriors Matsuoka Yosukeva anunciar formalment la idea de l'esfera de CO-Prosperitat l'1 d'agost del 1941 en una roda de premsa,[7] però ja havia existit de diverses maneres durant molts anys. Els dirigents del Japó havien mostrat interès en la idea des de temps ençà, en realitat era enxtendre el poder japonès i obtenir un imperi basat en els models europeus, basat principalment en l'alliberació d'Àsia de l'imperialisme. L'esclat de ña 2a Guerra Mundial en Europa, va donar als japonesos l'oportunitat de demanar la retirada del suport de la Xina en nom de lema Àsia pels asiàtics, amb els països europeus incapaços de formular una represàlia efectiva.[14]

Com a part del seu esforç propagandístic formaven part de l'ideari frases com Asia pels asiàtics! i parlaren de la necessitat percebuda d'alliberar els països asiàtics de l'imperialisme occidental.[15] La impossibilitat de guanyar la Segona Guerra Sinojaponesa va ser atribuïda a l'explotació Britànica i dels EUA de les colònies del Sud-est asiàtic, tot i que els xinesos reberen molta més ajuda per part de l'URSS, com els nacionalistes de Chiang Kai-shek reberen armes de l'Alemanya nazi.[16] A vegades, la població local rebia amb els braços oberts les tropes japoneses, deixant de banda el Britànics, Francesos, i altres governs i forces militars. En general, això no obstant, la subseqüent brutalitat i racisme dels japonesos va portar a la població de les àrees ocupades respecte als nous imperialistes de considerar-los com iguals i fins i tot molt pitjors que les antigues potències colonials. El govern japonès dictaren que les economies locals devien ser controlades estrictament per a la producció de matèries primeres indispensables per la guerra, i un membre del gabinet digué: "No hi ha cap tipus de restriccions; són possessions enemigues, per tant els hi podem prendre podem fer el que vulguem."[17]

Una investigació en política global amb base als Yamato (japonesos), un document secret d'alt estat, mostra la posició superior del Japó en la Gran esfera de co-prosperitat, veient com la subordinació dels altres estats no va ser forçada per la guerra, però si eren part de la seva política expressa(ja es volia obtenir des de temps ençà).[18] La Xina i altres nacions eren vistes com massa febles i mancades d'unitat interna per tal de tractar-les com iguals.[19] El fulletó Llegeix això i tens guanyada la guerra, escrit per a l'exèrcit japonès, presentava el colonialisme i els seus representants com un petit grup d'explotadors que vivien luxosament a costa dels asiàtics; com els japonesos eren propers als seus germans asiàtics i ells(els asiàtics) s'havien vist afeblits pel colonialisme, era el dret i el deure del Japó de fer-los uns homes de nou.[20]

Des del punt de vista japonès, hi havia una raó principal que estava darrere de la formació de l'Esfera de co-prosperitat i de la guerra contra els aliats: els mercats xinesos. El Japó volia que les seves relacions, de primordial importància, amb els mercats xinesos fossin reconegudes pel govern dels EUA(volien tenir més facilitats en comerciar). Els EUA, reconeixent el potencial econòmic d'eixos mercats, refusà permetre donar-li avantatges al Japó alhora de comerciar amb la Xina. En un intent de donar avantatges al Japó sobre els mercats xinesos, el règim imperial va envair la Xina i més tard creà la Gran esfera de l'est asiàtic de co-prosperitat comuna. Segons el ministre d'Afers Exteriors Shigenori Togo (en el càrrec de 1941 a 1942 i el 1945), el Japó hauria de ser capaç de crear aquesta esfera i emergir com a líder indiscutible de l'est d'Àsia, essent la Gran esfera un mer nom per anomenar l'Imperi Japonès.[5] Una investigació sobre política global basada en l'ètnia Yamato com a nucli(els japonesos); un document secret japonés publicat en 1943, exposa explícitament la superioritat japonesa sobre les altres ètnies asiàtiques i suggeria que l'esfera era mera propaganda per camuflar les vertaderes intencions de dominació del continent.[21]

Conferència de l'est asiàtic[modifica | modifica el codi]

Conferència de L'est asiàtic el novembre de 1943, d'esquerra a dreta: Ba Maw, Zhang Jinghui, Wang Jingwei, Hideki Tojo, Wan Waithayakon, José P. Laurel i Subhas Chandra Bose

La Conferència de L'est Asiàtic (大東亜会議 , Dai Toa Kaigi?), on participen diversos caps d'estat dels països de l'esfera de coprosperitat té lloc a Tòquio el 5 i 6 de novembre de 1943. Més endavant s'anomenà Conferència de Tòquio. Feren servir l'anglès per comunicar-se entre ells.[22]

Malgrat que no se'n tragué res de profit els japonesos pogueren exposar el compromís de l'imperi japonès amb el pan-asianisme i la seva voluntat d'alliberadors del jou occidental.

Aquests són els dignataris que hi assistiren:

Tojo greeted them with a speech praising the "spiritual essence" of Asia, as opposed to the "materialistic civilization" of the West.[23] Their meeting was characterized by praise of solidarity and condemnation of Western colonism, but without practical plans for either economic development or integration.[24]

The Conference issued a Joint Declaration promoting economic and political cooperation against the Allied countries.[25]

Membres de l'Esfera[modifica | modifica el codi]

Fitxer:1942 Map of Japanese Empire.jpg
Màxima expansió de l'àrea d'influència

Real members at dates formally formed the Sphere during maximal area of Japanese expansion:

Fallida[modifica | modifica el codi]

The Co-Prosperity Sphere collapsed with Japan's surrender to the Allies in August 1945. Although Japan succeeded in stimulating anti-Westernism in Asia, the sphere never materialized into a unified Asia. Dr. Ba Maw, wartime President of Burma under the Japanese, blamed the Japanese military:

"The militarists saw everything only in a Japanese perspective and, even worse, they insisted that all others dealing with them should do the same. For them there was only one way to do a thing, the Japanese way; only one goal and interest, the Japanese interest; only one destiny for the East Asian countries, to become so many Manchukuos or Koreas tied forever to Japan. These racial impositions... made any real understanding between the Japanese militarists and the people of our region virtually impossible."[26]

In other words, the Greater East Asia Co-Prosperity Sphere operated not for the betterment of all the East Asia countries, but rather for Japan's own interests, and thus the Japanese failed to gather support in other East Asian countries. Nationalist movements did appear in these East Asian countries during this period and these nationalists did, to some extent, cooperate with the Japanese. However, Willard Elsbree, professor emeritus of political science at Ohio University, claims that the Japanese government and these nationalist leaders never developed "a real unity of interests between the two parties, [and] there was no overwhelming despair on the part of the Asians at Japan's defeat".[27]

The failure of Japan to understand the goals and interests of the other countries involved in the Greater East Asia Co-Prosperity Sphere led to a weak association of countries bound to Japan only in theory and not in spirit. Dr. Ba Maw argues that Japan could have engineered a very different outcome if the Japanese had only managed to act in accord with the hortatory concept of "Asia for the Asians". He argues that if Japan had proclaimed this maxim at the beginning of the war, and if the Japanese had actually acted on that idea,

"No military defeat could then have robbed her of the trust and gratitude of half of Asia or even more, and that would have mattered a great deal in finding for her a new, great, and abiding place in a postwar world in which Asia was coming into her own."[28]

Expansió territorial prevista en l'Esfera de co-prosperitat comuna asiàtica[modifica | modifica el codi]

Màxim àrea d'influència nipona l'any 1942

El desembre del 1941 un document detalla l'extensió prevista de la futura esfera d'influència; va ser preparat pel departament de recerca delMinisteri Imperial de la Guerra.[29] Conegut com el dispositiu terrestre d'implantació de l'esfera va ser posat em marxa amb el consentiment i l'acord del Ministre de la guerra(més tard primer ministre)Hideki Tojo. Les conquestes obtingudes en les primeres guerres del Japó contra la Xina, Rússia i Alemanya(1a G.M.,1A Sino-Japonesa, Ruso-Japonesa)s'havien conservat i es mantindrien, així com les recentment conquerides grans i importants extensions de la Xina i l'ocupada Indoxina Francesa a més a més dels governs titella establerts de Manxukuo, Mengjiang, i el règim de Wang Jingwei a la Xina ocupada conformarien la base de l'esfera.

Més enllà de les zones existents d'influència japonesa, havia d'englobar la conquesta d'un gran nombre de territoris cobrint virtualment tot l'est asiàtica l'Oceà Pacífic i fins i tot considerables territoris de l'hemisferi oest, incloent llocs tant allunyiats del Japó com Sud Amèrica i el Carib oriental.Tot i que l'extensió prevista de l'esfera de co-prosperitat prevista era sensiblement ambiciosa, l'objectiu japonès durant la gran guerra de l'est d'Àsia no era conquerir tots aquells territoris demarcats en el pla d'un sol cop de mà, més aviat era per preparar una futura guerra decisiva uns 20 anys més tard de la conquesta de les Asian colònies (així com les Filipines) de les derrotades potències europees.[30] Quan en Tojo Hideki exposa el pla a la cambra dels comus japonesa, fou més aviat vague en les previsions a llarg termini, però insinuà que les Filipines i Burma se'ls hauria de permetre la seva independència, tot i que territoris vitals com Hong Kong haurien de romandre sota domini japonés.[23]

El pla no mencionaba ostensiblement de cap menció envers la possibilitat d'expandir la influència i la conquesta de terres de la Unió Soviètica (la Sibèria i l'Orient llunyà, demostrant el tractat de no agressió entre ambdúes potències.En qualssevol cas, l'exèrcit imperial havia dissenyat plans militars en cas que la maquinària militar soviètica es col·lapsés de resultes de la guerra contra l'Alemanya Nazi. L'exèrcit havia planejat la hipotètica annexió del nord de Sakhalin i la península de Kamtxatka i l'establiment d'una esfera d'influència que arribés fins al Llac Baikal.[31] Una zona desmilitaritzada d'esmortiment seria creada entre el Llac Baikal i Novosibirsk també s'havia previst.[31] Els japonesos també havien tingut en compte la creació i ampliació d'un estat Malai que incorporés la península de Malàisia i Sumatra; s'anomenaria Mahamalaya("Gran Malàisia").[32]

La línia divisòria proposada el gener de 1942 propera al meridià 70º est de longitud que fixava els límits d'Eurasia així com el màxim territori d'influència establert per als japonesos.

En una conferència de les Potències de l'Eix el 18 de gener del 1942, en consideració a la invasió planificada pels Nazi d'envaïr Iran, va sorgir la idea de crear una línia de demarcació fixada pel meridià 70 graus est de longitud anant cap al sud per l'estuari àrtic del Riu Ob, cap al sud fins just a l'est de Khost a l'Afghanistan i arribant fins a l'Oceà Índic just a l'oest de Rajkot a l'índia per incrementar el Lebensraum de l'Alemanya Nazi i el similar spazio vitale zones de la Itàlia Fascista a l'oest de la línia o l'Imperi del Japó (i l'Esfera de Co.prosperitat) a l'est d'ella després d'una victòria completa sobre la Unió Soviètica per part del Tercer Reich. El pla dividia el futur Imperi Japonés en dos grups diferents. En primer lloc els territoris que formarien part del Japó o sota la seva directa administració i aquells que estarien sota el control d'una sèrie de governs pro-japonesos estats vassalls basats en el model de Manxukuo, els cuals serien suposadament membres independents de la Gran aliança de l'est d'Àsia.

Territoris governats pel Japó fins al meridià 70 graus est[modifica | modifica el codi]

Imperi del Japó
Illes originàries japoneses, incloent les Illes Ryuku, el sud de Sakhalin i les Illes Kurils, així com Corea.
El territori de Kwangtung (sota concessió)
La part meridional de la península de Liaodong.
Governació general de Formosa
Formosa (Taiwan), Hong Kong, Macau (sent comprada a Portugal), les illes Paracels, l'illa de Hainan (essent comprada al govern titella de la Xina).
Oficina de governació dels mars del sud
Guam, Nauru, l'illa de Banaba, les Illes Gilbert i Wake.
Governació General de la Regió de Melanesia o Governació General del Pacífic Sud
Nova Guinea Britànica, Nova Guinea Australiana, les illes de l'Almirallat, Nova Britània, Nova Irlanda, les illes Salomó, l'arxipèlag de Santa Cruz, les Illes Ellice, les illes Fidji, les Noves Hèbrides, Nova Caledònia, les illes Loyauté, i les illes Chesterfield.

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. Gordon, William. "Greater East Asia Co-Prosperity Sphere." March 2000
  2. John Toland, The Rising Sun: The Decline and Fall of the Japanese Empire 1936-1945 p 447 Random House New York 1970
  3. James L. McClain, Japan: A Modern History p 494 ISBN 0-393-04156-5
  4. John Toland, The Rising Sun: The Decline and Fall of the Japanese Empire 1936-1945 p 449 Random House New York 1970
  5. 5,0 5,1 Iriye, Akira. (1999). Pearl Harbor and the coming of the Pacific War: a Brief History with Documents and Essays, p. 6.
  6. Ugaki, Matome. (1991). Fading Victory: The Diary of Ugaki Matome, 1941-1945, p. __.
  7. 7,0 7,1 James L. McClain, Japan: A Modern History p 470 ISBN 0-393-04156-5
  8. James L. McClain, Japan: A Modern History p 460 ISBN 0-393-04156-5
  9. James L. McClain, Japan: A Modern History p 461-2 ISBN 0-393-04156-5
  10. Vande Walle, Willy et al. The 'money doctors' from Japan: finance, imperialism, and the building of the Yen Bloc, 1894-1937 (abstract). FRIS/Katholieke Universiteit Leuven, 2007-2010.
  11. "JAPANESE PSYOP DURING WWII"
  12. Anthony Rhodes, Propaganda: The art of persuasion: World War II, p252-3 1976, Chelsea House Publishers, New York
  13. William L. O'Neill, A Democracy At War: America's Fight At Home and Abroad in World War II, p 53 ISBN 0-02-923678-9
  14. William L. O'Neill, A Democracy At War: America's Fight At Home and Abroad in World War II, p 62 ISBN 0-02-923678-9
  15. Anthony Rhodes, Propaganda: The art of persuasion: World War II, p248 1976, Chelsea House Publishers, New York
  16. James L. McClain, Japan: A Modern History p 471 ISBN 0-393-04156-5
  17. James L. McClain, Japan: A Modern History p 495 ISBN 0-393-04156-5
  18. John W. Dower, War Without Mercy: Race & Power in the Pacific War p263-4 ISBN 0-394-50030-X
  19. W. G. Beasley, The Rise of Modern Japan, p 79-80 ISBN 0-312-04077-6
  20. John W. Dower, War Without Mercy: Race & Power in the Pacific War p24-5 ISBN 0-394-50030-X
  21. Dower, John W. (1986). War Without Mercy: Race and Power in the Pacific War, pp. 262-290
  22. Alan J. Levine, The Pacific War:Japan versus the allies (1995), Greenwood Publishing Group, ISBN 0275951022
  23. 23,0 23,1 W. G. Beasley, The Rise of Modern Japan, p 204 ISBN 0-312-04077-6
  24. Andrew Gordon, A Modern History of Japan: From Tokugawa to the Present, p211, ISBN 0-19-511061-7
  25. World War II Database (WW2DB): "Greater East Asia Conference."
  26. Lebra, Joyce C. (1975). Japan's Greater East Asia Co-Prosperity Sphere in World War II: Selected Readings and Documents, p. 157.
  27. Lebra, p. 160.
  28. Lebra, p. 158.
  29. Weinberg, L. Gerhard. (2005). Visions of Victory: The Hopes of Eight World War II Leaders p. __.
  30. Storry, Richard. The double patriots: a study of Japanese nationalism. Greenwood Press, 1973, p. 317–319. ISBN 0837166438. 
  31. 31,0 31,1 Krebs, Gerhard. «31. Japan and the German-Soviet War». A: Wegner, Bernd. From peace to war: Germany, Soviet Russia, and the world, 1939-1941. Berghahn Books, 1997, p. 551. ISBN 1571818820. 
  32. Fitzgerald, Charles Patrick (1965). The third China: the Chinese communities in South-East Asia. Publications Centre, University of British Columbia, p. 51. «Enllaç».
Bibliografia

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Gran esfera de coprosperitat de l'est asiàtic